Llaurí. Memòries d’un poble / Josep i Juli Camarasa

0
510

                                                                                                                                   

A recer dels contraforts nord de la Serra de Corbera/Llaurí i el Cavall Bernat, entre Alzira i l’eix Sueca/Cullera, situats en una balconada natural des d´on s´albira a l’horitzó la visió imponent del mar i de la planícia d’inundació amb les marjals i aiguamolls que conforma el discórrer meandrós i tranquil del riu Xúquer per la Ribera Baixa a uns quants quilòmetres de la seua desembocadura, hi ha tres pobles separats per 3 o 4 km, qui sap si amb un origen similar, que, a banda de la geologia i l´orografia comunes, mantenen una idiosincràsia singular i semblant en bona part de costums i manera de parlar. Estos pobles, que tenen els cementeris en els límits dels termes dels veïns, són Corbera, Llaurí i Favara.

Geològicament, la Serra de Corbera/Llaurí en la vessant NE,  on es troben enclavats els tres pobles esmentats, correspon als contraforts Sud de la Serralada Ibèrica amb alineacions de direcció NW-SE,  que, a la punta SE de la Serra al sud de Favara  i el domo de Xeraco, confluïxen amb les estructures tectòniques prebètiques de direcció NE-SW.

El cavall Bernat és un gran sinclinal d´estrats de pedra calcària, calcàries dolomítiques i margues, dels períodes Juràssics i Cretàcics amb un sistema principal de falles conjugades de direcció N10º E/N 65ºE i encavallaments a les cimeres. Els materials quaternaris holocènics, on es troben els horts principalment als vessants de la muntanya, estan formats per conus de dejecció i glacis d’acumulació concretament a la zona de  Llaurí i al Pla de Gorra, format per argiles roges i cudols semi-arrodonits i costres calcàries, i ja a la plana de les marjals predominen els llims arenosos, llims grisos i orgànics d’albufera.

La disposició sinclinal dels fronts dels estrats a les cimeres, la tectònica amb múltiples falles i diaclases  i el caràcter calcari dels estrats han afavorit la dissolució de les calcàries i dolomies formant lapiassos i cavitats com les simes i les coves típiques d’un sistema càrstic prou desenvolupat, i d’això, n’és un exemple representatiu la Cova de la Galera. Esta circumstància afavoreix la recàrrega dels aqüífers i surgències com la font de Sant Sofí i la relativa abundància d´aigües subterrànies sota els conus i els glacis d’acumulació, i prova d’això, n´és l’existència dels nombrosos pous de la zona  que sustenten el rec dels horts de Llaurí.

Per altra banda, donada la facilitat d’accessos, tant des del Poble Nou com pel barranc de Cambrils, a l´ espai protegit de la Muntanya de Llaurí i la bellesa dels paisatges que es poden vore  en la caminada de l’ascens, i des de les cimeres, es pot gojar d´una visió panoràmica i espectacular del mar, dels meandres del riu Xúquer, dels pobles de la ribera baixa i la plana d´inundació que conformen els arrossars  de les marjals i aiguamolls i els horts de la plana de València, la qual cosa, junt a l´abundància i diversitat de flora mediterrània, fa que abunden nombrosos circuits de senderisme per gaudir de la natura i de la bellesa de les vistes panoràmiques que tantes vegades ens han emocionat de menuts. Tot això, ara i adés, ens evoca la profunditat dels versos d´Ibn Zamrak, plens de la sensualitat que fa fondre les vivències de l’home amb l’indret on ha viscut i al qual se sent vinculat: Jardí que sóc jo, que la bellesa adorna:/sabràs del meu ser si la meua gràcia mires.

TOPONIMIA. EL NOM DEL POBLE

No són pocs els pobles o ciutats als quals els seus propis habitants atribuïxen una etimologia toponímica popular capritxosa i imaginativa que comparada a la més probable sol ser més divertida i seductora. En el cas de Llaurí, la tia Vicenta, dona exuberant, xarraire i expansiva, com moltes llaurineres,  després d´un dinar en què la sobretaula s´allargava prenyada de moltes contarelles i evocacions, en eixir la qüestió de l´origen del seu nom, amb  una primària naturalitat,  va amollar: “Llaurí, vol dir vaig llaurar. És la manera com encara diem a Llaurí “vaig llaurar”. S´ha de vore quin instint etimològic “agropecuari” posseïa la tia Vicenta! Menuts encara com érem, però ja interessats en les collonades –o no, dels orígens, ens vam quedar bocabadats. Ningú dels presents, cap dels majors de la família, va piular res en contra. La relació màgico-mítico-lògica s´imposava a l´afany curiós de recerca –i controvèrsia. Al cap i a la fi, per què no admetre la simplicitat del raonament quan de la veïna Cullera en deien que significava Cuchara? En açò veiem que ja eren deixebles avantatjats en l´aplicació de l´anomenat principi de parsimònia o “navalla d´Okham” segons el qual “en igualtat de condicions, l´explicació més senzilla sol ser la més probable”. I així ho afirmaven, amb total “parsimònia”, i es quedaven més amples que llargs.

Els estudiosos de la història del poble, però, han debatut intensament sobre les hipòtesis d´un possible origen romà del poble i del seu nom (Laurona), o de la seua més que probable procedència àrab (Al-Hawwariyin).

Recentment, Fernando M. Navarro, veí del poble molt interessat en els seus aspectes culturals, suggerix, basant-se en Celdrán Gomáriz, el mot llatí “Lauretum” (molt influït pel mossàrab) com a origen del topònim, volent indicar “el lloc on abunden els llorers”. Entre altres raons, adduïx la connexió entre el nom del patró del poble, Sant Llorenç i el del poble, i el fet que el seu escut porte la graella del martiri de “Laurentinus”. Abans de decantar-nos per la hipòtesi més falaguera a les nostres dèries personals, ens estimem més recomanar dos treballs al respecte –l´un d´ells a cura de l´historiador Llorenç Rubio- que el lector amant i interessat en estes qüestions, que no són collonades, trobarà en línia, molt interessants i ben encaminats:

Història de Llaurí – Ajuntament Llaurí            

El Topònim de Llauri – Ajuntament Llaurí

Ací convé ressenyar el gran treball d´investigació de Joan Carles Membrado Tena sobre toponímia  dels pobles de la ribera del Xúquer, del qual donem l´enllaç:

Toponimia sucronense en Valencia – Universitat de Barcelona

Per la nostra banda, com que l´estudi històric no ha estat el nostre camp professional, deixem la qüestió als especialistes d´eixa disciplina. El nostre afany serà el de rememorar records i experiències, fonamentalment del Llaurí dels anys 50/70. Confiem que els lectors sabran destriar allò que pot tindre un cert interés sociològic d´allò merament anecdotari. La majoria dels costums i dels aspectes relatius a la mentalitat de la gent del poble que ací referirem ja han caigut en l´oblit per als llauriners actuals. Pocs n´hi hauran encara que es reconeixeran i s´identificaran amb unes convencions i conductes socials que  cinc dècades arrere, és a dir mig segle,  quantitat de temps que fa fredat i que imposa un tímid respecte històric –i encara més si tenim en compte els vertiginosos canvis socials recents- eren ordinàries i formaven el sentit comú bàsic del poble. Siga com siga, confiem que qualsevol mena de lector no local puga traure alguna cosa de trellat d´estes evocacions, tan personals com concretes, a partir de realitats remotes, viscudes per uns llauriners de naixement, en certa manera mig forasters, però que han tingut amb el poble i la seua gent un vincle efectiu indeleble.

L´ENCONTRE

Sovint, a les dècades dels anys 40 fins als 70 aprox.  del segle passat, per la festa de Pasqua, festa per excel.lència de la primavera mediterrània, era l´època més propícia perquè els joves es conegueren i s´ennuviaren. També les carnestoltes i  les fires i porrats dels pobles, com ara Sant Blai i la Candelera a Llaurí, però especialment  les festes amb verbenes estiuenques  dels pobles i barris com Sant Joan, Sant Bernat, Sant Jaume, Sant Llorenç, la Verge d’agost, Sant Roc i el gos i Sant Ramon  eren  molt propícies per a  la cosa eixa que els poetes d´estirp romàntica en diuen “enamorament”,  i que el convencionalisme familiar tolerava per als joves d´abans com a nuviatge.

Si anem als orígens, els suposats orígens sempre són mítics i boirosos, i farcits de faules aptes per a conta-contes, tal vegada en algun encontre fester hàgem de situar la coneixença dels nostres pares. Més que d´orígens,  preferim parlar d´”originació”, és a dir, del fet plausible que dóna lloc a un canvi, sense necessitat d´esbrinar-ne les causes últimes. Es probable que el nostre pare, d´Alzira, anara a Llaurí per alguna festa amb verbena, potser pel porrat de Sant Blai, el 1950, i que aprofitant festa, música, ball, joventut, tot empeltat de  l´èpica, l´atractiu, la fascinació i l´encant del foraster de ciutat, va llençar el llaç a la mare, llaurinera de pro i en edat més que de meréixer. És d´imaginar que, abans d´unir-se en sant matrimoni conforme manava la Santa Mare Església, la inèrcia de l´atavisme familiar potser es resistiria a trencar l´endogàmia endèmica dels pobles menuts, i que el patriarca i aplegats farien per indagar la conveniència d´admetre un foraster a la família. El ben cert és que després d´un nuviatge d´un any i escaig es van casar el 23 de juny de l´any 1951 a Llaurí. Si fem una tan reiterada referència als sants i les festes és perquè aleshores condicionaven bastant més que hui dia la vida i costums dels joves, de les persones i dels pobles.

Quant a allò que condicionà el nostre naixement a Llaurí, cal entendre l´arrelat costum de les joves d´abans de voler parir a la casa de les seues mares per tal de sentir-ne el recolzament emocional així com la seua ajuda pràctica. Tots els nostres cosins de la branca Casterà, Elena, Andreu i Empar, van córrer la mateixa sort. D´eixa manera,  la casa dels nostres avis Bernat i Elòdia (avui de la cosina Empar) al carrer de Sant Blai 14 –actualment el 8-, encara que de normal visquérem a Alzira, es convertiria per molts anys de la nostra infantesa en una segona llar de seguretat i afectes. Al poble, hi passàvem la dilatada extensió de l´estiu, gojàvem de tota mena de jocs de carrer, de nadar als safareigs, de jugar als horts, a les séquies i als arrossars; d’agafar samarucs i parotets, de les excursions pasqüeres a Sant Sofí i a la muntanya imponent i protectora del Cavall Bernat…

La cultura de la taronja i de l´arròs ens impregnava fins al moll dels ossos. Per a la majoria de la població eixos dos conreus, junt a xicotetes parcel·les i hortets d´hortalisses, constituïen l´únic mitjà de vida. De menuts disfrutàvem al temps de la sega de l´arròs i la trilla als sequers amb  els jocs que s´hi relacionaven. Ja una miqueta més majorets, cap als 8 anys, era normal acompanyar el pare, l´avi o  l´oncle en les tasques de regar, cremar llenya, birbar els camps…

Des que acabàvem l´escola al juny fins que tornàvem a començar a l´octubre, en comptes de patir la fornal i infernal calor de l´estiu alzirenc, ens instal.làvem a Llaurí, i allí gaudíem d´un clima més benigne, gràcies a les fresques brises de llevant que arribaven de la mar passant per les marjals.  La veïna Cullera quasi la podíem flairar. I encara molts caps de setmana, la mare s´estimava més passar-los a Llaurí i disfrutar de l´ambient afectuós i identitari de la seua infància i joventut. Al cap i a la fi, en un marge ben delimitat del carrer Sant Blai, i també als carrers Reixes, La Font, Sant Josep i Sant Ramon, s´hi concentrava el gros dels seus parents i amistats.

De xiquets, als anys 60, quan féiem els preparatius per traslladar-nos a Llaurí, com si fórem burgesos de ciutat que es traslladen al sud on hi ha balnearis, aire rural o platja a l´abast, l´emoció que sentíem en saber que la llibertat de bambar per camps, anar a la dula i fer tota mena de jocs sense sentir-nos coaccionats pels majors, era total. Explorar amples horitzons, descobrir indrets i paisatges màgics són aventures que impregnen la vida dels xiquets de poble a una edat més curta que la dels  de ciutat. Com més xicotets són els pobles, més “ensalvatgits” es crien els xiquets, però  en el sentit positiu rousseaunià del bon sauvage: un alt sentit de la llibertat i del goig del joc i de l´aventura.

