Cistelles de vímet (relat) / Cristina Soler

0
203
Cristina Soler

    

Fa temps que no vinc a València. Amb la bicicleta travesse la plaça de l’ajuntament remodelada per al pas de vianants, admirant com sempre la magnitud de la ciutat que sent meua, doncs representa la terra on he nascut. No recorde ben bé com s’arribava al lloc que busque, així que després de serpentejar pels carrers del voltant, reparant en els edificis que cada vegada m’agraden més, per majestuosos però sobretot per familiars, i fins i tot parant a la porta d’alguna botiga, atreta per l’encant dels vistosos aparadors, decidisc preguntar. On és el carrer aquest on hi ha les botigues de cistelles de vímet ? L’home a qui pregunte va amb uniforme de cambrer, fa un cigarret a la porta del restaurant, ha de conèixer el barri.

Sembla el propietari, així que de segur parla castellà. Ja veus això què té a veure- reflexione d’immediat- i esborre de cop els binomis heretats ric-castellà, pobre-valencià que portem els valencians en l’ADN, i que afloren de manera inconscient com un fantasma que no descansa. Expectant, observe aquest home buscar en l’aire la localització exacta. Espere atentament l’articulació de la primera síl·laba. En valencià- respire. Però sé que ha fet el canvi per consideració. “Una xica que em parla en valencià, que és de la terra, com no vaig a correspondre-li. Però el valencià està perdut, xiqueta…”- sembla que em diu amb la mirada.

Hi ha allà dins un gest de germanor, pel tret d’identitat que compartim. “Som d’ací, valencians, però què…” – com un llum dèbil li parpelleja el pensament allà al fons de les nines.  “El primer carrer este a l’esquerra és”- i em mig somriu.  Jo li he parlat amb un valencià normalitzat, ell amb un accent mariner, del Cabanyal- pronostique. Gràcies. Adéu. “Adéu”- diu ell, donant-li una xuclada al cigarret.

I amb l’exhalació de fum, em desitja bon viatge, com il·lustrant la certesa que no arribaré gaire lluny en el recorregut de la llengua, el qual- ha comprés ell-  vull que siga llarg, inacabable. Jo me’n vaig pedalant, sentint que el fum em persegueix, que el duc apegat a l’esquena i que prompte m’envoltarà dins d’una nebulosa tèrbola on al meu parlar valencià li costarà fer-se visible. La mateixa nebulosa que es produeix cada vegada que vinc a València.

L’home, propietari o treballador del restaurant, ha expulsat el fum amb el mateix cansament que ú diria  “Xiqueta, açò de la llengua, ho tenim perdut”. Quan arribaré a casa, la meua roba encara farà olor de fum. Eixe fum que avisa del perill que corre la meua llengua d’origen, la que parlem als pobles i a casa. La que ja fa temps que és llengua cooficial en l’estat espanyol al qual pertanyem, des de la nostra singular idiosincràsia. Un estat divers que, així com la nostra, té més d’una autonomia amb llengua pròpia, i per tant costums pròpies que van passant de generació en generació des de temps ancestrals. Massa bonic per passar-hi de llarg.

Arribe a la botiga de les cistelles. En vull una per dur-la darrere de la bici, per quan sortim a recórrer camins rurals d’arreu d’Espanya, cada estiu per un racó diferent. Ho fem assossegadament, poètica i sensual. Anem a pas amable, avançant sense pressa, assaborint el paisatge, fent-nos fotos, abraçant-nos als arbres, llegint poemes i interactuant amb la gent local.

Depenent d’on ens trobem emprem la nostra llengua d’origen- el valencià- o la llengua oficial del nostre estat- el castellà. I em fa tanta il·lusió entendre, quasi bé del tot, la llengua autòctona d’una altra autonomia diferent a la meua- com ara Galícia, o Astúries- com pena em fa no conèixer-la millor. Sempre he pensat si no podríem fer intercanvis culturals entre les nostres autonomies- de la mateixa manera que els estudiants fan part dels estudis a l’estranger- amb l’objectiu específic de propiciar el coneixement, de manera vivencial, entre tots els pobles que participem d’aquesta variada idiosincràsia que conforma l’estat que també sentim nostre, l’espanyol.

I el meu cap es perd en hipòtesis ideals que ens permetrien, ja de ben menuts, conèixer el parlar i les costums dels gallecs, per exemple, en el si d’una família. Imaginem que es tractara d’ unes setmanes- vaja, com fan els estudiants de l’ESO quan van a Regne Unit, per fer immersió en l’anglès i la seua cultura, posem per cas. D’aquesta manera, la importància de mantindre les llengües autonòmiques s’entendria des de l’afecte, i no des de l’interès. Perquè clar- passe a trillar la síntesi- la paraula interès remet inequívocament a guanys, i els guanys van lligats irremissiblement al sentit econòmic. Ja hem pegat en pedra. L’ interès no és suficient per preservar una llengua; aquesta comesa, o es fa des de l’emoció, o no es fa.

Veges si no a mi qui em mana intentar entendre l’asturià, i poder articular més que siga un parell de paraules. De la mateixa manera que quan he estat a Marroc, he dut al darrere la llibreteta on he anat apuntant vocabulari, preguntes i expressions que m’apropaven a la gent local i que donaven com a resultat, més enllà de l’intercanvi material, una correspondència afectiva molt més profunda del que es pot transmetre vehiculant en una llengua internacional. Amb l’actitud d’estima cap a una llengua minoritària es reconeix, es respecta i es posa en valor, s’estima, als seus parlants. I això no té preu.

