Guillermo Colomer: «La Ribera és la València més napolitana»

0
170

Guillermo Colomer (Alzira, 1966) va obtindre fa dos anys el segon Premi Lletraferit de Novel·la, que es va convertir en un dels grans protagonistes literaris valencians del 2020. La seua ficció política, social i sentimental sobre la història del poble valencià li va comportar un èxit transversal que se sosté sobre dos eixos: la qualitat narrativa i l’exploració del destí de tota una societat a través d’una estirp inoblidable, els Daràs, de Carcaixent. Ara, després d’una gira de presentacions interrompuda per la pandèmia, el llibre es presenta precisament en esta localitat de la Ribera, que exercix d’epicentre per a narrar l’epopeia de les exportacions tarongeres al llarg del segle XX. Serà el dijous 25 de novembre a les 19:30 hores a l’Auditori Municipal de Les Dominiques.

 

Què conta L’últim dels valencians, quina és la seua trama?

És un recorregut per la història valenciana del segle XX a través de tres generacions d’una família, amb un desenllaç en clau ucrònica. Els Daràs són una estirp originària de Carcaixent establida a València capital a mitjans dels anys 60, on protagonitzaran una de les etapes més transcendentals i convulses de la vida cívica i política del Cap i Casal. Incidix molt en el trencament civil al voltant de la qüestió dels símbols i la identitat. En este sentit, es pot dir que és com un Patria valencià.    

 

Carcaixent i la Ribera tenen un paper important en la novel·la. Quin és?

Buscava l’argument d’una família potent d’exportadors de la Ribera que s’instal·la a la capital en els anys 60 i que quan torna per vacances a la seua finca de la Ribera, sobre tot en els 70, comprova el desarrelament, el desajust dels seus orígens. Vaig tindre clar que havia de ser una família de Carcaixent. Alzira havia tingut el seu Entre naranjos i, a més, en la dècada dels 60 i 70 del segle XX ja era una ciutat parcialment industrialitzada i castellanitzada que no podia representar d’una manera perfecta el paper de kilòmetre zero de l’epopeia de la taronja. Era fonamental mostrar l’oposició entre un món rural inconscientment fidel a les arrels, i les tensions urbanes que pretenen construir una identitat a través d’interpretacions massa teòriques o massa folklòriques d’eixes arrels.

 

Sent l’autor d’Alzira, hi ha alguna cosa d’autobiogràfica en la novel·la? De quina manera t’han inspirat les teues vivències com a fill de la Ribera?

Soc d’Alzira però part de la meua família materna és de Carcaixent, i en eixa part de la família hi havia alguns detalls aprofitables literàriament. No hi ha massa d’autobiogràfic perquè és una nissaga de gent important, poderosa. Jo vinc de família de funcionaris i xicotets comerciants i propietaris. Però sí que he incorporat vivències que crec que són comunes a molta gent de la Ribera: la consciència d’ocupar un lloc central en el retrat de la personalitat valenciana i els seus tòpics; la importància que se li atorga a la riquesa associada a la taronja; el paisatge, tan singular i tan nostre; i una facilitat per a contagiar-se de tot allò bo i roín que arriba de la capital (un contagi sempre en clau més còmica que no seriosa). La Ribera és probablement la València més “italiana”, més “napolitana” del nostre domini, ja de per si tot ell un poc “napolità”.

 

Com veus el futur dels valencians? N’hi haurà un últim?

Hi ha un substrat popular molt fort que es resistix tenaçment a desaparéixer. En este sentit crec que estem encara lluny de l’últim valencià. Però la novel·la parla d’una altra cosa: d’una persona amb poder, amb representativitat institucional. No necessàriament política, també econòmica, empresarial. Això no està tan lluny. A Espanya el poder el té qui el té, i els que volen poder paguen el preu que paguen, crec que és prou evident. Pot arribar un dia en què ni democràticament siga possible tindre líders que es vullguen vore conscientment hereus de la història que va fundar Jaume I. Eixe dia serem valencianos, o levantinos, però de cap manera valencians.