Paraules velles, paraules noves (68) / Leo Giménez

0
92

“Paraules velles, paraules noves” és un espai setmanal de Riberaexpress, de divulgació de les incorporacions a la normativa del valencià admeses per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres autoritats lingüístiques de referència de la nostra llengua. En els últims temps han anat incorporant-se a la nostra normativa lingüística paraules, expressions, accepcions, estructures i formes ben integrades en l’ús, procedents de la parla tradicional, de préstecs necessaris o de formes modernes que no tenien la condició de normatives i que calia incloure en el codi normatiu, per raons de necessitat comunicativa i de precisió en molts casos.

Amb la finalitat de contribuir a divulgar eixes aportacions a la normativa, entre els usuaris i els aprenents d’esta llengua, publiquem setmanalment “Paraules velles, paraules noves”. Paraules, expressions o formes que són “velles” pel seu ús tradicional, però que són “noves” o relativament “noves” per a la normativa. O que són realment noves, com molts neologismes, i ben integrades en l’ús real en la parla i en l’escriptura. I acceptades normativament per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres institucions de referència en la nostra normativa lingüística. Esta secció la firma Leo Giménez, lingüista, autor d’El valencià és fàcil (Reclam Editorial, 2016).

PARAULES VELLES, PARAULES NOVES

Paraules, formes i accepcions en valencià que no eren normatives i ara sí que ho són, o no eren preferents i ara sí que ho són, o poden ser-ho

Incorporacions a la normativa del valencià en els últims anys

 

Bambar

El verb bambar té el significat de ‘rodar, vagar, passejar ociosament, sense fer res’, “Ni estudia ni fa res, sempre va bambant i perdent el temps per ahí”. És una paraula usual en la parla valenciana. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua l’ha registrat en el Diccionari normatiu valencià. Es troba també arreplegat en el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià, de la mateixa AVL, i en el Diccionari de la llengua valenciana, de la RACV.

Han emprat la veu bambar Joaquim Martí Mestre, Encarna Sant Celoni, Maurici Belmonte, Jordi Colomina, Sofia Moltó, Francesc Fenollosa, Vicent Garcia Perales i altres, com informa el Corpus Informatitzat del Valencià.

Clossa

El vocable clossa, forma usual en la parla valenciana, significa ‘bastó ortopèdic, de metall, de fusta o d’un altre material, amb un travesser en la part superior sobre el qual recolza l’aixella o el colze i un agarrador en la part central’, “Es va fer un esquinç i havia de caminar amb crosses”, “El pobre Samuel va nàixer amb les cames malament, i sempre haurà d’anar amb closses o amb cadira de rodes”. També és una clossa el ‘bastó acabat en una forqueta sobre la qual es fa descansar una de les barres horitzontals que servixen per a portar un tabernacle, un baiard o unes andes perquè els portadors puguen reposar’. Té el geosinònim crossa. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha arreplegat la forma clossa en el Diccionari normatiu valencià. La registren també el Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià, de la mateixa AVL, i el Diccionari de la llengua valenciana, de la RACV. Josep Lacreu, Francesc X. Llorca i altres han emprat la forma clossa en els seus textos, com consta en el Corpus Informatitzat del Valencià.

 Encanar-se

El verb encanar-se té el significat de ‘no poder alenar, algú, especialment una criatura, per excés de riure o de plorar’, “Quan els ho vaig contar, s’encanaren, vinga a riure”. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha donat caràcter normatiu a este verb, d’ús corrent en la parla valenciana, i l’ha inclòs en el Diccionari normatiu valencià. Encanar-se el tenen registrat pràcticament tots els diccionaris valencians i l’AVL li ha donat condició normativa definitivament. Han emprat este verb en les seues obres escriptors i lingüistes, com ara Josep Maria Cabrera, Emili Casanova, Manel Joan i Arinyó, Jesús Cortés, Santiago Forné, Encarna Sant Celoni, Josep Saborit, Felip Gumbau i Josep Usó, com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià.

Governança

El terme governança fa referència a ‘nova forma de governar en un món globalitzat, que es basa en l’eficàcia, la qualitat i la bona orientació de les intervencions de l’Estat, procediments que li atorguen legitimitat’, ‘forma d’interacció de les administracions públiques amb el mercat i amb les organitzacions de la societat civil, com ara empreses, patronals, sindicats i altres, sense que s’establisca una subordinació jeràrquica en la presa de decisions, sinó una integració en xàrcia’. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua l’ha inclòs en el Diccionari normatiu valencià. També el registra, des de maig de 2020, el Diccionari de la llengua catalana (DIEC2). L’arrepleguen també el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, ésAdir, i el Diccionari de la llengua valenciana, de la RACV. Han utilitzat el terme governança Luis Jimeno Quesada, Joan Romero, Josep Sorribes, Eva Sanchis, Àgueda Vitòria, Joan Carles Martí i Josep Martí Ferrando, com consta en el Corpus Informatitzat del Valencià.

Passacarrer

El vocable passacarrer té el significat d’‘acte de recórrer els carrers en música o desfilant amb motiu d’una festa, d’una celebració’, “En els dies de festa, de bon matí hi ha el passacarrer”. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha donat a la veu passacarrer caràcter normatiu definitivament en incloure-la en el Diccionari normatiu valencià. La tenen registrada també el Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià i el Diccionari de la llengua valenciana, de la RACV. Vicent Beltran, Maria Rosa Diranzo, Felip Gumbau, Clara Laguarda i Rafael Roca, entre altres, han emprat el terme passacarrer en els seus textos, com informa el Corpus Informatitzat del Valencià.

Tindre mà

Tindre mà és una locució molt usual en la parla valenciana. Té el sentit de ‘tindre capacitat d’influència, persuasió, convenciment en algun lloc, en una altra persona’, “Parla amb Octavi, ell té mà en eixa empresa i pot col·locar la teua filla”. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha inclòs esta locució en l’entrada del Diccionari normatiu valencià. Tenen registrada esta expressió també el Diccionari català-valencià-balear i el Diccionari de la llengua valenciana, de la RACV. Alexandre Agulló, Urbà Lozano i Paco Esteve Beneito, entre altres, han usat esta locució en els seus textos, com consta el Corpus Informatitzat del Valencià.