Llaurí, la màgia de l’estiu / Josep i Juli Camarasa

0
502

La vida social als anys 50/60 i les festes d’estiu a Llaurí

A Llaurí, com en molts pobles xicotets valencians, la vida transcorria entre la casa, el camp, els bars, l’església i el carrer. En arribar l´estiu la vida  al carrer es feia més intensa. A poqueta nit, en cada carrer, els veïns habitualment es disposaven a xarrar i  a sopar sovint “a la fresca”, és a dir, al davant de les seues cases. Després de patir tot un dia de treball xafogós al camp o a casa, prendre la fresca i gojar de l’embat o brisa marina de llevant, arribada amb els flaires de la marjal i els arrossars, era com una recompensa merescuda per un sacrifici obligat. Això de sopar al carrer ho vivíem com si cada dia fóra una festa, ja que abans de sopar tota la xicalla ens ajuntàvem per a fer jocs, com ara jugar a les xapes, a cartes o a botar la corda o qualsevol joc que no destorbara el benestar dels adults, bo i aprofitant el repòs després del joc intens per a contar-nos les nostres coses i fer les nostres bromes. En havent sopat, els veïns més pròxims feien rotgle i s´entregaven als vicis i virtuts de la “literatura popular”. Aleshores la xicalla  ens assentàvem a la vora dels adults i els escoltàvem embadalits contar històries reals o fantàstiques i faules de misteri i por, tot ben regat amb bons adobs d´humor, de broma, d´excel.lent retòrica, i alternant-ho amb la “crítica costumista”, és a dir, el xafardeig veïnal i la posada en qüestió de la rectitud d´actes i costums dels coneguts. Expressions com pelar algú o “no m´agrada que em critiquen” revelen la malignitat d´una conducta social, de moralitat gregària, que actua com un jurat o jutge censor tractant d´establir allò correcte i incorrecte, el que es fa bé i el que es fa mal, l´aprovació dels bons costums i la reprovació dels no tan bons o dolents. El discurs moral que deixa caure en el sermó el rector a missa fonamenta els criteris valoratius del poble, però sovint el judici de la gent, del veïnat, és afilat i implacable, i amb més força coercitiva. El rector interpreta el sentit evangèlic de qui entrarà al cel i qui anirà a l´infern, cosa certament etèria;  el veïnat, l’honorabilitat dels actes i els criteris de pertinència, qui és admès en el grup i qui marginat. S´hi tracta de dos “contes o relats” i dos “comptes”, dos “correlats” diferents, entrellaçats i complementaris. Ara, quant als  principis més radicals, en el sentit d´arrel, i suprems o últims,  de  tota la comunitat catòlica o cristiana, els més decisius,  la paraula major, la té  l´església amb els seus representants.

Sense dubte, en bona mesura, el nostre gust per la literatura –i la seua pràctica, prové d´aquelles vetlades. La narrativa que fluïa al llarg de la nit era tan suggestiva, sucosa i variada com reveladora d´una certa mentalitat popular. També en prové el plaer de vetlar, en el sentit d´estar amb cosins i amics o coneguts de farra, fins a ben entrada la nit, projectant fantasies de tota mena de gènere i to narratius, tan arrelat en la nostra gent. Encara conservem l´expressió agradar vetlar usada per la nostra mare, i hui dia quasi en desús.

Els xiquets sempre són amatents a imitar els adults, a voler ser adults en allò que hi veuen avantatjós respecte de les seues restriccions pel fet de ser dependents, però també, de manera tàcita, incorporen vicis i virtuts de la mentalitat adulta sense que en siguen conscients ni capaços de discriminar què els serà útil o nociu per a les seues vides ja de més majors.

Eixa mena de “tertúlies populars” solien allargassar-se fins ben entrades les nou i mitja de la nit, quan ja era fosc, i a voltes una mica més, si per alguna raó encara el bon humor i l´excitació hi eren presents. I encara que no hi havia una hora fixada de bestreta, eixa era l´hora que la conveniència assenyalava per anar-se´n al llit, ja que l´activitat agrícola regia la vida del poble, i l´horari solar determinava  els horaris dels menjars, i de la resta d´activitats socials. De fet, es dinava a la una perquè en realitat, en l’horari GTM+1, eren les 12 solars.

Es mantenia encara la institució municipal del sereno. Este  passava de nit des de les 11 fins al trenc d’alba i anava amb un garrot recte de fusta de 1,5/1,6 metres que a l´extrem superior tenia una punta d’acer, com d’una llança plana (era com una Azcona almogàver però de mànec de fusta més robust) i anava per trams, mentre pegava colps de garrot a terra, cantant les hores “sereno, la una, …sereno les tres, etc”. Moltes vegades ens despertàvem, si dormíem a la cambra dels avis amb la finestra oberta que donava al carrer, pel clam de les hores i els trons del garrot al terra.

A l´endemà, ben de bon matí, entre les 5 i les 6, els homes s´alçarien per a mamprendre el treball amb la primera claror del dia, enjorna trenc d’alba, segons déiem, i les dones també s´alçaven de bon matí per a preparar el desdejuni dels seus marits o fills que anaren al camp. Després farien totes les tasques domèstiques més bàsiques: neteja, endreçament, rentar, etc…i anar a comprar el menjar necessari per al dia, o, si tocava, dur la cassola d´arròs al forn, també conegut per eixe motiu com l´arròs passejat. En eixe encontre de veïnes a les botigues o quan es creuaven pel carrer aprofitaven per a xarrar i contar-se i comentar les coses del seu interés. Sovint solien reunir-se als patis interiors de les cases a fer labor com cosir o brodar, o fer rebosteria.

