Llaurí, l’Enyor de la terra / Josep i Juli Camarasa

0
157

Sempre que arribàvem als camps de Llaurí, l’hortet de baix del poble i el del Pla de Gorra, ens adonàvem de la mirada de complaença del pare envers la seua terra, els seus hortets, que, oferint-los la seua suor i perícia, tant el revitalitzaven. L’enteníem com una mirada tendra, lírica, d’enamorat. Bé sabíem que anar a treballar la terra amb el pare no era un esport, un capritx, sinó una obligació determinada per la necessitat: els camps constituïen un dels mitjans de guanyar-se la vida. Normalment, en aquella època, les famílies dels xicotets llauradors, com dels mitjans, acostumaven els fills de ben menuts –cap als 8 anys, a anar amb el pare a “treballar”. En els paràmetres de valors de la nostra societat actual tal conducta es voria –i valoraria, com a “explotació infantil”, però encara fins a ben entrada la dècada dels 70 el treball dels xiquets al camp es considerava una pràctica habitual, moralment correcta, i fins i tot, per a una formació del caràcter i de la personalitat, una mesura “sana”. I tal valoració era “igualitària”, és a dir, s’aplicava tant a dones com a homes.

Entre altres beneficis, assegurava la vinculació tel.lúrica de pertinència (de fet, al germà major,a l’edat de nou anys el van contractar a l’estiu, per a deformigar; més endavant als dotze com a aprenent, i als quinze ja fou donat d’alta en la Seguretat Social). No sabem si creien que “el treball dignifica l´home”, però sí que els valencians tenien molt arrelat el ser treballadors com a senyal de ser bones persones, i el ser  gandul, o dit més pla, ser “gos”com un mal averany.

D’altra banda, el fet que la terra s’heretara de pares a fills i que el matrimoni tinguera, entre altres, la funció d’augmentar els patrimonis agraris (les fanecades tenien més magnetisme que l’imant!), això assegurava i reforçava la nissaga familiar. La terra, entesa quasi com un bé sagrat, no només s’havia d’acréixer, sinó que exigia que se la llaurara amb la màxima cura i dedicació: deixar-la sense conrear era vist com un mal fat i una traïció a la família.

En la mentalitat del mon agropecuari esta obsessió també s’observava en altres professions. No només eren els llauradors els qui feien treballar els seus fills de ben menuts, també tota mena de botiguers, els amos dels bars, i potser una miqueta més majors, fins i tot els que duien negocis, els acostumaven a treballar, d’una manera o altra segons la seua capacitat o adequació a l’empresa. Actualment, en temps de la filiocràcia, els fills són considerats els reis de la casa, i no sabem per què tenim la convicció que els reis ni doblen, ni  han de doblar. El contrast entre costums segons les èpoques ens mostra i demostra ara i adés allò de la relativitat dels valors, de les creences, de les mentalitats. La veritat és que quan acompanyàvem el pare al camp a eixa edat tan tendra, si tocava birbar, amb quatre llegonades que pegàvem ja estàvem fets pols, i ens ajaçàvem sobre l’herba, en este cas, benèfica, i au, ja n’hi havia prou per a la resta del dia. El pare guaitava benvolent els seus cadells descansar, satisfet de tindre’ls a prop, pensant que gràcies al seu esforçat i dur treball, a banda de poder portar el pa de cada dia a la família, donava testimoni i exemple als fills del que és la conducta recta. Amb el temps, el que al principi es vivia com el goig d´acompanyar el pare, després, a mesura que els fills es feien majors, això de treballar la terra ho sentien com una càrrega indefugible: no t’hi podies negar. Aleshores, com que ja començaves a tindre una mica d’enteniment, et ressonava irònicament aquella sentència bíblica, no sabem si concebuda sarcàsticament per algun observador dels treballs manuals: “guanyaràs el pa amb la suor del teu front”. Perquè el que es diu suar, ausades que suàvem!

Però al camp no tot era treball dur i sacrificat. També hi havia temps i espai per al joc. Quan ja era temps que els arbres donaren taronges, els dos germans jugaven a acaçar-se a taronjades. En realitat, practicaven una combinació del joc de l’amagatall i el de l’harca. Quan li tocava al germà major amagar-se, en un hort d´unes 12 fanecades, el germà menut es feia la il.lusió que en alguna ocasió trobaria el seu germà major per sorpresa i l’acaçaria…La veritat és que el  major, amb cinc anys més, coneixia tots els trucs de camuflatge, tenia tota l’astúcia per a endevinar els passos del menut innocent i l’avantatge físic per a escapolir-se si anava a ser pillat, o per a perseguir el germà menut si fugia volent evitar ser ataronjat. Batalles a banda, com a les guerres púniques entre cartaginesos i romans o les de moros i cristians, el resultat d’aquell joc excitant sempre era el mateix: “guanya el major, perd el menut”. I ja en la calma, després de l’excitació, reconfortats per la companyia del treball, els dos germans aprofitàvem per a xarrar, bescanviar experiències, històries, contar faules, tot refermant encara més els vincles fraternals.

Ara, quan es tractava de pencar, al major li tocava “pagar”: la jerarquia dins la família era rigorosament establida: el pare i la mare els principals, i després els fills del major al menut de forma descendent. El major havia de complir amb unes obligacions concretes: cuidar dels germans menuts al carrer, a l’escola, ser el primer en el treball, manar en absència dels pares el que s’havia de fer o es podia deixar de fer…I també es carregava amb certes responsabilitats: esbrossar el camí dels entrebancs amb què la vida obstaculitzava el benestar dels seus germans. Com a torna, els menuts li retien un gran respecte i una fonda estima. Es fa difícil d’imaginar qui té més sort de nàixer, si el major, carregat de deures i responsabilitats, però afavorit per certs privilegis, o el menut, inferior en el rang, conscient de la no igualtat –positiva i negativa- en el tracte, però lliure per a fer i anar més a la seua sense sentir l´angoixa de la responsabilitat. El de Caïm i Abel,  grans mites ancestrals que sempre hauríem de tindre presents en l’ensenyança dels escolars. El tema dels fills i de la seua consideració per banda dels pares és un dels grans metatemes dels relats bíblics.

No tots els treballs del camp eren igual de durs o penosos: n’hi havia que eren molt plaents, com anar a regar (no així a la tardor i a l’hivern fred i fosc, molt enutjosos), com birbar, i d’altres feixucs, com plegar llenya; n’hi havia que requerien un coneixement tècnic especial, com la tasca d’empeltar o la d´esporgar, i d’altres que podia fer qualsevol, com tirar guano o collir. Nosaltres no vam passar mai de fer els mes simples i poc especialitzats.