Tornem a València. Cada vegada que vinc, parlar el meu valencià és com donar  punyalades al vent. Mai no deixe de preguntar-me perquè em sent així. Trie expressar-me en valencià, conscient que el fet suscitarà un gest d’estranyesa en els interlocutors que em sortiran al pas. En el millor dels casos, es tractarà d’ una estranyesa amable, com la d’avui.

Mentre li explique a la dona de la botiga com vull la cistella i per a què, ella arruga les celles, però veig que m’entén. I fa menció de voler contestar-me en valencià, atrevint-se a repetir algunes paraules, tot i que és evident que no se sent còmoda- diria que és d’un lloc com ara Albacete, i que a sa casa no ha entrat mai el valencià. Com punyalades a l’aire que no puc deixar de pegar, inofensives com són, em surten les paraules, una darrere una altra. No puc deixar de parlar la meua llengua i al mateix temps patisc per si la dona no m’entén- per això les sent com punyalades, perquè em fan sentir com si estiguera rebel·lant-me de la manera més violenta.

Done fe que són tan inofensives com que me les clave a mi mateixa, puix en no sentir-me corresposta (cosa que trobe en sóc mereixedora), no us penseu que no sent també la fredor de les estocades. Persevere, però, en la meua elecció, fent les explicacions amb cura, vocalitzant bé, a un ritme moderat perquè el missatge resulte clar, intel·ligible. La dona em seguix perfectament; primer arruga les celles i quan té el sentit assimilat, fa intent d’articular la resposta en valencià començant amb algunes paraules, però acaba com li resulta més còmode, en la seua llengua materna, és a dir, en castellà.

Jo dins meu pense “Caram, tan bé com anava; quan ha pronunciat algunes paraules, mira que li ha parat bé, li ha canviat el semblant- de sobte l’he trobada més agraciada, estic segura que per l’empatia que m’ha mostrat”. Quan, al seu requeriment, surt el seu company de dins amb un altre model de cistella, seguisc emprant el valencià. I trobe bonic que aquest home, tot i ser de Castella i Lleó- resolc aquesta vegada, per l’accent més refinat- també m’entenga.

Clar- repare alleugerida- si viuen ací tota la vida és de suposar. Com tota la gent que viu a València provinent d’altres autonomies. Però, al mateix temps, com no s’han de sentir més còmodes en la seua llengua materna, que és l’oficial del nostre estat espanyol, on a la vegada es parlen les llengües cooficials de cadascuna de les seues autonomies? Per un moment, em sembla estar de viatge. No sé a quina autonomia concretament, però sé que és de parla castellana. A poc que em descuide, em puc passar al castellà pensant que no m’entenen.

Ben al contrari, però, em sorprèn un sentiment nou: m’agrada eixa sensació d’universalitat que em produeix vehicular amb el meu valencià amb gent d’altres orígens- València és tan diversa que en té molts. Haguera pogut canviar a la primera de canvi, ho admet; m’haguera resultat tan fàcil, tan automàtic, com quan em trobe per qualsevol altre racó de la geografia del meu país de parla castellana. Però avui, el sentiment il·lusionant no és solament constatar que entenen la meua llengua, sinó que han mostrat la voluntat de parlar-la.

Avui s’han produït dos fets coadjuvants: que jo no m’he canviat al castellà, i que els propietaris de la botiga de cistelles m’han respost amb una actitud tan empàtica que m’ha fet pensar que si la setmana que ve torne a per una altra cistella, sabran respondre’m en valencià. I dic això de “saber” des del que significa tindre competència lingüística en una llengua determinada, concepte de rabiosa actualitat contemplat en el marc de referència europeu, i que serveix per mesurar la capacitat per sortir-se’n en una situació determinada, emprant una determinada llengua.

Em sent feliç. Sé que aquesta botiguera, si jo tornara a per més cistelles, milloraria la seua competència lingüística. He de dir-vos (no vull allargar-me) que li he contat l’estil de viatge que fem amb bicicleta, que la darrera cistella ja els la vaig comprar a ells (com que són nacionals duren molt), que ara hem suspès el viatge al País Basc (la llengua del qual m’haguera agradat aprendre encara que mínimament a l’escola, igual que s’aprèn l’optativa de francès avui dia, posem per cas: uns quants anys i se’t queda l’empenta per tota la vida; una idea només, però l’agafes i si després et ve de gust, bé, ja sabeu…) doncs en aquesta situació de coronavirus no és imprescindible. I a tot el que anava dient-li, ella arrugava les celles i feia que sí amb el cap, repetia algunes paraules i a la fi m’ha dit “adéu”.

Al tren de rodalies em recree amb el que per a mi és el guany del dia. Un guany incommensurable, doncs és de naturalesa ancestral, la de la meua llengua i la seua cultura. Massa bonic per passar-hi de llarg. Per això despertar la sensibilitat entre la gent que habitem a la terreta, és tan important. I això o es fa des de l’emoció, o no es fa.

 

Cristina Soler / actriu i poeta