A Llaurí, en aquell temps, encara perdurava el  costum de la gent  de deixar la porta de casa oberta, o la clau a la porta. D´altra banda, tots el portals tenien dos jocs de persianes als portals -un per cada mitat del portal- que s’enrotllaven i deixaven les portes lliures depenent de l’hora o de l´airejat o ventilació que es volia de la casa. Si et trobaves amb la porta d´una casa tancada, i no hi havia la clau, era senyal que els seus moradors, o estaven de dol, o no eren al poble. A nosaltres, que veníem d´Alzira, mentre fórem menuts, ens xocava i ens resultava eixe costum incomprensible per inusual al lloc d’on veníem, a més de jutjar-lo arriscat. Ja de més majors, comprenguérem que entre el veïnat i a tot el poble la confiança estava tan arrelada que la por a patir qualsevol mena de malvestats no tenia cap justificació. Ací, en este exemple de convivència, Rousseau haguera pogut justificar la seua màxima més coneguda i difosa: “l´home és bo per naturalesa”, tot i que encara prevalia el costum, molt arrelat encara, d´ anomenar la gent i ser reconeguda pels apodos, costum en recessió als pobles o ciutats en forta expansió com Alzira. Els malnoms, com indica la paraula, sempre solen remarcar una  característica de la família molt singular, sovint pejorativa, i en molt casos designatius d´un atribut no necessàriament estigmatitzador. Ara, en este cas, la gent de poble accepta amb bona dosi d´humor, tolerància i resignació eixe segon apel.latiu doblement familiar. La Massa, El Tito, Pobil, El Pato, Tornero, L´Hereu, El Pansero, La Pudoretes, La Pòlita, En Cames, El Morrero, La Panxaverda, La Amada, El Gallo, Camorra, El Blanco, El Moro, El Moret,  La Nina, El Galán, La Merda, La Moda, en són alguns dels recordats amb afecte.

ELS BARS

Una bona part de la socialització, la vida expansiva, transcorria als bars. Els bars habituals matutins i vespertins eren Ca Cames i El casino Musical (el més gran), que tenia al pis de dalt locals  on els xiquets rebien formació musical per a tocar a la banda de música. També hi havia el bar dit de Falange, este més menut, on moltes vegades, quan arribàvem a Llaurí, si l´avi no era a casa, havíem d´anar-hi per saludar-lo. Sembla que es va enemistar amb en Cames, l´amo del bar que li venia més a mà, i mai més no hi va tornar. Al Falange el trobàvem, fent la partida de cartes, o enraonant amb els qui serien amics seus o coneguts. Com que tenia un caràcter esquerp, no es prodigava en afectuositats. Ara, com a torna per haver-lo anat a saludar, sempre ens ho recompensava amb una parsimònia magnànima donant-nos un duro, cinc pessetes, quantitat que ens posava més contents que una pasqua.

Anys més tard, el So Bernat el pansero –així li deien a l´amo del motor d´aigua que ens en proveïa per al reg- va obrir un altre bar enfront de Ca Cames. Com a fet curiós, cal assenyalar que tots els bars d´aquella època es trobaven al carrer, dit hui dia, de la Font. Este carrer-carretera és el principal pel qual transcorria tot el trànsit que venia d´Alzira, Corbera o Sueca per anar a Favara, Cullera o Gandia. Segons la nomenclatura anterior a la democràcia es deia carrer del Generalísimo. I encara al final del mateix carrer, ja eixint del poble en direcció a Favara, hi trobaríem el bar El Frontó, que seria propietat -quasi al final de la seua existència- del nostre oncle Bernat.

Com sol ocórrer en la majoria de pobles d´economia fonamentalment agrícola, els bars obrien molt de bon matí, a trenc d´alba. Aleshores s´hi reunia la primera tongada de gent. Fer-se el carajillo, el bombó, “tocat” amb un xorret de conayc o el café sol o “tocat”, era tot un ritual que et preparava per a bregar en les feines del camp tot el sant dia. Una mica abans de dinar també solia haver-hi gent. La beguda que hi tocava era fer-se una cassalla de les marques Tenis o Sala, que a Llaurí, barrejada amb aigua, en deien un nuvolet. De vesprada, després d´una sesta moderada, les colles d´amics i coneguts més majors s´aplegaven al bar a jugar al dominó o a fer  la partideta de cartes: el truc, la brisca, el subhastat. A mitjan vesprada els bars solien omplir-se de gom a gom: era el moment de major expansió, de disfrutar del lleure després del dur treball. S´hi aplegava quasi tota la població adulta masculina del poble. Els uns jugaven a cartes, els altres enraonaven, molts mamaven però moderadament. Ara, el que és desbarrar, el galleig o la ironia mordaç, tot el món ho practicava entre la cridòria ensordidora pròpia dels nostres autòctons, com això de contar-se i comentar coses del dia encara en curs o de les que anaven a vindre, tot amanit amb acudits, bromes i un agut sentit de l´humor, a voltes fi, a voltes de traç gros, benèvol en algunes ocasions i cruel en altres. Com a mostra, recordem l´anècdota d´un client que era a la barra de Ca Cames i a la dona d’en Cames, que atenia la barra del bar,  li amolla: “xe, al cafè hi ha una mosca”, i esta li contesta: “Ei…i per dos pessetes, què vols un tito dins?!”