Pocs valencians que de menuts han treballat la terra de tarongers, en recordar els anys d’adolescència, hauran oblidat, de quan birbaven, les grans “amigues”, les verdolagues, ni tampoc menys el jonc o júncia, la corretjola i els serrets. Als dies d´estiu, de bon matí, arranjats a la mateixa taula el pare i els fills, ens disposàvem com un exèrcit a combatre amb les nostres llegones les maleïdes males herbes, i d´entre elles, les reines verdolagues (Portulaca oleracea) que brotaven i s’estenien per les seues xarxes d‘arrels segundàries, amb tanta profusió que engalanaven tots els bancals amb el seu colorit diversificat, sensual i diabòlic, el roig violaci de la tija, i a les fulles amb el  seu aspecte carnós i oliós, el verd intens de l’anvers i verd metàl·lic i brillant del revers, eren les “nosferatu de les males herbes“ i per això li diuen que mai no mor…! El pare sempre advertia: “heu d´arrancar la verdolaga de soca-arrel i no deixar-ne cap, ni una fulleta escampada, perquè si no, rebrotarà”. Per a nosaltres la verdolaga era com l´encarnació del maligne. No hi havia manera de matar-la definitivament. Les creies mortes, i al cap d’una setmana tornaven a reproduir-se i escampar-se profusament per les superfícies regades. I pensaves: “i per què no deixar-la estar, quin mal fa, a més no és lletja, i et permet ajaçar-te al damunt quan vols descansar o fer una becadeta…?” Ara, a més, sabem que també és medicinal i que és usada per a fer amanides per algunes cuines. Però el que deia la saviesa llauradora era que sí, que feia mal al taronger: li xuplava bona part de la saó i nutrients  que necessitava per a donar bones taronges, i així també la júncia, difícil d’erradicar perquè sempre quedava la xufeta, la corretjola que s’escampava amb la seua xarxa d’arrels rastreres i els serrets farcits d’espigues punxoses que s’adherien a la roba. La veritat és que en aquell treball ens “doblàvem” i ens desllomàvem. Com que molts dels treballs del camp es realitzen doblant el cos, els valencians de qui no vol treballar diem: “Eixe no vol doblar”. I del malfaener inveterat: “Eixe no ha doblat en sa vida”. La de birbar creiem que ha estat una labor “formativa”, “sana”: quan vacil.lava la nostra voluntat d’estudiar, si pensàvem en ella, ens apuntalava les ganes de continuar estudiant. I per un seguit de circumstàncies, tindre poca terra, malaltia del pare, els nivells d´estudi que ja es proporcionava a la gent de la nostra generació, no vam acabar de sentir-nos identificats en el que era l’ofici més estimat del pare, més prompte el trobàvem opressiu. La Cançó de bressol de Joan Manuel Serrat en parla de manera eloqüent: “Por la mañana rocío, y al mediodía calor. Por la tarde los mosquitos. No quiero ser labrador”.

 

Quant a l’empelt, recordem que el pare en tenia el coneixement i la pràctica de tan delicada tasca, duta a terme destrament i amb la major delicadesa. Quan ens manava llevar secalls sempre ens advertia: “Espaiet no arranqueu els brots dels empelts”. Si per error n’arrancàvem un ens venia un gran pes de consciència. Qui crega que la faena de dur un hort ben cuidat i capaç de produir els millors fruits és una labor banal i mancada de coneixements tècnics i de pràctica diligent i intel.ligent erra de cap a cap. El camp, els arbres, els vegetals, també reclamen com tota la nostra relació amb la natura, intel.ligència i un lliurament atent i interessat. Entre altres fruits d´este lliurament naixen l’estima, l’afany d´aprendre per a millorar, l’atemperament de la voluntat per l´esforç. Algunes de les principals virtuts dels valencians venen d’esta relació estreta amb la producció agrícola. El treball afaiçona el tarannà, Fabricando fabricamur, en paraules llatines. I com que els fruits del nostre esforç no venen de la nit al matí –i les inclemències de l’oratge poden ser-ne tantes, va arrelar en la moral dels valencians antics la noció de “sacrifici”.

En la boca dels pares sempre hi havia eixes dites: “Els pares es sacrifiquen pels fills”, “si vols arribar lluny en alguna cosa t´has de sacrificar”, “sacrificar-se tota la vida treballant”. Actualment, comprovem que les expressions relacionades amb la idea del “sacrifici” han desaparegut dels pares moderns. Aleshores venen alguns “neopedagogs” i ens fan vore la gran necessitat i gran avantatge de la cultura del esfuerzo. I damunt es creuen que han descobert la Mediterrània. “Sense sacrifici no hi ha benefici” Eixe podria ser un dels lemes més centrals que definirien la mentalitat llauradora d´aquells valencians d´abans. Però com tots els valors morals –o quasi tots, presenten un punt d’ambigüitat de manera que segons la seua aplicació concreta poden resultar positius o negatius. El sacrifici, si va acompanyat d’una resignació fatalista, si no hi ha un benefici efectiu –encara que siga molt a la llarga, fonamenta i promou l’esclavatge i l’alienació de la gent. Per contra, quan és concebut i practicat de manera prudent i amb trellat, entès com el trànsit necessari per a arribar a satisfer els nostres anhels de superació en qualsevol dels propòsits humans, aleshores esdevé una gran virtut. La podem anomenar com vulgam, però la seua natura no canviarà. Una vegada més, el nostre Ausiàs March, tan abnegat en el seu amor trobadoresc, reclama d’aquest : “solament diu (l’amor) que no em falte la bona recompensa”. Podem complementar el lema antic amb este nou: “Sense benefici no hi cal sacrifici”. La gràcia del trellat, de la intel.ligència és combinar els dos lemes i comprendre en quines circumstàncies cal seguir-ne un o l´altre.

 

EL REG

 

En l’extrem oposat al de les penalitats i la durícia de les labors del camp experimentàvem una certa nosa i enuig d’haver  de regar els dies de tardor, per allò de les tronades, i els dies d’hivern fred i fosc, així com el goig i el plaer d’esta feina als dies benignes i assolellats, sobretot a l’estiu. A la nostra tendra preadolescència, més pròxima als 10 anys que als 15 , i en endavant fins que ens n’anàrem a estudiar fora, vam haver de fer-nos càrrec periòdicament dels regs dels camps els dos germans majors. Més tard s´hi va afegir el menut. Pel que fa al reg de l´hortet de Baix del Poble, que llinda amb les cases del carrer Sant Roc, la tasca era prou fàcil. La majoria de les vegades era regat pel nostre oncle Bernat, tot aprofitant que regava el seu feia de pas el reg del nostre. En este cas, com que l’aigua provenia d´un safareig gran de vora el camp de propietat familiar no havies de demanar torn, en omplir-se el safareig ja podies amollar l´aigua. Però el camp que més a sovint ens tocava regar era el del Pla de Gorra, vora el barranc de Cambrils –avui dia limitant a la part de dalt amb la A7, cosa per la qual l’anomenàvem el camp de l´autopista. La freqüència dels regs s’intensifica a l´estiu. L’aigua ens la proveïa el pou del Pansero. Este pou, situat a la part de baix del Pla de Gorra, es trobava als voltants del terme de Favara, prop de la carretera Llaurí/Favara CV-150 i al peu de l’actual embassament d’impulsió del transvasament Xúquer/Vinalopó. En aquella època, el pou era singularment cabalós. En els seus millors temps, amb més de 4.500/5.000 litres/minut, podia donar, de manera simultània, dos torns de reg de 2.200/2,500 litres/minut cadascun durant vàries  hores sense que minvara de manera significativa el nivell del seu cabal. Això era un exponent dels recursos hídrics de l’aqüífer de circulació càrstica, condicionada per la tectònica de fractures i diàclasis sota els dipòsits d´argiles roges i cudols semi-arredonits dels conus d´acumulació al peu dels ramals de la serra de Llaurí-Corbera.

