Llaurí, antropologia diversa / Josep i Juli Camarasa

0
319

EL MON QUE EL VENT ES VA ENDUR.

Llaurí, com tots el pobles de les comarques amb marjal, tenia i té una cultura agrària dual tarongera i arrossera. La disposició de les terres altes per damunt de la marjal, especialment les que estan al recer de la muntanya  fins a la carretera Alzira-Favara, són terres soltes argiloses/calcàries amb cudols semi-arrodonits i amb gran proporció d´allò que es coneix com Terra Rossa, per l’erosió i el desgast de les calcàries i dolomies, i això fa que siguen terres amb bona proporció de potassi que incrementa la concentració de sucre als fruits, i per tant la dolçor de les taronges.

La venda de la producció de taronja allà pels anys 50/60 va alcançar uns preus als mercats europeus i de les grans ciutats com Barcelona i Madrid molt rendibles, ben al contrari que en l´actualitat, degut, entre moltes altres causes, a una sobreproducció desmesurada pel fet de la transformació d´extenses terres ermes en immenses plantacions de tarongers en altres regions d´Espanya, produint-se una sobreoferta, sense oblidar la competència estrangera (tant la mediterrània de Turquia, Marroc, Egipte, Grècia, Tunísia, com la llatinoamericana, especialment la d´Argentina, Brasil, i d’altres com la de  Sudàfrica), inexistent en l´etapa de l´autarquia econòmica del règim anterior. Les òptimes condicions climàtiques i orogràfiques de les terres dels pobles situats per dalt de la carretera Corbera-Favara, protegides de gelades i l´excel.lent qualitat del producte, especialment el produït en aquesta Terra Rossa, tot això va fer que la taronja de Llaurí fóra molt apreada, per la qual cosa l´auge del poble va ser remarcable.

Abans dels anys 55/60 quasibé tots els tarongers eren de peu bort, i això feia que tingueren un desenrotllament i vitalitat molt intensos, i que en pocs anys es desenrotllara com a arbre molt productiu en quantitat i en qualitat. Les varietats de taronja tradicionals eren les sanguines, sanguinel.lis, blanca, sucrenyes, salustianes, vernes i valències; també hi havia algun que altre mandarinar de mandarina fina. Totes estes varietats, llevat de les valències, ja no s´hi conreen. L’arribada de la virosi de la tristesa, que afectà el taronger allà pels anys 60, per l´intens empelt de material vegetal contagiat de planta forana de noves varietats, com ara la washingtona/nàvel, navelina,  satsuma, les clementines, clemenules i l´oroval, va fer que s’estenguera ràpidament a Llaurí, i a totes les plantacions valencianes,  i que s’haguera de doblar i replantar amb peus tolerants menys vigorosos, pitjant els marcs de plantació originals, i encara que aquestes varietats molt apreciades pels mercats eren molt rendibles, una bogeria d’empeltar i reempeltar tarongers es va apoderar dels llauradors tarongers valencians. Es buscava afanyosament la varietat més rendible que li funcionava al veí, i en pocs anys, empelt sobre empelt, s´anava passant de la blanca o la verna a la nàvel, d´esta a la navelina, de la navelina a la satsuma, de la satsuma a la clemenula, de la clemenula a l´oroval…i així un llarg etcètera. En eixa boja carrera per la rendibilitat a voltes es confonia la innovació i la voluntat de millora amb el desfici. Un fenomen anàleg s´ha produït amb les noves plantacions de caquis Persimon a les terres d´horta de la Ribera en un procés que va ràpid de la innovació a la sobreproducció en relació a la demanda, i la consegüent caiguda de preus.

En aquella època era tal el valor de la taronja que la transformació i l’entaulament de mont baix i les costeres dels turons i les terres de baix del poble i camps de marjal en camps de tarongers era incessant. Allò important era tenir assegurat el rec. Sense anar més lluny, nosaltres mateixa recordem com, allà per l´any 58 o 59, transformàrem un camp pedregós de secà en un de tarongers de la varietat navelina; es tractava d´un hort xicotet a la partida de Baix del Poble de vora 10/11 fanecades, a uns cinc minuts caminant des de casa, cosa molt avantatjosa. Teníem l´aigua assegurada gràcies a un pou amb sénia i safareig. Es va llevar la pedra i la roca fins a una profunditat d´un metre, o metre vint, en quatre o cinc taules aproximadament. Els  clots  es van reomplir  amb terra agrícola solta. La dúiem amb camions bolquets d´altres terrenys. A més a més, a la part de dalt es va fer un sequer per a trillar i assecar l´arròs. Posteriorment, este hortet es va dividir en tres parts com herència dels avis. Uns camps que es trobaven al Pla de Gorra van ser heretats per nosaltres i el nostre cosí Andreu. S´hi entrava per l´hort del metge Herrero a través d´un entrador compartit. També tenien entrada pel barranc de Cambrils. Era una propietat d´unes 16 o 17 fanecades de tarongers navelins. Produïen unes taronges d´una dolçor i tast exquisits, superiors  a la dels altres camps. Segons els nostres oncles Camarasa, Paco i Salvador, l´un com el qui portava el magatzem d´Alzira i l´altre com el qui assentava la fruita al mercat del Born a Barcelona –i anys després a Girona- eren molt apreciades pels clients que compraven la fruita, i així ho indicaven. I encara s´hi comptava unes terres d´arròs per la séquia de Llaurí i la zona de la Matada. Foren aquells temps de gran prosperitat, sobretot per als amos de la terra taronjaires, i per això Llaurí es considerava un poble ric. Ara tot s´ha capgirat, la situació del camp valencià fa temps que s´ha enfonsat en un profunda decadència, en part per la sobreproducció i també per l´exacerbat minifundisme, fent econòmicament marginal la majoria de la producció.

Els records d´aquella esplendor són ja al bagul d´una memòria dolorosa per a l’imaginari col·lectiu valencià, que quasi brega per ser oblidada, o que de vegades és recordada amb una melangia mòrbida. El film Allò que el vent s´endugué ens és ben familiar als valencians d´un cert temps i certa  condició. Les novel.les  Terra de Francesc Viadel, L´aigua en la fosca i Terra humida de Joan E. Sifre en donen un fidel testimoni de l´auge i decadència de la producció tarongera a la nostra comarca, i en certa manera la novel.la Ribera de Josep Lozano i L´últim dels Valencians de Guillermo Colomer, junt amb les dos primeres, reflectixen un món viscut amb relativa felicitat rompuda per una transformació socioeconòmica relativament traumàtica.

Justament els valencians han contribuït a estendre i intensificar el conreu de la taronja –i també de l´arròs- tot establint immenses i noves plantacions a Andalusia (Sevilla, Cadis, Huelva), a Extremadura (gràcies al Plan Badajoz) i a les finques d’Alacant-Múrcia (gràcies al trasvassament Tajo-Segura). ¿Com van a poder competir en l´era de la mecanització hortets de 2 o 6 fanecades, encara algunes d’elles amb rec a manta, amb finques d´entre 20 i 200 hectàrees  de conreu totalment mecanitzat i automatitzat? Fins fa potser una o dos generacions, el minifundisme resistia gràcies que els seus propietaris hi aportaven dinés procedents de les seues rendes d´altres feines, més el seu treball propi que el camp requerix. Les noves generacions veuen, amb raó, absolutament inútils i estèrils, com una  empresa mancada d’interès econòmic, els esforços del conreu de l´hortet o la terreta, i això sense comptar amb els tres imponderables molt generalitzats al camp valencià:  vendre la taronja sense grans pèrdues, que et cullguen tota la collita i que te la paguen. En poques paraules, els costos de conreu superen molts anys el que aporten les vendes. L´interés de molts joves per posseir la terra heretada, tan arrelat a l´imaginari col.lectiu, té més un caire sentimental que no pràctic. L´usdefruit actual més remarcable, més enllà de servir  com a entreteniment i assossec del desfici llevant secalls, és el de disposar d’un espai i d’una caseta d´apers que ens permeta els caps de setmana, o de tant en tant,  fer paelles amb la família i proveir-nos a la temporada de taronges, llimes i altres productes hortícoles de collita pròpia.