SENTIT DE L´HUMOR

Com a tota La Ribera, sempre estava a flor de pell entre els llauriners. Allà on hi havia una colla, bé treballant, en el bar o en qualsevol situació social de lleure aflorava l´agut sentit de la sàtira fent burla o ironitzant els comportaments estrambòtics de la gent o tot el que fora ridiculitzable, però es feia fent ús d´uns referents narratius subtils irònics més que mitjançant referents massa explícits. A tall d´exemple, recordem l´anècdota de quan van eixir les primeres camises colorides de raió-viscosa, el que hui dia es coneix com viscosa, teixit conegut com seda artificial d´acetat de llana de cel.lulosa, de colors vius i intensos, que es van popularitzar ràpidament i tingudes com a roba pasqüera “pija”. Corrien els 60 del segle passat, i quan a algú se´l veia amb este tipus de camisa, els xicons el senyalaven dient: “Xe mira, Tonet, que elegant,  i porta camisa de pell de bufa”, volent dir que el teixit era com la goma dels globus. La resposta enginyosa i irònica per remarcar el que fora estrafalari o ridiculitzable sempre era a l´aguait de la mínima ocasió propícia. Ara bé, l´ús de referents escatològics o sexuals no era tan present com a l´humor valencià més comú, com el que trobem a les falles. Més bé predominava un humor  contingut, no tan hiperbòlic, més irònic que sarcàstic, però no menys corrosiu. Si per un  casual algú se´n passava de tafaner se li solia cantar: ”Per ser escudrinyador/a, ha caigut per un forat…”, o quan algú parlava més del compte i treballàvem collint a destall, com que feia baixar el rendiment, no se li deia que callara o que deixara de parlar, sinó que amb subtil ironia eixia una veu anònima de la colla i li deia: “Vols més aigua?”, “Xe, algú ha demanat més aigua?”, o “Doneu-li aigua al xicot que no tingam que portar-lo a Sant Blai”; si es volia fer burla dels qui fumaven en aquell moment una marca de tabac superior (el Bisonte era un tabac nacional ros que es tenia per més bo que els Celtes) deien: “Xe, mira que modern, ací tots fumant cuernos i este fuma vaca”. I afegien, intensificant la sorna: “Xe, trau la vaca a passejar i que s´airege”, per temptar l´aprofitosa solidaritat de grup. Però alguna vegada sí que queia una astracanada eròtico-sexitiva: “El tabac és una herba, i el qui no en té es fuma la v…”. Ara, tot sembla que este aparellat estava prou estés pels nostres pobles. El bon amic Antonio G. González, enginyer agrònom, murcià, va treballar i viure uns anys a Carcaixent i Alzira, i com a  talent curiós, amb una memòria prodigiosa i una fina intel·ligència tenia el costum d´aprendre les llengües llegint-ne els diccionaris, i així va aprendre valencià de manera que el llegia, i llig, amb prou de competència. Amb ell compartíem eixe gran tresor que és la imaginació humorística valenciana oral, així com la literària: el Bearn de Villalonga, L´auca del Sr. Esteve de Rossinyol, Ramona Rosbif d´Isa Tròlec. Per la nostra banda, també li vam fer conéixer un talent satíric de primera com va ser l´escriptor Miguel Espinosa, autor de Escuela de mandarines o l’excel·lent retrat de la societat del seu temps La fea burguesía, digne representant d´eixa imaginació humorística i satírica que compartim els pobles mediterranis i que venint d´Aristòfanes, i passant pels autors romans com Catul, Marcial, Juvenal, té com a grans exponents a Bocaccio, Pietro Aretino, Quevedo i els nostres clàssics, Tirant lo Blanc, L´Espill, Anselm Turmeda, i ja més recent la gran obra de tradició popular El Virgo de Visanteta de l´eminent suecà Bernat i Baldoví. No podem deixar d´esmentar en estes breus remarques sobre l´humor popular, projectat en la literatura, l´extraordinària novel.la Ribera del riberenc d´Alginet Josep Lozano.

DIUMENGES A MISSA, A PASSEIG, AL BAR

Els diumenges i els dies festers, no del tot dies de lleure per a les dones, anaven a missa, a visitar familiars. Un dels fets que ens sorprenia prou era que en missa, pràcticament, tot eren dones i xiquets. La majoria d´homes les esperaven a la plaça, xarrant de les seues coses. Era com  com si ja se saberen la lliçó de memòria i no volgueren o no necessitaren ser “sermonejats”. El seu tarannà pràctic els feia estar més a gust “parlant dels preus de la taronja i les fanecades” que no subjectes a la cerimònia i el ritual. L´anar a missa, això sí, només ho feien en les grans ocasions: bodes, batejos, comunions, enterraments, festes molt assenyalades…

La missa a Llaurí en aquells temps tan pretèrits encara era cantada, cosa que la feia més agradable que la missa a Alzira, de ritual més àrid i eixut. Les dones entonaven les variades cançons ( …. ábreme la herida de tu corazón, Kirye eleison  i d’altres de les misses d’abans) plenes d´imatgeria poètica amb un art polifònic gens menystenible. Si les contarelles a les nits d´estiu en havent sopat van estimular la nostra estima per la literatura, no hi ha dubte que la música de les bandes i la missa cantada en bona mesura estimularen la nostra passió per la música. Es diu, i no sense raó, que als països protestants hi ha bones tradicions musicals justament pel fet que les misses estan farcides de cants i melodies. Si a això, hi afegim que els diumenges ens despertàvem en sentir els cants de la mare,  en bona part  cants de missa, marmolant i tot bona cosa perquè encara volíem dormir més temps, s´entén que a poc a poc ens anàrem impregnant de l´harmonia i la bona entonació. Després, agafat el ritme, et pots dedicar al rock, la samba, la cançó protesta o al que et vinga de gust.

