L’any que va canviar la nostra vida / Paco Sanz

0
153

Hui fa un any que el Govern va decretar l’estat d’alarma i un confinament que ens va tindre, per primera vegada en la nostra vida, quasi tres mesos tancats a casa. Després d’eixe confinament la nostra vida no ha tornat a ser igual i, un any després, encara no sabem quan ho tornarà a ser.

 

Van ser temps de preocupació i de por, però també de solidaritat i de moltes emocions. Allò que al principi pensàvem que duraria 15 dies es va convertir en un malson del que encara no hem despertat. No ens teníem més que a nosaltres, al nucli familiar més estricte i als nostres veïns i veïnes que ens ajudàrem a suportar aquells dies.

 

Dies de comunicació intensa, amb el mòbil i l’ordinador, amb la resta del món, amb els familiars dispersos i amb els nostres amics i amigues. I per a molts el teletreball. Pense en els mestres i professors davant una nova tasca per a la que no havíem sigut preparats. Amb hores, constància i creativitat per arribar als nostres menuts i menudes, als nostres joves que no podien eixir de casa. Pense en els xiquets i xiquetes als que no se’ls deixava eixir de cap manera de casa, fins que molt després van caure en que no podia ser, en que també tenien dret a xafar el carrer encara que fora per poc de temps.

 

La via d’escapament era la compra, però no tots els dies, eixir a tirar els plàstics o el fem i, els que tenien gos,–quina sort- traure’l a passejar. Aprenguérem a fer pa, a cuinar nous plats en companyia dels nostres fills i filles. Fèiem gimnàstica cada dia i caminàvem en itineraris interminables i absurds per tots els racons de la nostra casa. Respiràvem en els balcons, terrasses i finestres –amb cura de que no entrara el virus- i dedicàrem moltes hores a vore la televisió, sèries, pel·lícules i molts informatius.

 

I allí estàvem tots els dies a les 8 de la vesprada trencant-nos les mans aplaudint als nostres sanitaris que estàvem donant la cara i la vida per salvar la dels altres.

 

M’emocione quan pense en totes les persones que van patir durant tot aquest temps. L’angoixa de moltes persones davant la incertesa i la por. La soledat de tantes persones majors i no tan majors. La gent de les residències sense poder vore als seus estimats i estimades. El patiment dels que estaven ingressats i dels seus familiars que no els podien acompanyar. I, sobre tot, dels molts que ens deixaren aquells dies i que encara ens continuen deixant.

 

Però també me’n recorde de la celebració del 19 de març amb els músics de la contornà tocant “Paquito el chocolatero” i altres, a l’igual que algun dels dies de Setmana Santa. O les festes i ocurrències que de balcó a balcó, de finestra a finestra, ens ajudàvem a passar els dies. I vingueren les videoconferències, segurament per a no anar-se’n.

 

Ha passat un any i això no ha acabat, encara que comencem a vore la llum. Tenim l’esperança de recuperar la nostra vida, no com era sinó millor, per les coses que hem aprés, per a ser millors persones, millor societat, per a tindre una millor sanitat… I sobre tot de recuperar les abraçades, els besos, els somriures a cara descoberta, els viatges… Perquè com deien fa un any, d’aquesta hem d’eixir, “tot anirà bé”.

Paco Sanz