Els nostres majors han demostrat retre un amor al camp, a la terra, digne del més excels trobador, però, com diu Ausiàs March, creuen que si falla la recompensa, l´amor també fa fallida. Tanmateix, a pesar del “més extrem amador”, el March esquinçat, desolat i adolorit pels infortunis de l´amor, els bells records d’aquelles vivències d’una època que el vent s’emportà ens fan evocar la força i la bellesa dels versos de Wordsworth en la seua Oda a la immortalitat: “Tot i que el resplendor que/en temps d’ahir fou tan brillant…/Encara que ja no puguem veure aquest pur centelleig/que en la joventut m’enlluernava/….. no ens havem d’afligir/perquè la bellesa subsisteix sempre en el record….

CULTURA GASTRONÒMICA:  L’ARROS I LA PAELLA

No podem obviar la cultura de l´arròs, si pretenem fer una reflexió encertada sobre la cultura de la València de les marjals i aiguamolls de les riberes del Túria, del Xúquer i la Safor –i d´altres pobles valencians al nord i sud de València- que van tindre una marjal productiva remarcable en les dècades d´entre els 30 i els  60 del segle passat. La importància comercial de l´exportació tarongera és ben certa. De fet, en aquell temps, gràcies a l´aportament de divises per la seua comercialització i exportació, el qual triplicava o quadruplicava la rendibilitat de l´arròs, els camps dels marges de les marjals amb millors condicions de ser drenats -baixat el nivell freàtic al ser reomplits amb terra nova, van començar a transformar-se en camps de tarongers; però tot i així, com que l´arròs havia salvat València de la fam de la postguerra, la seua cultura alimentària era ben empeltada en la mentalitat i la sang dels valencians. Que en llengües com el xinés o el tailandés, per exemple, el verb menjar sempre s´use amb l´expressió “menjar arròs”, als valencians no ens sorprèn gens ni miqueta. Per a nosaltres, en aquella època de l´amarga postguerra i tardo-postguerra, i en general als pobles de la ribera baixa, dinar era sinònim de dinar arròs. Més encara: l´arròs, ja a  l’època de la guerra,  i després des de la postguerra  fins a la tímida liberalització de l’autarquia estricta a principis dels anys 50, va esdevenir moneda de bescanvi amb altres productes agraris com el blat (farina de blat per a fer pa blanc), escassos al mercat valencià, però abundants en zones d´Albacete, Castella o Extremadura. Oli, sucre, tabac, vi, panses, cafè, per la intervenció del mercat a compte de l´Estat, o per la carestia, rarament eren a l´abast de la majoria de la població. D´ací la rellevància del fenomen del bescanvi i/o l´estraperlo, que consistia a transgredir les restriccions imposades pel règim  quant al comerç lliure per part dels agricultors dels seus productes. En efecte, fins als anys 52/54, tot el gra estava intervingut pel Servicio Nacional del Trigo, organisme que s´ocupava d´acaparar la compra dels cereals. Els que els conreaven havien de declarar-ne i vendre´n la collita als preus marcats com a oficials a aquest organisme.

El conreu de l’arròs estava regit, com a l´Egipte faraònic, per la inundació anual de les marjals. A l´abril, a la primavera, amb la solta d´aigües des dels rius per les séquies majors, les marjals eren alimentades per eixes aigües benefactores. Remarquem ací la importància de la Séquia Reial del Xúquer, com les altres, construïda per l´acció antròpica en èpoques passades. A més a més, gràcies a uns sistemes de comportes s´alimentava la xarxa de séquies transversals que inundaven els camps amb aigua corrent, desplaçada per gravetat de camp en camp a través de les boqueres fins a tornar al riu, quan no als marenys, com ara l´estany de Cullera, a través dels braçals col.lectors.

A Llauri, les séquies que controlaven la inundació eren -i són, les séquies dels Mitjans o Sequiassa, la séquia Fonda i la nova séquia de Llaurí i les seues filloles transversals. En aquells anys 50-60, l’inici del cicle anual del conreu de l’arròs, com la floració dels tarongers amb la dolçor del seu flaire, entranyablement esperats, era viscut a Llaurí com l’inici del cicle agrari i vital propi de la  primavera i el començament de tasques (preparar la terra, abonar, etc.) per a assegurar les noves collites que contribuirien al sosteniment de les economies familiars. A les marjals, feia goig vore-hi els camps inundats com un gran espill parcel·lat pels marges dels camps, els aiguamolls, les albuferetes,  les séquies  i els caminals a les seues voreres. Séquies plenes d’aigües tan cristal·lines, que la gent solia beure´n; aigües plenes d´anguiles, peixos i granotes,  criatures ja minvades o quasi desaparegudes. La imprudència o negligència  humana a l´utilitzar insecticides aquàtics ha acabat amb els hàbitats naturals de moltes d’aquestes espècies, especialment  les granotes. Els ous i la pell d’estos animalets rànids (Ranidae) són molt sensibles a les contaminacions i enverinament de l´aigua, de manera particular els ous. Estos s´arreceren als marges aquàtics dels camps i de les séquies i a les plantes d´arròs, en masses arraïmades. Fecundats externament, i després d´un període d´incubació, veiem nàixer els xicotets cap-grossos, de vida aquàtica amb brànquies i cua, sense potes. Passat un temps assistirem a la seua metamorfosi, la transformació en granotes amb potes.

Quina emoció, profunda i intensa, guaitar, segons l´època, els canvis de tonalitats de color, del verd intens, o el groc de l´arròs espigat, pels ventijols que bambolejaven els arrossars de la marjal! La mateixa que si contemplàvem un quadre de Van Gogh. Una mena de mar verda amb les diverses intensitats canviants, segons els ventijols mostren el dret o l’anvers de les fulles de les plantes d’arròs, o groga amb diverses intensitats al temps de la sega, acaronada per les brises del vent, oneja, serpenteja, s´arremolina al capritx de les seues ratxes. Mar canviant de colors segons la incidència  del sol, que va cansant-se al llarg del dia sobre les ones de les seues plantes.  Quan es soltaven les aigües i s’inundaven els camps, deixaven les terres preparades i abonades per a fer la plantà de l’arròs, es portaven els plantons des dels camps del delta de l´Ebre en garbes de plantetes menudes. En venien nombroses colles de jornalers, els quals amb els dits enfonsaven les arrels al fang en fileres regulars. Al mes de juny, quan ja l´arròs havia espigat, colles de la zona d´Aiora-Cofrents birbaven o arrancaven les males herbes i les escardaven amb les corbelles, i al final de juliol o primers d´agost, abans de la sega, es buidaven les aigües perquè acabara la maduració de l´arròs en sec tenint cura que no es doblaren les plantes  i s’enllitaren, i així, poder entrar a segar. Les segadores mecàniques encara no hi trescaven. La sega dels camps, tant del terme de Llaurí com el d´altres pobles, es feia a mà per colles força nombroses de segadors experimentats de les zones cerealistes d’Aiora, Bunyol, Cofrents i de la Manxa vingudes per al cas. Segat, l´arròs es portaven les garbes en carros i camions a les trilladores, que eren als sequers. Als sequers véiem meravellats com els “enginys” sorollosos de les trilladores tipus Clayton es feien funcionar pels motors dels tractors mitjançant cintes i rodes que posaven en moviment la trilla amb la separació del gra de la palla. Allí es trillava i s´hi estenia per a secar-ne la humitat i poder ensacar l´arròs amb garantia perdurable de conservació per a que no es poguera florir i fer malbé. Com que el conreu de l´arròs requeria molta mà d´obra, la seua rendibilitat, comparada amb la de la taronja, era prou menor;  per això la terra d’arròs era molt més barata que la de taronger.