Bernat El Pansero era un personatge molt curiós. Home corpulent, gros i tirant a sec i geniüt, sempre que anàvem al pou a prendre el torn del reg el trobàvem assegut a un butacó donant ordres a tot lo mon del seu entorn, especialment a la seua sacrificada muller i als fills. Diguem-ne que tenia l’actitud impositora, l’instint, i potser el talent suficient per a manar. En comptes de moure’s i fer la feina que li corresponia d´anar i tancar o obrir vàlvules per a adreçar-nos l´aigua al nostre camp, ens donava la clau anglesa i ens traspassava eixa responsabilitat, això sí, exigint-nos la diligència deguda. Gustosament acceptàvem la tasca per tal d’allunyar-nos del seu entorn i d’acabar la nostra tasca com més prompte millor. En això de pencar aplicava la tan eloqüent pràctica de traure el major benefici amb el menor cost o la llei del mínim esforç. El seu caràcter autoritari i despòtic no desdeia un tarannà socarró, autosatisfet i epicuri fins al moll de l’os. De manera subtil et donava a entendre que en la seua joventut havia gaudit dels plaers sensuals tant com havia pogut. Segons el seu axioma “filosòfic” medul·lar, la gent es dividia en dos tipus: els burros de càrrega, que han vingut al món per a treballar i que de tan ignorants com són no saben disfrutar de la vida, i els intel.ligents que saben traure-li el major suc pencant al mínim possible i gaudint a manta. Este personatge encarnava a la perfecció l´acudit aquell famós d´Eleuteri, contat per ell amb gràcia llaurinera, que deia així: <Es troben Miquel i Eleuteri al cementeri. En això que Eleuteri veu l’epitafi d’un tal Vicent que resa: “Ací jau Vicent que va morir als 40 anys havent-ne viscut 80”. Eleuteri, que no li veu la lògica, objecta: “això què vol dir? Això no té sentit.” A la qual cosa, Miquel  li aclarix: “Això vol dir que ha viscut tan intensament la vida que era com si els seus anys viscuts valgueren per dos”,  o de manera simple expressat en un altre possible epitafi: “Ací jau Vicent, qui va gojar de la vida i en va quedar ben content, i entendreu que no s’alce perquè el molt bandarra ja s’emportà lo seu. El seu descans és el nostre. La família”. Aleshores Eleuteri, que considerava que havia viscut la vida sempre treballant i sense disfrutar mai dels plaers, amolla el que serà el seu epitafi: “Ací jau Eleuteri, que va anar de la figa de sa mare al cementeri”> Sempre hem cregut que si es veia inclinat a transmetre’ns el sentit transgressor dels seus plaers, a nosaltres que érem tendres jovenets, era més per vanitat que per un afany d’educar-nos en una saviesa superior. Si no ho contava a algú, com podia haver-hi testimoni d´una vida viscuda intensament?

Mai no sabies a quina hora et podia tocar el teu torn, si de bon matí, a migdia o en nit tancada. En principi, si et tocava regar durant el dia, mentre hi haguera llum solar, això de regar no passava de tindre més gràcia i enginy que tindre compte que l´aigua no s’escampara pels cavallons clivellats abans d´arribar al cap de cada taula. També calia calibrar bé quan s’havia de canviar la vàlvula per a donar pas a l´aigua a una nova taula. No t’hi podies quedar curt, ni massa llarg, permetent que l’aigua es malbaratara i per excés “ofegara” els arbres i s’incrementarà innecessàriament el cost del reg. Per a evitar l’efecte ofegament, prèviament a la regada, s’havien de repassar tots els cèrcols perquè feren de mur de contenció. Ara bé, com que érem jovenets, amb poca capacitat de pressionar per a escollir horaris, i no vivíem a Llaurí, era normal que l’amo del pou, el Pansero, ens assignara sovint els darrers torns de reg en horaris nocturns. Aleshores, la realització de la mateixa tasca es presentava com una aventura màgica per la solitud del camp de la “pista”, allunyat de les poblacions de Llaurí o Favara. Aquells regs nocturns,  segons el cabal que ens derivava, solien durar unes 3,5 o 4,25 hores. Mentre vam ser xiquets se’ns feien llargues i feixugues, especialment en nits tancades i inclements. Encara que més espaiadament, també als dies de tardor calia dur a terme els regs nocturns. Els dies o més bé les nits d´intenses tronades, llampecs i vendavals no hi mancaven, com d’altres de bastant fred. Calia evitar que als arbres els pillara una baixada de temperatura pròxima a la congelació sense la protecció i defensa d’una bona saó.

Eixos dies en què s´aventurava la malastrugança, ficats ja a la faena, embolicats en la poderosa negror de la nit, els arbres fantasmals amb les seues rames movent-se violentament en una dansa sinistra semblaven ombres figuratives d´hominoides, cobraven alé de vida animal. Una por que recorria el nostre espinàs, ens atenallava fins al pànic, i ens haguera immobilitzat de no haver sentit la seguretat de la companyia. Sense que la raó ho poguera impedir, et lliuraves a mil fantasies de terror, no exemptes d’humor negre pels relats que ens contàvem fins a experimentar el paroxisme: monstres que ens posaven els pels de punta, ficant-nos en guardià de l’atac d’un butoni, un vampir, la mòmia, qualsevol ser maligne que resplendira com Jack Nicolson amb la destral, un home del sac, una bèstia, o la mateixa presència del dimoni.

La major fredat la passàrem un dia de tardor de tronada intensa amb nombrosos trons secs i una cortina continuada de llampecs que ens envoltava i que semblaven que ens anaven a caure damunt, quan de sobte, un soroll com de llampec intens sonà al costat d´on estàvem (vora la caseta de camp, caseta d´apers, en realitat, sense llum elèctrica, que servia per a refugiar-se, guardar el guano, les eines, les botiges…). Ens va fer tirar a terra per a protegir-nos. Un crit d´esglai esquinçador va sorgir del més arcà de la nostra caverna bucal. Al poc descobrírem que este soroll provenia de l’eixida impetuosa d’un coet antigranissol que havien tirat des d’un canet de la guarderia rural de la Germandat de Llauradors situat a pocs passos de la caseta del nostre camp. Estos coets tenien unes canyes de fusta de més d’un metre i mig d’altura i uns cilindres de 40 centímetres de llargària i quasi deu de diàmetre. Anaven carregats de iodur de plata, i solien alcançar una altura considerable de més de 3.000 metres. Depenent de la càrrega, podien arribar fins a 4.000/5.000 metres i més, fins a explotar al centre dels núvols de la tronada, sembrar nuclis de iodur de plata i formar les epitàxies a fi de precipitar les gotes d’aigua tot impedint la formació del granissol. Els molt rebordonits fan un soroll espectacular, com el d’un xicotet coet espacial.

Ja de més majors, sobretot a les nits benignes de l’estiu, contemplàvem extasiats el paroxisme lumínic de la pluja meteorítica per les plèiades d’agost, experimentàvem l’expansió de l’esperit per la contemplació del mantell lletós d’estrelles que ens feia reflexionar sobre la transcendència i alhora insignificància del nostre ser davant la immensitat de l’Univers, habitants del que Carl Sagan anomenava The Pale Blue Dot.

Recordem gratament i intensa aquells desplaçaments dels dos germans en sengles bicicletes, jugant a fer carreres des d´Alzira a Llaurí, entrant de sorpresa a ca la tia Elòdia, qui sempre maternal i entranyable ens feia compartir sopar amb els nostres cosins Elena i Andreu, i si ja tots havien acabat de sopar, aleshores improvisava un parell d´ous fregits (a casa en dèiem caiguts), una creïlla fregida i unes llonganisses, i així, ens apanyava el saquet ben apanyat. Quan et tocava vindre passada la mitjanit, encara que t’havia fotut la son, l’obligació d´anar a regar et lliurava com a recompensa sentir en la teua pell l’acaronament de la fresca estival. A casa, en veritat, a les nits d’estiu patíem una calor extrema.

Si et venia la son, la tècnica per a vèncer-la la teníem ben estudiada: dormir al cap de la taula amb els peus descalços; quan l’aigua ens els mullava era el moment de tancar i canviar el reg. Esta operació en algunes taules es feia taponant enèrgicament amb la llegona o l’aixada, la canal del reg d’eixa taula amb un cavalló, tot desviant-lo a la següent, i en aquelles taules on hi havia canal de formigó amb taps, canviant els taps de la taula regada i obrint el de la taula a regar. Experimentaves el benefici del massatge sobre els peus de l’aigua sadollant la terra, bregaves com en una guerra que has de guanyar per tapar els badalls dels cavallons, i si havia plagut a Fortuna, potser la lluna plena, majestuosa, amorosida, festejava amb eixa nit amable i gentil més disposta al seu lluir lasciu. En eixe cas no sabem si l’aigua era la regadora o la regada, regada per la intensa claror de la lluna que es reflexava a l’aigua de la taula. Aleshores, la visibilitat dels arbres, de la canal de reg i dels cavallons feia innecessària la llanterna, però les nits fosques sense lluna, sense cap contaminació lumínica, ens oferien una visió espectacular del cel estrellat i, per efecte de la rotació terrestre, la possibilitat de l’observació nítida del desplaçament aparent dels estels al llarg de la nit i el reconeixement d’estrelles, planetes i constel.lacions. Damunt, afegiu-li a tot aquest quadro de sensualitat la flaire que venia de la marjal i les suaus brises ofertes per la mar. D’esta manera, l´acció de regar es convertia en una acte poètic, una emanació creativa de la mateixa natura a la qual s’invitava la sensitivitat de l’home, sempre que volguera fer de bon amant testimonial. El poema L´aigua cerca els badalls dona compte d’este banquet amorosit:

