Recòrrer la meua terra / Cristina Soler

0
423

Relat de l’actriu i poeta d’Alzira

El diumenge de quan era xiqueta, em despertaven les campanes a missa, em posava el vestit de mudar que li agradava a ma mare, i sortia al carrer a buscar amb qui jugar. La plaça amb una claror fulgurant, el vent amb una cantarella de converses i ocells. Els adults passejant, els xiquets ben pentinats lluint bicicletes i joguets. El cap de setmana el passàvem al poble, i el diumenge sempre era dia de sol. Estava fet per gaudir des del matí fins boqueta nit de no tindre obligacions. Això em donava l’oportunitat de seguir de prop el transcórrer d’un dia. M’entretenia observar el canvi de llum, el soroll del silenci, el cos de l’aire o el moviment dels arbres- tot emparat per la calma que floria quan s’eixamplava el temps. I se’m produïa com una revelació: eixa era la vertadera naturalesa d’un dia, cosa que jo em perdia anant i venint de l’escola. Experimentava la interacció amb l’entorn amb plena llibertat, i els consegüents efectes de benestar que em causava. Amb això era feliç.

Periòdicament, però, quan rebíem la visita d’algunes amistats que estimàvem com si foren família, era freqüent donar-los a conèixer algun paratge dels voltants. Per a mi, que del món només imaginava quin seria l’últim poble i que, amb tota certesa, estaria situat a la fi d’un camí infinitament llarg i recte, sortir del poble em suposava una aventura extraordinària.

Recorde el far de Cullera en una dimensió estranyament idíl·lica: l’home que treballava mirant l’horitzó, el penya-segat altíssim on ens férem la foto amb por de caure, aquell aire irreverent amb que la mar m’empaitava, l’aroma de paella barrejada amb la de llima, aquells cambrers vestits de blanc i negre voleiant safates amb refrescos amb gel i morters d’ai-i-oli. Tornant al cotxe passejàvem lànguidament per una avinguda llarga de palmeres. Jo mirava per últim cop la mar i li feia la promesa de tornar, quan amainés el vent.

De tant en tant també, hi havia programat retornar la visita als amics que vivien allà per la muntanya; eixe dia s’havia d’eixir ben de matí. A aquell poblet anomenat Evo, s’hi arribava després de pujar tortuosament un port, fent revoltes on gairebé cabien les quatre rodes- feia pànic mirar avall, cosa que a mi em passava la factura d’un bon marejol i una vomitada. Una vegada dalt, em recomponia descobrint els diferents matisos que prenia allà la vida. El vent més irat; els carrers empinats acabaven als penya-segats que vorejaven el poble; les vistes, més esfereïdores- m’esglaiava imaginar-me voltant amb bicicleta o jugant a pilota; les cases conservaven la fredor de la muntanya i s’hi enfilaven per la part del corral; el parlar de la gent- pel qual em semblava més amable i més generosa- era lleugerament distint: les vocals sonaven més fosques i les esses més vibrants; el menjar també tenia un altre sabor.

Recorde les olives de la botigueta del cantó, on s’entrava després de pujar un escaló altíssim i travessar una cortineta de canuts- deixaven al final un gust intens que m’encisava.  La botiguera, una dona gran amb mirada fonda i perfil encorbat, parlava fent glops de silenci que s’empassava amb un somriure càndid, dibuixat allà dins entre el nas i la barbeta prominents. Les tenia en un gran pot de vidre i quan les poava amb l’escudella, la flaire s’escampava per tota la botiga. Finalment les deixava pegant voltes i tancava el pot. La meua amigueta li explicava qui era jo i que estava de visita. I sortíem amb una bossa ben reblerta que perillava explotar si no arribàvem prompte a casa. La suor d’aquell caldo entre els dits era un dels records que jo m’emportava. Més tard, pensar en aquella botigueta em faria ganes de tornar, però només de pas. Ací viuen perquè han nascut ací- pensava jo- acomiadant-me amb una combinació d’agraïment i de ganes d’anar-me’n.

D’aquelles experiències, en treia un doble plaer: el d’haver conegut un poble més- fet que m’apropava a aquell últim que jo imaginava- i el de constatar que com a casa no s’estava en cap lloc. On anava a comparar aquells indrets llunyans i inhòspits amb el meu poble situat a la Ribera? Al poble tot m’era familiar, conegut, viscut, i això era prou per valorar-lo molt més que cap altre lloc per viure.

Avui que ja tinc una idea de món, i que l’he voltat una mica, em continua passant el mateix. A més lluny viatge, més valore la terreta on pertany. I com gaudisc descobrint-la i vivint-la moltes vegades, així com qui no vol, en sortides de diumenge.

