El món d’ahir. El carrer Nou (II) / Josep i Juli Camarasa

0
435

El carrer Nou o Santa Teresa,  una de les vies principals, com altres, era una via empedrada en la seua totalitat. Des del pont de Sant Bernat, pel qual s’accedia a l’actual plaça Major  fins al pont de ferro, en passar tota mena de vehicles per damunt d´eixa via s´hi sentia  el so de les llambordes i el lament de les rodes. Què devien sentir les potes dels animals?

Este carrer era la continuació nord de l’arc que en forma de llaçada seguia l’estructura del meandre del Xúquer.  En la cantonada del carrer Major Santa Caterina i l´inici del carrer Nou, continuació del carrer Faustino Blasco (enfront del ja desaparegut cinema Colón), hi havia un edifici amb columnes de marbre vermell que albergava un comerç de parament complet molt semblant a la botiga del Poal a València- anomenat El Cupón Regalo.  S´hi podien trobar atifells de cuina de tota mena. Actualment, el management de l´excel.lència comercial parla de “fidelitzar” el client mitjançant l´oferta de bona cosa de bonificacions. Doncs això mateix ja ho feia El Cupón Regalo. Cada vegada que hi compraves un atifell et regalaven cupons amb el valor corresponent al seu preu. Et donaven una cartilla  per anar omplint-la d´eixes bonificacions –com es feia en els àlbums de cromos- i quan ja la tenies tota plena podies bescanviar-la segons el valor acumulat de la cartilla. La tasca d’omplir el quadernet era pacient i costosa. La satisfacció del regal, immensa. Fidelitzats d´esta manera, resultava molt improbable que li posàrem les banyes al Cupón Regalo comprant en una altra botiga.

El carrer arribava fins on s’acabaven les cases sobre els vestigis ruïnosos de la murada, a l’actual  Plaça Rambla i la Plaça Ronda Algemesí. Si  prop del centre històric s´imposava un negoci boiant, com l’esmentat Cupon Regalo,  edifici d´estètica burgesa modernista, al final del carrer, a la banda dreta, ens trobàvem amb un negoci singular basat en l´aprofitament i la recuperació de deixalles (avui en diríem reciclatge) que a voltes ens produïa gran satisfacció.  Es tractava d´una draperia que recollia i comerciava amb paper, draps, vidres i metalls de ferralla. El local era prou gran, amb enormes bales de draps, muntonades de cartó i papers, ferro vell i d’altres materials, aleshores més valuosos, com fil d’aram i tubs de coure o de plom i ampolles de vidre. Una bàscula de peces, no sabem si ben basculada, que s´esllavissaven per una barra metàl·lica graduada, donava el pes del nostre material aportat, i doncs el guany en dinés que ens en corresponia. La brutícia  hi regnava pertot, et feia oix, i per això et donaven ganes de pegar a fugir d´allí. ¿Com podia aquell drapaire, home menut i amb tarannà no de tirat, sinó de senyor, treballar i respirar enmig d´eixe oceà de deixalles? Però el drapaire no era com el de la cançó de Serrat, el qui va pels carrers arreplegant, sinó el que recull, l´empresari que trau el millor partit al reciclatge. Quantes aventures no haurem viscut de menuts explorant cases assolades –sovint refugi per a “jocs perillosos” a la recerca de “tresors” per descobrir! Plom, fil d´aram, ferro vell, i també cartó en abundància. Allà on en trobàvem  arrasàvem com vàndals de pel.lícula de guerra. El botí portat i bescanviat a la draperia suposava uns quants xavos i gallets (1 xavo equivalia a 10 cèntims de pesseta. Quant al gallet, rebia el nom per l´aguileta imperial amb escut que hi havia a la creu de la moneda). Ridícul! Si aconseguíem dos quinzets (cinquanta cèntims de pesseta), una moneda de níquel amb un foradet al centre que utilitzàvem per fer top en la llença d´enrotllar la trompa, ja era un bon negoci. Obtenir una pesseta o deu quinzets (moneda de coure de 2,50 pessetes) una fortuna! Eixa “suma” de dinés, que se n´eixia del magre pressupost donat pels pares els diumenges, ens permetia comprar una mesura de xufes, tramussos i cacaus o caramels, regalíssia amb magnèsia i llepolies diverses.

