Sobre el veïnat d’Alzira / Josep i Juli Camarasa

0
156

 

El veïnat amb el qual més ens relacionàvem era el de les famílies dels xiquets que vivien a la vorera d’enfront i a l’entorn de la plaça del Pou. La plaça  era un espai molt més segur, ja que no tenia gens de trànsit, per això era allí  on ens  ajuntàvem i on jugàvem, on ens reuníem i féiem “panda” o colla. La tasca de vigilància de les mares també s´hi facilitava: bé per dur-nos el berenar o per fer-nos un  encàrrec de comprar el pa, o aigua de sifó aigua selzs, o anar a comprar llet acabada de munyir a una vaqueria que hi havia al carrer de Carnissers, lletera que es veia minvada en haver tornat a casa, o qualsevol encàrrec senzill com anar a comprar carbó vegetal per a escalfar la copa o braser de la taula camilla.

En aquella època, a més de les capitals i pobles dels seus cinturons, els pobles de València amb més espenta comercial com ara Alzira, Gandia i altres, atreien gran quantitat de migrants dels pobles veïns de les seues comarques, i també d´altres regions espanyoles: sense escarrassar-se molt és fàcil recordar amics o coneguts de Terol o d´Albacete, d´Andalusia o d´Extremadura –i fins i tot alguns de Catalunya o de Madrid. Passat un temps tots s´integraven, valencians autòctons i forasters, i esdevenien alzirenys orgullosos de ser-ho, i en el cas dels castellans, la majoria s´assimilaven lingüísticament, just en un temps en què començava la castellanització d´un segment de la població alzirenya autòctona –de classes benestants o amb pretensions. Entre la gent vinguda de fora cal tindre també en compte  comerciants de taronges mallorquins amb experiència de comercialització dels cítrics de la zona de Sóller que coneixien bé el negoci de la taronja i, sobretot, la comercialització, com ara els Arbona, Colom i d´altres.

La vida del veïnat d´aquell temps, si no furgaves massa en els drames particulars de les famílies,  tenia  l´ímpetu del goig de la joventut, un fort instint de lluita per la vida, és a dir, assegurar-se la pataqueta, procurar-se el pa de cada dia, dur la família endavant. Com diu Estellés, el personal s´esforçava a “plantar cara a la vida”, no mirar enrere, evitar el perill de convertir-se en estàtues de sal presoneres d´una pobresa prou escampada. Tots els joves pares com els nostres i els dels amics de la nostra edat, directament o indirecta, havien patit la guerra, en general en el bàndol republicà, i havien viscut encara que fóra com a adolescents la seua devastació, bé en carn pròpia o en la de la gent dels seus voltants.

Si per cas algú no l´havia patida en primera persona, no s´havien estalviat de patir com tots el fredat i l´espant de la fam, de la necessitat, en molts casos imperiosa, d´altres extrema, que sobrevingué en acabar la guerra durant  quasi una dècada. “I després de la guerra vingué la postguerra”, ens poetitza Estellés. Este record terrible els espaordia. Alguns com el nostre pare i germans, havent estat soldats al bàndol republicà, van ser obligats a fer el servici militar durant tres anys al gloriós exèrcit espanyol al Marroc; el nostre pare, en concret, a Larraix. Calia  “reeducar-se” i netejar l´estigma del vençut. Els més vells dels avis que convivien amb les famílies del barri havien conegut i patit totes les guerres, fins i tot la guerra de Cuba.

L´austeritat i la sobrietat  senyorejaven “democratitzades” la majoria de les cases.  Senyorejava l´haver de menester, fins i tot la pobresa pertot, però no la misèria –tot i que es donava en alguns casos en barris perifèrics o desestructurats-, que per aquell temps es podia patir en altres parts de l´Espanya latifundista o caciquil.

Tots els millors aliments eren per als fills. Hi havia família que feia  la truita francesa amb els rovells dels ous per als fills i amb les clares amb safrà i julivert la truita dels pares. El pollastre, la carn -encara que fora la de cavall- i el peix eren un luxe, en el millor dels casos setmanal -i en molts altres ocasional. L’ou era la proteïna més assequible en la dieta familiar. L´administració alimentària es duia amb severa pulcritud, no es tirava res, tot el que es podia s’aprofitava, d’ací les rosquetes en ou  fetes amb el pa dur o l’arròs al forn com a plat familiar per excel·lència del dia després del putxero, les mandonguilles amb les sobres de carn o peix, ja fóra de farina o de creïlla (o creïguilla). La dieta familiar variava amb les hortalisses i fruites de temporada, moltes de conreu particular, mandarines i taronges, carxofes, faves i penca, etc. A l’hivern, fruites sucoses de pinyol, síndries, melons  i raïm des de la primavera fins a l’estiu. Alguns melons de tot l´any es guardaven penjats a la cambra o espai ventilat a sobre de les cases on es guardaven collites, arròs i grans perquè duraren fins al Nadal.

