Creue el riu a diari. D’anada quasi no es veu, la nit li és a sobre com una flassada. Travesse el Pont de Ferro amb enèrgic pedalar per no perdre el tren que em duu a València, i el vorege parant l’orella al seu murmuri (interromput de tant en tant amb el pas d’algun cotxe) i mirant el cel, on les cromàtiques clarors semblen l’esbós del dia que m’espera. Arribe a l’estació amb temps suficient per deixar volar el pensament i recompondre’m del descans nocturn. Mentre espere el tren, destrie les prioritats de la jornada. I hi arriba, més o menys puntual. Falque la bici en un racó del vagó per bicicletes i m’acomode en un seient a prop. Carregada amb la motxilla que li enganxe al manillar i lleugerament reclinada, sembla un ase petit esperant-me dòcilment. Aviat, la confortable temperatura del vagó em convida a traure’m la caçadora, així que li la penge al llom; acabe amb els quefers de l’agenda i m’endinse en la lectura. Si m’entra set, a la motxilla hi va la botella d’aigua; per qualsevol altra necessitat, a la bosseta de l’altra part del manillar hi ha desinfectant de mans i mocadors de paper (a més dels guants, una banda per tapar-me les orelles en cas de vent gelat, el cadenat més segur per a ciutat…)
Ella ho carrega tot, com un ase petit. M’alce i m’assec tantes vegades com em cal, i reprenc el fil. M’agrada deixar anar la mirada per la finestra a l’encontre del dia que arriba des de l’albufera; o pels vagons, interpretant aparences de forma arbitrària: la dona que ven alls, els quals carrega en un carro d’infant, no deu passar pena, duu unes sabatilles noves i fa bona cara; les xiquetes que pugen en Benifaió i visten d’uniforme deuen estar en batxiller- què seran de majors? Infermeres, científiques marines? Potser ara només pensen en la classe de ball de la vesprada, però quin remei… matinar i estudiar és precís. Agafades a la barra del vagó, dormint encara, fan un sol comentari en tot el trajecte (les noves generacions no dormen prou). Quan a Silla puja el xiquet de capacitats especials, les trau de l’ensopiment i el vagó s’anima com una berbena. Avui els mostra pel mòbil una cançó que toca ell mateix al saxo, cosa que atrau l’atenció de tots. Les xiquetes li fan preguntes, simpàtiques i encuriosides, i ell els dona corda, xerraire com és, amb l’espontaneïtat de qui sap que té el públic guanyat. El rodalies avança com el riu cap a la mar, parant en tots els ports, fins que arriba a València. Allà els passatgers ens obrim en totes direccions.
Jo agafe el carril bici just en sortir de l’estació, al carrer Colón, i els 25 minuts, si fa no fa, que tarde en aplegar a la faena em passen en un bufit. Anar pedalant d’una manera segura, observant de prop com es desperta la ciutat, fa que es dissolga el temps i aquest trajecte es converteix en pur plaer: gent diversa trafega per la vorera amb destinacions que jugue a endevinar; m’atrau el reclam dels escaparates, així que em rumie la barreja entre la seducció i l’obscenitat del consumisme; la necessitat de renovació constant, a la qual el sistema ens ha acostumat, i la del decreixement que demana el nostre món en crisi: quan pararem de produir i de consumir en excés…
El Pont de les Flors se’m manifesta com una estampa: allà al fons, entre els dos marges atapeïts de flors, les llumetes dels semàfors li donen un aire plàcid de postal nadalenca. I just al costat, a l’escala del Pont de la Mar, el fet més mínim captiva com si fos un espectacle: l’altre dia dos joves compartien l’entrepà, i avui dos turistes el pugen corrent com si se’ls hi anés a tancar la porta del cel . Sempre hi ha qui s’ha donat cita a la barana del riu, i d’altres que en pugen suats de córrer-lo amunt i avall. A diari, per eixe mateix tram, coincidisc amb pares i mares que porten la menudalla a escola amb bicicleta; i, paral·lelament, amb el tràfec habitual de cotxes fent fum i soroll.
Torç pel Pont d’Aragó on l’ autobús d’una escola privada i jo ens donem el bon dia; així que se m’apropa em sent reduir la mida, de por que em puga engolir com una balena; tot i que vaig ben segura jo, pel carril bici, a contracorrent dels vehicles a motor, veloços i impacients. Els ciclistes, en canvi, anem xino-xano; tant és així que si ocupem el carril contrari per algun descuit, la velocitat que duem ens permet esmenar-ho sense sobresalts. Val que la pràctica dels patinets és un altre cantar, tot i que va fent-se compatible. Cada vegada que pare als semàfors, em sent victoriosa: mira, veus, jo no vaig asseguda plena de nervis, com els qui van al volant; vaig fent esport i gaudint del passeig. Travesse l’Albereda i, deixant el quarter a l’esquerra, enfile l’avinguda d’Aragó. A cada semàfor en verd, observe el riu de cotxes detenir-se de forma accidentada, mentre jo cavalque de nou la meua mena d’ase, pedalant parsimoniosament.