Ara, però, només es tracta d’una aventura ordinària. Com que aquests paratges els tenim a la vora i no són massa populars- ja sabeu el que vull dir, el sentir col·lectiu em condiciona i vol que done més valor a allò que està més lluny, a allò que no conec, potser per satisfer eixe desig antic de conquista… Tot i que- pense mentre trie cap on tirar- ara que hi caic, si no hi estat mai…, o només una vegada potser, de passada… Finalment, una qüestió sentimental s’imposa: la meua terra s’ha de recórrer moltes vegades. Així li faig honor, vivint-la. I em sembla tan sorprenent el fet de trobar meravelles a una hora de cotxe, com constatar que la meua terra mai no em defrauda. Tots i cadascun dels seus racons tenen encant. I a més els visc, més el veig.

Fa dos diumenges vaig sortir amb el meu company a recórrer les vinyes de Requena amb bicicleta, un paratge primorós, acolorit per fulles de tonalitats rogenques que la tardor va matisant segons avança el fred. I vaig pensar en els fruits de la terra, en la sort que tenim els qui hem vingut a caure ací, amb tan gran com és el món. Com ací a la Ribera tenim les taronges, allà a la Plana tenim el vi. I és que per allà on triem anar, la nostra terra és fèrtil, abundant, generosa. Vam passar per masos de grandària imponent, propis d’altres temps on l’agricultura donava per fer-ser rics a quatre terratinents. I per llogarets de quatre cases, pobrament poblades majoritàriament per vells. Dinàrem a una casa rural acabada d’obrir, en una finca de 4 hectàrees de vinya, amb casa tradicional adossada al celler.

Els propietaris, una parella jove pares d’una xiqueta.  Els avis per ambdues bandes, oriünds de la zona. I per la part de la xica, amos d’un celler que varen perdre. Amb dues professions que demanen escenaris urbans per desenvolupar-se, ells fan un gir. Com cosa del destí, en veure la possibilitat real d’adquirir el mas que visiten així atzarosament, com a cavall d’un somni, ella sent que se li ha donat l’oportunitat de continuar amb aquella noble comesa de l’avi: estimar la terra, conrear-la, viure amb ella. I inicien una empresa d’hostatge amb la idea d’elaborar vi propi amb el temps. El matrimoni jove torna a les arrels. El món està canviant, potser en benefici de la terra, i de la humanitat.

Pedalant de tornada, pel passeig circular cap al punt on hem deixat el cotxe, mentre la vista s’enlaira pel mar infinit de vinyes que recorrem a pas assossegat el meu company i jo, se’m revetla la importància d’eixe fort sentiment. Pense en el món tan divers que habitem i en l’era de coronavirus que estem patint, allà on vulga que ens trobem. I la joia de pertànyer a aquest singular indret, em rescata com el caliu d’una mare. La nostra és una terra fèrtil. Tenim bon clima i tot tipus d’hortalisses i fruiters.

Ací a la meua terra ho tenim tot. Així que mire les vinyes i sent com que em retornen l’alegria de ser mirades, en la seua soledat. Ens hem desenvolupat d’esquenes al camp- pense- i així ens va. Potser ara, en aquesta conjuntura de pandèmia, degradació ambiental, invasió tecnològica i manca d’ètica i sensibilitat- resolc- és el moment de recuperar l’harmonia amb el medi que ens empara. I de mirar el camp com un bé preat que demana una atenció majúscula. I em contagie jo també d’aquesta tendència imperant d’anar-hi a viure, qui sap si un dia…

Torne a casa nodrida amb les estampes del bell paisatge. I em sent a recer en un món cada vegada més inhòspit. Un món que, com diria Estellés, va a la catàstrofe. Ja no pense en l’últim poble que certament estaria situat a la fi d’un camí infinitament llarg i recte. Ara sé certament, que la meua terra serà l’últim poble on vindrà la fi del món. I és que vaja on vaja hi trobe queviures, no em cal anar molt lluny. Diumenge  passat collírem les olives de l’hort del meu company.

I ens en queden molts encara per seguir collint mandarines i taronges. Aquest proper anirem a rodar per Moixent, també terra de vins. El passat no he fet gairebé més que observar el canvi de llum, el soroll del silenci, el cos de l’aire o el moviment dels arbres-tot emparat per la calma que floreix quan s’eixampla el temps. I més que el transcórrer d’un dia, la revelació que se’m produeix és com em sent jo transitant per ell; i n’aprenc que la meua naturalesa està íntimament lligada a la meua terra. Per això li faig honor recorrent-la, vivint-la moltes vegades.

 

Cristina Soler

Actriu i poeta