De xiquets ens alegrava i emocionava molt la trilla, i especialment la secada de l´arròs. Per a accelerar-ne el secat, sobre la superfície dels sequers, s’estenia el gra com una manta i amb els peus descalços, tot fent servir un rastell de fusta de huit o deu puntes s´anava regirant  per a que el sol i l´aire facilitaren la insolació i  l’airejat del gra. Per la nit, s´hi feia una foguera al sequer per a continuar amb el revolt, i així accelerar el procés perquè  la sequera fóra al més ràpida possible, i que la rosada de la nit o la matinada no l´humitejaren. Havíem de conjurar-nos contra la pluja; cap a finals d´agost no era rara alguna tronada i algun ruixat. Ja ensacat, després de la desperfollada als molins, l´arròs d´autoconsum era guardat a la cambra. De l´èxit de tot aquell procés depenien no només els ingressos, sinó també la provisió anual de l´arròs per al nodriment quotidià. Sí senyor, per als llauriners, com per a quasi tots els valencians, el consum quotidià de l´arròs era com una benedicció! “Rice Dei qui tollis peccata mundi”, i també com una lletania: “L´arròs nostre de cada dia, dona´ns-el avui…i una taronja de postre per a endolcir el camí!” Heus ací dos dels ingredients, junt amb el pa, més bàsics i constants de la dieta riberenca d´aquell temps.

Dels camps i de l´entorn del safareig ens venien els cants dels grills, el croar de les granotes i ranocs o gripaus, i podíem contemplar la immensitat del cel estrellat, les constel·lacions i, de tant en tant, l´espurneig  d’alguna estrella fugaç a les nits espectaculars de les Perseids o llàgrimes de Sant Llorenç.  Allò, més que treball, era una gran festa, o ho vivíem com una gesta més que com un treball. Mentre rastellàvem l’arròs es torraven xulles, cansalades, llonganisses i botifarres a les brases. Es contaven històries reals o fantàstiques, fets màgics i esotèrics. Un personatge bohemi i fantàstic que el nostre oncle Bernat Casterà, faceciós com ell a soles, sempre portava a col·lació, la Rila (bohèmia que vestia estrafolàriament i ballava donant voltes i movent els braços recitant així: “Sóc la Rila del rilar, tots viuen treballant i jo visc sense treballar”, i que anys després ens la recordaria la Monyos de les rambles de Barcelona), travessava les històries i fabulacions. A voltes adobàvem la vetlada amb jocs, acudits i cançons.

Acabada la sega, els camps restaven secs, i molta gent anava a espigolar arròs, mirant d´arreplegar les espigues que els segadors –i als temps de mecanització, les màquines- s´havien deixat. L´espigolat era una activitat   permesa a fi de proveir-se d´arròs aquelles persones que no tenien camps. Per aquella època la marjal i els camps d’arròs eren plens de granotes; el tio Bernat s’encarregava d’arreplegar i dur a casa per a dinar o sopar una bona sacada d´eixos batracis de carn tan exquisida. Aleshores se´n feia bona provisió com a menjar molt apreat de la cuina local. Les anques de granota es cuinaven de totes les formes: amb arròs caldós, paella, amb truita, fregides, etc…Es ben sabut que per a algunes cultures que no conreen l´arròs, i mancades de marjals, menjar anguiles o granotes pot resultar estrany o repugnant. En canvi, per als llauriners i la resta d´habitants de la ribera baixa i pobles de l’Albufera d´aquells temps era d´allò més normal. Hui dia, a causa de l´ús indiscriminat de pesticides als camps, a la nostra zona ja no se´n troben, de granotes. Menjar un plat d’anques de granotes, ara, s´ha convertit en una delicatessen –ben estimada pels bons gurmets- només a la carta d´alguns restaurants afamats. Les primeres vegades que vam tindre el goig de recordar aquell refinat tast granoter de la infància va ser, cosa sorprenent, en un restaurant a França i en un Parador Nacional a Extremadura. I per cert, el preu del plat encara ens va resultar més sorprenent: era molt car, el més car de la carta. Anys després, també l´hem trobat en algun restaurant xinés, això sí, a preus moderats.

 

SOBRE LES MANERES DE FER ARRÒS

 

L’arròs formava part del 80%, o més, de la dieta diària. D’arrossos, se´n feien -i se’n fan- de totes les maneres. La forma tradicional de fer l’arròs la podem classificar en tres tipus: “Caldosos”, “Secs (al forn o en la paella)” i “Melosos (ni caldosos, ni secs, també anomenats de calder o caldereta. A Itàlia en diuen risottos). Llistar les més de cent -i la mare, maneres de fer l’arròs, si eres molt creatiu en això de tractar els tres tipus esmentats segons la disponibilitat d’ingredients de carn, peixos, mariscos, verdures, i els diversos colors (groc del safrà, blanc, negre de tinta de sèpia o calamar, verds de faves o carxofes, i roig de carabiners i altres crustacis),  i les diverses maneres de combinació dels ingredients, fóra tasca àrida i redundant per al propòsit d´esta crònica. Les receptes en són tan nombroses que millor vore-les plasmades en una carta d´un bon restaurant arrosser, i així, més que imaginar-les, experimentar-ne el bon tast (i encara millor si teníem la immensa xamba de tastar-ne una particular en casa o en l´hort d´un bon paeller valencià o valenciana). Amb tot, cal esmentar el meritori llibre La nostra cuina del suecà i conveí riberenc Emili Piera on el lector aficionat a la pràctica de la bona cuina trobarà  les receptes més remarcables. Per altra banda, el restaurant Dàrsena d’Alacant diu que té a la seua carta 100 tipus tradicionals d’arròs, i això sense comptar la gran varietat de plats d´arròs de les cultures síniques i índiques (que cuinen al vapor en el que en diuen wok, i que després el frigen en la paella) i d’altres cultures arrosseres, de les quals ara en som més sabedors.

TRADICIÓ VALENCIANA

Però centrem-nos en la tradició valenciana. Dintre de les tres formes bàsiques tradicionals de fer l´arròs, dels caldosos destaquem: el de putxero amb pilotes, també els arrossos amb fesols i naps, amb penca o carxofa, amb ànec, amb carn de pollastre, amb conill, amb peix i marisc, amb granotes, amb verdures diverses, amb caragols, amb esclata-sangs, etc…tot depenent de l´abast de cada producte i de la imaginació del qui cuina;  dels melosos o risottos destaquem els fets amb calders: amb el fumet del peix i el sobrant de cefalòpodes, i molt d’all fregit i cru, tradicionalment  ranxos d´a bord, fets a les barques de pescadors (o d´altres que no siguen del tot secs); i finalment, dels arrossos secs destacarem els fets al forn en tantes i tantes varietats i tan difícils de trobar als restaurants (de putxero amb cigrons, botifarra i blanquets de Llaurí -que són els millors que hem provat-, amb panses i cigrons, amb sobrassada o d’altres embotits, amb verdures com carxofes, penca, amb esclata-sangs, etc…) i els fets a la paella, el que diem paella, de carn (amb pollastre i conill i si n´hi ha, i se li vol donar un toc més muntanyenc, amb caragols o xonetes, amb granotes, ànec, costella i carn de porc) i de peixos, marisc i cefalòpodes, segons la disponibilitat i la butxaca, i els arrossos mariners viudos, sense peix, que tradicionalment també eren ranxos d’a bord dels pescadors, fets amb fumet de peix, i que els anomenem com arròs a banda. Els arrossos secs són els preferits pels valencians -i més freqüents de menjar, sobretot gràcies a la facilitat de la seua ingesta per als menuts.

