Cuidem per a ser cuidats? / Mª José Bartolomé

0
279

                                 Les eines TIC avancen a la velocitat de vertigen i segons el que escoltem en les converses a peu de terrasses amb mesures COVID, encara no augmenten com desitgem. Haurien de existir robots com els de la pel·lícula “El  Hombre Bicentenario “de 1999, on el protagonista té l’opció de la vida eterna i decideix morir com els humans en un acte de voler infinit, deixant clar que la tasca de cuidar a tres generacions familiars és possible si s´acarnissa el sentiment humà.

Si després d’aquesta introducció, atenem al sentit crític que ens han regalat els nostres filòsofs, podem remugar, podem no estar d´acord, podem enllestir noves idees o protocols, però el que és més que transparent i admés és que “on no hi ha sang, no es fan botifarres”.

Els éssers humans naixem com els més desenvolupats i, també, com els més dependents del regne animal. No som capaços de caminar en el moment de ser expulsats del ventre matern o d´haver nascut d´un ou. Els que caminem sobre les dues cames no caminem sense ajuda i hem de passar per un aprenentatge similar al que fem quan volem obtindre el permís de conducció d’un vehicle. Hem d´aprendre unes normes, hem de fer moltes pràctiques i hem de fer un examen final. No sabem menjar sols. No controlem els nostres esfínters i plorem per cada demanda que no s’aten immediatament. Així som els homo sapiens.

Si capgirem l’ordre: pares alliçonant als seus nadons, veurem que és el mateix que pares sent cuidats pels seus fills arribat el moment de la vellesa/ vellea, que si la pintem dels millors colors, pot ser sinònim de bellesa/ bellea. Aquesta recepta té un bon resultat si no alterem el procés i utilitzem els mateixos ingredients en les mesures i les temperatures precises:

Canviar els bolquers d’un fill no fa fàstic, per tant no en deu donar si s´ha de llevar el de la mare de cabells blancs. Fer farinetes per al fill no és una tasca dolenta, per tant, no ho ha de ser la d´intentar que la mare o el pare menge aliments ben cuits i de fàcil degollació. Passejar als fills en el seu cotxet d´última generació és un orgull a cada paradeta de veïnes curioses i d´amics que han de rebre mil explicacions. El propòsit és que la criatura gaudisca de llum, aire i sol. Per què no podem fer el mateix amb un pare amb un “andador”? Per què no sentim el mateix sentiment d’orgull que El Rei Lleó i el seu Simba?

La part final de la cursa de la vida, hauria de ser calc de la part inicial de la mateixa: No hi ha fórmules magistrals, perquè si no les vendrien al Druni, però hi ha una que sí que funciona i que és millor que “oli a un cresol”: El respecte a mans plenes, el voler després de tastar el que és haver sigut volguda.

Tinga’m cura dels nostres majors, del nostre passat que es fa, de sobte, el nostre present i no cuidem per a ser cuidats. Parem el semàfor de la vida i esperem el verd d´avancem junts. Per descomptat que hi ha milers d´escenaris i que quan no es pot, puix que no es pot, donat que també hi ha casos específics amb els fills que tenen patologies “rares”.

No cuidem per a ser cuidats. Ací no trobarem la resposta que busquem. Cuidem perquè l´amor no pot estar amagat, ni emmordassat. La tasca del cuidador ha de ser transparent, voluntària i de cor. El rol del cuidat ha de ser el de ser agraït i respectuós.

Alguna vegada t´ha dit ta mare: “No en puc fer càrrec de tu, perquè no tinc lloc a casa”
Una mare trenca una paret i posa dos llits en el que canta un gall. Una mare dóna sense esperar res a canvi. Un pare ajuda a fer camí i no rep cap tracte de favor dels fills, perquè ho fa per amor.

No hi ha un receptari com els d’Arguiñano, però tenim sentit comú, carreres universitàries i molta fe, per tant; fem un stop i endinsem la qüestió: No puc o no vull poder?

Per als nostres iaios, iaies, mares, pares, sogres i altres fils familiars que ens posen al davant el que serem nosaltres dintre uns anys i ací no funcionarà “The picture of Dorian Grey”. No som eterns. No som el Sant Grial.

Ací solucionará el “problema quàntic” la paraula Amor-Love-Maitea-Amore-Amour-Agápē-Liebe-Liefde-Liubof-Ljbav- Milós-Khuyay-Mborayhu-Irpasiri-Houb-亲爱, que pot i deu tindre memória quan la maneta arrugadeta de la foto necessite suport.

Sols hem d’invertir el procés.

Maria José Bartolomé Torres