Este carrer, construït com una ronda de comunicació alternativa a l´antiga via d’accés  que creuava el centre de  la Vila pels carrers Major  Santa Maria i Major Santa Caterina, des del desaparegut pont medieval de Sant Gregori,  era  l’única via amb un pont per la qual es podia creuar el Xúquer. Amb un continu moviment de tràfec de persones i vehicles, des de bon matí fins al vespre, hi experimentàvem la polaritat emotiva entre la por a ser xafat o atropellat i l´excitació alegre i curiosa per tanta varietat de vida. El pare sempre advertia greument: “quan aneu a passar el carrer, mireu a les dos bandes”. Nosaltres ens vantàvem ja de menuts de ser els millors especialistes a creuar carrers.  Donada la seua condició de nova via d’accés a la carretera que connectava amb el pont de ferro, si salvem  la diferència d’època, s’assemblava més a una via de cintura o circumval.lació que evitava el pas del trànsit pels estrets carrers del centre de la Vila.

A l’hora d’anar a la feina, poc abans de  clarejar el dia (enjorn, com déiem abans), la vida guaitava pel carrer amb tota puixança: a les primeres hores, la gent del camp i de les fàbriques, una miqueta més tard els qui treballaven als comerços, les dones que anaven als magatzems, després els pares o mares que portaven, caminant o en bicicleta, els seus fills als diversos col.legis. Pel carrer Nou, una gran quantitat de xiquetes feien via cada dia d´escola al col.legi de la Purísssima. A la vesprada i els caps de setmana, shi feien llargues cues per entrar al cinema Giner.

Per allí passaven els pocs camions, cotxes i autobusos que hi havia a l’època i es dirigien a l’estació o a alguna destinació en l’eix València-Alacant-Murcia-Cartagena-Andalusia-Madrid. Era tot un espectacle vore els carros menats per cavalls, carros de càrrega pesada tirats per bous amb els traginers que feien sonar el fuet o tralla, els incipients i nous motocultors, les poques motos -ciclomotors GAC i Mobylette – i moltes bicicletes, que eren les màquines de transport més comunes conduïdes per la gent que hi anava o venia dels camps. El cor feiner de la ciutat bategava en aquell carrer. Vore d´improvís des del balcó de casa el desenrotllament solemne, impúdic i displicent  de la verga d´un cavall, o l´amollar ordenat i parsimoniós de mondongos fecals, sentir el rugit dels motors de camions o el refrec de rodes de bicicleta o motos contra les llambordes, era una estampa digna de ser retratada en una bona pel.li de cinema neo-realista italià. Aleshores te n´adonaves de com el que és poble i el que és ciutat s´hi entrellaçaven de manera vital. Vivint en eixe carrer copsaves una idea intuïtiva del que és el desenvolupament: Alzira no era com Llaurí, el poble de la mare on vam nàixer al qual estàvem molt vinculats, i no era com València, la ciutat somiada  per antonomàsia, nord dels nostres anhels i espill del que volia ser Alzira.

Els edificis, les cases, majoritàriament senzilles, solien tindre un màxim de tres altures, amb baix, dos pisos i en alguns casos coberta de teules de canó i  una torrassa al terrat amb un dipòsit d´aigua al qual es podia accedir fent servir una escala metàl·lica o de fusta. A la vorera esquerra o de nombres imparells, on hi havia les cases originàries més properes a la Vila, el sòl d’algunes d’elles estava fins 30/50 centímetres per sota del nivell del carrer. Les cases de la vorera dreta, la dels nombres parells, més noves com el carrer, es va conformar sobre vestigis de l’antiga muralla que només tenien continuïtat, i es podia observar en un curt tram, on avui hi ha la Plaça Ronda Algemesí.