A Llaurí, en aquella època, els arrossos més habituals a les cases, entre els caldosos, els més freqüents eren els  de putxero amb pilotes, arròs amb pollastre, amb conill, amb peix, i arròs de verdures, les quals sempre eren presents en tots ells. Entre els arrossos melosos destacaven els de peix i els de verdures, coliflor i arròs d’olla, etc. Entre els arrossos secs destaquen els arrossos al forn, tot aprofitant la carn del putxero del dia anterior –amb les pilotes, la botifarra i els blanquets-,  o fent expressament l’arròs al forn de verdures, l’arròs amb panses i cigrons fet especialment els divendres de vigília i pel divendres Sant. Com que  els forns eren públics un dia a la setmana, s´aprofitava per  dur-hi l’arròs, i ja per les vesprades, s’utilitzava el calor latent per coure pastissos i rebosteria.

En general els plats s’adaptaven als ingredients a l´abast, especialment a les  verdures de cada temporada. En el nostre cas, la nostra mare, bona cuinera, sabia cuinar quasibé totes les modalitats de plats d´arròs descrites, però tenia una particular preferència per l´arròs putxero, ja que el brou del putxero s´aprofitava per a l´arròs al forn, de gran estima com a  menjar setmanal el dia que  el forn  era públic per el veïnat. A Llaurí era els dijous. A les cases era, i potser encara ho és, l’arròs sec més habitual i en eixe sentit podríem dir que a les cases de Llaurí, i en general a les de València, era l’arròs sec de casa. “Bullirà el mar com la cassola al forn”, ja en Ausiàs March veiem arrelada eixa ancestral tradició. A este esperit culinari arrosser, la mare hi incorporava els tallarins de pasta fresca feta a casa, els canelons –només menjats en dies senyalats-, els macarrons…i no hi mancava en el capítol de la rebosteria –bona part de la qual amb ingredients senzills, una infinitat de pastissos i coques diversos: espinacs i ou, tonyina i ou, tomaca i ou, coca de trampó o coca de llanda al forn com fan a Gandia.

Finalment,  farem memòria de l´aspecte medicinal de l´arròs, quan de menuts, si teníem mal de panxa, ens donaven la substància d´arròs, bullint l’arròs amb unes corfes de llima. A més, s´utilitzava com a antiinflamatori, fent cataplasmes envoltats en un drap posat sobre la zona dolorida. I encara,  l’amidó sobrant de la substància d’arròs s’utilitzava per a emmidonar la roba a fi que tinguera una planxada més perfecta.

LA PAELLA COM A PLAT COMUNITARI D’EXCURSIO I CAMP

Als anys 50/60, contràriament al que es puga pensar, la paella no era, no podia ser, el plat quotidià i habitual que avui és perquè en aquella època, a les cases dels pobles, es cuinava a les llars amb foc de llenya i, fonamentalment, amb perols o calders de ferro. Les llars eren poc espaioses i incòmodes per a fer paella, i si hi havia cuina de petroli, no tenia capacitat per a tal fi. (D´altra banda, per a la gent que vivia a les ciutats en pisos era rar el pis que disposava d´una llar suficientment gran que permetera cuinar una paella amb llenya).

La paella, a Llauri, i en general a la Ribera Baixa -també a la Safor, a diferència d´Alzira i la Ribera Alta, mai portava pebrot; els qui continuem esta tradició culinària mai el posem a la paella perquè tant fort sabor afeblix o emmascara els altres. Fonamentalment, es tractava d´un plat  cuinat i compartit a les excursions al camp o a la muntanya. El fet de poder transportar amb facilitat el recipient, la paella, com els seus ingredients, i que es pogués menjar comunitàriament de la pròpia paella sense haver d´utilitzar plats, afavoria que s´hi cuinara, com a plat a compartir, en excursions a qualsevol indret natural, ja fóra camperol, muntanyenc, a vora riu o baix de l’ombra frondosa d’una figuera. Fer-se una paella al camp es convertia en tot un ritual comunitari, o familiar, més fort encara que el menjar de cada dia. De fet, era –i encara és, molt freqüent que s’ajunten dos o tres famílies, o colles de joves, en eixe dinar tan “especial”. El bon arròs, l´oli d’oliva verge extra, el conill o pollastre de corral i altres ingredients, com el garrofó, els alls, la tomaca, les bajoques (i faves o carxofes si et venia de gust) –segons la modalitat i el gust particular i també la intendència- de la més elevada qualitat, a més del safrà i la sal, quant a l´aigua, la trobaves a les fonts, als pous, o si calia la duies darrere –i si es volia donar un toc més muntanyenc, la llenya menuda de pi o de sarments o taronger, unes rametes de romer i timó (i caragols, si t’agradaven i en tenies, de caragols, depurats i enganyats amb sal),  es conjuraven gràcies a la saviesa inveterada de les bones i bons paelleres i paellers, per a coronar amb èxit un plat que, en principi, no és molt complicat de fer, però que de fet, no tots, ni totes, saben fer amb gràcia i bon tast.

Cada poble, cada casa, diu que fa “l´autèntica paella valenciana”, però amb els ingredients que hem esmentat com a denominador comú –encara que algun en concret puga variar o faltar, aconseguirem una “autèntica paella valenciana” si la mesura d’oli,  la cocció de l´arròs i la de tots els ingredients és l’adequada i està en el seu punt. I per a això cal ser uns mestres en l´art del control del foc i l´aigua. Ara bé, no ens estarem de dir que, deixant de costat les suposades “paelles nominals” que es practiquen fora de les terres valencianes, autèntiques aberracions de tota mena, creiem que a casa nostra s´ha anat obrint pas una recepta de paella molt desafortunada: la paella mixta. Al nostre entendre, en voler ser un plat més complet, més ric de sabors, en resulta una quimera que no és “ni carn ni peix”. I què en direm del mal hàbit antibontast d´afegir llima a tot? Conste que no li tenim mania a la llima, pobreta, tan bona i sana si se la pren sola, com a refresc o com a aportació de vitamines; i què en direm si n´és de bona quan l´emprem per a fer salses àcides adients per a les clòtxines, sepionets i altres peixos i mariscos a la planxa?

Hi ha hui dia una voga que pretén establir un estàndard de paella valenciana amb denominació d´origen, i això està bé, almenys si servix per a evitar ficar-li embutits i olives o tomaquetes xerry i altres ingredients estrafolaris; ara bé, en esta  homogeneïtzació  es farà difícil discernir entre les diverses “Valències culinàries”, és a dir, entre diferents modalitats de paella com les ressenyades adés: amb pebrots o sense, amb caragols o sense, etc…Per la nostra part, ja n´estaríem contents si no es difonguera massa el disbarat  eixe de la paella mixta!

