Els antics barris d’Alzira / Josep i Juli Camarasa

0
229

.

El mon d’ahir. Memòries d’un temps i d’una gent (I)

El fet de nàixer, segons el nostre parer, és una de les grans meravelles de la mare naturalesa i una gran aventura. Tanmateix, per a algunes concepcions religioses o filosòfiques es considera una desgraciada fatalitat o un drama tràgic. Ja el nàixer és un gran plor, deia un Raimon existencialista en la seua famosa i iniciàtica Al vent. Alguns creuen, il.lusòriament, que “l´home naix lliure” –Rousseau-, però la cosa certa és que  ens  deslliguen de l´úter matern  no per a ser lliures, sinó per a vinclar-nos al món i establir  els primers i més bàsics lligams a una família, a un veïnat, a un poble o ciutat singulars. Per al mateix Rousseau estos vincles són un “encadenament” del qual l´individu s´ha de deslliurar.

Per a la psicologia moderna, els llaços  i  el reconeixement comunitaris són una garantia de sanitat mental en el procés ulterior d´esdevenir persones. Òbviament, la singularitat de la nostra família, del nostre veïnat i poble particulars, es troben empeltats en uns àmbits més amples i inclusius: la nació, la civilització, el planeta, el cosmos, i com no, el temps i la història! La nostra vinguda al món realitza una prodigiosa simbiosi indestriable entre natura i cultura, única en la vida animal.  Fer memòria del nostre món concret en el qual ens hem criat i ens hem anat fent “personetes” –segons una expressió popular- pot vore´s com a senyal d´una nostàlgia bucòlica o una afirmació de narcisisme vanitós. Però convé recordar que per a la literatura i l´existència de les comunitats la funció de la memòria és primordial.

Eixe món en el qual començà la nostra socialització bàsica, l´Alzira d´entre els anys 55 fins a vora els 70, en bona cosa dels seus trets especials ha desaparegut. El mateix espai físic, cases, edificis, carrers, camps,…s´ha anat transformant vertiginosament. Moltes de les persones que de menuts hem estimat o reconegut ja no són entre nosaltres. La mentalitat de la gent en qüestions molt centrals ha experimentat canvis tan profunds que amb prou feines els joves de hui dia poden sospitar i entendre. Totes les mentalitats són filles i fruit dels temps. Si a  les noves generacions se´ls representa per mitjà de documentals, pel.lícules, literatura, la mentalitat dels seus ancestres, la cosa més normal  és que no l´entenguen en molts dels seus aspectes. Fer memòria, la nostra  personal i concreta i la del nostre poble, de la nostra gent, creiem que és del tot útil –gens sobrer- per entendre les realitats actuals.

ELS BARRIS

A l´Alzira de la segona meitat de la dècada dels cinquantes i primera dels seixantes, els barris estaven molt més definits i significats. El sentit de pertanyença a un barri era rellevant. Cadascun tenia vida pròpia i els seus habitants s´hi sentien molt identificats. Molt a sovint, este sentiment d´identificació, més que al barri en conjunt, afectava un o dos carrers, o fins i tot només una part del carrer. Celebrar comunitàriament les festes religioses importants del barri, de la verge o del sant patró, o les profanes com ara revetles o carnestoles, era un costum estés i prou arrelat. Els xiquets de cada barri formaven pandilles quasi tribals. Els jocs i els amics es feien en eixe àmbit de relació. I també entre colles es manifestaven oportunes aliances o rivalitats extremes. La rivalitat era un fenomen que canalitzava la força vinculant inclusiva. Hi havia rivalitat entre pobles veïns, entre barris diferents i entre pandes d´un mateix barri.