Els diumenges a la vesprada, els majors passejaven pel poble, i alguns, especialment els joves, es permetien el luxe d´anar al bar a fer-se el vermudet:  un sepionet a la planxa, o si no, unes clòtxines, unes tellines…Si la frugalitat estrenyia, u es conformava amb unes papes, olives o creïlles…, i poca cosa més.

Al passeig, en el cas dels matrimonis, els homes raonaven entre ells anant al davant de la “comitiva”, i les dones al darrere xarraven sobre “coses de dones”. És curiós que en el llenguatge col.loquial s´acceptara que les dones “xarren” i els homes “raonen”, encara que des del punt de vista femení els homes són uns xarraors o discutidors i només fan que xarrar sense trellat. També l´ús de la paraula raonar en el valencià col.loquial és especial perquè en este context de passejos i altres semblants expressa el matís de “xarrar, parlar de coses, conversar amb un matís d´una racionalitat reflexiva informal bàsica”. La qüestió que es ventila en això del xarrar o parlar des de l´òptica dels sexes o gèneres és la crítica que es fan quant al fet de la utilitat o sentit de l´acció comunicativa, és a dir, sobre si es diuen coses d’interés o tot és un parlar per parlar o parlar per no callar. Eixe contrast entre els dos mons o visió de les coses segons el sexe, més enllà de l´aspecte verbal o lingüístic, suposa una especificitat respecte de les activitats socials de cada gènere. A les grans ciutats, en la mesura que les activitats socials són cada vegada més compartides entre homes i dones, correlativament, també es compartix més la comunicació verbal, mitjançant l´exposició i discussió dels propis punts de vista. Als pobles, i encara més als menuts, la particularitat de l´activitat social de cada gènere  és més marcada.

El Casino Musical era el bar on més personal s´aplegava eixes vesprades de lleure dominical. Però este bar, anomenat per la gent El Musical, a més de ser el principal lloc per a la cosa gastronòmica, era aleshores el centre de formació musical dels xiquets del poble, i on assajava la Banda de Música. En algun moment de la vida de molts xiquets, per una mòdica quota per al sustent del mestre, hi rebien una instrucció musical, i donat el cas, si demostraven interés i habilitats per a tocar algun instrument, passaven a formar part de la Banda. Le bandes de música, tradicionalment, han estat als pobles de València una institució que acaparava l’interès de molts joves. Molts xiquets n´eren aficionats. La banda era l’ocasió per a rebre  una instrucció musical que en alguns casos ha significat la garantia d´èxit professional per a  molts valencians. Quasibé totes les grans orquestres d’Espanya, i d’altres països europeus, tenen o han tingut músics valencians, alguns d’ells afamats, sobretot en els instruments de vent: trompes, trompetes, trombó de vara, flauta travessera, i en menor mesura, fagots i oboès. També han reeixit en els instruments de percussió, però poca cosa en els  de corda com violins, violes, violoncels, baixos i pianos. Alguns d´estos no poden  tocar-se amb la deguda atenció en processons i cercaviles, per això els instruments majoritaris són els clarinets, que a les bandes fan la funció de les violes i els violins. A la memòria ens ve l´exemple d´un amic d’Alberic que tocava la trompa a la Gran Orquestra del Liceu de Barcelona, i que gràcies a esta activitat podia pagar-se els estudis universitaris. Encara reverberen a les nostres oïdes les notes d´assaigs de trompeta del mestre i compositor llauriner Antoni Sendra, una mica major que nosaltres, quan de menuts l´escoltàvem per la finestra de sa casa al carrer Sant Roc. Va fer estudis al conservatori de València i Madrid. I va tocar, primer en bandes de l´exèrcit i, finalment, va dirigir la banda de la Guàrdia Reial. Com veiem, un altre valencià, que ha fet de la música, en diverses vessants, la seua passió i professió.

Als pobles menuts solia haver-hi fortes limitacions pressupostàries a l´hora d´adquirir instruments. En el nostre cas, volíem tocar la trompeta (instrument de so metàl·lic ben florit i que es fa notar a la banda), però ens van oferir el clarinet. Les trompetes s´hi troben més limitades que els clarinets. A causa d´aquell contratemps deixàrem d´anar al solfeig. I el no saber de solfeig ha estat per a nosaltres, entre moltes més, una de les grans deficiències formatives.

