Deixeu-nos espai als arbres!

0
634

Potser no se n’adoneu però els humans viviu gràcies a nosaltres les plantes, que sabem fer la fotosíntesi i produïm l’oxigen que respireu, absorbim el diòxid de carboni que emeteu en excés amb els vostres autos (sí, eixe gas que està provocant l’emergència climàtica), fabriquem també els vostres aliments i els dels animals que mengeu, reduïm les inundacions i les sequeres, retenim i fertilitzem la terra (amb les fulles i altres restes), alberguem la biodiversitat, millorem l’entorn, donem ombra, etc. etc.

Malgrat tot, sembla que no ens voleu massa perquè cada vegada ens deixeu menys espai, de fet ja no queden més que un 2% dels boscos primigenis que cobrien tota la Península fa milers d’anys, arraconats en les muntanyes més inaccessibles. I al món destruïu cada any uns 6 milions d’hectàrees de vegetació, un ritme infernal que prompte acabarà amb selves i boscos, si no canvieu…

Els humans esteu pertot arreu i la immensa majoria de terres les heu agafat per a vosaltres, com si fóreu els únics éssers vius del planeta. I en ocupar-les les asfalteu, formigoneu o planteu monocultius que generalment arruixeu amb nombrosos productes químics que enverinen la terra, les aigües, la flora, la fauna i els propis fruits, amb greu perill fins i tot per a vosaltres mateixos.

A les vostres ciutats a penes ens deixeu lloc als arbres, encara que ens necessiteu i la vostra Organització Mundial de la Salut vos recomana tindre almenys 1 arbre per cada 3 habitants dins del casc urbà per a respirar millor aire, cosa a la qual mai arribeu per l’avarícia d’explotar tot el territori al màxim. A Alzira, per exemple, hauríeu de tindre uns 15.000 arbres però no arribeu ni a la meitat perquè els de la Muntanyeta, el Malecó i el Cinturó Verd realment queden fóra del casc urbà i no compten, de manera que la majoria de carrers no tenen ni un sol arbre (són grisos, lletjos, insans) i els pocs que en tenen solen ser raquítics tarongers o esquàlides palmeres, que donen massa feina i a penes ombra durant els estius cada volta més calorosos.

I damunt ara, al Parc de L’Alquenència, un pulmó verd amb una vorera perimetral plena de plàtans d’ombra que ens farem molt grans (tal i com ocorre al Passeig de Carcaixent, per exemple), no se vos ocorre una altra cosa que reduir-nos la poca terra que tenim baix. Bé està que repareu la vorera trencada, però és suficientment ampla (5 metres) perquè ens respecteu la poca terra oberta que tenim, 2’56 m2, i no reduir-la als 1’44 m2 o menys que voleu deixar-nos (a Carcaixent cada plàtan té uns 10 m2). Els vianants ja disposen d’una amplària de 3 metres lineals, més que suficient per a passejar, i amb la nostra retallada sols guanyarien 0’20 m, a penes res, mentre nosaltres perdríem quasi la meitat de terra, que és massa. I damunt necessitareu més taulells i potser vos eixirà més cara l’obra.

Els arbres hauríem de tindre aproximadament tanta superfície de terra baix com la secció màxima de la copa, perquè les arrels també respiren i a més han de recollir prou aigua quan plou. I a L’Alquenència no som arbrets, som plàtans d’ombra i podem créixer doble o triple del que som ara. Si ens tapeu més les arrels patirem, tindrem més malalties, viurem pitjor, morirem més prompte i potser rebentarem la vorera. Si no volíeu arbres grans, haver-nos plantat en un altre lloc i haver ficat ací fleixos, arbocers, marfulls o d’altres arbres autòctons mitjans, encara que ells no donarien tanta ombra; però ara ja estem nosaltres i cal que ens respecteu l’escàs espai que hi tenim!

Encara més, donat que la vorera és tan ampla i que els arbres estem plantats a uns 6 m de distància, el que hauríeu de fer és allargar la base de terra entre els arbres, per exemple 0’8 m per cada lateral, de manera que els vianants seguirien tenint 3 m d’amplària, els que aparquen baix podrien pujar a la vorera pels 2’8 m de taulells restants entre arbre i arbre, i nosaltres tindríem un rectangle de terra de 5’12 m2, el doble que ara. Això sí que seria cuidar-nos als arbres i cuidar el vostre aire i entorn!

Platanus hispanica, un arbre indignat