El conegut com la Vila és el barri antic, constituït als voltants de l´església arxiprestal de Santa Caterina, l´ajuntament, els jutjats…i la part de la ciutat cenyida pel meandre estrangulat del Xúquer que, com un fossat natural defensiu circumdat per les muralles, li conferia la fesomia per la qual se la coneixia a l’època musulmana com l’illa del Xúquer. A l’altre costat de les murades i del meandre hi havia el Raval o els ravals, connectats amb la Vila pel pont de Sant Bernat, que donava pas a la resta de la ciutat. Una passarel·la de fusta permetia creuar el meandre i a través dels carrers de les Piletes o Albuixarres accedir als barris de Sant Joan i Albuixarres, on al carrer del Cid hi havia un llavaor o safareig públic per a rentar la roba. De tots, sense dubte, els més humils de l’època eren el de Les Barraques, L´ Alquerieta i El Torretxó. Als barris, no tots els carrers estaven empedrats o asfaltats. En moltes cases encara els carros hi entraven dins per la porta de la façana fins al fons on era l´estable per al bestiar i el corral,  on es podien criar animals de pèl, ploma i matança.

EL NOSTRE BARRI

Els voltants de la Plaça del Pou, i de manera més específica el carrer Nou o Santa Teresa, constituïen la zona proximal del nostre barri. Enfront de la nostra casa, creuant el carrer per un xicotet carreró, s’arribava a la plaça del Pou, i pel carrer Dr. Sociats, a l’esquena de les cases de la marge esquerra del carrer, entraves a la plaça del Forn i des d’ací, pel carrer Çarcos, alcançaves immediatament  l´arxiprestal de Santa Caterina i el centre de la vila,  barri si voleu més venerable, més silenciós i pausat, amb grans casals i edificis amb poca il·luminació, però on la xicalla escassejava.

La nostra part de barri se situava a l’exterior de la Vila, però això, segons les nostres vivències, no significava que fóra perifèrica, ni de bon tros marginal. Bé podem dir que es trobava a la distància justa perquè tot estiguera a la mà, però convenientment distanciat de l’olor a ciri i del clam de les campanes. Per darrere, la zona que donava al llit del meandre del riu, aleshores convertit en un barranc (i a voltes tornant a fer de riu), s’accedia amb facilitat on hi havia la parada de l´autobús de Llaurí –lo cotxe de línia, segons l´expressió de l´avi llauriner, tot facilitant la vinguda assídua a Alzira de la nostra àvia.

D´altra banda, també era a prop del comerç de taronges i altres fruites que per aquella època tenia el nostre iaio patern, el  nostre pare i els seus germans  en un magatzem  al nº 31  del carrer del Cid. Amb les marques comercials Camarasa i Yor s´assentaven al mercat del Born de Barcelona, on vivia un dels germans. Yor era el nom del nostre intel.ligent gos blanc i negre de raça Border Collie que tant ens va alegrar la infància. El nostre pare, però, es va separar del negoci familiar, i a mitjans de 1958 va emprendre en solitari l´activitat comercial al magatzem d´Arbona, al nº 12 del carrer Çarcos. Resta en el record infantil la pruïja d´un prodigiós viatge que faríem a Mallorca, en concret a Sóller, viscut com de vacances, però que tingué la finalitat d´ultimar i signar el contracte de lloguer del magatzem.

Tot  resultava accessible per a les nostres necessitats. Disfrutàvem dels servicis propers i dels xiquets del veïnat. A prop –i equidistant- hi havia el centre de la Vila, el pont de Sant Bernat, els servicis bancaris a la Plaça Major, el mercat…Quins records més vívids ens porta el mercat d´Alzira. Encara  uns nanets, a l´edat de cinc o sis anys, ja començàvem a explorar els voltants una miqueta allunyats de les zones veïnes. Per curta que semble una distància, de xiquets les sentim i experimentem enormes, i si ens tocava passar per carrerons estrets se´ns figurava com anar per un laberint. Una de les maneres d´anar al mercat, la dreturera, era fàcil: enfilant-se pel carrer Faustino Blasco tot dret, al cap del carrer, tocant a les murades que cenyien la vora del riu de la zona, apareixia una escalinata com d´edifici clàssic per accedir-hi. L´altra, l´aventurera, movent-nos per l´eixam de carrers a la manera dels socs i basars orientals dels pobles àrabs, que per xamba ens durien fins al mercat. El desassossec i la por a perdre´s es veien recompensats amb una alegria febril en topar a la fi amb eixa edificació noble plena de pilars pintats de verd o de blau i arcades de ferro d’estil modernista. Com si et trobares a una catedral gòtica. Però els sostres i paraments revestits amb materials vulgars com toldos i xapes et llevaven eixa il.lusió.