Al veïnat hi havia dignitat i també empenta, potser perquè els anys funestos i dissortats passats recentment es volien oblidar i els efectes mes lesius de la postguerra s’havien acabat i s’encarava un període que els nostres pares intuïen més prometedor, especialment per als seus fills. Mes val riure que lamentar. Els seus anhels, els seus esforços, els seus propòsits i esperances es projectaven i canalitzaven en els seus fills, perquè ells foren millors, perquè  pogueren tindre un futur millor, en expressió dels  pares, perquè estudiaren i tingueren l’oportunitat de ser «algú», i ser, en expressió de l´època, “persones de profit”, ja que ells –truncats els seus anhels per la guerra o per les limitacions econòmiques-, no havien tingut una educació més enllà de l´ensenyament primari, i per això estudiar, tenir una formació, un batxillerat, i no diguem tenir un títol universitari, era el més gran somni que podien imaginar per a la prosperitat dels seus cadells, si observaven que posseïen talent o ganes d´estudiar i la família s´ho podia permetre. Les seues frases més instructives eren: El saber no ocupa lloc, Poder es voler, Entre el dia i la nit no hi ha paret, Si vas a casa estranya que et troben que estàs ben educat, Estudia i tindràs futur, Qui és fa de voler i no sol, o t’ha enganyat o enganyar-te vol.

De política, no se´n parlava. Ningú no volia parlar-ne. En algun moment, quan venia el cas, només es xiuxiuejava. El  més semblant a la política que es recorda a les converses de casa va ser amb motiu de l´assassinat de Kennedy. El magnicidi va tindre un fort impacte informatiu. Se´n parlà a casa, i en comentar-ho, el pare, de reüll, movent lleugerament el cap amb desaprovació i amb veu baixa i pausada, va manifestar una sentència amb  bona dosi de filosofia popular plena d´escepticisme i d´experiència no exempta de resignació per l´afany de sobreviure: “Voler canviar el món és perillós, cabreja els qui no volen que res canvie”. Anys més tard, immersos ja en la vida civil, amb participació activa als moviments en favor dels canvis  socials i polítics, que desembocarien en la transició a la democràcia, descobriríem la realitat dels judicis de Maquiavel a El Príncep en eixe sentit: “No hi ha res més difícil d’emprendre, més penós de conduir o més incert en el seu èxit que introduir un nou ordre de coses, perquè l’innovador té com a enemics  tots aquells que han prosperat en la vella situació i només com a tebis defensors els qui poden beneficiar-se de la novetat”.

I en el capítol dels magres comentaris polítics del pare, recordem el que féu  positiu  sobre Largo Caballero, el qual havia escoltat en un míting a la Plaça de Bous de València, destacant-ne la seua bona oratòria i el seu compromís amb la causa dels treballadors.   Per contra, la mare, que venia d´una família de propietaris rurals ben assentada de Llaurí, si per un casual eixia la cosa política, rememorava tota una història tràgica que va patir la seua família per causa dels “rojos”. El dolor estava repartit a les famílies, però els uns podien contar-ho, els altres s´estimaven més no piular, o no en tenien altra que callar.

L’any 64 el règim va desplegar la seua propaganda, tot fent “un lífting estètic” a fi de blanquejar-ne la imatge a l´exterior pels 25 anys de pau des que s´havia acabat la guerra. L’any 66 es va fer el referèndum de la “Ley Organica del Estado”, amb participació massiva obligada i aprovació quasi per aclamació -95,86%- pròpia de tota dictadura que es tinga per tal. Silenci o murmuris ofegats. Tocar el tema aterria (de nou Raimon: “De vegades la pau no és més que por”), tant si s´estava en desacord tàcitament com explícita, per la por a les conseqüències o pel record de l´espant i  l’horror viscut en un conflicte originat arran de la insurrecció militar contra el  règim constitucional republicà, i la guerra -i post-guerra que se´n seguí-, la qual va enfrontar diverses visions del que  es pretenia que havia de ser políticament Espanya i  va desfermar odis atàvics, enveja, fanatisme, set de venjances i el pitjor de la condició humana, roïndat i caïnisme cruels.

La denúncia de la situació política reclamant les llibertats ciutadanes, que tímidament s’havia iniciat a meitat del 60 pels moviments sindicals a les mines del nord i als cinturons industrials de les capitals i pel moviment estudiantil a les universitats,  no va entrar a casa fins que nosaltres la vam introduir en les converses pels anys 68/69, arran de les revoltes dels universitaris parisencs (recordem proclames que es van estendre com la pólvora al món occidental: “Siguem realistes, demanem l´ímpossible”, “Ho volem tot, i ho volem ja!”.

