La bona salut de la UD Alzira 100 anys després / Xavier Ferri

0
472

Si aquells aficionats alzirenys al foot ball que un dos de novembre de 1922, en  el 28 d’una casa de la aleshores denominada Plaça de Emilio Castelar, firmaren el document de constitució del Alzira FC pugueren assabentar-se que els seus hereus, el mateix dia peró cent anys després anaven a disputar la final de la Copa d’Espanya del futbol modest obririen els ulls a més no poder i el mateix farien amb la boca, tant com  feres famolenques  -tigres, es clar- abans d’un bon berenar i més encara ho farien al saber que uns dies després el rival  en partit de la Copa gran del equip que ells iniciaren anava a ser el Athletic Club. Sobre tot i entre altres coses perquè quan els braus alzirenys començaren  la seua aventura futbolística el Athletic club ja havia guanyat huit vegades la esmentada Copa. També resulta cert que la sorpresa inicial es tornaria en orgull  i satisfacció després.

I es que no hi havia millor manera de commemorar els primers cent anys d’existència,  poder ser campió d’Espanya i rebre en partit oficial a un històric de primera divisió es un premi tan gran com merescut.  I és que club blaugrana té una llarga vida però en absolut assossegada i tranquil.la, tot el contrari. En el passar dels anys la seua trajectòria ha sigut com una ona d’una mar embravida, igual ha estat dalt que baix. Es a dir quasi com els  últims partits. Ha tingut que marcar gols en l’últim minut de la prórroga, ha anat als penals i per salvar-se, quan tot pareixia perdut,  ha parat un i ha marcat els següents.  Entengas tot açò no com partits de futbol  sinó com a circumstàncies atzaroses  que en diverses temporades han sacsejat el club, era quan la subsistència de la entitat penjava d’un fil tan prim i delicat que amenaçava trencar-se en un tres i no res. Al remat, el fil aguantà i el nostre equip acompleix cent anys. I en un poble tan poc apegat a la seua història com aquest, capaç d’enderrocar, per igual i sense miraments, una església gòtica i uns banys àrabs no es gens menyspreable.

 Ara, afortunadament, la UD pareix tindre bona salut – que així siga i per molts anys- i més si la afició infantil i jovenil, en molts casos, jugadors del equips de la pedrera, que tant s’ha fet notar i tanta importància ha tingut en els últims partits, es consolida  per al futur. I es que feia joia vore la jovenalla els darrers partits. No feien res nou, sols cridar animant  i traslladar-se de porteria per vore millor els gols del seu equip. Ja dic res que no es fera des de sempre però ja feia molts anys que no es veia al menys en eixa alegria i quantitat.

També segurament, en estos dos partits, quan entrem al camp contents i plens de satisfacció recordarem aficionats que ja no hi estan i pensarem lo que els haguera agradat vore i viure estos dos partits. També pot ser que ens acompanye algun xiquet/a que estiga començant a descobrir el fútbol i a la UD Alzira i que, pot ser en un futur, quan siga adult en altre partit important del equip que ja haurà fet seu, ho recordarà content i amb una mica de nostàlgia. Igual que nosaltres hui.

 Xavier Ferri

President Comissió Centenari UD Alzira