A mesura que anàvem creixent i fent-nos una mica majors, però no massa, potser cap a l´edat dels 7 o 8 anys, i de manera més intuïtiva que conscient, sentíem les diferències entre els dos pobles nostres. A diferència d´Alzira, capital de comarca i ciutat de gent comercial i emprenedora, Llaurí era l´expressió d´un món intrafamiliar propi dels pobles xicotets. En eixos poblets de forta tradició arrossera i tarongera la possessió de la terra, la quantitat de fanecaes que una família té, marca la distinció social entre els jornalers i els anomenats llauradors o propietaris que vivien dels conreus. La venda de les collites per als  propietaris era un fet de cabdal transcendència en les seues vides.

LA CASA PAIRAL

Quan arribàvem a la casa pairal de Llaurí per passar-hi una estança llarga o breu, ens impressionava com de gran ens semblava – i en certa mesura més bonica, comparada amb el pis d´Alzira on vivíem. La casa dels avis  estava formada per dos plantes. Hi havia a l´entrar a l’esquerra una habitació amb finestra  que donava al carrer, i a continuació un saló amb xemeneia i una altra habitació a la banda esquerra. Una miqueta més al fons d´este saló, a la dreta, et topaves amb una escala que donava accés a la cambra on es guardaven les collites de temporada, ja fóra arròs, creïlles, melons de to l´any, melons d´alger i fruites diverses. En la mateixa cambra hi havia una habitació amb finestra i balcó al carrer, i també una fornícula que encloïa la figura de Sant Blai, la qual encara avui s´hi pot observar –i que, a més de ser el sant més venerat, era el distintiu del carrer.

Al fons de la planta baixa hi havia un menjador des del qual s’accedia a un pati interior que li déiem el corral, perquè això devia haver sigut antigament, el qual donava accés a la resta de dependències, com cuina i bany. Per una escala exterior del pati s’accedia a un terrat  on hi havia el galliner i altres gàbies de criança d’animals com  conills, ànecs i titots, que asseguraven part del menjar proteínic de l’any. Creuant el corral s´accedia a una altra estança de grans proporcions on hi havia la llar quotidiana. Als dies d´hivern,  als dos germans ens plaïa d´estar vora al foc, atiar-lo amb un bufador, i a voltes,  quan ja el desfici ens consumia per haver estat hores tancats sense eixir de casa, bé pel mal oratge o perquè ja s´havia fet fosc, ens lliuràvem temeraris a jocs tan perillosos com imitar els adults en el fumar. Agafàvem fulls de diari, els enrotllàvem com si foren puros i xamàvem, o féiem com si xamàrem. En una ocasió, el germà menut, tot inconscient del que eren les lleis de la combustió del paper, va encendre el paper de diari fet puro i es va sofrimar una part de les celles i pels de la cara. Afortunadament, la cremor va ser superficial i tot quedà en un susto. Una altra font de plaer que ens proporcionava la llar era el ritual de fer borles, amb dacsa esclafidora o d’esclat, que és com se’n diu a Llaurí el que en altres pobles diuen roses. Desgranar la dacsa, agafar un bon perol de ferro ficat al foc, posar-hi una miqueta d´oli, afegir un grapat de dacsa amb sal o sucre, depenent si les volies salades o dolces, tapar el perol i sentir l´esclafit i  rebot dels grans transformant-se en el menjar exquisit de la borla blanca, pura i sensual, era un dels gojos majors que experimentàvem vora la llar de Llaurí. Sovint, quan ja estàvem cansats de fer trastades, d´haver fet borles o el que fóra, cansats fins i tot del desfici d´estar cansats, restàvem en silenci, contemplàvem el foc, el seu colorit canviant, la bellesa de la seua dansa i el seu misteri, abstrets en un estat hipnòtic només interromput per un sobtat, ocasional i sonor espurneig. Els majors solien advertir-nos  del perill del foc: “Espaiet en les purnes”.

La criança del porc i de la cabra (per la llet) es feia a l´estable i corral d’una casa annexa a un camp de darrere el poble, situat a continuació d’on s’acabaven les cases del carrer Sant Roc. El camp tenia un pou amb sénia a l´ombra d´una gran figuera i un safareig que, a més de servir per contenir l´aigua del rec, la féiem servir per als banys de l´estiu. Allí tinguérem tancat en observació un gos que mossegà el germà major fins assegurar-nos que no tenia la ràbia, tan comuna i perillosa en aquell temps, com altres malalties com ara el tètanus, la pòlio i el tifus.

FESTES I COSTUMS. EL NADAL

Les festes nadalenques eren festes  celebrades en la intimitat de la casa, festes  que propiciaven la reunió i el retrobament de la família, comptant tots els parents. Pocs dies abans de nadal, uns quants dies després de Santa Llúcia, quan diuen que ja comença a allargar el dia, com sabeu: “per Santa Llúcia un pas de puça, per Nadal un pas de pardal”, el desassossec gojós de saber que celebraríem una de les festes més entranyables dels valencians a cals avis ens embargava el cor i ens avivava l´esperit per la frisança que vinguera prompte el dia assenyalat. Allò era  tot un tràfec d’anar i vindre de tots: àvia, mare, tia, nosaltres i els cosins. La casa i totes les habitacions s’havien polit convenientment. El rebost estava ben ple de queviures. Feia algunes setmanes que s’havia fet matança i penjaven els rasts de llonganisses, els xoriços, espetecs, sobrassades, botifarres, camaiots, blancs i blanquets (tots ells per consumir tendres i deixar a assecar), embotits tan bons que es feien a casa, amb els budells i la bufeta una vegada ben nets i desinfectats. Encara avui  dia a Llaurí, a la carnisseria El Blanco al carrer Sant Josep, cantonada Pintor Sorolla, es segueix fent un embotit extraordinari i molt apreciat, que molta gent que passa els caps de setmana a Llaurí  aprofita per proveir-se´n i emportar-se´l a les seues residències habituals. Especialment el dels llomellos i els posats a l´orsa amb oli i les cansalades.