Hi ha edificis imponents on cada matí llig els mateixos rètols; és curiosa la coincidència espacial i temporal de les rutines, fet que les torna familiars. I és que per allí passen a diari gairebé les mateixes coses, com per tot arreu: hi ha l’home que duu de la mà tres xiquets uniformats; dues adolescents amb la mateixa llargària de mini-falda que s’ho xarren tot, anant alegrement cap a escola; algun despistat que baixa del bus i es queda envaint el carril bici, i a sobre remuga; i a la porta dels col·legis, xiquetes i xiquets acomiaden mares, pares i tutors com si no anaren a veure’s mai més. Pense en les criatures, els valors de la innocència, la satisfacció i la responsabilitat d’educar; i respecte de les desigualtats socials, imagine de pas una vida perfecta; en un dels col·legis l’alumnat va amb uniforme i els majors visten massa bé per ser laborable, no s’hi veuen immigrants.
Per l’avinguda Blasco Ibàñez gire cap a l’últim tram del viatge. Em fixe en l’estil dels edificis que m’atrauen l’atenció: aquell té quelcom de racionalista, aquest altre de modernista… (tots eclèctics i en pau…). Si en els temps d’estudiant haguera jo sabut açò d’anar amb bicicleta… Però no havia arribat encara aquesta modalitat de transport quotidià. En creuar Tarongers, mirant la gent que baixa del tramvia, em pregunte si han pensat a fer el mateix trajecte pedalant- en era de pandèmies és fins i tot més aconsellable. I ja hi soc al lloc de feina, plena d’estampes i amb els músculs vibrants. Mentre cadene la meua bicicleta, m’alegra comprovar que cada dia hi resta menys espai a l’aparcament; cada vegada en som més movent-nos pedalant.
De tornada faré el camí a la inversa i pararé al Pont d’Aragó, on habitualment em menge unes ametlles contemplant el jardí mediterrani dins la ciutat; sovint és ple de joves prenent el sol a la gespa, d’esportistes i passejants sota l’ombra dels pins; de vegades hi ha assaig de dolçaines a la vora de l’estanc. Em complau recrear-me en el mosaic de tarongers, una al·legoria de l’horta valenciana que sent tan meua. De nou a l’estació agafaré el tren que em tornarà a casa a l’hora de costum.
Ja en Alzira, en travessar el riu per l’estret marge del Pont de Ferro, per on van els caminants, solc parar gairebé en el mateix punt central- una cama al pedal, l’altra a sobre d’una arcada- per mirar-me’l una estona, tot depenent de com duc el dia. I m’enraone que, tal com ell, ni més ni menys com ell, vaig vivint. Avui em parla de la immanència. Mentre jo estic de pas, ell continuarà, o potser s’assecarà un dia… Conjecture com devia ser el meu riu en temps del àrabs. Per què ve tan brut- em revolte; ell em canta la seua cançó de bressol, cadenciosa i alegre perquè jo no m’amoïne.
Soc l’aigua que soc; la mateixa i alhora distinta. Vinc de lluny i ací estic, ben a prop. Jo soc aquella primera que vaig ser, i també aquesta. He voltat món i ací estic, potser mai no me’n vaig anar del tot; ací on em veus, riu, soc aquella. No sé si m’ho canta ell a mi o m’ho cante jo mateixa. El cas és que em veig creuant el pont, com quan era xiqueta. Recorde veure’l a caramull quan la riuada, la gent plena d’espant.
I com si ho recordara, ni que ho haguera vist fa segles, recree els nostres àrabs escrivint versos exòtics a la seua vora, amerats amb la sensualitat de l’horta, combregant amb el desvergonyiment d’una aigua prístina que, amb subtil xiuxiueig, convidava a l’explosió de passions. De clar avui en traiem que, igual que va el riu, ens va la vida: una mica com volem, altre tant per imperatius que manen de nosaltres. Ara bé, de la tria diària entre agafar el cotxe o anar amb tren, res no em doblega la ferma voluntat d’allò que es diu gaudir del viatge. I això ho sap millor que jo el meu ase petit, la meua bicicleta.