En un altre àmbit de la vida civil, el de les celebracions, una vegada més cal remarcar la seua senzillesa i austeritat. Els convits de les bodes consistien generalment en unes papes, olives, cacaus, llimonades i cervesa, i en alguns casos una xocolatada amb mones, ensaïmades, coca de vent  o bunyols, la tortada de  núvia i poca cosa més. Se solia celebrar als matins a la terrassa del cinema d’estiu, que hi havia al carrer San Llorenç,  cantonada amb el carrer Sueca. Als batejos, a l´ eixir de l’església els padrins amb la criatura batejada, els xiquets hi anàvem darrere dels padrins  cridant “Padrí pollós, la padrina picolina i el padrí picolí … si no tireu confitura morirà la criatura. Padrí Pollós!” I esperàvem que tiraren caramels o uns quants xavos (10 cèntims de pesseta) o gallets (5 cèntims de pesseta), i com a gran fortuna, alguna moneda de dos quinzets. El convit, cas de fer-se, consistia a  fer una xocolatada amb mona, prendre llamineries diverses i llançar globus.

En la nostra vida social, no hi mancava la distracció del cinema. El cinema d´hivern era al carrer Sant Josep, cantonada amb carrer Sant Ramon. Però del que més disfrutàvem era el de l´estiu, que ens possibilitava el goig del sopar mentre véiem  la pel.lícula. Les pel.lis de vaqueros eren les que més omplien d´entusiasme nanos, xiquets i majors,  sobretot les protagonitzades per Gary Cooper, John Wayne, Clark Gable, etc…Quan la cinta es fonia, cosa que passava sovint, els xiquets, enfurismats, patejàvem el terra en senyal de protesta. També les de por ens corprenien bona cosa. La Mòmia, de Boris Karloff,  és una de les que més ens va impactar de menuts.

Les festes d’agost, a excepció de la Mare de Déu el 15 d´agost, dia de platja (i dia d´anar amb molta cura perquè, segons es deia, solia haver molts ofegats) eren festes de carrer; començaven en la de Sant Llorenç el 10; el 16 la de Sant Roc i el gos (gos terapèutic, ja que va guarir el sant llepant-li les nafres, quin gos més “sant”!), i finalment, acabaven per San Ramón el 31 d’agost. En moltes d’elles, especialment en les del carrer Sant Roc, es feia una berbena amb ball a l’horabaixa.

L’activitat dels xiquets als estius era molt elemental:  jugar, jugar  i jugar al carrer. Als matins, després de desdejunar llet o xocolata, amb pa o amb coca, o tonyineta amb oli i sucre o sal, mantecóver (una mantega de tres colors, que s’untava al pa, procedent de l’ajuda americana),  xoriç, llonganissa, blanquet o sobrassada, o el que fora menjable amb l’entrepà, agafàvem les bicicletes i se n´anàvem als sequers o a recórrer el poble pels camins i horts,  i moltes vegades anàvem al safareig de l´hort de baix del poble, o en buscàvem altres per a poder remullar-nos i nadar. Un altre costum, sembla, prou inveterat en la majoria de pobles, i molt propi de la xicalla, era l´anomenat en valencià anar a furtar peres a l´hort, encara que de pereres, a banda d´algun arbre de peretes de la reina, no se´n veien pels horts de la comarca. Per què  plaïa això de furtar, tot i que alguns dels xiquets eren fills de llauradors propietaris d’arbres fruiters? Pel desfici que incita al goig del joc de la transgressió? Per algun benefici concret? Per pur afany de fer mal? El fet que en aquella època estiguera molt penalitzat el furtar als horts afegia a eixe joc un fort component d´aventura pel risc que et pogueren pillar. I si et pillaven i et denunciaven, per als pares, això era una gran deshonra. La natura humana es revela enigmàtica quan comprovem que per a tenir una noció del bé necessitem fer de menuts i de joves certes dolenteries. Innocència dels xiquets? Borderia? De bestreta, la natura humana és ambigua. La cultura és la que ens fa fer la tria per un “bé”, tot oposant-lo a un “mal” antitètic. D´això en diem moral o ètica –sinònims en llatí i grec- segons que penge d´una ideologia religiosa o filosòfica.

Ja a la vesprada en havent dinat, tocava fer la sesta. Els majors estaven rendits pel fet d´haver-se alçat molt de bon matí, com era costum, i haver treballat ja unes set hores. Potser per garantir-se un descans necessari i merescut, imposaven a la xicalla la bonança de fer una sesta, encara que fóra ben curta.  Nosaltres  ens hi resistíem, i després de molt remugar, no volent anar al llit quan el cos ens demanava gresca, acabàvem anant-nos-en de casa per a trobar-nos vora l´església, on corria bon airet, o als carrers ben ombrejats per a jugar a xapes o a pilota, sempre mirant de no despertar el veïnat. El carreró que hi havia al costat de l´església, enfront de l´Ajuntament, era una de les zones preferides per a fer els nostres jocs. Allí s´alçava una creu dins d´un jardinet enreixat que rememorava els caiguts, amb les inscripcions de rigor del Règim (sempre que déiem “el Règim” ens referíem al franquisme). Només quan tocava berenar, que ja hi havia gana, interrompíem la passió de jugar i estar amb els amics per a tornar a casa, i omplir el pap. El berenar, fora que passara l´aiguallimonero, que a l´hora de més calor passava per les cases i li´n compràrem un bon pitxer, d´aiguallimó, no era molt diferent de l´esmorzar. Mai no oblidarem el senyor del carret de l’aigua-llimó, vingut de Sueca, que cada vesprada cap a les 5 dels dies de l´estiu  passava per davant de la nostra casa al crit alegre de “Auia llimooooooo, fresquet i dolç!”. Anàvem tot corrent com si haguérem trobat or, i amb un pitxer ens mesurava mig litre o un litre d´eixe gelat exquisit, que solíem mullar amb pa, bescuit, coca d’aire, coca de l´ou o -més freqüent- rosquilletes. Era com sentir la glòria del cel. I encara experimentàvem més plaer pel fet que comprar-ne era un extra concedit per la mare, santa de l´estalvi. De normal,  ella, l’àvia i la tia, eren les que amb una geladora de gel amb sal, al pati de casa, produïen l´aigua-llimó o la llet merengada amb canella, eixes delicioses ambrosies divines. N´era bona la qualitat. L´aigua-llimó d’abans es feia -i es fa, amb el brou de la infusió dels olis essencials que hi ha a la superfície de la corfa de les llimes (durant poc de temps perquè no amargue) amb canella en rama i endolcit després el suc amb sucre (i mes infreqüent, si vols mes àcid, amb una miqueta del suc de la llima). El resultat es un aigua-llimó groc intens. No hi ha millor aigua-llimó que el que es feia als pobles com Llaurí i en general a la Ribera Baixa. Hui dia, a tot arreu sol ser un producte industrial fet amb molt d’àcid cítric. No sabem per quina estranya raó s’ha perdut aquell bon saber fer.