Per altra banda, les famílies ja s´havien proveït, moltes d’elles de collita pròpia, dels ingredients adients per fer els dolços típics de Nadal, almentles, sucre, ous, farina, llimes, canyella, mel, pinyons, cacaus, moniatos, neules, carabassa i cabell d’àngel…Nosaltres, que érem xiquets, ajudàvem en allò que podíem en els preparatius nadalencs. Amb un ratllador d’ametles consistent  en una maquineta proveïda d’un cilindre amb foradets que es rodava amb una maneta,  i que per una cara, l´exterior, raspava i per l’altra, la interior, més fina, on es concentrava la ratlladura, es molien uns quants quilos de cacau per una banda i uns altres d’ametles (o almentles) per altra. També es confitaven els moniatos amb canyella i ratlladura de la corfa de llima i la polpa dels melons de cabell d’àngel. Així, mesclat el moniato amb el cacau  lleugerament mòlt, es feien els torrons de panet, coques fines de moniato confitat i cacau o almentles   que s’envoltaven amb les neules. Amb les neules calia anar molt amb compte ja que atrauen molt el gust dels xiquets, no sabem ben bé per què. Potser perquè, transformades en hòsties consagrades, es repartien en xicotetes porcions. I ens quedàvem amb ganes de més!

Eren d´un sabor exquisit els pastissets de moniato menuts i farcits amb pasta fina de moniato confitat aromatitzada amb canella i ratlladura de llima i les coques d’ametló amb ametla i merengue de clares d’ou amb sucre abocades sobre neules; a més dels torrons blanets d’almentla mòlta mesclat amb mel, casquetes de merengue i almetla sobre rollets de pasta i pastissets de cabell d’àngel. Allò que era de forn es portava a coure al forn del carrer, que els dijous i a les vesprades havia de donar servici als veïns.

La vespra de Nadal era costum fer bunyols de carabassa en abundància, perquè a la vesprada i abans de sopar, els xiquets, armats de simbombes i  panderetes per cantar cançons nadalenques, anaven per les cases amb unes varetes demanant l’aguinaldo, que consistia en uns quants bunyolets que ens donaven i que introduíem a la vareta pel foradet dels bunyols, i així féiem el sopar els amiguets abans d’anar, segons el costum, a la Missa del Gall, i en això consistia a Llaurí -i en general als pobles de València,  la Nit de Nadal. El sopar de la Nit de Nadal, com a celebració familiar, mancava de la importància que ara se li dona  a causa de la introducció de costums forans.

En canvi, en arribar el dia de Nadal tot es transformava en meravella, emoció i alegria. Eixe dia tocava mudar-se amb la millor roba –i era normal estrenar-ne. A Llaurí, a l´eixida de missa de dotze, tots els coneguts es felicitaven i es paraven a enraonar a la plaça del poble enfront de l´església, o anaven a passejar o a algun bar, sobretot al Bar Musical, que s´omplia de gom a gom,  a casa Cames, al bar del Pansero o a un altre  que li deien el bar de Falange –a este, hi anava menys gent. La gent es feia l´aperitiu de rigor, més bé frugal (papes i olivetes farcides i com a molt, clòtxines o sepionet a la planxa), abans del fastuós dinar familiar.

Tota la branca familiar materna, avis, pares i nets confluíem en aquell ritual tan singular. El menú d´aquell dinar especial sempre era el mateix, invariablement: arròs de putxero o d´olla, amb pollastre, capó o polit (així es diu a Llaurí als titots), criat a casa per a l´ocasió. A propòsit, cal recordar el ric refranyer local sobre els personatges animals de la vida quotidiana: Ja ve Nadal….mal dia pel Gall! ….i la gallina?… Ah, a mi no em toca que jo estic lloca..! significant que la gallina, com que està covant,  ha de preservar-se per a que crie pollets. Després de dinar, i dels dolços, els majors prenien cafè, i una copeta de conyac o anís dolç o de cassalla (sovint les marques Tenis o Salas i en alguns casos El Mono) que a l´avi tant li agradava. I aleshores venia la part més interessant, la de les estrenes. El patriarca, el nostre avi, la vespra de Nadal  ens havia enviat als nets a una casa particular  l´amo de la qual feia de banquer. Este ja tenia l´encàrrec de donar-nos els dinés encomanats per l´avi a fi d´estrenar-nos. Els nets ens  véiem compromesos en una gran transacció econòmica. Carregàvem amb un sobre que contenia un bon feix de bitllets. Sabíem que una part acabaria en les nostres mans. Els nervis per com era de delicada l´operació i el goig pel sentit d´eixa gesta ens embargaven a parts iguals.

Pares i fills, nosaltres i els cosins, i per edats, anàvem besant la mà de l´avi, com a patriarca,  i ens anava donant els dinés de  les estrenes. No cal dir que la “generositat” d´estes estava en funció de l´abundància de la quantia anual aconseguida per la venda de taronges i altres collites, i eixe era el moment de comprovar l’estat de l´economia familiar. Les quantitats de les estrenes eren personals, normalment igualitàries, però es feien amb discreció de forma que ningú sabia en aquell moment el que cadascú rebia. Les dels nets també es feien amb certa discrecionalitat, sent majors o menors segons l´edat. En tot cas, i per no donar lloc que es perderen els dinés, eren recollits per les mares i guardats d’immediat. El grau de content dels estrenats era indicador de la generositat de l’estrena. Si superava la de l´any anterior, volia dir que les coses anaven bé de manera que l´alegria de l´estrenat era més intensa.

Després, els xiquets, tot mudadets, se n´anàvem a jugar a la plaça, al carrer o a altres llocs tenint cura de no embrutar-nos la roba, sobretot si anàvem a jugar a la pilota, a les xapes, o féiem excursions als camps dels voltants, o bé se n´anàvem amb les bicicletes a fer carreres pels carrers del poble o als sequers de vora el poble. Hi havia molts sequers, atesa la importància de la cultura de l´arròs a Llaurí, perquè gran part del seu terme era marjal. I és la marjal la que ens inspira estos versos:  “Llaurí, àuria visió, el ventijol marí acarona suau a través de tendres espigues fins a besar els teus llavis d´aigua fresca”.

Les festes de nadal continuaven amb reunions familiars el segon dia de Nadal, sovint amb menjar de canelons al forn, i encara el tercer dia de nadal era celebrat amb afany. Al nostre país totes les festes duraven tres dies,  eren “trinitàries”, sobretot per als xiquets, encara que els segons i tercers dies per als majors només era festa a partir del migdia. Es normal creure que en l´actualitat es treballa menys que en els temps antics, que hi ha molts períodes de vacances. Sovint s´oblida que, com que no existia el fenomen de les vacances –ni tan sols el concepte, concentrades en un mes seguit a l´estiu, i una setmana pel nadal i per pasqua, en temps antics se celebraven moltes festes religioses al llarg de l´any. Però això no vol dir que els majors deixaven de treballar, sinó que es combinava treball i festa, festa i treball. La cultura rural, camperola, té eixe bioritme festiu i laboral. La cultura ciutadana i industrial és més planificada i rígida. La una és laxa i veïnal, l´altra és concentrada i intensiva: 8 o 10 hores cada dia, amb una jornada laboral fixa i repetitiva . ¿Qui treballa més, l´obrer-empresari de fàbrica o el jornaler-llaurador del camp? Són molt problemàtiques les comparances. Sembla com si foren bioritmes de naturalesa qualitativa diferent.

