Ninots als balcons / Eduard Juan Redal

0
286

La pandèmia ens impedirà enguany eixir als carrers a reviure els rituals fallers. A tots ens haguera produït molta satisfacció gaudir de les expressions imaginatives i artístiques dels ninots de cada falla, aquests herois omnipresents que representarien la narració tràgica del que està passant i també la ironia i el sentit de l’humor que els artistes fallers són capaços d’expressar en ells.

I és aquest valor el que em fa pensar…, per què perdre enguany el tresor imaginatiu dels ninots i el drama i la comèdia vital que representen? Per què no continuar gaudint dels ninots que conten el que passa, que mostren la ironia, la generositat i les esperances d’aquest temps?

El mes de març de l’any passat ens n’adonàrem que a les nostres cases hi ha un lloc que està al llindar d’allò que és privat: és el balcó o la terrassa. El somni del balcó consisteix a aproximar des de la seua altura les siluetes i les veus de les persones; també facilitar la mirada i la veu dels que passen o estan a prop. Així, a aquests espais, quasi públics, es fomenta la cultura de la mirada i de l’escolta i ara fa un any ens n’adonarem també que als balcons es podia cantar, tocar un instrument, fer sonar un mesclador musical, xiular, fer llum en el mòbil, ballar, jugar al bingo o fer soroll amb les cassoles…, a més d’aplaudir. Així…, per què no podem convertir durant tres dies els nostres balcons i terrasses en expositors lliures pels ninots que cadascú de nosaltres poguera dibuixar? Estic convençut que tots tenim en el pensament les imatges que millor representarien el que està passant. Per això, podria ser un moment únic per dibuixar els nostres ninots; els ninots inusitats que ensenyen; que comuniquen; que il·lustren el temps que estem vivint des de la perspectiva de cadascú.

Per què no aprofitar els dies de falles perquè els xiquets i les xiquetes dibuixen els seus ninots en paper i els exposen als balcons o a les finestres de les seues cases acompanyats pels pares i altres familiars. Els professors han demostrat sobradament el seu saber fer durant mesos i mesos…; ells, podrien suggerir, sempre que ho consideraren, aquells aspectes històrics, morals, artístics…, que representen els ninots; també es podria treballar a casa amb els pares o els iaios i es podria animar des de les comissions falleres. Dibuixem i pintem els nostres ninots; fem servir el paper i la imaginació. El dia 17, a primera hora del matí, les ciutats poden aparéixer amb una gran exposició pública de ninots dibuixats en paper, que ràpidament es reproduirà als milers i milers de fotografies o vídeos que es faran a l’alba quan les persones baixem a treballar, a comprar, a caminar o… a admirar aquesta obra col·lectiva única; o es comente quan els canals informatius se n’adonen del significat cooperatiu d’aquest fet artístic, humà, solidari, social, crític…, que representen els ninots dibuixats i lluïts als balcons. Després, quan els dies de falles passen els ninots exposats, indultats també per la generositat de tots, es guardaran en l’arxiu familiar on es conserven els quaderns de les primeres lletres escrites, els primers dibuixos, els primers treballs manuals…, en aquest paradís festiu i didàctic on es recreen les imatges educatives que al llarg del temps ens continuen alegrant la vida, ens animen, ens fan riure, o ens ajuden a renovar les il·lusions.

Així, enguany no cremarem els ninots dibuixats; aquests, elevats a memòria, formaran part de les escenes melancòliques dels carrers i de les cases i la seua ombra intel·lectual durarà, continuarà…, i ens ajudarà a somiar en les noves realitats que vindran després del coronavirus: l’alegria, l’esperança, la col·laboració…, la festa.

I una cosa més: n’estic convençut que continuarem tenint una relació especial amb el balcó, amb la finestra, amb aquests espais que convertirem durant el confinament en llocs estratègics de trobada, de relació, de cançons, de músiques, d’agraïments; de sociabilitat, de cooperació i també de reivindicació i de crítica. Ara, seran els expositors càlids dels dibuixos dels ninots dibuixats pels nostres fills o néts. Després, la representació dels carrers de les ciutats, amb milers d’imatges de ninots als balcons es guardarà per sempre en la intel·ligència col·lectiva de tots i és probable també que el 17 de març arribem a saber que és l’exposició pública més gran de dibuixos urbans que s’haja fet mai i que amb ella s’obri un nou territori festiu, cultural, artístic, imaginatiu… I m’agrada pensar que, a més de mostrar entre tots una forma més de lluitar contra el gelat aïllament, aquesta pandèmia no podrà amb la nostra tradició.

Eduard Juan Redal