“Molt em meravella l´aigua platejada/davall la lluna amiga de la nit,/i encara més, molt més,/quan amb la seua força calma/topa amb el cavalló segur que estreny./Orgullós, pretén ser com un mur potent,/contenir l’impuls del raig sempre lliure,/dominar el goig que el desafia./Però el reg tothora atent troba badalls,/sense costar-li gens eixir-se’n per passeres subtils/i beneir les lleis cordials de la natura:/que allò que és tou pot més que allò que és dur.(…)”

 

ELS AVIS

 

Si haguérem d’evocar una imatge immediata en recordar els nostres avis materns, de seguida ens vindria a la ment el rostre afable de l’àvia Elòdia, figura esvelta que quasi li treia un cap a l’avi, pell rosada, pigosa, i cabells lleument rossos rogencs, el seu dolç somriure expressió d’un tarannà bondadós i benèfic, amb uns ulls blaus –que ha heretat el nostre germà menut-, i mirada d’aigua clara que inspirava confiança i pau; en canvi de l’avi ens assalta la cara adusta d’un renegó de mena, el mal geni de qui és difícil d’acontentar. L’àvia era una persona molt estimada pel veïnat. Qualsevol dels qui acudien a ella per a demanar-li consell i ajuda se sentia conhortat pel seu espontani oferiment. En el si de la casa, amb el seu capteniment ferm i alhora resignat, apuntalava l’harmonia i el benestar emocional familiars; tendra i protectora, s’esforçava cada dia amb ànim seré per a que els fills creixeren en un entorn segur, alegre i amable, però també per a atemperar i suavitzar el tarannà marmolador de l’avi, exemple comú del patriarca impetuós i autoritari que pensa que els seus desitjos són ordres que han de ser satisfets a l’acte per tot lo món del seu voltant. El mateix impuls de tendra protecció amb què tractava els seus fills, ens el feia sentir als nets com dolça mel regalimant per la boca. Al seu costat la vida era agradable i gojosa, i tot allò que necessitàvem procurava satisfer-ho sempre que li fora possible. Encara que la seua filla, la nostra mare, ja fora casada i visquera a Alzira, sovint l’àvia, almenys una vegada per setmana, agafava l’autobús de la línia Granero, que feia el trajecte Alzira-Cullera, (el conductor i cobrador del qual, Vicentet, era com de la família, de tant d’ús que en fèiem), i venia a la nostra casa a portar-nos gran varietat de queviures i pastisseria variada, tant salada com dolça, elaborada per ella a posta per a nosaltres.

Quan el dia de Reis era pròxim a vindre, tots els seus nets ens afanyàvem a demanar els regals més desitjats amb la confiança que persuadiria l’avi perquè ens els comprara anticipadament a València. Un bicicleta, un abric, un vestit, unes nines…no resultaven capritxos impossibles sinó desitjos de prompta satisfacció. Instintivament, tendia a afavorir els dos nets majors, xiquet i xiqueta, nets de les respectives filles, i d’entre estos dos el major, no sabem si pel fet de ser el primogènit o xiquet.

La seua, havia estat una família nombrosa de set o huit germans, anomenats de cognom Serra i Rubio, cognoms molt freqüents en moltes famílies del poble, per la qual cosa, com que Llaurí és un poble menut, cal suposar una nissaga comuna a les persones amb eixos cognoms. De fet, la majoria de famílies que vivien al carrer Sant Blai sabíem que eren parents nostres, oncles i cosins de lluny. La mare, només arribar a Llaurí ens obligava a fer visites a tots els nostres parents més propers, cosa que complíem no sense certa resistència per tal com no hi teníem tracte quotidià, i molt sovint no calibràvem bé si el parent era més o menys proper. Estes visites, a la fi, resultaven molt gratificants: l’estima que et prodigaven, sobretot les dones, et donava el sentit de la família extensa que a Alzira vivíem amb uns vincles –inclús amb la més directa, més afeblits. La dualitat de la nostra esfera afectiva era asimètrica i complementària: d’una banda la que consideràvem família més íntima era la de la mare, i de l’altra el que consideràvem espai de vida propi, el poble d’Alzira. Quant a la família d’Alzira, mancada de la casa pairal perquè la nostra iaia paterna va morir sense que arribàrem a conèixer-la, hi vam tindre menys relació de menuts. A més que amb els nostres cosins alzirenys, també molt estimats, tinguérem menys coincidències per la gran diferència d’edat d’uns deu i quinze anys. Temps després eixa gran diferència d’edat ja no condicionaria la nostra relació amb ells. Eixa doble identitat o identificació ens ha constituït i acompanyat sempre allà on hem viscut. Potser per això, hem disfrutat d’una versatilitat d´adaptació que ens ha facilitat fer-nos d’allà on vivim.

Del nostre oncle Bernat, el qui més s´assemblava físicament a l’àvia, en la cara, els ulls, la fesomia, a qui tant estimàrem, sempre recordarem la seua ingènua bonhomia, el tarannà jovial i faceciós i el seu afany per demostrar l’estima que ens tenia, donant-nos algunes pessetes en arribar a Llaurí i vore’l, o contant-nos alguna facècia inventada per ell o apresa no se sap de qui. Entre altres, recordem el seu conte del Billete a billón. Començava dient: “Voleu que vos conte el conte del “Billete a billón?” Si dèiem: “!” Aleshores retrucava: “Jo no he dit “Sí!!!”, jo he dit si voleu que vos conte el conte de “billete a billón”. I si desesperats restàvem en silenci, imitava a la perfecció els nostres gestos negant-nos que ell haguera manifestat “contar-nos” tals gestos. Cabrejats, i carregats d’enigmes, no sabíem com eixir d’eixe doble lligam al qual ens havia entrampat, allò semblava una tortura (il-)lògico-lingüística a la manera d’Alícia al país de les meravelles”. Instintivament, optàvem per deixar-lo i amollar a córrer, i “bufar el conte”, com fa Alícia amb els naips. Però d’entre tots els familiars, a qui sempre durem al més fondo del cor i serà més vivament recordada és la tia Eloi. Ella va ser la que va heretar genuïnament el seu caràcter benèfic, altruista i maternal de sa mare, la nostra àvia. Per contra, la nostra mare s’assemblava al nostre avi: geni més impositiu, manadora, el que se’n diu “una dona forta”, sovint enfrontada amb el parar més pacífic de sa mare o de la seua germana. A més d’això, els seus atributs d´inconformista, presumida i lluitadora, el coratge com a actitud davant les adversitats de la vida, li conferien una personalitat femenina singular en termes del que abans es podria dir una dona de mentalitat oberta i vitalista, i d’alguna forma moderna, i que ara se’n diu “empoderament”. Empoderada o no, el ben cert és que era plena de vigor i vitalitat.

Passada la Pasqua de l´any 1961 ens vam posar a viure a Llaurí. La nostra àvia havia emmalaltit, i això ens va deixar perplexos i descoratjats, ja que no sabérem ni per què ni el tipus de malaltia. La nostra mare volia estar prop de sa mare per a cuidar-la amb la màxima atenció i cura possibles. En un procés molt accelerat, que no compreníem, va deixar de voler menjar, i la vespra de Sant Joan va faltar. Uns dies abans vingué el rector amb els escolans amb el típic viàtic que atenia els malalts piadosos i devots que ho demanaven, tement morir sense confessar-se.