A partir d´aleshores, va començar a produir-se un lleu –encara que molt significatiu- canvi de mentalitat que no només va afectar la cosa política, sinó també l´estil de vida:  manera de vestir, la moda dels cabells llargs, gustos musicals, inquietuds existencials dels joves estudiants universitaris. El seu inconformisme, la seua rebel.lia i protesta, que emulava altres moviments com el maig del 68, l´antibel.licisme per la guerra del Vietnam o el hippysme propis d´altres països i que qüestionaven les convencions i interessos de l´ordre establert, foren els que van desfermar profundes transformacions que afectaven visions i estils de vida. Ara molts d´estos canvis de certes convencions formalistes poden semblar trivials i banals, però quan entre el veïnat i al treball van començar a vore´s joves amb barba,  cabells llargs, pantalons acampanats o faldes més curtes del que tocava, molta gent s´escarotava i blasmava eixa innocent i tèbia ruptura de la tradició. Els “barbuts”, “els peluts”, els “estudiantets”, els “Ieiés”!…eren expressions col.loquials del poble per tal de denigrar l´inconformista que trenca amb els costums ancestrals.

LA NOSTRA CASA

Els nostres pares, una vegada casats, es van establir  al segon pis d’un habitatge llogat, al nº 26 del  carrer Nou. El nostre pare era d’Alzira(ribera alta), la nostra mare de Llaurí (ribera baixa), les dos riberes maridades.

La  mare, molt extravertida, es distingia per la seua  alegria i ganes de viatjar, de conéixer altres mons, altres cultures, i així ens ho va transmetre. Els veïns en destacaven el caràcter sociable i la seua  loquacitat. El fet del mestissatge d´eixes noces va fer que  convisquérem amb dos subcultures i dos mentalitats ja des del naixement en la casa de l´avi matern, com era costum abans.

Als pisos s’accedia per una escala endimoniadament empinada, circumstància que posava dels nervis  la mare, sobretot si havia de pujar algun pes o algun xiquet en braços.

El nostre pis tenia dos habitacions dormitoris, l´habitació dels pares, que donava al balcó del carrer nou, des d’on podies disfrutar del moviment del carrer, processons i algaravies. Ara, la major algaravia que es va muntar al carrer -sovint recordada pel nostre cosí major Paco-, va ser en una ocasió en què el germà major ben menut encara, i molt entremaliat, es va enfilar temerari pel balcó, fent d´equilibrista. El veïnat, tot espaordit va avisar la mare, i després de prendre´l el va mamprendre bona cosa i el va castigar. El patiment de les mares era un no parar. D´ahí l´expressió: “No guanyem per a sustos”. L´altra, la nostra, era una habitació sense finestres a l´exterior, només en tenia una d´interior. Hi dormíem els dos germans però en llits diferents. A tall de joc, féiem simulacres de rinyes, com els animalets. El major sempre imposava el seu domini, el menut se li havia de rendir. Ja en edat més avançada, com que al germà major li pegà per llegir, el menut s´hagué d´habituar a dormir en la llum encesa.

Avantatges de la fraternitat. A la part de darrere, mirant al riu, hi havia una tercera habitació aprofitada com a traster; només entrar a casa, a la banda esquerra del corredor, s´hi trobava un saló menjador amb un aparador de xapat amb fusta d’arrel amb espill, una taula de fusta a joc amb la resta dels mobles per 4/6 persones i convertible per 8/10 o més, i dos butaques. Al saló hi havia una xumenera que mai enceníem i que féiem servir per tindre les caixes de cartó per als ous i la criança dels cucs de seda; en el trànsit a la saleta hi havia una nevera, primer de gel, que tenia una aixeta per a l’aigua fresca, i temps  després una elèctrica. A continuació venia  una saleta molt assolellada que donava a un pati interior on esteníem la roba, i on hi havia un taula camilla amb una copa o braser, la màquina de cosir Sigma, hui en dia encara en ús pel germà menut, i la ràdio amb selector d´emissores d’ona llarga, mitjana i curta. Finestra de propaganda i censura del viure constrenyit de cada dia, la ràdio, com a mitjà de comunicació modern, mereix un estudi atent pel seu paper en la vida social d´aquell temps negatiu i positiu alhora.

A Alzira, desde 1934 teníem la sort de comptar amb l´emissora EAJ-54 Radio Alzira de la SER, que emetia notícies i programes locals com ara Paralelo 39 i d´altres. Impossible deixar de recordar la connexió diària obligada al “parte” de les notícies de Radio Nacional de España, prescrit en la seua emissió per la Delegación Nacional de Prensa, Propaganda y Radio. La religió també hi  tenia el seu anunci diari: “El Angelus de les 12 h.”. I els programes especials com “Ustedes son formidables”, el consultori de “Elena Francis” o “Matilde Perico y Periquín”. Els anuncis comercials ja feien d´iniciadors a la poesia: “Novios, si no tenéis dinero y pronto os queréis casar, Muebles Peris, muy baratos y a plazos os lo puede dar”.