De sobte, les olors variades d´olives de tota classe, de pernils, xoriços, salsitxes…D´una glopada per als ulls, les sensacions virolades de tanta varietat de fruites, el despertar golut d´un porrat amb exquisits fruits secs, la frescor de  tantes verdures com si fórem en una horta divinal. Tot plegat, un oasis de goig per als sentits que vivíem cada vegada que hi anàvem com una festa. En eixe recinte de plaer la gentada, la multitud refregant-se pels corredors i amuntegades a les parades, en la majoria dones i xiquets, més que fer nosa enervaven l´ànim. De xicotets i de joves, la gatzara és ben vinguda. Anys després, quan hem visitat els mercats de ciutats com València o Barcelona, Marràqueix o Istanbul, amb una intensitat de colors i olors  d´una potència còsmica, ens han somogut imatges i sensacions llarg temps adormides a la cambra dels records. I com oblidar-ne la xicoteta-gran aventura, l´acció “llibertària” del major -així anomenava la mare el primogènit- quan en una ocasió, ben xiquet encara, li va pegar per obrir la gàbia d´un venedor plena de caderneres i canaris, i doncs, això féu que s´envolaren, tot experimentant-ne un gran goig. La mare tota enfadada va castigar el seu fillet per una malifeta tan innocent com costosa. ¿I què en direm del goig immens quan la mare, amb un arravatament de generositat –cosa insòlita, donat el seu tarannà auster- ens comprava un bon entrepà de tonyina i olivetes farcides com si fóra un dia fester? Encara hui  dia en passar per davant del mercat d´Alzira, un mastodont empolainat i mort a qui li han arrancat l´ànima,  ens envaïx la imatge d´aquell espai virolat i ple de vida, de felicitat compartida amb la mare.

ANAR A ESCOLA

De ben menuts ja fèiem el trajecte diari per anar a l´escola del Ratolí (Julio Tena) i cursos després, a les escoles de la CNS. El germà major hagué d´anar al col.legi  de La Beneficiència, al carrer B. Pérez Galdós, fins als 7 anys. Era una escola de monges de les d´abans: feien una funció social i alhora instructora més que educativa. Cada dilluns, abans d´entrar a classe, ens feien desfilar pel pati en filades d´a quatre, cantant “Juventudes Católicas de España, galardón del ibérico solar…”. Per aquell temps, potser a causa de la depuració dels docents republicans, gran part dels mestres habilitats pel règim franquista de quasibé totes les escoles,  bé fóra per la penúria del moment o per la seua incapacitat o per frustracions diverses, eren mestres correctius, com a molt instructors, però  mancaven de  l´esperit de l´ensenyant. Molts d´ells provenien de les províncies castellanes de la zona “nacional”. Tenien més llarga la mà que el seu saber, pobresa de coneixements en consonància amb el seu salari. Recordem allò de Passes més fam que un mestre d´escola. Allí anaven molts fills de comerciants d´Alzira. S´hi acollien alumnes interns,  i externs com nosaltres que hi anàvem a escola. Sor Carmen, monja jove de faccions dures, enèrgica i tossuda amb atributs de “monja alferes” infonia  terror –no tan maligne, vist en la perspectiva del temps- sobre els tendres xiquets. S´havia proposat la missió correctiva de redimir-nos de pecats i entremaliadures; a tal fi, si per cas féiem alguna trastada, pobres de nosaltres, ens furgava la panxa amb un punter de fusta, el mateix que usava per assenyalar mots de la pissarra escrits amb clarió, o ens castigava a estar dempeus o agenollats a classe de les xiquetes amb banyes de dimoni al cap, càstig que diverses vegades vaig tindre l’honor de co-patir amb l’amic Voro G. Entre molts altres, hi havia el de fer-nos quedar a dinar i menjar la magra pitança dels interns. El pare, que solia acompanyar-nos a l´escola, sovint duia a les monges basquets de fruita per als pobres allí acollits, però també per a fer que ens llevaren els càstigs  imposats quasi a diari.