I després dels nadals venia el Cap d´Any, també festa familiar especial i també de les més grans. Després del cap d´any ja eren més a prop els Reis, una de les festes més estimades pels xiquets, perquè els Reis Mags eren els portadors dels joguets que tant d´entusiasme produïxen en els nanos –i no tant nanos. El fet que tot el muntatge es base en un conte il.lusori, en una faula, li conferix a la festa eixa aura màgico-fantàstica. Sembla que formava part de deixar de ser nano –i una mica badoc, descobrir que això dels Reis Mags  era una “farsa”. Encara que les ments dels infants voldrien que la màgia es perllongara durant tota la vida, i les ments de molts adults es complaguen a repenjar-se de mites màgics tan il.lusoris com els dels xiquets, i fins i tot  danyins per a la societat, en contrast als infantils, que són benèfics per a la imaginació i la creativitat dels menuts. Tanmateix, en aquella època, a Llauri, per a molts xiquets els regals grossos no els duien els Reis. Era per Sant Blai quan els pares compraven els millors regals, ja que per la fira de Sant Blai era la millor ocasió que estos tenien per comprar o firar regals que no havien pogut fer al nadal. No era el nostre cas, però. Els avis, a instància de l´àvia Elòdia, solien anar a València, i allí compraven els nostres  regals de Reis:  una bicicleta (als 8 anys al germà major li varen portar els “Reis” una bicicleta roja metal·litzada marca Esbelta que era el goig nostre i el dels amics), un patinet, un abric per als xiquets, i les nines i roba per a la cosina.

SANT BLAI

 Sant Blai gloriós, cura’m la gola i lleva’m la tos!  Així s´adreça el poble llauriner no al seu patró, Sant Llorenç, sinó al sant més venerat, fent-lo un digne representant pràctic d´Esculapi. El dia 3 de febrer, dia de Sant Blai, era la festa grossa del poble. Una setmana abans ja s’havia instal·lat la fira i el porrat amb les atraccions i barracons dels firers, que obrien de normal a l’horabaixa. Es celebrava un preludi de festa gran el dia de la Candelera,  festa de mig dia per les tendes i comerços de queviures. I tal com es fa el 2 de febrer Día de la Marmota Phil a Punxsutawney-Pennsylvania per preveure la vinguda de la primavera, a Llaurí es deia la dita: “Si la Candelera plora l’hivern fora!…., si la Candelera riu ja estem a l’estiu!”. Els xiquets, després d´estar a la sagristia fumant i fent barrabassades, anàvem a missa proveïts d´unes candeletes fines que després deixàvem a casa per a il·luminar estos dies de festa fins que s’esgotaven. Eixos dies, la gatzara, la música envaïen la vida dels carrers: revolteig de campanes, la banda de música de bon matí, a la despertà, bambant per tot el poble fins a la vesprada, festa, fira i porrat. Les campanes sonaven de manera singular i diferent a les que havíem sentit a altres llocs.

La missa de dotze del dia de Sant Blai era cantada, i alguna vegada co-celebrada pel rector o mossèn del poble  i per algun rector que hi havia vingut per a la festa. D. Josep, així li deien al  retor,   era un home senzill i bo, de sermonades discretes, benèvoles i gens ampul·loses (cosa que no agradava gens ni miqueta a les més beates del poble, partidàries de prèdiques enceses i apocalíptiques pel penediment davant la condemnació eterna). Va fer la guerra de soldat al bàndol republicà amb el nostre pare, i per casualitats de la vida es retrobaren a Llaurí.

A Llaurí era costum de les dones cantar a missa, i hem de dir que ho feien molt bé. Les campanes revoltaven, mogudes rítmicament pels braços del campaner local, amb el seu so característic  cridant a missa de dia de festa gran. Recordem que un any fou cantada per l’afamat baríton català Manuel Ausensi, que segons la mare estava casat amb una llaurinera. A més d’un moment històric de la festa de Sant Blai a Llaurí, fou una meravella sentir-lo cantar l’Ave María de Charles Gunot, Panis Angelicus, l’Agnus Dei de G. Bizet i d’altres que van fer la delícia dels que estimem la música i el cant. Des d´aleshores sempre ens han emocionat tot tipus de música i els càntics, ja siga a l’òpera, als aplecs o als cors de les esglésies, etc…

En acabar la missa tot lo món,  i nosaltres amb els nostres pares, ens dirigíem cap a l’imatger del Sant per a passar-li  el mocador de coll  als peus de la túnica del sant dient: “Sant Blai gloriós, cura’m la gola i lleva’m la tos!”. Quan n´eixíem les campanes esclataven en el seu repicar jubilós, recordat encara com característic i singular: ding ding, dong dong, ding-dong, dogodong. Les famílies es posaven a la porta de l’església esperant l’eixida del sant en processó,  portat als muscles, mentre la banda de música tocava un himne (probablement l’himne nacional). La identitat entre el campanar i el poble continua viva en la memòria.

Després, al davant de la imatge del sant anaven dos filades de  gent del poble i els clavaris i clavariesses amb ciris, i al darrere el rector, o rectors, amb els escolanets, autoritats i la banda de música que tancava la processó. Els xiquets solíem anar darrere de la banda quan feien els cercavila o pasacalles. En arribar la vesprada tocava passejar, pujar a les fires i comprar-nos llepolies i productes exòtics.

La fira i porrat de Sant Blai era el moment que esperaven al llarg de l’any llauriners i llaurineres amb la il·lusió dels qui esperen uns dies per poder trencar la monotonia quotidiana i propiciar la seua expansió social. Els xiquets –quin entusiasme!- podien gojar de noves joguines, de les atraccions de fira… les colles de jovenetes fadrines, coquetes i exultants, mudades amb les millors vestimentes, es relacionarien amb els fadrins del poble o forasters, i tot lo mon es passejava per la fira i en disfrutava bona cosa de les atraccions i de les compres als barracons, del bon tast dels productes dels torroners de Xixona i datilers d’Elx, i dels porrats de les paradetes. També era el moment de poder comprar als xiquets regals als barracons de fira, plens de gom a gom de tota mena de joguines, inclús de bicicletes. Els majors es satisfeien amb la compra de tota mena de coltells, navaixes d´Albacete, eines d´esporgar, corbelletes i destrals, cànters i botiges, botes i porrons, rellotges, guants, calces de cristall(de nylon, llavors com a top marca Eugenia de Montijo, més tard Marie Claire), sabates de tacó, eines de camp com aixades,  etc; a més d´atifells de casa i cuina que no es podien comprar enlloc al poble.