No podem tancar este capítol sobre aspectes de la cuina habitual a Llaurí sense esmentar dos dels grans i més apreciats menjars, autèntiques delicatessen que ens donaven gran goig sempre que ens els feien: els caragols i els esclata-sangs. En tots dos casos, ja només el ritual d´anar a buscar-los, al camp o a la muntanya, era una gran festa. Anar a fer caragols o anar a fer esclata-sangs era l´expressió exacta que féiem servir, que tant volia dir arreplegar caragols o esclata-sangs com cuinar-los. Els dies de forta pluja, acabats els ruixats, anàvem quasi tota la família al camp de vora el poble, els xiquets els més contents, i en féiem cabassaes, de caragols. Doblement contents: pel simple joc de pillar-los, els pobres animalons, i pel plaer que ens anava a donar cruspir-nos-els, els avellanencs fets amb un sofregit de ceba i tomaca i pebre picant, els mes grans fets amb fenoll o també amb pebre roig picant, o fets d’altra manera, tan bons com estaven cuinats de totes les  formes. Cosa curiosa: quant als esclata-sangs (Lactarius deliciosus),  també nomenats així pels mallorquins, altrament dits rovellons en altres zones valencianes i en Catalunya (i  rebollones en la València castellana al nord de Llíria), nosaltres utilitzàvem eixe terme per a referir-nos a totes les classes de bolets.

 

CRONICA APROXIMADA D’UNA PARTIDA DE RASPALL A LLAURÍ

Quasibé tot el poble, majors i xiquets, estan asseguts a les cadires que han portat de casa seua i han situat ordenadament en diverses filades a les dos voreres del carrer de Sant Blai de Llaurí. El carrer està ben asfaltat i llis en el tros que s’ha acotat com l’espai de joc, entre el carrer Reixes i el carreró de la travessia de Sant Blai que s’ha delimitat i pintat, amb clarions, ratlles a cada extrem i a la meitat que assenyala el mig camp o línia de falta. Pels anys 40 les partides de raspall es feien al carrer La Font, carrer/carretera llarg i ben asfaltat, però  des dels anys 50 es van traslladar al carrer Sant Blai per a no interrompre el trànsit que hi anava d´Alzira a Cullera o que en tornava.

A l´extrem del costat de la travessia de Sant Blai, al centre sobre l’asfalt, i fora de la ratlla de la línia del quinze, es fica la pedra de traure o de ferir, el quadrat de marbre per fer botar la pilota dels qui ferixen, i l´altre, a prop del carrer de les Reixes,  a la ratlla del quinze de rest, se situaran els jugadors que resten el joc. Enmig, la línia de falta, que ha de sobrepassar tota pilota jugada. L’espai de joc està delimitat i la gent molt animada, contenta i expectant.

Avui es festa de Corpus de 1960 per la vesprada. Al poble, com sol fer-se als dies de festa i molts diumenges, però mai per Sant Blai, perquè el carrer està ocupat per la fira i el porrat,  hi ha partida de raspall de carrer, modalitat de Pilota Valenciana que es juga als pobles dels voltants, com ara Sueca, Corbera, Favara, Fortaleny, Riola i en general als pobles xicotets de la Ribera i La Safor quan no hi ha trinquet, com és el cas. Es faran dos partides a vuit jocs (o tantos), un mà a mà entre dos jugadors i un altra per parelles amb distintiu blau o roig respectivament. Un dels jugadors rojos és l’estrella local conegut com Simatero , potent restador que jugarà al darrere d’una de les parelles, i també jugarà el mà a mà amb un jugador de Sueca que fa parella amb un altre suecà. Es com un derbi Llaurí-Sueca. Per a jugar dos partides, el jugador ha de ser fort i tindre una forma física excel·lent, però Simatero, un jugador talentós, sanguini i resolt, diuen els entesos, té força, empenta i determinació per això i més.

La partida està a punt de començar. La remor de veus d’animació i comentaris de la gent no pararà fins que es faça el silenci obligat en començar la partida. Els jugadors lluïxen vestimenta de gala, tal com cal, amb camisa i pantalons llargs lleugers d’un blanc nuclear cenyits amb faixes roges o blaves, segons el color que li ha tocat a cada equip, i espardenyes de tela blanca lligades en creuat amb cintes negres. Els jugadors mostren la inquietud pròpia dels previs de cada partida. Uns fan piloteig de calfament. D’altres s’ajusten les faixes, els guants de cuir sota els quals afegixen cartes de naips per amortir els colps secs de les pilotades que poden rebentar mans i dits, quan no estan protegits, i s’embenen els dits amb esparadraps per protegir ungles i dits d’erosions i ferides al raspar l’asfalt quan es juguen les pilotes rases que roden a ras de sol. Els feridors fan botar sobre la pedra de marbre les pilotes i les agafen amb la ma per a provar: bot, pes i la consistència de les pilotes de vaqueta, ja siguen noves de trinca o ja estrenades.

Davant el portal de casa nostra, (que avui es de la nostra cosina Empar), al 14 del carrer Sant Blai –ara nº 8,  lluïx al segon pis una fornícula amb vitrina que conté la figura del Sant més venerat pel poble. Situats al centre de l´espai del joc estem nosaltres, els xiquets, amb el nostre cosí A. Casterà  i Miquel C. Llinares  i els amics Joaquim U. Almiñana, Andreu R. i Llinet Sala, gran aficionat -i jugador aleví- que ha vingut amb son pare des de Favara. Estem asseguts en segona fila, darrere l’avi Bernat Casterà, l’oncle Bernat i el pare de Llinet, que estan a la primera fila i ens protegixen del risc perillós de rebre una duríssima pilotada de vaqueta. Al terrat de casa, solen encalar-s´hi algunes pilotes que, quan les recuperarem, les farem botar una estona i les tornarem als jugadors propietaris perquè el seu cost é

s considerable per als jugadors o organitzadors de les partides. La nostra cosina Elena, que s’ha quedat a casa amb l’àvia Elòdia i les mares, ens ha dit que mirarà on cauen les pilotes encalades al nostre terrat, on està el galliner, i ens indicarà aproximadament on trobar-les.

Els jugadors ja han deixat el piloteig d’escalfament. Els rojos a un extrem del carrer, els blaus a l´altre. El marxador al centre, mira els dos costats per a comprovar que els jugadors estan preparats, reclama silenci i aprova el començament. La crida del feridor, “Ara va de bo…Va de bo!”, inicia la partida de parelles. El feridor dels rojos, efectua el saque, bota la pilota sobre la pedra de marbre, es fa el silenci i comença la partida. La majoria van amb el Simatero. Quinze, a quinzens, trenta, trenta iguals, val i tant o joc; això fa que augmente l’emoció. A mesura que va transcorrent la partida i els jocs, els jugadors acusen l’esforç i comencen a fer moviments del braç i muscle amb  què es juga, bé siguen reals per la incomoditat o pel sobreesforç, o simulats per tal d’incrementar els diners que es juguen, o les apostes en contra fins que siguen suficientment quantioses, o despistar el contrari simulant fatiga o molèsties musculars, i complida l’estratègia, jugar amb tota la potència. Xiuxiuejant i amb discreció s’estaran ajustant apostes.