LA PLAÇA DEL POU

La del Pou era l´espai benèvol que ens acollia per iniciar els jocs i aventures de cada dia. Es tractava d´una plaça més bé menuda, separada del carrer Nou només per un estret i curt carreró. Allí vam coincidir xiquets veïns de diferents edats, i allí s´hi definia la nostra identificació com a barri. La plaça  era un espai molt més segur, ja que no tenia gens de trànsit, per això era allí  on ens  ajuntàvem i formàvem panda per fer jocs i trastades a manta. La tasca de vigilància de les mares també s´hi facilitava: bé per dur-nos el berenar o per fer-nos un  encàrrec de comprar el pa, o aigua de sifó aigua selzs, o anar a comprar llet acabada de munyir a una vaqueria que hi havia al carrer de Carnissers, lletera que es veia minvada en haver tornat a casa, o qualsevol encàrrec senzill com anar a comprar carbó vegetal per a escalfar la copa o braser de la taula camilla.

Tret de les activitats obligades com menjar, dormir i anar a escola, la nostra vida girava a l´entorn dels jocs. I com que quasi tots  eren de carrer i amb molt de risc, era rar que algú es lliurara de patir accidents majors o menors. En això, els més temeraris s´enduien la grossa. En una ocasió el germà major es va partir la cella. Arribat a casa, la sang brollant-li a raig, duent la cara tot ensagnada, i com que la sang és molt escandalosa, com es diu a Alzira, els pares se´n van dur un gran esglai. En una altra, es va trencar un colze. Com que es rumorejava que hi havia un policia municipal al carrer de Carnissers que sanava les fractures, allà que l´hi van dur. Prompte es va adonar que aquell comediant no tenia ni idea del tema. Però la broma és que el tal “curandero” l´únic remei que li aplicà va ser fer-li prendre optalidón, unes pastilletes de color rosat. I de tanta pastilleta que va prendre per a calmar el dolor, va agafar un mareig d´espant. A la fi, els pares decidiren de portar-lo al metge Montalvà Casterà, el qual ja en aquell temps comptava en la seua consulta amb un aparell de Raigs X. Amb gran perícia aconseguí de reduir-li la fractura, i després de dur el braç enguixat per un temps, feliçment el colze es va quedar bé. La picaresca pseudomèdica, tant de curanders com de metges “efecteplacebistes”, estava a l´ordre del dia. La ignorància també es paga, i resulta cara. El germà menut tampoc se´n lliurà d´un accident ben gros. Jugant amb un amic al joc ridícul, però divertit, de partir rajoles, ficà les mans al munt del rajolar per a “salvar” la seu pedra màgica “trenca-rajoles”, i just en eixe moment l´innocent amic llança un cudol per esberlar-li la pedra i li rebenta el dit. Dut a l´ambulatori, en primera instància, recorda aterrit les paraules del metge que el va atendre: “Ací hi ha que tallar”. Però una vegada més, dugueren l´infeliç al metge Montalvà, i gràcies al seu coneixement traumatològic científic i la seua enginy “artesanal” va refer i salvar el dit. El va portar mesos amb un gros embenatge. Un dia, nadant en la piscina del poble, va notar que l´embenat havia lliscat. Va observar content el seu “nou” dit: més curt que l´original, afilat en la punta i amb un tendó ben marcat en la part superior i una ungla partida; eixe dia va dormir ben a gust conscient que la seua mà tenia 5 dits.  Va decidir batejar el dit que s´havia salvat miraculosament com el peix espasa, per la peculiar forma afilada com li havia quedat  l´índex amenaçat.

Fer-se traus, bonys, talls, i fins i tot una de les desgràcies més terribles que podia arribar a passar, perdre un ull, formava part del vocabulari usual de mares i fills. ¡Quant que els tocava patir a les nostres mares i quanta paciència havien de tindre amb els brètols de fills que no paraven de fer-ne una  darrere de l´altra! La reconeixença dels sofriments i de l´amor de les mares és com un bumerang d´efecte retardat: retorna i s´acreix més i més amb el pas del temps.

Les nostres joves, despertes i inquietes ments infantils ben poca cosa podien sospitar ni imaginar les dures proves a què ens sotmetria l´atzarosa vida en el futur.

