Els torrons de Nadal / Relat de Cristina Soler

0
467
Cristina Soler poeta i actriu alzirenya

Inevitable. Un dia o altre m’havia de passar. En un arravatament d’estima, de cant essencial, d’esperit de vida, he invocat la tradició. El que mai no vaig aconseguir fer amb ma mare, ara ho he fet sola: els torrons de Nadal. Fent torrons la tinc present i revisc la il·lusió amb que ella els feia.

Són els torrons de casa, de cacau i neula, els de tota la vida. Avisa’m quan vages a fer-los. No podràs vindre. Tu avisa’m. Mira què bons m’han eixit. Ja els has fet? Si t’he d’esperar… Com has de vindre si no tens temps? La feina, el xiquet, les matinades, cotxe amunt, cotxe avall… Oh, com m’agraden així de blanets… A mi també- deia el meu fill amb la boca plena. Prou, que no en deixareu! Vaig a amagar-los i no me’ls trobareu! I fills i nets, tots li’ls trobàvem. Així que a mesura que ens acostàvem a Nadal, anaven desapareixent de la post on se suposava s’havien de deixar fer una mica durs. Ella reia i s’enfadava al mateix temps, perquè en el fons no hi havia cosa que la fera més feliç.

Per Nadal totes les dones del poble feien torrons. I entraven en les cases com qui va als museus a contemplar les obres d’art. A ma casa venia la cosina de ma mare. Com els tens? Ja els has fet? Al foc els tinc. Xica, quina oloreta a llima i quin coloret, ja quasi els tens bons. No falta molt, no. Au, jo vaig a posar-me ara. Vinc de comprar les neules, que l’altre dia no en quedaven. Ara després aniré a vore-te’ls. Recorde l’estampa de quan era xiqueta com si fora ara. L’olla al foc confitant-se el moniato amb el sucre, el cacau, la canyella i la llima ratllada. I ma mare amb el cullerot de fusta donant-li voltes, sota la tènue i càlida llum ataronjada de la campana. De fons, el soroll del punt d’ebullició i el del cullerot, compassant-se cadenciosament. De tant en tant sortia algun esguit, així que jo només podia mirar. Veus? – em deia- Així, sense parar de remenar, que no s’apegue al cul de la cassola. Veus com la pasta va fent-se fina i més moreneta? I la veïna- que també era tia- entrava com un corrent d’aire directament al foguer, hi posava el nas i testava analíticament l’aspecte d’aquella massa. Molt bonic el color, ja no falta molt. I de dolç com ho tens, ja ho has tastat? Ma mare li explicava que, com sempre, havia tingut por de llevar-li més sucre -mon pare era diabètic- no fora que es desbarataren les proporcions de tot plegat. Aleshores venia el tast que feien conjuntament. Ma mare en treia un xic amb la punta del cullerot, hi bufava, se’l portava als llavis, tancava els ulls i deia “ja estan”. I acte seguit li’ls donava a provar a ma tia qui afegia, també amb els ulls tancats, “molt bons”.  A que no estan massa dolços? Estan en el punt. Au, vine i voràs els meus. Ma mare apagava el foc i desapareixien les dos.

Jo mirava el cos nu dels torrons, lluent sota la llum ataronjada de la campana- la bombeta nua penjant del fil agafat amb cinta aïllant. Tot ben senzill i ben alegre, com diu la cançó. Hi surava una flaire d’humilitat que venia de segles: dolços amb els ingredients bàsics que ens donava la terra; la tranquil·litat que al rebost no hi faltés de res, i que estigués ben ple de torrons per celebrar Nadal. Ma mare, la cosina i la veïna que també era tia. I la il·lusió que corria com un esperit de celebració constant. La vida eren totes eixes coses que es feien per gust, i a foc lent.  Hi havia temps per tot i per Nadal, s’havien de fer torrons.

Avui, així es fa encara en la meua família, car l’esperit l’hem heretat tots, tot i que les que porten la davantera- ho he de dir- són les meues nebodes. Vas a fer torrons enguany?- li pregunte a la major. Clar. No sé perquè li ho pregunte si sempre en fa. Amb ella estic segura que no es perdrà la tradició; però aquest any, també vull fer-ne jo. Així que li demane repassar el procediment. Ella sempre té la clau que obri totes les portes. Quan no saps com ho has de fer, t’ho diu amb eixe to resolutiu que la caracteritza i que instantàniament t’ho fa veure tot clar. A vore- fa una pausa- tu agafes – i fa una altra pausa, sap com servir la informació perquè l’entenga i, quan s’assegura que la seguisc, continua. Si enmig de l’explicació li faig una pregunta, m’atén i reprèn el fil explicatiu. Finalment em diu que m’enviarà la recepta, que és la que feia l’auelita, és a dir, ma mare, la seua àvia, a qui els nets s’adreçaven amb aquest castellanisme tan arrelat en la nostra parla quotidiana, cosa que mai no em va molestar. Que a ma mare li digueren auelita i que jo no m’immutara- ara hi caic- entra dintre del magma lingüístic-afectiu que es produïx amb les interferències del llenguatge de carrer. Les assimilem sense contemplacions per la familiaritat de tants anys d’ús, ho tenim assumit- ens guanyen per l’afecte. Compartir aquesta realitat evidentíssima em fa sentir-me part de tot i de tots. Paral·lelament, però, i evidentment també, per la mateixa estima que li tinc a la meua llengua, sent com un deure tractar de parlar-la el millor possible- és a dir, normalitzat- amb el noble desig de preservar-la.