En aquella època, alguns estius vàrem vore més d’un gran incendi en la muntanya de Llaurí i en  la Serra de Corbera. Incendis terribles i devastadors, divisats des de Llaurí, de nit, amb les seues flames d´infern allargat i paorós. En un d´estos incendis el foc es podia divisar des de la zona de Favara fins a Corbera i més enllà del Cavall Bernat. El Barranc de Canet i Sant Sofí van quedar totalment calcinats. L’incendi també es va propagar a l’altra banda,  en la Murta i la Casella. Als carrers de Llaurí es podia apreciar la cendra de l´incendi volant, i un aire tòrrid per l´increment de les temperatures. No hi havien tallafocs. La Guardia Civil amb camions recorria els pobles, i enrolava tots els homes i joves que trobava als bars i als carrers per  anar a apagar el foc amb rametes, en especial la gent senzilla que tornava a casa en bicicleta o a peu després de treballar. Molta gent fugia dels bars i dels carrers i s´amagava a les cases, o als portals per a que no els agafaren i els dugueren a la foguera, perdent així el jornal o endarrerint la feina que havien de fer.

 

ESTIUS A LA PLATJA

«A l’estiu tot lo mon viu«. Amb esta dita, a més de resumir els escassos requeriments de roba d´abric i refugi com a protecció, en contrast a l´hivern, també s´expressa l´estimulació del cos, de manera especial amb bona disposició per a la festa. Tot i que alguns dies les condicions climàtiques no seran justament propícies i pugam patir puntualment una calor intensa, ponentades tòrrides, calimes de xaloc o de migjorn provinents del Sàhara transportadores de terra roja del desert, dies d´extenuadora basca, com diem a València i Mallorca, amb alta humitat relativa, nits xafogoses que alteren el curs d´un ritme de vida equilibrat.  A més, hem de tindre en compte que les labors del camp no minven a l´estiu, sinó que més bé s´intensifiquen: el reg, la collita d´algunes fruites, cremar llenya,…però bé sabem que en la mentalitat valenciana hi ha molt arrelat l´hàbit de viure intensament els plaers de la festa, encara que ens atenallen les dures obligacions del treball. “El qui és bo per a vetlar ha de ser bo per a alçar-se, matinar a l´endemà i complir en el treball”, “si estàs bé per anar de festa, has d´estar bé per a treballar”. Estes màximes expressen l´alt sentit del deure dels sensualistes i festers valencians. Si per cas alguns joves  tiren massa de beta en la farra noctàmbula i se´ls fa quasi de dia, en arribar l´hora d´alçar-se, els pares implacables no perdonaran i exigiran satisfer l´obligació de treballar. Sí, la vida a l´estiu a pesar de la basca  que ens aplatana, de la suor que amara tot el cos, del forn en què es convertixen les habitacions, socarrades lentament al llarg del dia, que t´impedix dormir fins ben entrada la nit, sí, la vida es viu amb excés, paradoxalment de manera estoica i epicúria alhora. I quan la dita diu: “tot lo món” és perquè respon a la realitat que la relaxació d´horaris, de bioritmes, afecten homes i dones, xiquets, adolescents, joves i no tan joves i gent major.

En aquella època, en arribar l´estiu els valencians es retiraven als horts, els qui podien, i s´hi passaven l´estiu. Disfrutar d´unes nits més benignes orejades per brises refrescants, de les basses on els xiquets no es cansaven d´escapbussar-se ara i adés, de bons esmorzars que s´allarguen sense que cap coacció per l´hora del treball, de menjar paelles fetes a llenya, com cal, o dinarots ben assortits de carn torrada i un bon meló d´Alger, de llargues vetlades sota la protecció benigna d´una figuera o una parra, era un privilegi dels llauradors al qual tots aspiraven. Les paraules apartament o xalet i piscina, com remarca amb encert Guillermo Colomer, (autor de la gran novel.la L´últim dels valencians), encara no tenien acta de naixement. Hort o casa de camp i bassa o safareig eren viscudes com les realitats més arrelades per als valencians dels pobles d´interior, encara que no massa allunyats de les platges més pròximes.