En els moments d’esplendor de la fira i porrat de Sant Blai les parades dels firers, atraccions, tómboles, futbolins, carabines de balins  i paradetes de porrat, on venien margallons, dolços, dàtils, torrons, cacau i tramussos, figues seques i d´altres fruits secs, regalíssia de vara, llepolies, canyamel, cocos, cotó en pèl de sucre blanc i de color rosa, ametles garapinyades i pomes cobertes d´ensucrat de color vermell, com les de l´arbre del Paradís, sostingudes amb un bastonet  que les núvies demanaven als nuvis, per tal com la seua visió emulava la temptació d´Eva, ocupaven tot el carrer San Blai i part del carrer Sant Llorenç, carrer Sueca, i fins i tot el  carrer Sant Roc. Entre tant d´esplendor firer, no hi mancaven tómboles, com la tómbola xoxona, ni les atraccions més reclamades en qualsevol fira: rodes de cavallets, carrusel de muntanya russa de calderes giratòries amb seients des d´on podies arrear una tamborinada a un baló penjant d´una cadena, cotxes de xoc, el castell de la bruixa, la barca pirata, les barquetes que s’engronsaven, els espills màgics “esperpèntics”, i moltes altres…I encara s´hi comptava amb el reclam del gran xerraire de les fires, Ramonet, amb la seua parada de venda de flassades, ja que l´època hi era propícia. Davant d´este espot publicitari tan modern  i de tanta força retòrica: “Senyora, pel preu d’esta fabulosa flassà de llana pura, d’Ontinyent, que la previndrà del fred de l’hivern i dels constipats, també li donaré esta atra preciosa que podrà guarir l’espatla quant faça calceta arrimada al foc de la llar, però jo vull que es quede contenta i també li regalaré esta atra que mantindrà calent i protegit el seu marit del fred de la matinà quan vaja amb el carro al camp…”, qui s´hi pot resistir?

Un dels grans espectacles habituals en les festes de Sant Blai eren els concursos de tir i arrastre, encara que també podien celebrar-se en altres festes. Estes competicions es feien o a mig dia o per la vesprada, i consistien a fer competir els animals –cavalls i aques de tir- fent-los recórrer una distància en un temps determinat tirant de carros frenats i llastats amb un pes fixat de bestreta. Damunt, per a intensificar més l´entusisme de l´espectacle, el camp sobre el qual havien de bregar els coratjosos, obedients i esforçats cavalls –vinguts de tots els pobles del voltant- s´omplia convenientment de sorra de manera que el cavall o aca guanyadors havien de traure una força hercúlia. Homes i xiquets hi projectaven la seua il.lusió i deler de puixança masculina. No cal dir que als concursos hi havia premis, però les apostes mai no hi faltaven.

El pare del nostre amic Lino Sala, de Favara, posseïa una aca de tir ben valenta, i n´era un participant habitual, però el gran aficionat –i l´heroi de Llaurí en eixos tornejos, era el nostre oncle per part de l´àvia Diuard Serra, conegut  com El Morrero, gran entusiasta dels animals, i d´ofici i benefici tractant de cavalls. Vivia a la part baixa del carrer Sueca on tenia un gran magatzem i un estable amb bona cosa d´espai per als carros, els animals i tota mena de ferramenta. El seu fill major Diuardet,  que, a banda de ser cosí de lluny, era amic, a voltes ens portava a la quadra i ens presentava els seus cavalls. Véiem com els donava de menjar, com d´amorosit –sense temor, quan nosaltres els imaginàvem fotent guitzes si t´hi acostaves massa- els acariciava, els parlava…La mateixa cura que els llauradors tenien per les seues terres, arbres i fruits la bolcava Diuardet amb els seus amics animals. Amb la diferència que estos et podien donar una mirada tendra i bondadosa com a torna per l´estima rebuda. L´amic i cosí Diuard, bon continuador de l´ofici del pare, tot un Morrero de soca arrel -impulsiu, coratjós, i jovial-, un dia, muntat amb un cabriolet pintat de roig i ben ornat com de fira o fantasia, tirat per un poni, venia pel carrer Sant Blai a tota virolla i en arribar a la casa del nostre avi on érem nosaltres s´hi va aturar, i ens va dir: “Vinga, va, munteu, anem a pegar una volta pel poble!”. Guiats per ell ens sentíem segurs. Va ser fabulós, un gran divertiment. Tot lo mon es parava a admirar la pel.lícula del Morreret com si estiguérem rodant-ne una de vaqueros.

Ja a la nit, esperàvem com a culminació de tant de goig fester el castell de foc de Sant Blai, que es feia des del sequer del final del carrer Sant Roc, i des del començament fins al tro final estava ben proveït de carcasses, de palmeres lluminoses i de colors, de trons i coets xiuladors,  i de coets de canya de tro i acolorits.

LES FESTES DE LA PASQUA

Com que a Llaurí no s´hi celebraven festes populars especials de setmana Santa, abans  que arribara la Pasqua, i com a culminació de la quaresma, es feia el ritual de la Sarpassa (en altres llocs Salpassa). El nom es correspon als mots llatins de salisspargio

o aspersió de la sal. Inicialment un ritual pagà d’origen greco-romà en honor de Pal.las, d’exaltació de la primavera i protecció del ramat (la deessa Pal.las era protectora del bestiar i dels ramats), posteriorment cristianitzat i introduït al nucli litúrgic de l´adveniment de la Pasqua. Este ritual es feia a Llaurí pel dimecres Sant.