La seua mort va suposar una gran desfeta per a la família. Els plors de dolor, la vetla i el res continuat de la família i el veïnat que acompanyava, la vestimenta general de negre rigorós, són estampes habituals i comunes d’aquelles circumstàncies, en aquell temps, que han restat gravades vivament en la memòria dels dos cosins majors, de nou i huit anys d´edat. En els dos menors, amb 4 i 3 anys, ni tan sols una imatge difusa pot rescatar la memòria.

A la missa de difunts del dia següent recordem a l’església els càntics de tenebra, d’espant i de penediment del “Dies Irae, Dies Ille” que Mozart volia traslladar-nos amb el seu Rèquiem, i que després hem associat al Cant de la Sibil.la. A la porta de l´església l´encenser exhalava eixa olor embriagadorament cerimonial, greu i dolorosa de l’encens en cremar-se, mentre el rector beneïa amb els escolans a tort i a dret el que s´havia de beneir, i salmodiava el Libera me, Domine. A la dreta de la porta, els homes de la família, tots vestits rigorosament de negre, s’havien arrenglerat en filada, protocol.làriament  segons la jerarquia i rellevància del parentesc. Un munt de gent s’hi agombolava, i amb parsimònia i semblant circumspecte d’un en un només els homes, d’acord amb el rigor de la convenció, passaven i transmetien les seues condolences amb un concís i lacònic: “T’acompanye el sentiment”. A l’esquerra hi havia les dones, que després acompanayarien la comitiva familiar femenina, també vestida de negre i amb el vel de missa cobrint-los el cap. La presència solemne del carruatge fúnebre, negre amb vidres, carregat de flors, tirat per quatre cavalls negres en dues filades i guarnits amb arreus de negre i voreres grogues, emplomats amb penatge de plomes negres i morades, ens va impactar sobremanera. I si a això, hi afegim el posterior lent i cadenciós ritual de pelegrinatge a peu fins al cementeri, i allí davant del nínxol, el fet de sentir el clamorós esglai del silenci, només interromput ocasionalment pels trinats d’algun pardalet solitari, l’apertura del taüt per donar-li l’últim adeu, l’espant pel soroll fosc de la clausura definitiva del taüt seguit del xerriquig en voltar la clau al pany, acompanyat de grans plors i greus gestos de dol entreverats d’adeus resats i la introducció dins la foscor abissal del nínxol, s’entén que del soterrar viscut en persona et resten imatges indelebles en la carn de la consciència gravades amb foc per sempre. I més quan són les primeres, eres un xiquet i s’hi tractava de l’àvia que tant t’havia estimat i cuidat. Eixe dia no aniríem al cinema amb els amics. Feien La Momia de Boris Karloff.

El rigorós dol que imposava la seua mort exigia el negre en les vestimentes per un any o més, la inhibició de conductes que expressaren alegria o falta de contenció, mantenir el portal de casa tancat i que no s’obrira la casa en festes o celebracions al llarg d’este període. Tots estos excessos eren rebutjats per la nostra mare. Segons la seua mentalitat eren considerats hipòcrites i extemporanis.

A banda de la pèrdua i el buit que va deixar en estimats, família i coneguts, la seua mort va suposar que haguérem de quedar-nos a Llaurí amb l’avi i l’oncle Bernat durant una llarga temporada. Fins i tot arribàrem a anar a l’escola de Llaurí o a la guarderia de Conxeta La Nina, segons l’edat dels dos germans.

Amb la mort de l´àvia els vincles amb el poble van començar a afeblir-se a poc a poc. D’alguna manera la mort de l’àvia inicià l’afebliment dels lligams de dependència maternal de la nostra mare i els seus germans. L’oncle Bernat, fadrí que rondava els 45 anys, es va haver de desapegar fins al punt de buscar parella i casar-se, cosa que ocorregué dos anys més tard. Amb l’absència de la indulgent, protectora i benefactora per antonomàsia, l’àvia, sentíem que la casa, la casa pairal on havíem nascut i passat llargues temporades de la nostra infància, ja no era “nostra”, encara que hi seguien vivint l’avi i l´oncle. Per descomptat, l’oncle Bernat i la tia Eloi, a més dels pares, eren font de protecció mentre érem a Llaurí, sobretot la tia Eloi, però ja res no anava a ser com abans.

Bernat Casterà i Torán, així li deien al nostre avi, pertanyia a una de les branques dels Casterans de Llaurí, emparentada de lluny amb una altra que vivia al carrer La Font. Este cognom no ha tingut massa difusió al conjunt d´Espanya, només 241 persones el tenen de primer cognom i 261 de segon. La primera notícia sobre la traça d´este cognom ens la va donar el professor de francés de l’Institut Rei en Jaume d’Alzira M. Jacques Beuafoussiet Casterà, natural del sud de França. En passar llista, en llegir el nostre segon cognom, ens va dir amb un accent marcadament francés: «Este apellidooo vieneee del sur de Franciaaa». En els molts viatges que férem a França, per motius de treball o per  fer turisme, sempre amatents a trobar francesos que es digueren Casterà mai no vam trobar-ne cap. «Però, perquè M. Beaufoussiet ens havia d´haver donat una informació enganyosa?» En un viatge que vam fer a Tolosa amb l’amic Amadeu Viana, als noms dels seus carrers vam arribar a comptar fins a 6 variants del mateix cognom. La variant escrita més aproximada al nostre donava nom a l’Impasse Castéra. Amb aquella feliç troballa vam vore confirmada la cèlebre dita: «Busqueu i trobareu», encara que siga per xamba(!), com passa sovint en la recerca científica i en l’exploració viatgera. Si resseguim les seues traces, com a topònim el localitzem a la zona de l´antiga Gasconha, entre Tolosa i Bordeus. Més de 25 pobles o llocs es diuen Castéra. Com a cognom, la majoria de Casterans es troben a la província de València -sobretot als pobles de la Ribera Alta. A Navarra, encara que en una proporció molt menor, n’hi trobem més que a Barcelona i a Lleida,  i a Llaurí, on pels cinquantes n’hi havia més de 25 persones que es deien Casterà, curiosament, hui dia no apareix a les estadístiques, cosa que indica que n’hi han menys de 5, o potser cap.

L’avi Bernat era tirant a baixet i rabassut, i amb molt de geni, i quan s´emprenyava de debò molt mal geni. El cosí Andreu és el que n´ha heretat la semblança física, però no el caràcter ni el tarannà. Autèntic patriarca, en el sentit més antic i antropològic del terme i, doncs, més blasmat per la militància feminista, exercia l´autoritat sense que ningú s´atrevira a «rexistar» ni contradir la seua voluntat. Servir-lo i satisfer la seua voluptat era un deure al qual se sotmetien desvivint-se la dona i els fills. La jerarquia, en eixa casa, hi era clara: les dones estaven per a servir, els homes per a ser servits.

Els nets teníem ben en compte de no fer res que l’irritara i provocara els seus marmols, per això procuràvem no acostar-nos al «camp magnètic» de la seua presència. Si per cas algú de nosaltres l’incomodava per alguna raó, bramava una expressió enigmàtica, descarregada com un raig de Zeus:  «Votou a Déu», i en els casos d’ira intensa sentíem: «Votou el dimoni!» Aleshores fugíem en estampida com conills.

Entre els molts privilegis inherents a la seua autoritat patriarcal hi havia la de ser servit amb el millor menjar. No sabem si tenia la categoria d’un sibarita, però sí que disfrutava d´un bon paladar. Li agradava el peix fresc i molt els salats com la moixama, el bonítol, les anxoves de bota, l’abadejo i la tonyina de sorra, fóra fresca o salada que comprava al mercat central de València, ja que a Llauri només arribaven els llucets, les sardines, els verats, les clòtxines i els sepionets. Sentir cridar pel carrer les pescateres: «lluç de la mar vivet!», «sardinetes fresques!», «clòtxines, sépia i sepionets!» era com sentir el cant melodiós de sirenes ulissíaques, tot una gran festa!

