Paraules velles, paraules noves (93) / Leo Giménez

0
110

“Paraules velles, paraules noves” és un espai setmanal de Riberaexpress, de divulgació de les incorporacions a la normativa del valencià admeses per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres autoritats lingüístiques de referència de la nostra llengua. En els últims temps han anat incorporant-se a la nostra normativa lingüística paraules, expressions, accepcions, estructures i formes ben integrades en l’ús, procedents de la parla tradicional, de préstecs necessaris o de formes modernes que no tenien la condició de normatives i que calia incloure en el codi normatiu, per raons de necessitat comunicativa i de precisió en molts casos.

Amb la finalitat de contribuir a divulgar eixes aportacions a la normativa, entre els usuaris i els aprenents d’esta llengua, publiquem setmanalment “Paraules velles, paraules noves”. Paraules, expressions o formes que són “velles” pel seu ús tradicional, però que són “noves” o relativament “noves” per a la normativa. O que són realment noves, com molts neologismes, i ben integrades en l’ús real en la parla i en l’escriptura. I acceptades normativament per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres institucions de referència en la nostra normativa lingüística. Esta secció la firma Leo Giménez, lingüista, autor d’El valencià és fàcil (Reclam Editorial, 2016).

 

PARAULES VELLES, PARAULES NOVES

 

Paraules, formes i accepcions en valencià que no eren normatives i ara sí que ho són, o no eren preferents i ara sí que ho són, o poden ser-ho

 

Incorporacions a la normativa del valencià en els últims anys

 

Afronte

La veu afronte significa ‘ofensa greu que es fa públicament’, “Hem sigut objecte d’un afronte, d’una autèntica ofensa”, ‘deshonor, vergonya’, “Açò és un afronte per a tots nosaltres”, “Quin afronte vam passar!”. Té el sinònim afront. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha registrat afronte, com a col·loquial, en el Diccionari normatiu valencià. També el tenen registrat el Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari general, de Francesc Ferrer Pastor, i el Diccionari de la llengua valenciana de la RACV. Han emprat este vocable, entre altres, Jaume Febrer, Joan Baptista Escorigüela, Francesc Palanca i Roca, Constantí Llombart, José Escrig, Joaquim Martí Gadea, Eduard Boïl, Emili Casanova i Joaquim Martí Mestre, com informa el Corpus Informatitzat del Valencià.

 

Anar per lliure

Anar per lliure és una locució verbal que significa ‘actuar, algú, pel seu compte, amb independència de criteri’, “No sé si Enric acceptarà la invitació que li hem fet. Ell va sempre per lliure”.

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha registrat esta locució en el Diccionari normatiu valencià. També la tenen registrada el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu) i el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, ésAdir. Han emprat este vocable Jesús Cortés, Manuel Baixauli, Ferran Torrent, Eduard Mira, Albert Sánchez-Pantoja, Vicent Pitarch, Carles Cortés i Francesc, entres altres autors, com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià.

 

Enfrascar-se

El verb enfrascar-se té el significat de ‘ficar-se en una acció que absorbix molt l’atenció, o en una disputa o en un problema difícil’, “Tonyi no pot eixir este cap de setmana, està enfrascada preparant-se l’oposició’, “Els veïns d’enfront es passen el temps enfrascats en les seues disputes per les herències dels seus tios”.

 

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha registrat este verb pronominal en el Diccionari normatiu valencià. També el tenen registrat el Diccionari català-valencià-balear i el Diccionari de la llengua valenciana, de la RACV. Han emprat este vocable Bernat Fenollar, Pere Martínez, Joaquim Martí Mestre i Vicent Falomir, com consta en el Corpus Informatitzat del Valencià.

 

Manto

El  vocable manto denomina la ‘vestidura en forma de capa subjecta al cap o als muscles’, “Agarraré el manto, que fa un poquet de fred”. És sinònim de mantell, quan esta paraula té el sentit de ‘capa, indumentària’. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha registrat la veu  manto en el Diccionari normatiu valencià. També el tenen registrat el Diccionari català-valencià-balear i el Diccionari de la llengua valenciana, de la RACV. Han emprat este vocable Jaume March (1371), Antoni Canals (1395),  sant Vicent Ferrer (1410), Joan Roís de Corella (1460), Joanot Martorell (1490), Joan Gerson (1491), Isabel de Villena (1497), Pere Martí (1525), Pere Joan Porcar (1585), Joaquim Aierdi (1661), Antoni Roig i Civera, Josep Giner, Josep l’Escrivà, Ramon Arnau, Josep Palomero, Francesc Mompó,  Artur Ahuir i Vicent Marco, com mostra el Corpus Informatitzat del Valencià. El Diccionari català-valencià-balear informa que ‘Malgrat l’aspecte castellà del mot (manto), apareix documentat en català des dels primers anys del segle XIV’.

 

Melena

La paraula melena significa, a banda del sentit de ‘deposició o vòmit’, ‘conjunt dels cabells d’una persona, especialment quan són llargs i atapeïts’, “Una melena llarga i llisa”, “La melena llarga i rissada et para molt bé”.

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha registrat la veu melena, com a ‘cabellera’, en el Diccionari normatiu valencià. També el tenen registrat en este sentit el Diccionari català-valencià-balear i el Diccionari de la llengua valenciana, de la RACV. Han emprat este vocable José Escrig, Maximilià Alloza, Joaquim Garcia Girona, Lluís Cabrelles, Josep Alcira, Manuel Sanchis Guarner, Ferran Torrent, Maria Àngels Moreno, Carme Miquel, Joan Pla, Vicent Borràs, Pep Castellano, Adela Ruiz Sancho, Isabel Canet, Jovi Lozano, Joanjo Garcia, Francesc Bayarri, Anna Moner, Joan Olivares, Francesc Bodí, Vicent Marco i Maria Rosa Diranzo, com informa el Corpus Informatitzat del Valencià.

 Leo Giménez / Lingüista