Penetrant més en l´interior de la casa, hi havia la cuina amb un foguer de dos focs que eren de petroli (anys més tard de gas butà), amb un dipòsit i amb cremador de metxa i un taulell de pedra que incloïa la pica o fregador, i a continuació un safareig xicotet amb una aixeta per rentar la roba. Enfront dels foguers, un rebost, una taula de cuina, i, al final de la casa, un vàter amb cisterna a la banda esquerra i la ja esmentada habitació-traster a la banda dreta.

Com en moltes cases de l’època, no hi havia dutxa, i per rentar-se calia utilitzar la ferrada i palanganes. A l´hivern, als dies de més fred, això d´haver de netejar-se es convertia en un exercici  traumàtic. Havies d´escalfar molts perols d´aigua, tot restant  nuet entre perolada i perolada i tremolant de fred.

Des de la finestra de l´habitació de darrere de la nostra casa s’albirava la marge esquerra del meandre estrangulat del Xúquer, per on s’accedia a la porta posterior d´entrada al cinema Casablanca. Véiem les xoperes, alberedes i els salzes ploraners del riu, la nostra “selva”  particular, i la passarel·la de fusta per a  vianants que connectava amb l’extrem dels carrers de Les Piletes, Teular Martí i les cases del carrer Xúquer que donaven al riu. Però, malauradament, no arribàvem a poder visionar de franc, des de casa, les pel.lícules de l´esplèndid cinema com sí que ho feien veïns com els Sanahuja, els Ausina i Charli, que habitaven un casalot uns 100 metres més cap a la dreta de casa nostra. N´éscoltàvem el so, cosa que ens produïa major frustració encara. I com els envejàvem tal privilegi!

En una esplanada tocant el carrer Xúquer parava l’autobús de línia d’Alzira-Sueca i d’Alzira-Cullera de la mercantil Granero. Una miqueta més avall, quan eren les festes de Sant Bernat, s´hi feia el mercat de bestiar i s´hi instal.lava part de la fira. Anys més tard, la fira s´estendria al llarg del braç del meandre del riu, lamentablement soterrat, i que es convertiria en la despersonalitzada avinguda dels Sant Patrons.

Des de casa, als dies de ponent, es podia escoltar amb gran nitidesa la sirena que marcava els torns del personal en la tèxtil Tintes el Júcar que en déiem “La Cotonera”. Els fa fa fa sorollosos de les màquines de vapor, els xiulits dels trens de mercaderies i del “borreguero” de la nit que anava de Cadis a Barcelona, els trens amb seients de fusta als vagons de tercera classe, com poetitzava Machado, ens ressonaven com a melodia d´una realitat d´altres móns, tot suggerint-nos somnis de viatges a altres ciutats i cultures.

VEÏNS I VEÏNES

La veïna més propera, més “veïna” amb qui teníem relació era la Sra M., una castellana vídua d’un militar retirat, educada i discreta, recta  i molt devota, però dotada de gran caràcter i fortalesa. Probablement, per raons d´origen del seu marit, quan es va retirar se´n vingueren a viure a Alzira. Tenia dos fills que l´adoraven.

Mantenia una relació amb nosaltres reservada però sempre cordial. Amb paciència senequista, va haver de suportar sovint les conseqüències de les tensions –i de les discussions familiars a casa nostra. La seua presència i intervenció  fou una gran aportació de serenitat i calma. La greu malaltia del pare va provocar un daltabaix considerable en l´economia domèstica. Cert que “no només de pa viu l´home”, però la fallida econòmica sol desequilibrar l´ànima i l´ànim de la gent.  Sempre li estarem agraïts per la  paciència i voluntat de fer de mitjancera.

A la planta baixa de l´edifici, hi vivia Paquita la tramussera.. Hi teníem molt poca relació, tenint en compte que a la seua botiga, llòbrega i llardosa,  s´hi venien cacauets i tramussos i poca cosa més, i ens donava molta aprensió. Amb ella convivien dos xiquets de curta edat. Vivien en la indigència. Es passaven el dia abandonats. No sabem si anirien a escola o què. Algunes vegades, s´hi veia la presència d´una dona d´aspecte descuidat i parlar defectuós, que en semblava la mare. Del pare, poc se´n sabia. Quant al marit de Paquita, era un vell d´aspecte descurat i llardós. Rarament es deixava vore. En aquella casa es patia la síndrome de Diògenes: tot trasto que pillaven pel carrer l´arreplegaven i l´hi amuntegaven. En vore l´estat de degradació que patia eixa família, compreníem que si penses que estàs malament i que patixes dificultats econòmiques, sempre trobaràs algú que està pitjor. En recordar-los, només podem desitjar que la vida no haja estat excessivament cruel amb aquells dos xiquets abandonats dels pares i criats en la brutícia i misèria emocional.