Sí senyor…..! A la partida del joc de Pilota Valenciana s’escenifica una filosofia essencial de vida! La importància de l´esforç, la col·laboració, la determinació per mai no donar una partida per perduda…i també les estratègies per a confondre i fer confiar-se l´adversari. Es un joc d’equip, d’estratègia, de voluntat i d´esforç. El que juga darrere, el figura, el jugador de rest, més potent, que amb una jugada de bragueta o de volea per l’aire és capaç d’enviar la pilota en una llarga mes enllà del quinze, sobrepassant el rest del contrari, dirigix el joc de l’equip; té la força, el criteri i l’experiència i diu cridant “meua”, quan la juga ell. Deu de confiar en la iniciativa i perícia del que juga davant, del mitger, i l’ha d’involucrar i motivar (el que ara se’n diu empoderar, terme molt utilitzat des de la dècada dels 80 pels gurus de la qualitat a les organitzacions i en la gestió dels recursos humans, i que ve de l´anglés empowerment, és a dir, transmetre capacitat de decisió, autonomia i responsabilitat) per a que puga jugar amb criteri i decisió, és a dir, amb iniciativa, totes les pilotes curtes que li venen a la mà, i també deixar passar les llargues, quan el figura diu “meua”, el mitger s’ha de saber apartar, o tirar-se a terra si cal, i deixar que la pilota la jugue el figura, però si, per supèrbia o desconsideració d’este, hi ha discussions, retrets, i contínuament el mamprén per les pilotes perdudes, corre el risc de la desafecció del de davant, si es cabreja, perquè no li dona suficient joc i protagonisme, reclamant totes les pilotes per a jugar-les només ell! ……”Xe què has fet que no has jugat eixa pilota…!” i diu el mitger, mostrant fingida ignorància i malèvola resposta: “….Ei….. No m’has dit que era teua!?” “ …Xe, què em dius? jo no t’he dit res!…” Descoordinació i desastre. La coordinació i el saber han d´anar de bracet.

Sí amics, així és en tots els ordres en la vida real, als equips, als grups d’interés, a la gestió de projectes i sobretot a la política, i així ens ho feia saber tantíssimes vegades l’amic Llinet Sala, en advertir-ho amb el seu agut i fi sentit de l´humor al descriure i extraure lliçons d’eixe saber popular, de carrer, on es poden aprendre sapiència d’observació, d’astúcia i seny, que no s’estudien a les universitats, però sí a l’escola de la vida.

I així es dóna la pèrdua, quan els que dirigixen equips acumulen funcions i competències que no saben exercir i es converteixen en una rèmora paralitzant del guany i del progrés, o aquells altres que no saben donar protagonisme i responsabilitats als que col·laboren o juguen amb tu, o al teu costat. Quan es vol acaparar tol el protagonisme en totes les jugades, quan un és desconsiderat amb els col·laboradors. Aleshores, si vindrà  una pilota difícil i compromesa, s’apartaran i et deixaran tot sol en una jugada dura de rosegar que no podràs guanyar! A la vida real, donar joc, responsabilitats i compartir protagonisme, èxits  i guanys amb els col·laboradors, amb el teu equip, és un factor crític i essencial per a  l’èxit de qualsevol tasca o empresa, o a les negociacions. Tant als contractes com als acords, no funcionen si, raonable i equitativament, no guanyen tots. Win-win…! Esta és la filosofia, tots contribuïm, tots guanyem!

Als joves d’avui se´ls deu fer difícil pensar que en aquella època el principal joc i esport dels xiquets, a Llaurí i als altres pobles menuts dels voltants, no era el futbol. El joc de la Pilota Valenciana era el més practicat i admirat – predominantment en la modalitat de raspall que es jugava als carrers. El futbol al Llaurí dels anys 55/60, i als pobles xicotets veïns no atreia gens, i com a joc dels xiquets no es practicava, d’alguna manera era ignorat, i per això, tot sent ignorat, de manera pràctica se´l declarava inexistent. Però ja sabem que uns jocs que s´originen en un determinat país o en una determinada classe social, amb el temps poden arrelar tant en un altre i una altra, que finalment perden vigor en el lloc d´origen, i per contra, arriben a fer furor en els llocs on arrelen. Del futbol, ara, se´n diria que s´ha originat en Espanya o Brasil, o qui sap si a l´Argentina. Però no, el seu nom ens indica que és producció-invent anglés. I eixe esport, ara rei, ha desplaçat i quasi eradicat la pràctica d´un esport ben valencià, i en altre temps fortament arrelat, com la pilota valenciana. Tornarà a tindre una nova època de glòria?

ELS ESTIUS. DESFORMIGAR

Als estius era habitual fer la campanya de la  desformigada als camps del terme de LLaurí, preferentment als camps on hi havien plantons o tarongers fins a una desena d’anys, altrament dit: fins a una desena de verds, cada verd és un any de brotació.

La raó és que si no hi ha formigues no es donarà la col.laboració simbiòtica amb els pulgons, els quals són molt danyosos per a la crescuda de les encara tendres tarongetes. La Germandat de Llauradors i Ramaders  de la Càmera Local Agrària, que també proveïa la guarderia rural –i guardes rurals carregats de fusells amb bales de sal que vigilaven els camps, enllestia la campanya de desformigació i contractava colles nombroses de xiquets que tingueren bicicleta per tal de poder anar autònomament pels camps del terme. Nosaltres, que teníem bici, imploràvem l´avi perquè ens deixara anar-hi, i així, amb les nostres bicicletes ben polides i engreixades i proveïts de la botella ansada i amb xorret, compartir aventura i “joc” de treball amb els amics Joaquim i Andreu.

De xiquets, fet sorprenent, ens plau d´engrescar-nos en alguns treballs d´adults sense que hi pugam vore el treball com un “càstig”(en estes edats tot és una festa, una gesta, una aventura). I la raó, i en part és per això que els adults ens ho permeten, rau en això que els practiquem com un joc, el joc de la imitació dels adults, de fer-nos -i que ens consideren majors, tot creient que guanyarem major  quota de respecte i llibertat. Pobra i meravellosa il.lusió, il.lusió “paradisíaca”, prèvia al posterior coneixement amarg del “guanyaràs el teu pa amb la suor del teu front”, més amarg encara quan no massa tard de començat a pencar, a doblar, descobrixes el terrible: “guanyaràs el pa amb la suor del d´enfront” i eixe “d´enfront” eres tu.

La desformigació consistia a omplir dos o tres petxines, depenent de la grandària de l´arbre, situades a la vora de la soca dels tarongers, des d´unes botelles amb un mànec que construíem amb filferro i una canyeta al tap per a dosificar el líquid de xarop, fet d’una melassa sucrosa per atraure la voracitat de les formigues i que tenia com a verí l’arsènic que les feia morir a causa de la seua ingesta. La desformigació es feia per a trencar la relació simbiòtica amb el poll (pulgó o pugó); en realitat el que s´hi pretenia era impedir la plaga del poll que tant afectava els tarongers, eliminant el seu aliat simbiòtic que els transporta, el formigam.

Una gentada de xiquets i jovenets des dels 10 anys fins els 16, o més (nosaltres érem els més jovenets),  recorríem el terme amb bicicletes des d´enjorn, al trenc d’alba  (5,30 aproximadament) fins al migjorn, entre les 12 i la 1.30, i anant a destall.

Inconscients de tots els perills, féiem carreres de bicicletes per arribar d’un camp a l´altre, algunes vegades provàvem a beure el xarop arseniós de la botella, amb gran perill d’intoxicació i fins i tot de mort, també ens iniciàvem en el vici de fumar; i en acabar la faena sempre anàvem a refrescar-nos en algun safareig dels voltants. Els xiquets cobràvem 50 pessetes (10 duros) a la setmana. Recordem que en una ocasió, amb les nostres trastades, ens pillaren els guardes rurals furtant unes prunes i ens posaren, a nosaltres i als nostres amics,  una multa de 50 pessetes (amb gran disgust de l´avi), import que ens varen descomptar del sou setmanal. Quina broma, treballar una setmana sense cobrar! Aleshores encara es creia en  allò de “qui la fa, la paga”. Dècades a venir molt futures –i fotudes, havíem de descobrir una llei d´ironia antisocial: “qui la fa, la paga, sobretot si és un poca-roba, o no sent-ho, és un fava o un pagafantes