Un plat habitual a casa era la truita de cervell de be o de cabrit, i com que l’avi en menjava sovint, sent una menja exquisida, també els nets en volíem i desitjàvem. Si per un cas, davant la temptació d´un menjar tan fi, algú dels nets s’atrevia a demanar-li que ens donara i deia: «güelo, jo vull cervell», ell, tot socarró, ens amollava displicicent: «Ah, el güelo voldria ser jove!» Quant als postres, no els deixava arrere en el punt del bon tast. Segons l’època, es feia proveir de maduixes, cireres, magranes, i de les fruites més exòtiques per aquells temps de tanta precarietat. De tant en tant, si es trobava content i en calma, feia partícips als nets de tals fruits saborosos com si ens convidara al seu festí.

També li agradava el cafè i la copeta de cassalla, però mai en excés, si podia ser de la de Montfort, marca Tenis o Costa, que mai faltava a casa.

Però per tal de no concedir-li la benaurança sensual absoluta, en una ocasió el net major, de natura rebel i entremaliat, a qui l’avi solia dir-li «Josenet», i a voltes Josep-Bernat, de manera conscient i com a trastada li va posar sal en comptes de sucre a les maduixes que li coronarien un àpat exquisit. En tastar-les i sentir el tast repel.lent salnitrós, tot encés d’ira, es va posar a bramar crits que se sentien fins i tot al carrer: «Votou a Déu, votou a Déu, és que em volies enverinar?» En tot el dia ja no el va mirar a la cara ni li va adreçar la paraula. Havia patit un bon disgust.

De les anècdotes més fortes que es contaven a casa referents a l’avi, n´hi havia una ben impactant que va ocórrer poc abans de començar la guerra. Ell tenia una vella pistola heretada de son pare. En esclatar la guerra l´any 36, havent-se complicat la situació política, i en previsió de possibles problemes, la va llençar al pou de l’excusat. Al poc de començada la guerra, amb l´orde de requisa d´armes per banda del govern republicà, un treballador seu que coneixia de l’existència de  la pistola, en va denunciar la possessió, de manera que van obligar el tio Bernat, aleshores encara un jovenet, que la recuperara i l´entregara.

Amb l’avi no tot eren tibantors i malcaraments. En algunes ocasions mostrava cap als nets llampecs de tendresa i quant arribava a casa volia tindre’ns al seu voltant. Si anàvem a vore’l sempre ens donava algunes pessetes, com a bon patriarca, però sense estirar-se massa, només el just per donar-nos una alegria per això d’haver anat a vore’l. Altra cosa eren les estrenes de Nadal: la llarguesa en esta ocasió podia alcançar la generosa suma d´uns deu o vint duros que anaven a parar directament a les butxaques de les mares.

L’oncle Bernat, uns dos anys després de morir l’àvia , es casava amb la tia Amparo de Cullera. Es van posar a viure, com era el costum, a la casa de l´avi, «els casats casa volen» com diu la dita, tenint com a obligació la cura del patriarca, raó per la qual l´oncle obtenia per al seu patrimoni la propietat de la casa pairal, que heretaria la nostra cosina Empar. Allò significà l’allunyament definitiu i l’estranyament  amb la que havia estat la nostra segona llar, el cordó umbilical que ens unia estretament a Llaurí, amb llargues temporades viscudes a la casa pairal del carrer Sant Blai.

L’11 d´octubre de l´any 1971 va morir l´avi. Nosaltres estudiàvem l´un el primer curs selectiu a la Facultat de Ciències de València, l´altre 4art de batxiller a la Universitat laboral de Xest, i el menut de 4 anys a l´escola. Algú hauria avisat la mare que el seu pare estava a punt de morir. Eixe dia recordem haver anat a Llaurí en autobús. Just en arribar a la plaça del poble on hi ha l’església, les campanes tocaven a dol. La mare va exclamar tota compungida: «Ja ha mort mon pare», i sense esperar que nosaltres baixàrem va amollar a córrer com un coet a ca l’avi, com si per miracle encara poguera sentir el seu últim alé.

A la vesprada s’havia organitzat el res. Consuelo «la merda» , la ploranera pagada per dirigir l’orquestra dels plors, modulava magistralment amb pauses, silencis i onades ploroses aquell cor nombrós de més de vint dones totes de negre que expressaven un dolor eixit des del més arcà de l’ànima. Ocupaven la part central de la casa, el rebedor i el menjador. El germà mitjà, embargat per l’harmonia de gemecs i resos de rosari, tot compungit es va assentar enmig d´aquelles dones que manifestaven una ànima esquinçada. Desconeixedor de la cerimònia ritual, al poc se n’adona que no hi havia cap home i comença a sospitar que això no era el seu negoci. Però si ell sentia de debò la pèrdua del patriarca, malgrat tot, per què no havia de compartir els plors encara que no li eixira plorar? Tanmateix, passats uns minuts de fort embaràs, tot tement que feia el fava, decidix alçar-se i fent-se el llonguis se n´ix al corral. Allí un gran munió d’homes no paraven d’enraonar, aliens als gestos de dol i pietat  de les dones, de dins. I de què enraonaven? Com una martellada al cap li caigué aquella enrònia, un bany irònic de realitat: parlaven del preu de la taronja, d’a com la vendrien alguns, d’a quin preu l´havien ja venuda alguns altres.

La cerimònia fúnebre va ser molt semblant a la de l’àvia, tret que ja no se sentien les salmòdies en llatí que el Concili Vaticà II havia suprimit. La resta, filades de gent a banda i banda de la port de l’església donant el «pésame», carruatge tirat per cavalls negres, l’anar a peu parsimoniós al cementeri, tot igual, tret del gran impacte emocional que ens va produir vore desentarrades les restes de l’àvia, cosa que ens va fer avinent la dita llatina: “Memento, homo, quia pulvis es et in pulverem reverteris” (“Recorda tu, que eres pols i en pols et convertiràs”). Feia temps que no havíem vist l’avi, i malgrat tot, la seua mort ens va donar molta pena. Ara ja no era una llar, una casa la que desapareixia per a nosaltres, ara es tractava de tot un món, tot un sentit de vida que s´esvaïa com si un volcà o un terratrèmol s’haguera xuclat tota una ciutat.

 

REMINISCÈNCIES

 

El vincle amb Llaurí, tot i afeblit encara havia de perdurar almenys quasi una dècada. La poca terra que ens quedava havíem de treballar-la els germans, ja que el pare havia emmalaltit fins al punt de no poder treballar. Una de les festes més senyalades dels valencians, el Nadal, amb el dinar de nadal, vam continuar celebrant-la a Llaurí a casa de la tia Eloi amb els cosins Elena i Andreu, i el seu marit, l’oncle Andreu. Però els sant Blai, els llargs estius, els cap d’any, anaven restant llunyans, com vivències d´una altra vida. Cada volta que anàvem a vore l´oncle Bernat i per atzar topàvem amb parents llunyans o coneguts majors del carrer que ens havien vist nàixer i créixer començava a resultar-los difícil reconéixer-nos, i fins i tot arribaven a confondre´ns als dos germans. No així els més joves, vells amics com Joaquín U. Alminyana (els pares tenien una tenda de queviures al carrer de Sant Blai) o amb Andreu, que tenia una taverna vora el cinema d´estiu. De tota manera, sempre  féiem per vore Miguel Cebolla, amic i cosí de segon i la germana Finín, les ties Leopolda, Julieta, Erondina, Conxeta i les cosines Maria Eduarda i Claudín, diminutiu de Clàudia, la tia Teresa, que vivia enfront de l’oncle Bernat, madrina del germà menut i dona d´admirable laboriositat i ànim afable i vigorós, els amics Joaquin i Andreu, l´oncle Eduard el Morrero, la tia Fina, la dona, i el fill major Duardet, cosí i amic, gran entenedor de cavalls, i a voltes podíem coincidir amb els cosins Àlvar, Ricard, Rafael, Pasqual, Poldín, i altres, tots de la branca Casterá, Serra o Rubio.

