Arribem al 8 de març amb molts debats oberts al voltant del feminisme i hi ha qui això li decep o paralitza, però a parer meu la història d’un moviment social tan important i transformador al llarg de la història, com és el feminisme, ha estat sempre farcit de confrontació d’opinions i plantejaments. I eixes discussions, són les que ens han fet avançar en l’assoliment de drets i no li hem de tenir por.
A hores d’ara, un dels debats gira al voltant sobre l’oportunitat dels canvis penològics provocats per la llei integral de garantia de la llibertat sexual. El plantejament de la norma és clar, posar en primer pla el consentiment en les relacions sexuals i optar més per mesures preventives i restauratives, que pel populisme punitiu que s’ha mostrat ineficaç.
Són dos models enfrontats i defineixen postures de política criminal, ambdós lícits però incompatibles. Però més que el model que es tria, el rellevant és explicar els fonaments de cadascun, i no augmentar la confusió social.
Les lleis són producte del context social, i després dels casos d’agressions sexuals dels darrers anys, amb un fort seguiment mediàtic i, per tant, social, la demanda d’eliminar la diferència entre abús sexual i agressió, estava present. Igual que la demanda social que a les víctimes no les revictimitzen les institucions que les han de protegir, preguntant-los si s’han oposat a la relació sexual, si s’han resistit, si han dit no, etc.
La llei integral de garantia sexual, popularment coneguda com la llei de «sols sí és sí», el que planteja és justament això, que l’angular gire de la víctima a l’agressor, i això no vulnera la seua presumpció d’innocència, perquè serà qui acuse qui haurà de provar l’acusació, com en tots els casos.
Però sobretot el que la llei vol és que es despleguen una sèrie de mesures preventives i protectores, aposta per la política de prevenció en l’àmbit educatiu, professional, laboral, comunicatiu, etc. I en l’aspecte penològic, haver eliminat l’abús i passar a què qualsevol acció no consentida siga considera una agressió, implica necessàriament la modulació i proporcionalitat de les penes.
En cada reforma penal, hi ha un període de revisió de les penes, és el lògic. Dir ara, amb la llei aprovada per ampla majoria, que la seua reforma ho evitarà, és senzillament faltar a la veritat.
Pot haver-hi un canvi d’opinió, pot voler-se imposar un model punitiu diferent, que aposte pel càstig sever, però no es pot enganyar a les víctimes, perquè això és revictimitzar no protegir-les.
Anna Oliver Borrás / Advocada