 

La Sarpassa consistix en la benedicció per l’aspersió de l’aigua i la sal, arruixant el portal i la casa amb el salpasset, que és l’hisop de salpassar, i a desitjar pau i bones pasqües als habitants de les cases que prèviament havien encarregat al Rector que passara per la casa, i que a tal fi havien disposat a l’entrada rametes i floretes; a dins del portal de casa la gent els esperava amb les portes obertes,  i amb una tauleta i un mantell disposat per al cas i un ciri encés. El rector portava la creu acompanyat de 3 o 4 escolanets (hi havia limitació perquè que no minvara la repartició dels donatius). Els dos escolanets de davant anaven fent sonar les maçoles o matraques, que en deien sarpasses, les quals per la Setmana de Passió substituïen les campanetes de fer missa, i que eren uns instruments amb unes fustes articulades que anaven agitant uns escolans, tot fent sonors clacs anunciant l´arribada de la sarpassa amb clacs i cançons: “ous ací, ous allà …tres maçades a l´escolà” , mentre altres portaven els utensilis adients, com ara un poalet d’aigua beneïda, el sarpasset o l’hisop de beneir, un recipient amb sal i una bosseta per arreplegar els donatius, (que inicialment no eren dineraris, sinó d’ous i per això es portava  una cistelleta o cabasset per recollir ous com a donatiu). Durant eixa setmana, a l’església, totes les imatges estaven cobertes amb llençols de color morat, i el rector també vestia amb casulla i estola morada, i a les misses no sonaven les campanes, només les matraques, fins al diumenge de Pasqua de resurrecció, quan ja les campanes repicaven a glòria.

El Divendres Sant era obligat menjar  l’arròs al forn amb panses i cigrons (perquè no es podia menjar carn, com no tingueres bula). Per dissabte Sant era un tràfec afanyós per a fer els preparatius dels menjars de la pasqua. Es feien les mones amb caramull, algunes d’elles amb l’ou dins, que es portaven al forn, els ous durs o bullits, blancs i de colors, i també es preparaven els arnadins, que es consumirien al llarg de les pasqües, els pablanquets farcits (el que molts en diuen pepitos) per berenar, acompanyats amb les mones de pasqua, els pastissets de tonyina i ou o de tonyina i tomaca amb ou bullit, els pastissets amb  espinacs ofegats a la paella amb un toc d’all fregit o bledes amb pinyons i ou dur i les coquetes o saquets d’espinacs, també ofegats amb ratlladura d’all i pinyons amb un toc de sobrassada o xoriç sobre els espinacs que després es couen al forn, com cocarrois però en forma de saquets.

L’arnadí és un dolç probablement d’origen àrab o magrebí;  és com una muntanyeta en forma cònica, apilada dins de cassoletes de forn, feta amb pasta fina de carabassa o moniato confitat amb sucre, canyella, ametla ratllada, rovell d’ou i aromatitzat amb l’essència de la corfa de la llima, o mitat de carabassa i moniato,  que s’adorna pel damunt amb molles d’ametles crues, pinyons, canyella molta i sucre i que es portava al forn  a fornejar fins que es torren las ametles i el sucre.

El pablanquet consistix en panets tendres xicotets als quals es tallava una punta i els buidaven de la molla, i tot seguit  eren farcits amb una fritura de carn amb tomaca (poca) i ou dur,  i s’arrebossaven amb ou batut amb la punteta de pa, que s’havia llevat del panet, restituïda per tancar el farcit i fregit immediatament perquè els panets estigueren íntegres amb les dos puntes.

Els pastissets, o pastissos de pasqua, es feien conformant una massa de farina, aigua i oli que s’amassava i s’estenia a la taula d’obrador i amb el farcit, bé d’espinacs ofegats o de fritura de carn, es conformava en la seua forma adornant el tancat i es portava a coure al forn. En aquella època eren molt apreciats i consumits els llicsons,  herbes del gènere Sonchus, molt apreciats per fer gran quantitat de plats o ensalades. Fent burla d´un poble veí, es deia:  “Fortaleny un poble antic, les muralles de llicsons, creient-me que era Madrid, i era un niu de gafarrons”. A la nostra mare, i a molta gent, li agradaven els pastissets i les ensalades d’estes herbes. Als millors temps del restaurant Rincón de Pepe,  moltes receptes senyeres –ensalades, truites i pastissets- d´este emblemàtic restaurant de Murcia  s´hi feien amb estes herbes a l’època en què estaven més tendres. El fenoll (Foeniculum vulgare) també era consumit, i adobava molts plats i pastissets de la cuina popular que avui només els trobaríem com delicatessen en restaurants exclusius.

En algunes ocasions també es feien les coques de trempó amb tomaca i pebrots, tan comunes també a Gandia. Consistien en un amassat de farina, aigua i oli estesos a la taula d´obrador i posats sobre una llanda plana. Després s´hi afig la fritura lleugera de tomaca i esgarrat de pebre, i si s’escau ou dur,  prèviament  sofregit amb all estés sobre la massa. Després  ho duem a coure al forn, i en resulta una “pizza” molt nostrada.