 

En l´edifici d´enfront del nostre, vivien les famílies de dos dels nostres millors amics. Era amb ells i les seues famílies  amb els qui més compartíem. L´edat de fills majors i menuts era similar. Al primer pis vivia Joan A., el major dels amics, i per tant líder de la panda de la Plaça del Pou, un xiquet llest i laboriós que hagué d´assumir responsabilitats d’adult molt aviat per sostindre l’economia familiar, i la seua germana C. En el segon, J. Manuel i Chelo. Ells eren cosins. Dos famílies amb fill i filla. En el nostre cas, com sovint marmolava la mare pel desig de tindre una filla: “tots són homes”.

El pare de Joan A. era  probablement un  bon mecànic. Tenia el taller a la part posterior de l´edifici on vivien, i lamentablement,  situacions dissortades frustraren el seu futur i el de la família. Els pares de J.M. i Chelo, jove matrimoni alegre, vitalista i extravertit, que disfrutaven de la vida, tenien plans i esperança de futur. El seu pare havia emprés al baix de sa casa, amb gran èxit, un negoci de taller mecànic de motocultors amb rotovàtor, que consistia en una filada de pales, comunament anomenats mules mecàniques. Les mules mecàniques es van implantar amb gran èxit des del començament del període desenvolupista a meitat de la dècada dels cinquanta posterior a l’Acord amb els Estats Units en 1953, ja que, a més de ser un vehicle de relatiu baix cost i la senzilla mecànica d’un motor de dos temps, permetien, sense requeriments de carnet de conduir de cotxes, ser utilitzades com a vehicle de transport i càrrega en un petit remolc d’enganxament. Efectivament, el motocultor va ser la gran fita de la tímida mecanització del minifundisme taronger valencià des que es van introduir al mercat espanyol. Màquina de fàcil maneig i reduït cost, mida i disposició, permetia, al contrari que el tractor, fer la seua tasca de llaurar la terra amb gran eficàcia i eficiència en l´atapeït  tipus de plantació del minifundisme taronger valencià.

Entre les històries cèlebres que rodaven en boca del veïnat se´n contava una graciosa –però que haguera pogut ser tràgica- protagonitzada per dos dels menuts. A l´edat d´uns 4 anys, no se sap com, es van perdre. Quan els pares de les dos famílies se´n van adonar llançaren la veu d´alarma per tot el barri. Com era costum a Alzira, de seguida es va difondre l´alarma per la ràdio. Al final del dia, encara no s´havia fet fosc, van trobar els dos xiquets plàcidament asseguts enmig d´un camp a la zona del que avui és la plaça de la Rambla, aleshores zona de camps. D´aquella feta, en guardem una imatge incerta i difusa. Però no ha restat cap record d´haver estat marmolat amb acritud o de patir un trauma. Sí que recordem  la gran simpatia i afecte que el menut dels germans sentia per Chelo, la xicoteta Ginebra perduda en el bosc amb el seu lelo Lancelot.

Arribat l´estiu, en aquell temps era costum, els qui podien, d´anar amb carros a la platja. Recordem que en una ocasió ens vam reunir les famílies més amigues i, muntats amb una gran carpa en un camió propietat del nostre pare, i que conduïa el pare de J.M., s´enfilàrem cap a Cullera i  vam passar-hi juntes la nostra família, la de J.A. i la J.M. quasi una mesada vora mar. Quanta felicitat compartida!

Però la desgràcia i el mal fat havien de caure damunt de la família de Chelo i J.M.. El pare va faltar, i en morir el pare van haver de traslladar-se a viure per la zona del camp de futbol vell, enfront del forn de Modesto, germà de la mare, amb qui més tard faríem amistat.