La  jerarquia i les condicions imposades pels majors de manera espontània per ajuntar-se dominaven les pandilles. T´ajuntem, no t´ajuntem, expressions màgiques de la xicalla d´aleshores que expressaven si et deixaven formar part del grup. I com  en tots els clans, els més grans exercien el seu domini sobre el conjunt, especialment sobre els més xicotets, els nanos.

Les regles dels jocs, prioritzar el que tocava fer -cas de jugar a futbol, configurar els equips-, aficions, afiliacions i preferències, tot això es determinava pels líders de més edat. La mateixa etologia -gens estranya en el món animal- s´observava en tots els barris, places i carrers on es formaven pandilles. Si el líder era de la UD Alzira, del Barcelona FC, del CF València o del Real Madrid , o era d’una confraria determinada de la Setmana Santa, els altres xiquets estàvem condicionats al seu seguiment com a signe d’ajuntarse al grup, de fer “panda”. Cal remarcar que això d´eixir junts el divendres Sant en la processó dels Capurrullos constituïa un fort lligam veïnal. La major part dels amiguets  del veïnat més pròxim eixíem en el  Natzareno, algun altre al Sepulcre i un a la Santa Faz.

Esta jerarquia era palesa entre els germans: el major imposava regles i preferències que sovint el pare, raonadament, solia equilibrar o ponderar. Les pandilles estaven formades per gran quantitat de xiquets. La nostra més estable i permanent la integraven entre vuit i deu. Els partits de futbol sempre estaven presents, quasibé a diari;  els nostres jocs solien adequar-se, com la vida en general, a les estacions, l´eixida de l´escola, les vacances i les hores de sol. El fet que la Plaça del Pou estiguera empedrada condicionava que alguns jocs requeriren d’altres territoris, així, per jugar a la trompa i a les boletes, era més adequat la veïna Plaça del Forn; el sòl de terra permetia fer els clots o gua per a colar les boletes i marcar el cercle per al joc de la trompa o baldufa. Les nostres butxaques sempre estaven proveïdes de la bosseta de boletes de vidre o de perciglàs i de les trompes de carrasca (fusta més dura) amb la punta d´un clau d´acer ben afilada per a partir les altres trompes a quicotades, sobretot si eren de faig, fusta més tova i menys resistent al colp del clau per traure-li l´esca. (La paraula quicotada designava l´acció de partir amb la nostra baldufa la dels altres a colps, i també tenia un ús metafòric en alzireny sinònim de fotre un clau, clavar-la…). Per a jugar al ferret érem capaços de desplaçar-nos a Tulell, barriada propera al ja desaparegut cinema Casablanca, perquè allí el terreny era quasi fangós, cosa que permetia este joc consistent a clavar un ferro afilat i prim de vora mig metre en requadres dins un gran rectangle. També jugàvem a Xurro, mediamanga, mangote o cavall fort, al pillat, on calia tocar mare a la paret, a la cadena, a la gallineta cega, al pique i pala, a rodar la roda metàl·lica d’una bicicleta amb el pal. Com els indios, ens donava molt de goig fer-nos els nostres arcs i fletxes (de vegades amb els radis afilats de les rodes de bicicleta o amb les varetes dels paraigües) que dúiem damunt en les nostres incursions a la nostra selva particular al riu o als juncars de les Basses, on aprofitàvem per a agafar parotets (uixa parotet, que t´agarre pel rabet, era el parejat cantat que expressava el nostre sentiment d´admiració cap a estos insectes odonats que semblen helicòpters, de cua tan llarga i colors tan vius) i vares de puro per a fer fletxes ben rectes, llargues i lleugeres. Ja en un nivell de major complexitat, ens atrevíem en la mecànica automobilística, al fer-nos patinets amb una taula de fusta incorporant-hi rodaments de boles.