La tia Eloi, finalment, a qui estimàvem com una projecció de la nostra mare, amb qui podíem confiar-nos a sa casa com si fora la pròpia, va restar l’últim bastió familiar d’estret vincle llauriner.

De tot el que ens ocorria de positiu als tres germans, tindre treball, tindre fills, se n’alegrava tant com la mare, de totes les nostres peripècies pel món s´encuriosia i ens escoltava contenta i generosa pel fet de ser els seus nebots els rodamons que la feien partícip d´unes aventures tan poc rutinàries. Un succés advers en un cateterisme inguinal, desafortunat i mai entés, ens la va arravatar un dia de Tots Sants.Va morir a l´hospital La Fe de València acompanyada pels seus dos fills. Ella ha restat i restarà sempre ben viva en la nostra memòria. De com els humils pesen més en les nostres vides, deixen una empremta major que altres persones més remarcables, dona bon compte el poema de Leon Felipe «Como tu». En escoltar-lo, ens ve un plor i entre altres la imatge de la tia Eloi.

 

RIBERES FAMILIARS

 

Una tradició és tant una transmissió projectiva, que mira a les generacions futures, com retroactiva, que mira al passat, als ancestres. Per això el dia de Tots Sants mai no hem deixat la família tota d´anar al cementeri de Llaurí, a testimoniar als ja finits la nostra estima i el record que perviuen als nostres cors i ments. I així, amb eixa presència, pretenem que els fills siguen els continuadors de la memòria familiar.

En morir la mare, vam encarregar una làpida amb un epitafi que deia: ”Un instant encara, mirem junts les ….riberes familiars, els objectes que sense dubte no tornarem a vore…Tractem d´entrar en la mort amb els ulls oberts”. Es tracta d´un fragment escollit de Memòries d´Adrià, novel.la cèlebre de Marguerite Yourcenar. I amb solemnitat, ànim circumspecte i silenci interior: “Mirem junts les riberes familiars(…)«, és a dir, visitem els nínxols de tots els familiars, tant els més propers com els llunyans. Però la visita al cementeri també és ocasió de retrobament de tots els cosins germans i els seus fills. Com que es tracta d’un cementeri molt xicotet cada any t’espera una sorpresa: la xamba pot fer-te retrobar l’amic, el veí o el familiar més inesperat, i l’alegria que t’enduràs a casa per eixe retrobament serà immensa.

En entrar al cementeri de Llaurí,  hi trobareu al pati central un panteó de certa rellevància: pertany a una branca dels Casterans. Si la curiositat et pica et fixaràs en els cognoms dels soterrats i descobriràs que la majoria de famílies estan entrellaçades: potser una cinquantena llarga els donen llinatge. Eixa sensació de ser quasi tots família, no l’experimentes als cementeris de ciutat. Si el registre parroquial o civil és el llibre d’entrada de la comunitat local, el cementeri n’és el registre d’eixida. Però el cementeri també ens dona bones lliçons d´antropologia: integrar el fet de la mort en la vida, en la memòria dels vius. El dia de Tots Sants no només és la festa que venera els morts, sinó la que reafirma els vincles comunitaris amb els vius. Per això, des de la mort dels pares nostres i la dels nostres cosins celebrem, sovint amb un dinar familiar el retrobament, la pervivència del record, la voluntat de continuar vivint. Un any a Corbera, a casa de la cosina Elena, l´altre a Alzira, a casa del germà menut, la casa que fou dels pares. Després d’un llarg dia en què tants sentiments, sensacions, imatges i idees, dolor i alegries s´hi barregen, al moment del retir i el silenci abans de dormir brolla des del fons de l’ànima i t’embarga l´ànim el bell fragment del poema de Henry W. Longfellow de The theologians tale, que et fa pensar en la fugacitat de la vida, la vida com un breu parèntesi precedida de “dos infinituds”:

“Vaixells que es creuen en la nit,/i en passar recíprocament es parlen/ -mostrat només una senyal i una veu remota en la foscor./Així a l´oceà de la vida, ens creuem i ens parlem els uns als altres/-només una mirada, una veu./I en acabant de nou la foscor i el silenci.”

 

LLAURÍ AL PRESENT. DECADÈNCIA POBLACIONAL

 

Es fa difícil expressar, públicament o privada, reflexions i opinions valoratives sobre les gents i els seus pobles, es a dir, sobre allò que se’n diu la “terra” o la “pàtria”, i més encara quan els judicis de valor es fan respecte de la pròpia d´un, respecte dels teus i dels qui estimes. El ja emblemàtic i admirat poema de Salvador Espriu Assaig de càntic en el temple ens hi oferix una eloqüent mostra d´amor a la pàtria que, com és habitual en les millors tradicions poètiques, partix de la crítica sincera, del reconeixement explícit dels defectes i mancances socials, culturals i civils de la societat a la qual pertanyem, i esta crítica sempre s´acompanya del dolor que experimentem pel reconeixement de les “ferides” de la terra. “Oh, que cansat estic de la meva/covarda, vella, tan salvatge terra,/i com m’agradaria d’allunyar-me’n,/nord enllà,/on diuen que la gent és neta/i noble, culta, rica, lliure,/desvetllada i feliç! Blas de Otero, per posar un cas pròxim, comença un dels seus més bells poemes així: “Si abrí los ojos para ver el rostro puro y terrible de mi patria…”. No cal dir que el vertader amor a la nostra gent, i l´autoestima que li fonamenta i fomenta, no pot nàixer, no ha de nàixer d´un exaltació xovinista que només pretenga l´exaltació de les “glòries”, l´afalac cec i estèril, la vanitat narcisista de creure´s la millor terreta del món. Tampoc la crítica dita destructiva –la que només veu els aspectes negatius de la nostra societat, de forma pessimista o exagerada, sense que oferisca alternatives de confiança en la millora i canvi social, pot contribuir a l’acte amorós creatiu. D’altra banda, com Espriu assenyala clarament, totes les persones, per més que pretengam desentendre´ns dels vincles socials viciats dels nostres, no deixem de dur empeltats dins la nostra mentalitat –sovint sense saber-ho ni adonar-nos-en, molts d´eixos trets negatius que denunciem amb acritud. Ací en teniu la raó: “Però no he de seguir mai el meu somni/i em quedaré aquí fins a la mort./Car sóc també molt covard i salvatge/i estimo a més amb un desesperat dolor/aquesta meva pobra,/bruta, trista, dissortada pàtria.”

La crítica, doncs, sempre va en dos direccions complementàries: abans que res ha de ser “autocrítica”, i partint de la millora personal de cadascú, ha de fonamentar la crítica radical propositiva, radical en el sentit originari d’anar als arrels dels problemes, d´establir els millors diagnòstics, de defugir les evasions il.lusòries, de comprometre´ns en el camí de les reformes, encara que puguem sospitar-ne un hipotètic fracàs. I viceversa.

La nostra dualitat llaurinera i alzirenya sempre ens ha facilitat i afavorit vore de manera crítica, amb el suficient distanciament, estes dos formes de pensar. La gent de Llaurí d’aquella època era senzilla, bona gent i sociable, però amb una mentalitat poc oberta i generosa, molt de mirar cada casa per allò seu i no vore les aspiracions superiors; tot plegat s’hi tractava d’una mentalitat “agropecuària”, entenent pel terme i concepte la prevalència del temor, la cautela, la suspicàcia, l´escepticisme, l´enveja col·lectiva, la desafecció o el rebuig a qualsevol innovació que comportara la ruptura amb inèrcies paralitzadores d’innovacions en els costums i les actituds que consideraven consubstancials i inamovibles.