Però ja als estius de la dècada dels 50, quan encara les platges eren desertes i verges i no existia el turisme de masses, molta gent que no eren amos d´una casa de camp amb una bona bassa es plantejava l´opció d´estiuejar a la platja, en una casa o apartament, o com es feia tradicionalment, fent acampada a l´arena entre vora mar i les dunes, com ens testimonien les pintures de Sorolla. Moltes famílies de Llaurí o d´Alzira hi acudien amb carros, habitualment a la platja de Cullera, i s´hi passaven uns dies de banys, d´abandó i relatiu dolce far niente per a les dones de la casa, bé quasi un dolce far niente, perquè les dones disfrutaven de pauses de repòs entre atendre la xicalla i preparar vitualles i els menjars, però sempre al llarg d´un treball quotidià que començava de bon matí i acabava en gitar-se. Els xiquets menudius a la vora del mar, ja tenien prou d´entreteniment fent-se castells d´arena màgics, tan vulnerables com ells, per les ones que mai no es cansen d´anar amunt i avall. Els més majorets s´entregaven al deler de nadar,  –o aprendre a nadar, si encara no sabien, a l´excitació del risc de nadar perillós, tot buscant la Penyeta del moro, xicotet penyot enclavat enmig de la badia de Cullera,  en una part fonda de la mar, i satisfer la dosi d´atreviment i gesta pròpia dels adolescents, i a l´aventura curiosa d´explorar el terreny d´unes platges encara verges, fins i tot caminant bona cosa fins arribar al límit de les platges dels pobles veïns. Així començàvem a estimar el Mare Nostrum.

Per aquella època  el nostre pare era propietari d´un camió marca Chevrolet en el qual podia transportar un entoldat o envelat molt gran, utilitzat per a fer ombra a les colles de dones que feien la temporada del raïm de moscatell al setembre a les vinyes de Teulada/Moraira. La seua tasca consistia a netejar amb tisores els grans dels xinglots fets malbé, i, ja nets, posar-los a tongades en basquets  sobre un jaç fet amb coques d´espart envoltades de paper. I este mateix entoldat, a la manera d´una haima, com si fórem nòmades, també el feien servir unes quantes famílies amigues ajuntades per a instal.lar-nos en la platja. Mitjançant cortines i llençols estesos, penjant del sostre, i ben travats amb cordes, es conformaven diverses dependències com les d´una casa: habitacions, menjador, cuina…Encara conservem fotografies que donen bon testimoni d´amigues de la mare, d´amics nostres de Llaurí, dels nostres cosins- germans llauriners i alzirenys, tots agombolats i gaudint d´una entranyable unió comunitària. Encara érem lluny de l´anomenat “turisme” d´estrangers. Cada família posava en comú –en major o menor mesura- allò de què podia disfrutar amb  els seus aplegats, familiars o amics.

Més endavant, potser  a l´estiu del 63 o 64, vam viure una temporada de platgera més “sedentària” que “nòmada”. L´oncle Andreu, la tia Elodia i els cosins estiuejaven a un apartament que havien comprat a la platja de les Palmeretes de Sueca. Un paisatge tirant a asiàtic, tot ple de séquies per la banda interior de la pedania i vora mar, molt semblant al de l´estany de Cullera, dominava  una àrea marina encara poc urbanitzada. Per la seua vegetació se´ns figurava com el nostre Mississipi particular.

Aleshores el negoci del turisme, de l´afluència de guiris a les nostres platges, començava a poc a poc a alçar el vol, especialment amb els francesos procedents de l´emigració de les dècades anteriors. La tia Eloi ens convidà a passar-hi uns dies amb ells. Recordem una família de francesos com els primers turistes veïns de l´edifici on s´havia aposentat la nostra família. Ja de ben menuts sentírem curiositat –i inclinació, pel francès, llengua tan semblant a la nostra que gràcies a haver-la estudiada a una acadèmia i al batxiller, a haver-la practicada a les temporades de la verema en França, i haver-la usada durant un mes i mig d´estança a Brusel.les, arribaríem a parlar i entendre suficientment com per fer-se valdre amb els franco-parlants.