Continuant cap a l´esquerra en direcció a Faustino Blasco, hi havia la casa del Senyor Pep i la Sra Milieta,  dos persones ja majors la virtut més remarcable de les quals –entre altres-  era la seua bondadosa hospitalitat. Es tractava d´una família benestant de propietaris rurals acabalats. La casa, una planta baixa i un pis, estava ben amoblada i amb detalls de comoditats. Per al que era normal en aquell carrer, se la veia una casa espaiosa i ben fornida. Van ser els primers a tenir televisió allà per l’any 1960/61, i encara que semble hui dia ridícul, allò era tot un luxe. Però el Sr. Pep i la Sra Milieta, que a més de cordials, hospitalaris i boníssimes persones, no eren gens pretensioses, més bé humils, es complaïen a convidar a sa casa tots els veïns que vulgueren  vore la tele. Allò era un espectacle de no dir. Quin nombre de veïns ens hi agombolaríem? Per no exagerar no volem donar una xifra concreta, potser una desena llarga. D´un bé que ara moltes famílies disfruten de forma individual, en aquell temps se´n feia un espectacle comunitari. També ens hi acollien per les vesprades. Recordem els jocs de cartes que s´hi jugaven, o la simple tertúlia per les ganes d´estar junts. El Sr. Pep, persona instruïda, no deixava passar l´oportunitat d´ensenyar els menuts. Es gratificant evocar la seua inquietud pedagògica, la quantitat d´enigmes que ens ensenyava, d´embarbussaments, de sabers pràctics–com aprendre a dir l´hora- que vam rebre del  Sr. Pep. Amb quina paciència i bonhomia ho transmetia. Ara pensem que d´haver estat ensenyant, hauria estat un dels millors. Intel.ligència, bon humor, humilitat, empatia…Què movia el Sr. Pep i la Sra Milieta a tan gran devessall de generositat? Bé podem suposar  que posseïen un gran amor al proïsme. La Sra. Milieta sempre estava amatent per fer de bona amfitriona:  servir pastes, cafè amb llet, tot a fi que els convidats hi estigueren a gust. Com que la felicitat mai no és constant ni definitiva, la filla major, Laura, quasi a punt de casar-se va faltar. Nosaltres vàrem sentir la mort d´aquella dona com si fóra la d´un familiar. D´haver estat més majors, els hauríem transmès una condolència que haguera arribat al més fons de l´ànima dels dos venerables veïns, el Sr. Pep i la Sra. Milieta, espill i exemples d´una bondat singular.

A prop, hi trobàvem una sabateria, però no de venda, sinó d´arreglar sabates. El sabater era el pare de Juanjo, un dels primers amics amb qui vàrem compartir pilota i bots al barranc que després es convertiria en la “Avenida”.

Era una persona molt singular. Home taciturn, treballador incansable, com tants i tants n´abundaven a Alzira, en una època en què es treballava 10 i 11 hores, dissabtes inclosos, de fesomia bondadosa, el recordem als diumenges vagarejant pels camps propers del poble tot solitari. De menuts no podíem entendre eixa forma de ser i actuar. Ens preguntàvem: per què no passeja amb la dona? I per què passejar pels camps i no per la plaça major? La imatge d´un solitari ens semblava aterridora, sobretot en una època en què la socialització al poble era tan intensa que les colles alcançaven el nombre d´entre 10 i 15 xiquets, les famílies, quan s´ajuntaven per a sopar o eixir a passejar –o fer-se una paella al camp-, podien reunir entre 15 i 20 persones, els bars sempre estaven de gom a gom…Hui dia, a la tardor de la vida, d´idees, sentiments i experiència madurats,  entenem els solitaris que, entremig dels camps, en les seus caminades, s´expandixen amb gran goig per als sentits, al poder disfrutar de la visió de la natura encara resistent contra l’ambient agressiu de la ciutat, disfrutar del silenci contra el soroll, i  poder dialogar amablement amb l´altre  interior que sovint ens pot fer més bona companyia que l´altre extern, de vegades  tòxic, banal o ximple.

Enfront de la nostra casa,  davant per davant de la taverna de Bixquert, hi vivia Ramonet, bon xicot, prim i nerviüt, amic de jocs i aventures; destre en la fabricació d´arcs i fletxes i molt hàbil en l´excitant i perillós joc de l´harca, o l´art de la guerra de llençar-se objectes entre xiquets  de pandes rivals. Son pare era gallec i feia d´esmolador. Es passava llargues temporades fent rutes d´esmolar amb la bicicleta, que carregava mola i xiflet o xiurell (xiulet d´esmolador, format per 6/7 tubets o canyes d´uns pocs cm de distinta llargària. Produïa un so molt estrident tan característic que en sentir-lo ja sabies que era l´esmolador).Rondinava per tots els pobles de la Ribera, per Llíria, pels Serrans, fins i tot el radi de la seua acció arribava a Albacete i Toledo…Treball ingrat i solitari com el d´un mariner, però que semblava molt rendible. El pare, en arribar a casa, duia bona cosa de dinés i moltes ganes de vore els seus.

Seguint pel carreró que enllaçava el carrer Nou amb la plaça del Pou, en una casa menuda i d´aspecte llòbrec, vivia una xicona que no devia tindre més de 13 o 14 anys, quan el germà menut en devia tindre uns sis o set. Potser vivia només amb sa mare. Tenia un cos exuberant, pell bruna que atrau com un remolí de mar fosca i uns pits generosos que tallaven l´alé com el velam talla el vent marítim. Els seus cabells negres tot rulls li donaven un aspecte com les negres de les pel.lícules amb cabellera que sembla que duguen un casc damunt del cap. Vestia amb jerseis coents i pantalons estrafalaris molt cenyits al cos de tal manera que li remarcaven escandalosament tota la seua figura i força femellesca.  Desconeixem si seria de raça gitana. Era poc probable perquè les famílies de gitanos vivien en l´últim tram del carrer, ja en la zona vora riu, propera al pont de ferro, on hi havia les cases mig derruïdes sobre vestigis de la murada. El que sí és probable és que la família fóra forastera. De fet, no recordem ningú del veïnat que hi tinguera relació. Vivien una situació marginal i d´extrema precarietat. Maruja, com li deien a la xicota, sempre va ser un enigma com a persona. D´on venia? Era alzirenya? On treballava? Amb qui es relacionava? La seua voluptuositat i el misteri que encarnava resten en la memòria com imatges suggestives de pel.lícula de Fellini. Amb unes històries tan vives i singulars, sempre hem trobat a faltar un bon cineasta realista valencià, de la talla de Berlanga o Buñuel, o dels neo-ralistes italians, que en fóra un testimoni crític i intel.ligent, un Blasco Ibáñez en valencià de l´art cinematogràfic.