ANECDOTARI ELECTORAL

A Llaurí, un poble tradicionalment conservador “i d´ordre” (però que també participava, com  tots els pobles d’Espanya, de les ànsies democràtiques),  en contrast amb els pobles veïns, en arribar les primeres eleccions municipals democràtiques (celebrades el 3 d´abril del 1979) s´hi va desplegar una campanya molt enginyosa que es transmetia de boca a orella, coronada amb l´èxit, per banda del candidat del PSPV-PSOE d´aquella època. Tot això, independentment de la valoració política i ètica que hui dia, amb la perspectiva del temps, cadascú puga fer d´aquells candidats en l´exercici del seu càrrec, cosa que nosaltres desconeixem, només n´esmentarem els malnoms pels quals eren coneguts i la seua adscripció política. Amb esta anècdota electoral-publicitària volem donar a entendre l´enginy del qui es va inventar estos “eslògans”, que reflectixen el tarannà d´un poble, la seua perspicàcia humorística i satírica, i fet i fet, mostrar com encara el col.loquial predominava sobre l´estandardització. Els candidats dels partits amb opció de guanyar les eleccions eren el Sr. Camorra per part d´UCD (Unión de Centro Democrático, el partit del Sr. Suarez), el Sr. Pobil en representació del Partit Comunista, i el Sr. Pato representant el PSPV-PSOE. Este va ser l’eslògan, que es va propagar com la pólvora, en boca de tots: “Si voleu tastar la porra, voteu a Camorra; si voleu anar més rectes que un fil, voteu a Pobil; i si voleu riure un bon rato, voteu al Pato.” L´èxit estava assegurat per al candidat del riure, perquè expressava la més amable i positiva oferta de l´eslògan. Mai no hem conegut una campanya electoral més esmolada i seductora que aquesta. La ironia històrica que se´n seguí ja pertany a una altra anàlisi, i són els llauriners que van continuar vivint al poble els qui millor –i amb més coneixement de causa- poden valorar els fets socials i polítics del poble.

 

EL PARLAR  DE LLAURÍ.

-“I tu d´a on eres?”

Cada vegada que als dos germans majors se´ns ha fet el preguntat sempre hem experimentat un cert embaràs. Respondre que érem d´Alzira suposava negar un fet “empíric”, almenys si donem per certs els relats dels ancestres, que diuen haver-nos vist nàixer en la casa pairal del carrer de Sant Blai de Llaurí. Així ho justifiquen els paperots burocràtics de la cosa. Si diem que som de Llaurí, tal com apareix al registre civil de Llaurí i al DNI, sentim una certa resistència perquè ens identifiquem amb Alzira, poble on ens hem criat des de ben menuts fins que ja ben entrada la primera joventut vam marxar del poble. De broma, per despistar l´espia o per fotre l´interlocutor, diem:

–“Nosaltres som bilingües de naixement.”

El qui escolta això es capfica de bestreta i s´afigura que en la nostra casa parlàvem valencià i castellà alhora. Però no, no es tracta d´eixa mena de “bilingüisme”. Es la manera irònica de fer vore que ja de menuts hem viscut l´empelt de dos estils de vida, dos mentalitats, i fins i tot, dos formes de parlar el mateix valencià que ens han conformat una “identitat” o identificació híbrida. Els processos d´identificació operen des del moment que venim al món, però s´afirmen i es fan ferms com més va més en el llarg procés de fer-nos persones. En realitat, l´hibridatge, siga de la classe que siga, és consubstancial en totes les persones; i si has viatjat pel món i viscut a molts indrets, sempre et sents una miqueta de totes parts. Ara, l´experiència de viure immersos en dos contextos marcadament diferents te´l fa més conscient. La cosa no deixa de ser divertida i punyetera: Alzira de Llaurí, o viceversa, es troben a uns 10 km de distància, però cada vegada que féiem eixe trajecte per passar-hi llargues estades, per reunir-nos amb la família de la mare amb motiu de les grans celebracions, o per treballar els camps de Llaurí, propietat de la mare i herència de l´avi, experimentàvem una mena de “trànsit” mental i emotiu singular, a banda que a Llauri érem els alzirenys i a Alzira els llauriners. El fet vital pràctic va ser que coneguérem i visquérem dos subcultures -i en alguns aspectes com dos mons, el de la casa dels avis materns, on se’ns coneixia pel nostre cognom matern, i el d’Alzira, on vivíem en una xicoteta capital de comarca amb mentalitat més emprenedora en la qual feia dècades que despuntava la seua activitat comercial dels cítrics -i s´afirmaven algunes indústries molt significades en la història recent d’Alzira (la Cotonera, Cartonajes Suñer, Avidesa, Papensa, Grefusa, etc.) i ens hi educàvem, creixíem i s´hi conformava la nostra personalitat a partir de relacions veïnals i socials més estretes. Constatàvem que dos sentits del que alguns en diuen “realitat” contrastaven en algunes qüestions de manera subtil i en altres de manera molt clara.

Es ben sabut que els parlars valencians són molt rics i variats. Almenys ho eren mig segle enrere, potser ara estan més estandarditzats. Qualsevol riberenc, no massa entés en coses de llengua, fa molts anys podia distingir amb relativa facilitat si u era de Sueca (“Suequèèè, mantequèèè”, pronunciant de manera exagerada i allargant burlonament la “e” oberta, era la forma d´indicar-ne la procedència), o de Cullera (Cullerèèè),  de Llaurí o de Corbera, d´Alzira (“cau de raboses”, també usàvem dites per a burlar-nos dels veïns), o de Carcaicaixent (“i dolces….”), o d´Algemesí (“ni dona ni rosí…”). La singularitat dels parlars valencians no només afectava grans àrees regionals o comarcals, sinó els pobles propers entre ells. Tampoc és que el valencià de cada poble fora molt diferent del veí, però per la raó que siga s´hi imposaven molts matisos. Potser el fet que el valencià no s´ensenyava a l´escola afavoria la seua riquesa dialectal i n´afeblia la seua estandardització. També creiem que l´estil de vida antic, basat sobretot en l´economia agrícola -i això a tots els països i llengües, feia que la comunicació supralocal i interlocal estiguera més constreta.  Ara bé,  sorprén comprovar que en dos pobles tan pròxims com són Alzira i Llaurí, o fins i tot Llaurí i Sueca, es puga donar una variació dialectal tan acusada. Hi ha qui apunta a la possibilitat que els primers pobladors provingueren de l´àrea lingüística del català central. Però esta dada no l´hem poguda indagar ni confirmar o destriar. Ara, l´oïda atenta cap a eixe parlar ens constata la singularitat d´un parlar –en trets fonètics, prosòdia, en alguns usos lèxics- prou diferent comparat al dels veïns. Algú podrà  objectar, i no és objecció menor, que el poble, com que és menut, no ha patit quasi gens la castellanització. Cert. Però s´ha de tindre en compte que els pobles menuts veïns, Corbera, Fortaleny, Favara tampoc estaven encara molt castellanitzats en aquella època. I quant al no apitxament, típic dels parlars d´Algemesí i Alzira, posem per cas, és cert que és un tret comú dels pobles veïns de la Ribera baixa, però així i tot encara hi trobem elements específics. Potser, junt al no apitxament, el major contrast que de xicotets notàvem, “sentíem” en arribar a Llaurí i escoltar els llauriners era la seua particular melodia. Això que vulgarment es diu d´algunes llengües que els seus parlants “canten”, així sentíem els llauriners com si amb el seu “cant” carregat d´ingenuïtat al final de les seues frases amollaren el mos, mentre que l´apitxat d´Alzira, apretant les dents, i sonant com colps de destral, creguts més astuts rabosaires, no fan descuit d´amollar el mos.