La Pasqua, o més pròpiament les pasqües, ja que a més dels tres dies de pasqua de resurrecció encara hi havia els dos de Sant Vicent, era la festa vitalista de la primavera per excel.lència mediterrània. S´entén: a tot arreu  desferma la sensualitat i la vitalitat, cosa que invita a gaudir dels recursos bioquímics que es posen en joc en la majoria d´espècies per assegurar la seua continuïtat. Per tot arreu broten els arbres i les plantes, esclata el paisatge amb un colorit suggestiu i subtil, i la dolça flaire del taronger ens seduïx amorosida, i venen les primeres oronelles (a Alzira en diuen oronetes) a construir o refer sota els porxos dels teulats els seus nius de fang (ací cal que evoquem eixos versos populars francesos tan emotius: “M’han dit que les oronelles no fan la primavera, però jo dic que si no la fan elles, qui la farà?”).Tot de missatges químics i visuals ens  estimulen sensacions i sensibilitats, naixen els animalets, i el comportament i la indumentària dels humans s’omplen de colors bigarrats; s’alleugerixen les tosques, rigoroses i excessives vestimentes hivernals,  i s’evidencien amb major naturalitat la sensualitat i les formes mes gracioses i voluptuoses dels cossos juvenils. A Llaurí la Pasqua era festa gran. S’organitzaven les pandilles de pasqüers per celebrar-la. Es feien excursions al camp i a la muntanya. Els més majors, amb vestimenta pasqüera, solien anar als camps portant en la ma la paella i els ingredients, i si no tenien el trípode de ferro, n’improvisaven un amb tres pedres,  recollint llenya menuda es feia un foc viu per a fer una paella, i a més s’organitzaven jocs i balls. Els xiquets més atrevits, amb les sabates pasqüeres (mes o menys les sabatilles esportives d’avui però de pitjor qualitat), i més endavant també amb pantalons vaquers de la marca Lois i camises acolorides i de quadres, tot això considerat vestimenta pasqüera. El berenar sempre era abundant per si calia compartir-lo amb amics o amigues:  uns pablanquets, pastissos i la mona amb ou dur blanc o de colorets. També ens proveïem d´una bona rastellera de coets de bac, masclets i de canya. Als matins enfilàvem el camí del Poble Nou (o Poble Sec) per anar d’excursió a Sant Sofí, i fins i tot a la Cova de la Galera, a la Creu del Cardenal o al Cavall Bernat. Acabàvem amb les cames totes punxades per les argelagues (ginesta scorpius) i els esbarzers. A l’hora de berenar era de rigor ritual trencar-li l’ou al front de qui tenies al costat,  a la pasqüera o al pasqüer. Per al cas, la nostra mare ens recitava: “Ací em pica, ací em cou i ací et trenque l’ou”. A l´horabaixa, tots els joves ens reuníem a la plaça davant de l’església i molts  cantàvem cançonetes de pasqua: “El dia de Pasqua Vicentet plorava perquè el catxirulo no se li envolava…. la tarara si, la tarara, no la tarara mare que la balle jo”; “Ja venim de berenar; entre tots els amiguets hem jugat a la tarara, i hem trencat la carabassa”; “Ací està la sua filla i mosatros mo n´anirem i en cas de que no tornem al seu novio enviarem”; “Ai xumbala recataxumbala, ai xumbala del polissó, ai xumbala les xiques guapes i les lletges al racó”; “Baix del pont de Cullera, lere, lere……..Hi ha una madrilla, lere …..”; “Ton pare no té nas, ta mare es xata i un germanet que tens el nas li falta”.

Una fotracada increïble de pandilles amb pasqüers i pasqüeres de totes les edats es reunien a la plaça de l’església i a la fonteta de la plaça, on als primers temps arribava l’aigua de la font de Sant Sofí  (quantes vegades hem segut a la pedra del rastell de la font i hem begut de la seua aigua!)  per a xerrar, fer sarau i  jugar a diversos jocs col·lectius, com saltar a la corda, jugar al mocadoret,  jugar al pillat i tocar mareta, joc consistent a alliberar els condemnats que fent cadena, estiraven les mans perquè algú els tocara la punta dels dits sense que el pillaren i els alliberara. Els coets de bac i de canya no hi faltaven,  i així, en jocs de gran excitació i exercici, no paràvem fins que al campanar sonaven  les deu de la nit, hora que tocava arribar a casa i descansar, beure un got de llet amb mona, coca de l’ou o galetes, i renovar forces per mamprendre el dia següent, dilluns de pasqua, també festa, en general de mig dia, encara que per als xiquets era festa un tercer,  també festa de mig dia i de vegades fins un quart dia, i així la resta de dies recuperant forces per les properes pasqües de San Vicent. De la Pasqua Florida a la Pasqua Granada, o pentecosta, celebrada als cinquanta dies del diumenge de Pasqua, ritual que simbolitzava el descens de l’esperit Sant sobre els apòstols, un llarg temps en què abans s´experimentava potser la festa més estimada pels xiquets i els joves. El cicle de la roda del temps assegurava les nostres tradicions més venerables.

La litúrgia pasqüera, malgrat la sensualitat que es traspuava al llarg de tots els dies de pasqua, no deixava de marcar i emmarcar el sentit religiós de les festes. Paganisme i cristianisme se solapaven, s´entrellaçaven, s´empeltaven fins a tal punt que dins de la consciència dels xiquets créiem que el goig del ritual i el ritual del goig eixien del mateix respirall. Per això, pel dilluns de Sant Vicent,  després de missa, es feia el ritual dels combregats, que tancava la litúrgia pasqüera. El rector, reclamat per les cases que havien avisat de tindre algun impedit, hi anava per a que pogueren combregar. Prèviament, havien cridat el confés per tal de confessar l´impedit.

I encara a l´entremig, s´hi solapaven altres festes menys venerables, però no menys estimades. Pel tres de maig, els mestres organitzaven la festa de les creus d’ous, en la qual  els xiquets, a les escoles, hi aportàvem els nostres donatius, contribuint així a mitigar la fam dels mestres. No és baladí el ja quasi oblidat refrany popular: “passes més fam que un mestre d´escola”. Els ous, omnipresents en moltes celebracions, es podien fer servir com moneda de canvi, d´ací la nostra sorna al batejar-los cantant: “Dominus ovoscum!”

EL VIATIC

Quan alguna persona amb fermes creences religioses estava malalta al llit, esta o la seua família, si pressentia que podia estar en perill o a prop de la mort, demanaven avisar el rector perquè el confessara, i així poder combregar net de pecats i amb la consciència tranquil·la per anar-se’n a l´altre mon, a gaudir eternament  de la promesa del cel contemplatiu i beatífic i de la vida eterna. El rector  era avisat per la família, vestit de missa amb estol i casulla, i portant un calze s´hi presentava amb la provisió d´hòsties consagrades per abastir el malalt i es desplaçava a les cases amb uns escolanets que tocaven les campanetes des de l’església a la casa i de la casa a l’església.

Com hem pogut vore, la vida al poble transcorria –i es vivia intensament, entre les marcades polaritats existencials que travessen la humanitat i la seu història: el treball i la festa, el pas del temps i el desig de permanència, el nou o estrany i el de sempre, la vida i la mort…Però el sentit que hi traspuava, l´alegria del viure que ens amerava, els trobem –i els volem sempre vius- ben expressats en el meravellós poema de Salvat-Papasseit Res no és mesquí,  cantat de manera magistral per Joan Manuel Serrat. I per això ens plau d´evocar-lo ara per l´estima d´un temps i un poble que són ben endins als nostres cors:Res no es mesquí/ni cap hora es isarda,/ni és fosca la ventura de la nit./I la rosada és clara/que el sol surt i s’ullprèn/i té delit del bany:/que s’enmiralla el llit de tota cosa feta./Res no és mesquí,/i tot ric com el vi i la galta colrada./I l’onada del mar sempre riu,/Primavera d’hivern – Primavera d’estiu./I tot és Primavera:/i tota fulla verda eternament.”

 

Josep Camarasa i Casterà i Juli Camarasa i Casterà