L´AVENTURA DEL VIURE QUOTIDIÀ

No fou aquella una època idíl·lica ni plàcida, però tampoc exempta de goig i esperança. Això de “qualsevol temps passat sempre fou millor” no deixa de ser el típic refrany per a quedar bé i falsejar la història. Res més lluny del nostre propòsit. En aquell temps l´exposició a malalties letals  i la mortalitat estaven a l’ordre del dia, i per tant els drames i els infortunis que se´n derivaven. Un xiquet de la nostra edat, Antoniet, el fill d’un vaquer, va morir de tètanus. Dos dels nostres amics van perdre, a l’igual que molts altres, el seu pare; altres, com era tan freqüent en aquella època de resignació en què tantes persones van haver de reformular propòsits i actituds, no van saber o no van poder ajustar les seues expectatives a la realitat, i l’amargor i el ressentiment es van apoderar de les seues vides, van enrarir la seua existència, truncant el seu futur i el dels seus fills que van haver d´afrontar la càrrega de l´infortuni i madurar a força de colps que et poden  deixar tirat al marge de la vida, tot renunciant als estudis i posar-se a treballar en la seua preadolescència a la tendra edat de 12 anys, en la qual ja podies ser aprenent de qualsevol professió. A tots els xiquets ens aterria l’orfandat, per l´estat d´extrema precarietat a la qual ens abocava el desempar familiar. Més que en un Estat del benestar, vivíem en un estat d´incertesa vital en què la barca de la vida havia de bregar fort i de valent per a no sucumbir a les calamitats de tempestes malafortunades.

També en el nostre cas ens va assetjar l´infortuni. El fracàs del nostre pare en el negoci no només va portar deutes i pèrdues patrimonials, sinó que la depressió per la desgràcia va ser acompanyada d’una malaltia invalidant com el Parkinson, de la qual en aquell temps es coneixia ben poc,  tot i que gràcies a la incipient sanitat pública va poder afrontar amb el tractament conegut d´aleshores. Tal desgràcia va esfondrar les nostres expectatives, encara que la presència paterna, tot i que havíem de conviure amb la malaltia, assegurava la nostra estabilitat emocional. Com altres en esta  situació, va caldre acostumar-se a vore com amb la malaltia del pare, cridat a ser el suport de la família, llanguien les expectatives i propòsits de benestar i prosperitat. La vida reclamava, exigia acceptació i sacrifici a tota la família,  i entrega decidida als foscs reptes del destí.

En estes situacions foren les mares les que van haver de subjectar les regnes de les  famílies i garantir el seu futur, fins i tot posant-se a treballar als magatzems, quan mai no ho havien fet. Elles, a tall del que s’ha descrit per Lampedusa, van ser els «guepards» d´eixes circumstàncies cruels. És en estos moments de necessitat quan la funció compassiva, col·laborativa i solidària de les famílies i el veïnat, es mobilitza en l’ajuda dels precaritzats, com molt sovint solen fer els pobres en  recursos, però  rics en això de saber compartir solidaritats amb el proïsme, i compadir-se´n. En eixe sentit, molts dels veïns van complir amb escreix el fet d´oferir ajut i suport subtils sense haver de demanar-los i molt menys implorar-los. L´ajuda mútua, segons la idea del gran intel.lectual anarquista rus Kropotkin, més que ser una utòpica dèria, era una realitat efectiva, i és el fonament imprescindible dels lligams comunitaris. Tan inherent i consubstancial en l´existència de les espècies és l´ajuda mútua com “la lluita per la vida i la supervivència dels més aptes”. La una fonamenta la comunitat, l´altra l´individualisme societari.