Ara ja sabem que això del “cantar” d´alguns parlants d´una llengua, o d´algunes llengües no deixa de ser una deformació vulgar, indocta, respecte del fonament prosòdic, eurítmic de totes les llengües. Totes les llengües –i totes les seues varietats “canten”; ara, normalment, ho notem, ho remarquem en els altres. I el que nosaltres notàvem en la prosòdia llaurinera era un major allargament de les vocals i uns daltabaixos tonals més acusats. L´altre aspecte lingüístic que ens impactava era l´ús de mots, expressions, refranys i usos específics de certs paraules que ni coneixíem ni reconeixíem. I la cosa curiosa, prou comprensible d´altra banda en la pràctica de la variació sociolingüística, era que la mare, quan es trobava a Alzira “esborrava” molts dels trets particulars del seu parlar, i quan era a Llaurí ens sobtava amb usos mai sentits en ella a Alzira. A Llaurí, sentíem el mot cranc en comptes de carranc, forma usual a Alzira, -i pensàvem a tot el valencià; la forma verbal llançar a Llaurí es convertia en llençar i l´expressió llençat a perdre, això sí, amb una “e” molt oberta, era molt freqüent aplicada a coses com a persones. Sentíem el plural  homes i no hòmens,  com solen dir que és propi del valencià els manuals de dialectologia a l´ús. A Llaurí  l´adverbi darrere, forma de pronúncia correcta o normativa, contrastava amb el raere alzirenc, d´ací que els llauriners es burlaven del parlar alzirenc dient: “A Alzira putxen per raere”.  Al castellanitzat alzireny i riberenc en general déiem d´una cosa que  ja no funciona “s´ha estropetxat”, a Llaurí escoltàvem: “S´ha fet malbé” (també referit al menjar passat o podrit). La tia Eloi, si veia que érem reticents a  algun menjar ens amollava: “eres fetiller” –i no teníem ni idea de què volia dir això. Ella amorosidament ens ho aclaria: “això vol dir melindrós”. Sovint la mare, amb molta sorna, si ens queixàvem pel fred a l´hivern, ens amollava: “tens fred?…arrima´t a la paret. Tens calor?…arrima´t al ponedor. “Si veus un enterro, toca ferro!” Este era un refrany que mai no sentíem en Alzira.

Anys més tard, comprat el vast i erudit diccionari català-valencià-balear, l´anomenat popularment Alcover-Moll, comprovàvem que els usos particulars de Llaurí  hi estaven enregistrats. Però no tots. Si en la major part de parlars valencians encara hi ha restes de l´antic “lo” com a masculí: “tot lo dia”, “tot lo món” (única forma de masculí al català de Tortosa), ens sorprenia quan l´avi, en arribar a Llaurí, ens preguntava: “has vingut en lo cotxe de línia?”. L´ús del “lo” no era ni tan generalitzat com a Tortosa, ni tan restringit com a la resta de parlars valencians. Les frases interrogatives  en les quals s´esperava una resposta positiva es tancaven amb un partícula tirant a un so com de “a” una mica tancat. Només hem sentit un so semblant, i fent la mateixa funció, en el francés parlat al sud. Coincidència casual? En el valencià d´Alzira, usaríem la partícula “e” tancada i llarga. La pronúncia, per exemple de llaó en comptes de lleó, molt comprensible, si tenim en compte que per tota la comarca fem les “e” obertes tan obertes que quasi sonen com una “a”. En canvi, vocalitzacions de “o” obertes a Alzira  en paraules com “pou”, bou”, a Llaurí sonaven tancades. En el terreny de mots singulars trobem pablanquet per designar els pepitos, i en  d´expressions metafòriques fer-se un nuvolet en comptes de fer-se una cassalla. En el del tracte donat als pares, tret prou generalitzat als pobles menuts, el més freqüent era el de vostè i pare o mare. Això de papa i mamà quedava cursi. En aquella època, encara que nosaltres ja usàvem papà i mamà, en canvi, tractàvem els oncles de vosté. De tota manera, és ben sabut que l´ús metafòric o comparatiu de moltes expressions és dels trets més variats i singulars de cada poble. N´hi ha unes expressions que són prou compartides i altres d´ús local restringit.

De totes les particularitats del parlar de Llaurí, més que les lèxiques, fonètiques o d´expressions metafòriques, destacaríem la prosòdia, l´entonació, sobretot perquè diferia molt de la dels pobles veïns. Molts manuals de dialectologia valenciana assimilen els parlars de la ribera baixa al valencià central. Si un sent un llauriner i un parlant de la Safor -o fins i tot de la marina, hi voria grans similituds. Potser caldrà reconsiderar la qüestió tenint en compte com un cas particular, un exemple que no s´ajusta als pressupòsits admesos. Però és molt probable que moltes dels trets distintius específics del llauriner, hui dia es troben pràcticament desapareguts, cosa que restringix el valor històric de l´estudi sobre la variació dialectal.

D´altra banda, la modalitat de parlar valencià llaurinera era tan “exòtica” –en segons quins contextos, i per a alguna gent- que en una ocasió que anàvem la família per València ciutat un senyor de mitjana edat, en sentir-nos parlar, ens va interpel.lar:

–“Oigan, son ustedes catalanes?”

I a l´acte responien efusives i amb èmfasi la tia Eloi i la mare:

–“Mosatros som valencians!”

–“Pues hablan un valenciano que parece catalán” –espetà sorprès el valentí castellanitzat-

–“Mosatros som de Llaurí!” –remataren mare i tia, reivindicant amb orgull la glòria de ser d´un poble tan insigne! Resultava graciós, i irònic: era com si li estigueren dient: “Escolte, que vosté no coneix Llaurí? Doncs sí que és vostè ignorant!” Tal com deia l’àvia, ben sorpresa pel parlar, al seu parer, cansós, deformat i lleig dels americans dels USA, “Però és que en Amèrica no parlen valencià?”.

Moltes són les empremtes que ens han deixat els bocins d´antropologia i cultura llaurineres. A més de la llengua materna, en el sentit més literal del terme, però assimilats a la prosòdia d´Alzira, la intensa estimulació dels sentits, un sentit comunitari, més estret i ancestral que no el d´Alzira, més lax i canviant, i que, com deia Joan Fuster, fa que t’estimes l’orgull de ser d’un poble que encara tracta  les persones amb la dignitat de les persones i els gossos amb la dignitat dels gossos. Un costum graciós del qual no hem sabut trobar-li l´origen o el trellat se´ns ha quedat, com tantes vivències, gravat a tall d´imatge de pel.lícula: en arribar el temps de les cireres recordem la mare, les ties, sobretot la tia Fina, jovial i de cara agraciada, com  ens penjaven als xiquets  cireres a les orelles. Féiem l´efecte de dur arracades. Eixa facècia els feia molta gràcia i se´n reien tendrament i afables. A nosaltres, ja ens venia bé que els fera tant de goig aquell “quadro”, si això servia per a que ens compraren cireres, una de les fruites més apreades i sensuals, junt amb la magrana i la taronja, per descomptat. Unamuno, l´esquerp escriptor basc assimilat a la sobrietat castellana, sempre embullat en una literatura metafísica boirosa, ens retreia als mediterranis  el gust per una literatura pletòrica de sensualitat: «¡Seréis siempre unos niños, levantinos! ¡Os ahoga la estética!». Sí, és cert, ens ofega l´estètica, la sensualitat, gràcies a Déu. I com a prova d´esperit amerat de sensualisme, i com a torna per l´estima rebuda dels nostres volem projectar este poemeta, imatge viva del goig:

Llaurí, Sant Blai.

Penjolls a l´orella

de cireres lascives.

D´ací vénen tots

els fruits saborosos.

Sines, mugrons turgents,

plàcids somriures d´eternitat.

 

Josep Camarasa i Juli Camarasa