Quant a la festa del foc més sentida pels xiquets del  barri en aquell temps, no eren les falles. La nostra preferida, la que majors i millors emocions ens proporcionava era la de les fogueres de Sant Antoni del porquet, el 17 de gener. La raó és molt simple: n´érem protagonistes autogestionaris. La interferència i planificació institucionals, la plantada i crema de cerimònia hieràtica, no hi comptaven. El goig i l´aventura de saltar les brases, això era el que ens entusiasmava d´eixa festa. Tres o quatre dies abans, amb un carret de mà que algun veí ens deixava, era un anar i vindre de transport de canyes, mobles destrossats, calaixos de fusta i qualsevol material que fóra combustible, encara que eren les canyes i les rames dels arbres l’element principal per tractar de construir una figura cònica d’àmplia base i el més alta possible. Com en un declarat estat de guerra, deambulàvem pels carrers del barri, ens sentíem els amos de la situació, tot entonant com un crit de batalla, fent sonar greus tocs de tambor: “Gori, gori, tum tum tum, Sant Antoni, tum, tum tum i el dimoni tum tum tum”. A més, ens proveíem d’una canya llarga i robusta que ens permetera utilitzar-la de perxa per a saltar sobre les brases. El fet d´haver de recollir la panda, en colla, durant tres o quatre dies el que necessitàvem del riu i el que ens donaven de les cases, la vigilància del monument cònic amb base circular d´uns 3 o 4 metres –bastit amb tanta laboriositat i passió- per tal que altres colles no ens furtaren el material acumulat, ens proporcionava una emoció i excitació inefables. Allò era la nostra obra, ens pertanyia de dret i de fet absolutament, era la nostra pira ritual iniciàtica, la qual ens proporcionava el foc sagrat d´afirmació com a clan. Al capvespre, en fer-se fosc, sentíem la calor del foc, la culminació orgullosa de la mítica foguera, la qual es plaïa de projectar sobre les parets de les cases de la plaça les nostres ombres i rialles, els nostres clamors. Esbravat el seu vigor inicial, ens reptava a cavalcar-la i botar-la com a forma d´adoració d´allò que s´intuïx poderós i venerable. Calia gosadia, perícia i valor  per fer els reiterats salts amb perxa entre  les flames –i després per sobre de les brases-  sense patir danys o contratemps. El foc, mentre era viu, dansava per a nosaltres desfent-se en figures difuses. Durant unes hores, nobles amics, ens barallaríem el foc i nosaltres, miraríem de dominar-lo, i ja vençut, reduït a cendra encara roent, tots en rogle, el contemplaríem trists, agraïts per l´escalfor i el plaer generós que ens prodigava, enyoradissos pel seu retorn el Sant Antoni, i el seu simpàtic porquet, del proper any. En  la nostra festa predilecta, en eixe foc, en eixa passió, els adults no hi comptaven més que en servitud a la nostra disbauxa.

Els nostres jocs eren quasi tots de carrer, dinàmics, col·laboratius, de  grup.  També jugàvem a casa i a l´escola. I un detall important: una bona part dels objectes que féiem servir per a jugar eren de fabricació pròpia. Ens fabricàvem les pales i la pica, els patinets amb un tauló de fusta i uns rodaments que feien de rodes, els arcs i les fletxes, els tiradors, els ferrets; col.leccionàvem taps de botella per a jugar a les xapes. Només compràvem les pilotes, les baldufes amb les llençes de color roig i les boletes. Les joguines tal com avui les coneixem eren escasses i només en tocava  una per a Reis. No se celebraven els sants, i els aniversaris, cas de fer-ne festa, es festejaven en la intimitat de la família. L’austeritat, la sobrietat era allò predominant. Els germans menuts solien heretar les joguines dels més grans. També podia ocórrer, com li passà al major, que demanà el típic fortí d´indis (una estacada quadrada amb barracons, botigues, soldats i indis) i que en anar a comprar-lo els pares ja no en quedava cap i l´únic que restava era un fortí d´estaques en cercle i cabanes redones amb sostres de palla, més propi d´un poblat africà, i este fou el que  van comprar els pares. La decepció va ser total, però havies d´aprendre a pair les frustracions, a estar content del que t´havia tocat perquè a molts xiquets els arribava una joguina poqueta cosa en el millor dels casos, o no cap. La precarietat de les famílies era molt acusada, i no estaven per a massa joguines.

Josep Camarasa / Juli Camarasa