En el nostre cas, com en altres, vam haver de posar-nos a treballar als 12 anys. Sí, en aquell temps es podia treballar d’aprenent als 12 anys. Ben prompte, topaves amb situacions dramàtiques que t´obligaven a fondes i transcendentals reflexions. Et deien  on treballaves que al fill de l´amo havies de dir-li “Do”, perquè tenia el batxiller. La negativa, davant esta contrarietat, a haver de dir “Do” de per vida amb qui comparties espai de treball, va reforçar el nostre objectiu de mamprendre els estudis amb vigor i determinació, a fi de ser “algú” i no ser tractat com a inferior. I així, d’esta reflexiva rebel·lió davant el fatum, i la constatació del fet  que Poder es voler, se´ns va conferir la força necessària per continuar en el nostre afany de prosseguir els estudis. No podien haver-hi febleses, a pesar que  l’exemple d’altres amics que treballaven i aportaven un jornal t’assenyalava com insolidari amb la família. Calia ser ferm i obstinat en el propòsit d´estudiar, no defallir: treballar de dia, estudiar de nit, treballar en períodes de vacances, a l´estiu, en el camp, en les fàbriques, al poble, a França, on fóra; amb els guanys del treball, mirar de rescabalar la fràgil economia familiar que minvava a l´hivern i alhora tindre l´estalvi imprescindible per continuar estudiant. I procurar fer-se amb l´ajuda de l´Estat, gràcies a les beques.

Molts dels nostres amics de la infància, amb esforç i tenacitat, amb treballs d’operaris o d’oficina, van eixir endavant airosament. El nostre camí  d’esforç, però, fou estudiar,  així com el d’ alguns altres amics o coneguts : recordem l´íntegre i entregat sindicalista Vicent Esteve, persona molt assenyada, l´inquiet emprenedor i periodista Rafael Cerveró, actual productor executiu del programa Terra Viva d´À Punt, o l´afable i bondadós Alfred Sifre, els quals compatibilitzant estudi i treball, amb voluntat ferma i grans sacrificis, van poder culminar els estudis universitaris. Han estat amics amb els qui hem compartit una història de fonda afinitat, de vivències i de lluita davant  reptes vitals semblants.

Amb la llibertat que ens ha proporcionat la instrucció, el coneixement, per poder ser, i no és poca cosa, simplement “nosaltres”, entenem ara la dèria dels pares en el seu afany que estudiàrem.  I en evocar eixa època de sentiments tan diversos, de vivències tan intenses, també se´ns fan més diàfans aquells versos de Dante Allighieri: “No hi ha major dolor que enrecordar-se del temps feliç en la calamitat”. L´”alegria de viure” i el fet tràgic de la vida es combinen en una “agonia” existencial, una lluita constant, com ho entenia Unamuno, en la qual i de la qual hem d´aprendre el difícil art de l´equilibri, de mirar sempre endavant amb  coratge i ancoratge, tot sabent que el bac i la desfeta sempre estan ahí, a l´aguait; i si per cas es dóna el bac i la desfeta, mirar de mantenir la voluntat de refer-se i de lluitar contra l´adversitat.

De Bertold Brecht és el famós aforisme: “La veritat és concreta”. Així mateix, pensem que totes les paraules que tenen com a sufix –itat, que designen grans conceptes abstractes, com ara humanitat, solidaritat, bondat, etc…es basen en realitats molt concretes i viscudes, barreja d´alegries i desgràcies, xicotetes i quotidianes heroïcitats i grans resignacions. El coratge, l´aventura, el fondo instint de reeixir en la vida, el joc, l´estima, el reconeixement i l´ajuda mútua, tot això ho hem aprés de prop  –eixits de l´úter matern- a casa i en eixir de la porta de casa, amb el veïnat. Això és el que vol dir “proïsme”, el pròxim. En el principi, hi ha homes (persones, homes i dones) en concret, i d´ací tenim la humanitat, hi ha els bons, les bones, i d´ací coneixem la bondat, etc…Aprenem la llengua de la mare en el si familiar, i després desenvolupem una varietat de llengua corrent entre veïns i amics, d´ací la centralitat del col.loquial. La veritat és concreta, el món és concret. I en una mena com de cercles concèntrics no tangibles i inclusius,  ens descobrim immersos en un poble, una nació, un món intuït més vast i inabastable…

I també en un temps, el viscut i l´històric. Els móns i temps viscuts canvien, desapareixen, “moren”. Els sentits d´allò real es tallen i s´entrellacen. El temps dels “guepards”, d´aquelles mares i pares, famílies i joves que, amb tant  d´esforç i determinació, hagueren de sacrificar les pròpies aspiracions per afiançar el futur dels fills, ha canviat del tot. Les generacions posteriors, així a l´engròs, com a tendència dominant, han viscut més un temps de “llobatons”, i qui sap si no haurem caigut ja en un temps de xacals i hienes que aguaiten “els conillets”, “els bambis” d´una bona part de joves, criats entre cotons-en-pèl protectors de classes mitjanes més o menys acomodades. Potser els xacals i les hienes sempre són presents en totes les societats i en tots els temps històrics. La qüestió és si les joves generacions sabran i podran renovar lligams comunitaris de solidaritat i ajuda mútua, que facen possible i viable allò que és humà, la humanitat.

Josep i Juli Camarasa