Però tornem al punt on estàvem amb la meua neboda. Jo veia com els feia l’auelita– em diu. La recepta és la seua, ara te la passaré. Ella ficava un moniato xicotet, però jo el fique mitjà. Ah, doncs jo el posaré gran, perquè a mi la textura del moniato m’agrada molt, quasi més que la de cacau. Sí, a mi també m’agraden més blanets. A tots. Per això ens els menjàvem abans que arribara Nadal. Ja podia amagar-los, que sempre li’ls trobàvem! Saps que ahir vaig anar a pel cacau on em digueres, i em vaig oblidar de les neules? Fa un gest de “no passa res” mentre assenyala la botigueta on diu que també en venen, a prop d’on jo anava a escola. La voràs de seguida, quasi al mateix cantó. Ves, que encara està obert. I ja tens el bescuit? Ai, no! Ves al forn. Deuen haver tancat. No, ves, que encara arribes a hora. Són quasi les huit d’un divendres. Vull fer els torrons aquest cap de setmana, a deu dies de Nadal, perquè s’assequen una mica com ho feia ma mare. Ai, però si havia de deixar que el bescuit es fera dur! Tant fa, es posa perquè espese. I amb la mirada em dona tota la seguretat del món. Siga com siga, jo he de fer els torrons aquest cap de setmana. Tu també els has fet? Ai, clar- em diu l’altra neboda. Els torrons sempre es fan pel pont de la Puríssima, tia. Jo ja vaig justa, no em puc encantar.

El forn és el forn del barri on jo vivia de xiqueta. I la fornera actual, casada amb el fill que ha heretat el negoci dels pares, va ser amigueta meua a l’escola. Compartim el brot de contribuir amb la tradició, ens reconeixem en les converses que teníem amb les mares i en un bufit estem parlant de mandonguilles d’abadejo. Calladament faig un esbós de vida. Pense en com érem aleshores, i en com sembla que el temps no haja passat. Em fa feliç sentir que anem en el mateix vaixell. Que roda i volta, anem trobant-nos. De sobte el món es fa petit- aquestes són les meues arrels. Bescuit no me’n queda, però tinc un rotllo de la setmana passada, nosaltres els fem així. Ai, és que com la meua neboda m’ha dit un bescuit de sis ous. Sí, però també li pots posar mona, si només és perquè espese. Ai, doncs em ve de perles, perquè els vull fer demà. I li’l fique tot? Espera, que li ho pregunte al meu home. I l’home, el fill de la fornera de tota la vida, avui l’amo del forn, em confirma que ells fan servir rotllo en comptes de bescuit; i em mostra un panet de torró casolà idèntic als que feia ma mare. No cal que li’l fiques tot, lleva-li’n un tros. I tu creus que està prou dur per fer-los demà? Que el pose al forn per endurir-lo una mica, no?- li pregunta ella. I quan ell fa que sí amb el cap veig que es complementen perfectament. Dins de mi corre la vida com un riu alegre, festejant que l’aigua que va i que ve continua sent aigua- així parlen els afectes d’aquells que t’han vist créixer. Tu esta nit deixa’l fora de la bossa i que vaja assecant-se, i potser no fa ni falta que el fiques al forn- diu ella, endevinant que vaig trobant-ho complicat. Ai, les tradicions. Jo estic cuinant… I és com que estàs sentint-la. Tal qual. La mare ara li posa… Doncs mira, estem igual. M’he alegrat molt de vore’t. Jo també. Ja m’ho contaràs. Sí, gràcies. Bona nit. Bona nit.

Les neules del carrer de l’escola, la mona del forn de la meua amiga, el cacau del cantó de la plaça on també en venen perquè al mercat no en quedava- ara és temps de fer torrons i les dones deixen les parades sense existències. Ja ho tinc tot- torne al bar de tota la vida on les meues nebodes acomiaden la jornada després de tancar la perruqueria. I també heu fet pastissets de moniato? Jo sí- diu la menuda- i els he fet amb sucre per diabètics; m’han eixit bons. Jo també n’he fet- diu l’altra. Però com sou tan artistes? Jo enguany començaré pels torrons i ja vorem. Que tu no tens la recepta de l’auelita?- em diu la menuda. Ai, ara no ho sé. Si la segueixes no tindràs problema, ja voràs. Fes-ho tal i com ho diu allí. Però la massa com la fas? Molt fàcil: un got d’oli, un de cassalla i la farina que admeta- i mentre ho diu, em sembla escoltar ma mare. Tia- diu la major- ara et passaré la recepta dels pastissos. I me’n vaig com un estel. Feliç i conscient que estem perpetuant el mateix esperit nadalenc que hem viscut sempre a casa.

Enguany he fet torrons com els que feia ma mare, ma iaia, sa mare… i així seguint el fil invisible que ens uneix. Les seues mans pelant cacaus, traient-los del forn amb por de cremar-se, molent-los, pesant el sucre, ratllant la llima… perviuen ara en les meues mans remenant sense parar amb el cullerot perquè no se m’apegue la pasta al cul de la cassola. Al moment de tastar-los, és com si ma mare al meu costat em donara el vistiplau. I recordant els seus gestos, les seues expressions i el bon humor que compartíem, revisc amb ella la il·lusió de fer torrons com un esdeveniment esperat, ineluctable. Aquest és l’esperit que volem que perdure en la nostra família. Diuen que aquestes coses arriben amb l’edat. Cert. Tot i que- atenent al cas de les meues nebodes- no sempre. El ben cert és que tard o d’hora, arriben; així són les tradicions. I per cert, els pastissets de moniato els hem fet junts el meu fill i jo. Bon Nadal, i que siga ben senzill i ben alegre!

Cristina Soler

Actriu i poeta.