Quant a comerços, tallers i negocis, el carrer n´estava ben nodrit. La taverna de Bixquert enfront de casa, a la dreta, cantonada carrer Nou/carreró que duia a la Plaça del Pou, amb porta de darrere que donava a la plaça, ens donava molt de goig: quantes vegades anàvem amb el pare a este celler a prendre arítjol o sarsa! El local tenia una barra i bótes de vi i mistela. Allí compràvem els sifons i, ocasionalment, mistela més que vi.

A la vora del cinema Giner hi havia una paperia. Comprar-se el diumenge una bona mesura de papes, havent vist de fit a fit com es fregien, era un dels grans plaers del diumenge. Enfront de la tenda on feien papes hi havia el forn de llenya, de qualitat acceptable, i al costat una tenda de sàries d´espart i d´espardenyes. Allí vivia Rosita La Sariera, molt amiga de la mare. El seu fill F.S., xicot talentós, molt formal i reservat, va arribar a ser jugador de futbol professional en equips de primera divisió com el Granada. Al carrer Bernat d´Entença hi havia la tenda de carbó. Als hiverns, cada dia havíem de fer-ne provisió per a poder escalfar-nos en la mesa camilla.  Quant al gel, es repartia cada dia per les cases per abastir les neveres de gel.

Una mica abans de la cacauera del Sr. Verdú trobàvem un taller de bicicletes. El fill del propietari d´este taller, José Luís M., xicot jovial i eixerit, era amic i de l´edat del germà major. A la memòria ens ve els patins fets amb rosers o rodaments de boles, taulons de fusta i material sobrant del taller que José Luís generós proveïa, i el plaer de jugar amb estos patins. Per desgràcia, el seu pare va faltar prematurament i José Luís hagué de fer-se càrrec del negoci i posar-se a treballar, i de la nit al matí passar de ser xiquet a fer-se major, amb responsabilitats i horaris de treball. Per a ell els jocs s´havien esvanit.

Seguint el carrer, més o menys en el nº 11, es trobava la cacauera del Sr. Verdú i la Sra. Remedios. Eren de Barxeta. Tenien dos filles de tracte afectuós i afable. Amb esta família manteníem una relació més que cordial, quasi familiar. Per Setmana Santa ens proveïen de caramels i peladilles de totes les qualitats, ja foren de més grosses o les especials i més cares de Casinos i d´Alcoi. La nostra mare va fer molta amistat amb esta família de la qual guardem –com de bona part del veïnat- tendres records. Tan intensa i profunda podia arribar a travar-se la relació amb algunes famílies que els apel.latius tete, teta, tio, tia es transferien a alguns veïns. I amb esta família es va donar el cas. Recordem que sempre que hi entràvem a comprar els seus productes ens rebien amb una afectuositat especial, i sempre preguntaven pels nostres pares.

La cacauera del Sr. Verdú i la Sra Remedios era com un temple sagrat per als xiquets: ací compràvem les boletes i parotets (nom de les boletes de vidre) a la tardor i a l´hivern, les roncadores per a les festes de nadal, els coets a les falles,  pipes, cacaus, tramussos, xupa-xups, xiclets, globus…els diumenges i dies de festa, i tantes coses més que els xiquets tant anhelen i que se senten molt frustrats quan no les poden tenir, o no poden tenir-ne tanta quantitat com en voldrien.

A la banda d´enfront hi havia la sabateria de Barbero. La regentava un senyor castellà, persona discreta, afable, seriosa. En la seua professió era d´una excel.lència admirable. No estalviava esforços en la venda de sabates per a que els clients se n´anaren satisfets de la compra. En general, el nivell de professionalitat dels comerços a Alzira era elevat i molt exigent. I sovint els comerços havien de ser indulgents quant al cobrament immediat o total de la mercaderia que venien. El costum de fiar o de pagar-ne part del comprat estava prou estés.