La música, les cançons de moda començaven a embolcallar el temps viscut de lleure i treball. La ràdio sobretot –i la tele, no tant, acompanyaven les diverses activitats quotidianes de tot lo món i la incipient festa nocturna. Els ja cada vegada més apagats corrents musicals heretats de la dècada anterior, basats sobretot en la copla, allò conegut com la canción española, representada per cantants tan potents com Conxa Piquer, Antonio Molina, Joselito, etc., amb cançons tipus Campanera, Ojos verdes, Soy minero, Cocinero, cocinero, entre altres, van donar pas a nous corrents musicals foranis, com el Rock and Roll, que en la versió espanyola dóna pas al que, pocs anys després es coneixeria  com a música o cançons Yeyé, molt més rítmiques i estimulants del ball solt o en grup, o la nova música melòdica dels autors italians com Adriano Celentano, Nicola di Bari o francesos com Charles Aznavour, François Hardy. En tota aquella nova “invasió” musical, hi predominaven les bandes i autors anglo-americans: The Beatles, The Rolling Stones, Eric Clapton, John Mayall, Joe Coker, etc…. i sobretot el Rei: Elvis Presley. Simultàniament, també ens assabentàrem, per eixa època, de l´arrancada de la cançó protesta i activista, personificada en uns autors americans de la talla del banjo Pete Seeger i dels cantants Joan Báez i Bob Dylan amb la cèlebre cançó Blowing in the wind i dels francesos Jaques Brel, Georges Brassens i Gilbert Bécaud, que tingueren gran influència en la cançó protesta espanyola en cantants com Paco Ibáñez, Javier Krahe, Joaquín Sabina i Patxi Andión, i en l´inici de la nostra“Nova Cançó” amb autors de la talla de J. M. Serrat, Raimon, Quico Pi de la Serra, Lluis Miquel i els 4 Z, LLuís Llac, Marina Rossell i la sublim, per la seua cristal·lina veu, Mª del Mar Bonet. La majoria d´estos autors van contribuir en bona mesura a fer conéixer grans mestres de la literatura clàssica valenciano-catalana, castellana o francesa. Estos grans canvis d´estils musicals eren l´expressió dels grans canvis socials que esdevindrien a les dècades posteriors. La música, la cançó també afaiçona les mentalitats de la gent. I en qüestió de llengües, si el francès encara era estudiat als instituts com a llengua “estrangera”, la difusió de l´anglés prenia una embranzida tal que en dos o tres dècades es convertiria en la llengua de coneixement necessari per a les relacions internacionals. Per aquell temps les cançons  apegaloses, de contingut juvenil,  sovint banals i fades, i a voltes amb certes dosis de lirisme, triomfaven  per la temporada d´estiu. Gran part d´esta producció es generava amb ocasió del nou fenomen dels festivals d´estiu com el de Benidorm, rèplica del de Sant Remo a Itàlia. Recordem, a tall d´exemple, Quince años del Duo Dinámico, Tous les garçons et les filles de François Hardy, Sapore di sale de Gino Paoli, Tu seràs mi baby, adaptada per The Surfs al castellà (original: Be my Baby, de The Ronettes). Podies ser-ne un fans o un escèptic, i fins i tot burlar-te´n de tan patètica cantilena fins que experimentaves, amb pell esborronada, l´agulló i l´emoció  de la fiblada de Cupid. Així, a més de  la fascinació per l´encontre i descoberta d´altres cultures, un altra anècdota emotiva, màgica i carregada de lirisme s´anava a desvetlar en nosaltres, això que en diem “enamoriscament d´estiu”, és a dir, el despertar de la sensualitat i desig que ens escometen a les etapes inicials de la pubertat o l´adolescència. A la Venus d´esta història que vam conéixer eixe estiu li deien Mariló, una xiqueta de Sueca, veïna de l´apartament on vivíem nosaltres. Esvelta, de cara redoneta, melena llarga i ulls castanys clars ametlats, que només vore-la incitava al goig de la contemplació de la bellesa, semblava una Clàudia Cardinale d´onze anys, amb un parlar suecà musical, tendre i graciós. Aquell encontre fou l´inici d´un enamoriscament platònic, ruborós i innocent,  i que a la manera de l´insigne cavaller Ausiàs March als seus poemes amb el senyal d´”Oh Foll amor” o “Llir entre cards” s´encastà a l´ànima projectant fantasies heroiques al llarg d´una curta temporada d´estiu. No resignant-se a la pèrdua de la visió objecte d´estima que comportava el comiat, unes setmanes després d´haver deixat l´apartament, el germà major va tornar a Les Palmeretes per tal retrobar-la i d´avivar, sense èxit, el caliu encès d´una flama que com el sol, desitgem inextingible. Ara, passats els anys, les imatges a la platja d´aquella candorosa rosa, es besllumen com fotogrames esvaïts i emboirats, i com les vinyetes dels dibuixos animats, cal repassar-los amb els dits perquè la il.lusió del moviment els impregne de vida, vigor i sentit. Mai la tornàrem a vore i no sabem, i tampoc ve al cas, si la seua vida ha estat venturosa o dissortada, senzilla o complicada. Ara, però, recordant la cita al llibre “De cotemptu mundi” del benedictí del segle XII Bernat de Cluny, posada per Umberto Eco en boca d’Adso de Melk, a la seua novel·la El nom de la rosa: “stat rosa pristina nomine, nomina nuda tenemus”(que traduïm de forma lliure i simple: De la rosa primigènia només ens queda el nom”), evoquem aquesta afecció infantil, sensual i «cardinalesca», aquest anecdòtic souffle au coeur del qual només ens quedà el nom i que, tendre i graciós, ens ve a la memòria per a il·lustrar els nostres records. Els bells versos d´una altre gran poeta valencià, Jordi de Sant Jordi, també hi ajuden, a complementar-ne l´evocació:

“Sota el front porte vostra bella semblança/De la qual mon cos nit i dia fa gran festa,/Fins al punt que remirant la molt bella figura/De vostra cara m´ha restat l´empremta/Que ja la mort no n´esborrarà la forma(…)/Així com el xiquet quan mira el retaule/I contemplant la pintura amb imatges/Amb el seu cor net, no l´en poden apartar/-tant és el plaer de l´or que l´envolta-,/El mateix em passa davant l´amorós cercle/De vostre cos, que de tants béns s´enrama,/Que mentre el veig el contemple més que a Déu,/Ja que l´amor que em penetra és tan gojós!”

Josep i Juli Camarasa