L’agricultura riberenca en la pandèmia: productivitat i diversificació / Adrià Girbés

0
237
Parcel.la citrícola abandonada al terme d’Alzira

En moltes parts de la Ribera (i en la resta del territori valencià) qualsevol pot vore com augmenta la   terra que es deixa de cultivar. Açò és un desaprofitament d’un recurs valuós i un fracàs econòmic i social;  ho mostra bé  quan no veiem aquest  abandonament    en zones agrícoles molt paregudes com a  Múrcia, Andalusia… És mala assignació quan  en el nostre territori trobem  extensions de terra de cultiu abandonades al costat d’altres zones ben cultivades que manifesten rendibilitat. Més evident:  la vall de la Casella en el terme d’Alzira ben cultivada i prop en el mateix terme  partides amb molt d’abandonament; també veiem  termes  que mostren molts camps sense cultivar i altres com l’Alcúdia, Alginet… pràcticament sense abandonament. S’ha de dir que els camps abandonats estan causant molts problemes (plagues..) als camps cultivats veïns  que produeixen i generen ocupació.   

Certament, hi ha  llocs  on l’abandonament té  causes difícilment superables: baixa productivitat, relleu del terreny, aigua cara… però en molts  (com és l’agricultura de regadiu fruitícola) és  una mala assignació de recursos.

És ben fonamentat que els incentius econòmics i els coneixements són els factors que expliquen  les decisions de produir o de no produir. Notem que la reducció de l’ocupació en l’agricultura  i l’augment en  altres activitats han fet en la  nostra comarca predominant la pluriactivitat o l’agricultura a temps parcial. En la pluriactivitat hi ha graus diversos de dedicació pels mateixos poseïdors de l’explotació. 

Durant molt de temps, molts ingressos modestos (i altres  que són alts) han sigut complementats per la pluriactivitat .     Una baixa rendibilitat  o  pèrdues, desincentiven l’interés per cultivar, sobretot quan els ingressos agrícoles han esdevingut una part reduïda  del conjunt dels ingressos familiars. D’un altre costat, els coneixements tècnics, econòmics i  comercials i  adaptar-se’n als canvis  respectius són  clau per a la rendibilitat. Per això quan no s’asoleixen el resultat són pràctiques no competitives. No només en els professionals sinò en la  pluriactivitat  veiem  bones pràctiques agrícoles producte de valorar el patrimoni, d’interès i formació que permeten la continuïtat de l’explotació, a pesar dels distints problemes que són comuns a tots.

Ara i més en el futur el coneixement agrícola expert  és essencial tant per als professionals com la pluriactivitat, les quals han de fer camí juntes. En molts casos les explotacions no podran adoptar les tecnologies disponibles i rendibles com ara un major nivell de  mecanització i la digitalització perquè l’escala de la seua producció és molt baixa.  La conclusió clara és   que són necessàries superfícies més grans, però sense exageracions impracticables;  per exemple, veiem  en el nostre territori explotacions  cultivades de poques  hectàrees que  són eficients i també més reduïdes però  que aconsegueixen una alta productivitat resultat de de bones pràctiques de cultiu.  En qualsevol cas, hi ha espai tant per a l’assaig com per a aprendre del que han fet altres en altres llocs. Una idea a desenrotllar: si en una àrea s’aconsegueix que predomine una mateixa varietat fruitícola és una forma de replicar una extensió gran i aprofitar les economies d’escala. 

Es molt oportú dir que la pluriactivitat és un cas del que s’anomena diversificació econòmica:  poseir   ingressos o inversions de naturalesa distinta dona una certa protecció contra adversitats recurrents com les crisis i canvis econòmics.

L’agricultura riberenca  ha fet que  gent que perd els seus negocis i treball tant en  la crisi de  2008 com  en altres anteriors tinguera segons els casos més o menys protecció. Ara amb  la crisi del covid_19 veiem la destrucció de moltes activitats econòmiques i l’ascens de la demanda frutícola la campanya passada i la que ha comença.

Afegir que com a resultat de la pandemia, l’orientació de sostenibilitat que  la UE imposa en les reformes econòmiques  fa molt necessària aquesta reorganització productiva per a reduir les emissions de CO2 i l’establiment de pràctiques sostenibles .

 

En aquest futur que encarem hi ha molta  incertesa (riscos que no coneixem) i  riscos probables com crisis financeres, canvi climàtic… Tot en conjunt són més incentius per a desenrotllar  la millora  agrícola i l’adaptació a condicions com les abans esmentades.  Tal vegada l’obstacle no és una manca d’actualització tècnica, ni l’aplicació de les noves tecnologies, sinò de tòpics falsos, comportaments irracionals i una visió a curt termini.  Tant les cooperatives com les administracions públiques no han sigut capaç ni de generar incentius intel·ligents per a conseguir els objectius esmentats ni de  llançar iniciatives a xicoteta escala per a experimentar per mitjà de prova i error.

Finalment ¿pensem que Israel i Holanda -models de gestió econòmica i tecnològica agrícoles- si estigueren en les nostres circumstàncies no haurien canviat ja?

 

Adrià Girbés Masià

Catedràtic d’Organització i Gestió comercial

Membre de l’Associació Espanyola d’Economia Agrària