«Mare, t’estime» / Mª Josep Bartolomé

0
117

Primer diumenge del mes de maig

“Con flores a María, que madre nuestra es”. Qui de nosaltres no recorda aquesta cançoneta que cantàvem, tots a una veu, amb una floreta entre les mans i que indicava que havíem d’agrair el que tenien, el que gaudíem i ens donava protecció enfront d’un futur incert?

Haver sigut mare és un passaport, sense data de caducitat, ni possibilitat de ser renovat que ens permet entrar als països de la tendresa, de la volença sense condicions, de la mirada que sap el que passa, de la respiració tallada, de les llàgrimes engolides, del respecte, de la devoció i de notar-te atés a cada petició.

Haver tingut mare és el regal més valuós dels mortals, és saber-te protegit, és notar que eres escoltat, és alenar al compàs i ritme del bategar d´un únic cor, és deixar fluir, donat que saps que entre totes dues trobareu una solucion, o almenys a eixa abraçada, sense condicions, sabràs que no ets sola al món i que entre eixos pits que t’han alletat, tu trobaràs la pau, la calma, la possibilitat de pensar, la quietud per renovar les forces, l´aigua vital que necessiten els éssers humans i la fermesa enfront de la teua indecisió.

Ones que colpegen, intensitat de la tempesta, blau celest, bromera d´escuma, sal dels oceans, estreles de mar, horitzó de cada amanèixer, núvols en forma de bressols, aire que dóna vida i alenada de renovació.

Així són les mares, les portadores de vida, les caixetes de cor que durant nou mesos han deixat en préstec el seu cos per a què ens puguem reflectir tal com som. Magatzems del miracle de la reproducció, suport de canvis hormonals, fluïts intercanviats que donen, com a resultat un esclafit de dolor, alegria, inconsciència i plenitud en el moment del part, que es converteix de sobte, en un menudall que et posen damunt del pit i que et diuen que “és teu, que és teua” i que ho serà “por los siglos de los siglos, amén”

Les mares no signen, no han signat i no signaran cap mena de contracte, no han d’emplenar les caselles d’IRPF, de mitja jornada, ni de retencions. Les mares, senzillament, estan ací, caminen al teu costat i et donen allò que ningú et donarà mai: el voler més incondicional en estat pur.

Amb un profund respecte als pares i a la unitat de la familia, hui detingam la presa, parem el temps, no mirem els iPADs, huí busquem-les, on estiguem i a cau d’orella diguem:

                                   “Mare, t’estime”

                            Maria José Bartolomé i Torres