Sobretot l’enveja, un dels vicis socials més deleteris contra el bé comú. Recordem una dita popular que ho expressa a la perfecció: “Eixe voldria que el mon fora un ou i beure-se’l d’un xuplit”

D’alguna manera, desconfiaven de tot el que fora foraster. Les famílies, més que formar xarxes d’interessos comuns, constituïen nuclis atomitzats desentesos d’allò col.lectiu. La mentalitat de la gent es veia llastada per l’estigma d’un caràcter gasiu i d’egoisme danyí, poc emprenedor, i doncs, gens donat a mamprendre negocis, a diferència dels pobles veïns, especialment Alzira, i en part, també Corbera, que mostraven més empenta i esperit comercial. En el cas de Favara, amb un sistema de comunicacions per carretera molt favorable, perquè per allí passa la Nacional-332 de Gandia-València per Cullera i Sueca i la AP-7, tampoc ha sabut aprofitar en tot el seu potencial este avantatge a fi de rellançar-se demogràficament i econòmicament. Al nostre parer, l’actual situació de decadència poblacional de Llauri té molt a vore en la prosperitat de temps passats lligada a la riquesa de la taronja i de l’arròs; s’entén la paradoxa d’este fenomen econòmico-social que se’n diu morir d´èxit. Així, les expectatives de progrés dels seus habitants, fruit de la prosperitat dels anys 60-70, s’han desplegat i acomplit fora de Llaurí, nombrosos en són els exemples, d’això que parlem; la gent universitària, (que en proporció ha estat més nombrosa que als pobles veïns), com també la no universitària, hagueren d’anar-se’n fora per a no tornar per falta d’oportunitats professionals no lligades al camp. La mentalitat dominant que hi ha prevalgut no ha estat la de contribuir al desenvolupament econòmic i sociocultural del poble, la de reinvertir al mateix poble el valor afegit personal, socioeconòmic i cultural, el talent col·lectiu, que el poble ha produït a partir de la pròpia riquesa. Ans al contrari, s’hi va estendre i predominà una cultura perniciosa de l’abandó, de la diàspora i el no retorn. Un fenomen semblant al que patix actualment la nostra societat amb la migració del talent de tècnics i científics ben formats a les nostres universitats i població jove qualificada, tot i admetent que les etapes formatives altament qualificades solen requerir un nivell de formació a l’estranger. L’endogàmia pròpia del nostre sistema educatiu i la falta d’una planificació de projectes d’investigació agreuja encara més la pèrdua del talent privilegiat.

De tots el pobles dels voltants, sent percentualment el de major nombre de joves que van estudiar estudis mitjans o superiors als anys 65/85, potser siga Llaurí el de major diàspora. Així, hem de lamentar que la població de Llaurí, en comptes d’augmentar, ha anat disminuint més i més com ocorre en molts pobles del que se´n diu l´Espanya que es buida. A l’època de què estem parlant, Llaurí, Corbera i Favara tenien poc més o menys els mateixos habitants. Llaurí, potser, més poblada que Favara, estava a l’entorn de 1.600/1.800 habitants. No sabem del cert si mai ha arribat a tindre’n uns 2000. La població al 2020, encara que en el conjunt de la Ribera ha augmentat, és de 1.130 habitants, de manera que Llaurí se suma als tres pobles de la província de València (Sumacàrcer, Antella, Sellent) que perden població. En tot cas, això es com el llucet que es mossega la cua: la gent formada no té perspectives emprenedores, només mentalitat d’assalariat, i se’n va perquè a Llaurí no hi ha futur, és un poble mort, o amb escassa activitat dinamitzadora, i no hi ha futur perquè la gent talentosa i amb formació de lideratge se’n va i no s’hi dóna la mentalitat emprenedora. Mai sabrem quina és la causa, però sí les conseqüències: el fet que la vida al poble ha minvat i que la gent se’n ha anat per a no tornar.

No sabem si la congestió de les ciutats i la carestia de l’habitatge podran fer que la població cresca alhora que els recursos públics que permeten la dinamització social, però Llaurí ha d’apostar per esta via, i tot salvant el seu dèficit de comunicacions respecte dels pobles veïns, és vital, com a projecte col·lectiu, incrementar les comunicacions tecnològiques i culturals, recolzar l’esperit comunitari, associacionista i organitzatiu  per tal de fomentar l’empenta econòmica i dinamitzar socioculturalment l’arrelament  de la població, cuidar els entorns i rescatar i potenciar allò de positiu que el poble es capaç de donar i d’oferir, crear xarxes ciutadanes de coneixement  per tal d’estimular-se, transformar-se i convertir-se en un referent d’acollida d’iniciatives creatives i innovadores que cohesionen la vida social, cultural i econòmica i que permeten l’expansió ordenada del poble.

La dècada dels 90 fou prodigiosa en això de la millora de les infraestructures viàries. La gran xarxa d’autovies que es va desplegar per tot el país va servir per a impulsar el creixement de les conurbacions i la concentració del coneixement a les grans ciutats. Així, sense pretendre-ho, es va afavorir la diàspora del talent dels pobles com Llaurí i d’altres, tot contribuint al que es coneix com “l’Espanya buida”. En l’actualitat, amb el predomini de les noves tecnologies, un factor invers s’està produint arreu del mon. Actualment i en el futur, l’emprendiment, el talent i en general, el coneixement no necessàriament ha de concentrar-se físicament en les grans conurbacions, i en este context, cal tenir en compte que la logística, l’administració i el know-how informàtic està situant-se en l’entorn perimetral dels 40/50 kilòmetres de les grans ciutats, i per altra banda, l’habitatge de la gent s’està deslocalitzant, (especialment amb estos anys de pandèmia), de la gran ciutat. Este fenomen tant es dóna a París, a Nova York, a Madrid, i més prompte que tard també el vorem a València. Esta deslocalització urbanita no impedeix la ràpida comunicació amb el centres urbans, si cal, i d’altra banda, contribuïx a l’abaratiment de locals i infraestructures logístiques o de comunicació i a una major i millor conciliació familiar i projecte de vida. En eixe sentit, Llaurí, amb el seu entorn natural espectacular i agradablement accessible, la seua climatologia benigna, la proximitat en temps real d’accés a les universitats i centres de coneixement de la gran ciutat i de nuclis de població mitjans i el relativament baix cost de l’habitatge, pot optar perfectament a postular-se avantatjosament per este model de creixement.

És clar que això és un problema difícil de resoldre, que estem segurs que preocupa per igual, i molt, al conjunt dels regidors i les forces socials de Llaurí, però pel que ens ensenya la història econòmica, una bona part de la tasca a fer, del programa de reformes, ha de partir de la transformació de la mentalitat dels ciutadans, qüestió dissortadament delicada i enutjosa.

Ja sabem que és més fàcil -i barat, apuntar problemes, d’altra banda coneguts i patits, que aportar-hi solucions viables, però, en qualsevol cas, considerem que s’ha de trobar el camí més eficaç per estimular i posar en valor totes les –no poques- potencialitats del poble, per poder refrenar eixa tendència decadent que mena a l’extinció –o a la penúria existencial, d’un poble que un temps fou, probablement, el més ric, pròsper i feliç dels pobles veïns.

L’estima que sentim, com a llauriners, a pesar de llargs anys d’absència, pel nostre poble de naixement, la revivim amb els versos de Leopardi en el seu magnífic poema L’infinit:

“Sempre he estimat este desert turó/I esta bardissa que tanta part/De l´últim horitzó l´esguard em priva./Però, assegut i guaitant, em lliure a imaginar/Immensos espais enllà d´aqueixa, /I silencis sobrehumans i una molt fonda quietud,/I, per poc, el cor no s´esglaia. I com que el vent/Sent xiuxiuejar entre les plantes,/El silenci infinit a esta veu/Vaig comparant, i pense en l´etern/I en les èpoques mortes, i en la d´ara,/Vivent, amb el seu so. Així en esta/ Immensitat se´m nega el pensament:/I m´és dolç el naufragi en este mar.”

 

Josep Camarasa i Juli Camarasa