I encara que negoci de venda ambulant, mai no oblidarem el senyor que amb un carret, cada vesprada, cap a les 5 dels dies fornals i infernals de l´estiu alzireny, passava per davant de la nostra casa al crit alegre de “Auia llimooooooo, fresquet i dolç!”. Baixàvem tot corrent com si haguérem trobat or, i amb un pitxer ens mesurava un litre d´eixe gelat exquisit que mullat amb pa, bescuit, coca d’aire, coca de l´ou, o -mes freqüent- rosquilletes, era com sentir la glòria del cel. (Els fartons, actualment tan afamats, no existien aleshores ni en Alzira, ni als pobles de la Ribera). I encara experimentàvem més plaer pel fet que comprar-ne era un extra concedit per la mare, santa de l´estalvi. De normal, era ella la que amb una geladora de gel amb sal per a fer aigua-llimó, o llet merengada amb canella, produïa la deliciosa ambrosia divina. N´era bona la qualitat. Però la de l´”auia-llimonero”  ens semblava superior. Volem retre un merescut homenatge a l´aigua-llimó  que se solia fer en algunes geladeries i a les cases d´Alzira i  pobles dels voltants. L´aigua-llimó d’abans es feia fonamentalment amb una infusió dels olis essencials que hi ha a la corfa de les llimes i canella, endolcit després amb sucre, i a voltes amb una miqueta del suc de la llima. A València ciutat, però, des de fa temps és un producte industrial fet amb molt àcid cítric. No sabem per quina estranya raó  no hi ha arribat el nostre “bon saber fer”. Sempre que som a València ciutat deixem de demanar aigua-llimó i ens en passem a l´orxata.

Ja cap a finals dels 60 o principis dels  70, s´hi va establir en la cantonada del carrer Nou amb Bernat Montalvà, continuant la nostra vorera, a l´altra banda, la llibreria Xúquer, regentada al principi per Josep Garés i més tard pel nostre amic Vicent Silvestre. Més endavant, s´hi afegiria Alícia, la seua companya, amb qui també férem gran amistat.

En esta llibreria, de gran rellevància en el desenvolupament cultural i polític de l´Alzira del tardofranquisme, s´hi podien adquirir llibres permesos i llibres encara no autoritzats, s´hi feien bones converses sobre política del moment, -i, si el detall servix per  a la història local, en una ocasió, potser en el 77, Joan Fuster fou invitat a fer-hi una xerrada que va alçar  gran expectació entre els cercles valencianistes del moment –que, com era d´esperar, no va ser ressenyada per la premsa local. En un moment donat, el brúfol de Sueca, com l´anomenàvem alguns amics, es va traure una cigarreta de KOOL, tabac mentolat de l´època. Com que el germà menut ja el coneixia d´un encontre anterior a sa casa, es va permetre la insolència:

-Xe, Joan, com és que fumes tabac burgés?

En això que el brúfol, guaitant de fit a fit per damunt les ulleres, amb una mirada finament irònica i de forta complicitat  cerimoniosa, va dir:

-En vols un? –La persuasió va ser total.

-Doncs sí, d´acord.

També, anys més tard –potser el 1986-, s´hi féu la presentació de la innovadora revista L´Horabaixa, editada per l´avui remarcable escriptor  Francesc Viadel i el també bon poeta Josep Manel Esteve. L´excel.lent poeta d´Oliva Joan Navarro hi va fer una memorable lectura poètica. En la fotografia que se n´ha conservat, hi apareixen ben jovenots, a més dels esmentats, el futur novel.lista Octavi Monsonís, el poeta Juli Camarasa, l´emotiu poeta d´Algemesí Vicent Nàcher, Xavier Sala i l’amic vitalista i entranyable Vicent Silvestre, que va exercir d´amfitrió de l´acte.

Si voleu, això són coses trivials però pensem que en un país en el qual té més força l´oblit dissolvent dels fets socials que no la memòria necessària de la vida civil, tot esforç per vindicar l´existència de realitats no reconegudes sempre serà poc. La memòria no és la consciència, la memòria dels fets n´és el fonament. I quan perdem la memòria, la identitat o identificació com a poble s´entela i s´esvanix. Allò real encarna l´endiablada ambigüitat d´haver existit encara que siga oblidat, i de ser no-res si no és recordat.

Josep Camarasa i Juli Camarasa