En moltes parts de la Ribera (i en la resta del territori valencià) qualsevol pot vore com augmenta la terra que es deixa de cultivar. Açò és un desaprofitament d’un recurs valuós i un fracàs econòmic i social; ho mostra bé quan no veiem aquest abandonament en zones agrícoles molt paregudes com a Múrcia, Andalusia… És mala assignació quan en el nostre territori trobem extensions de terra de cultiu abandonades al costat d’altres zones ben cultivades que manifesten rendibilitat. Més evident: la vall de la Casella en el terme d’Alzira ben cultivada i prop en el mateix terme partides amb molt d’abandonament; també veiem termes que mostren molts camps sense cultivar i altres com l’Alcúdia, Alginet… pràcticament sense abandonament. S’ha de dir que els camps abandonats estan causant molts problemes (plagues..) als camps cultivats veïns que produeixen i generen ocupació.
Certament, hi ha llocs on l’abandonament té causes difícilment superables: baixa productivitat, relleu del terreny, aigua cara… però en molts (com és l’agricultura de regadiu fruitícola) és una mala assignació de recursos.
És ben fonamentat que els incentius econòmics i els coneixements són els factors que expliquen les decisions de produir o de no produir. Notem que la reducció de l’ocupació en l’agricultura i l’augment en altres activitats han fet en la nostra comarca predominant la pluriactivitat o l’agricultura a temps parcial. En la pluriactivitat hi ha graus diversos de dedicació pels mateixos poseïdors de l’explotació.
Durant molt de temps, molts ingressos modestos (i altres que són alts) han sigut complementats per la pluriactivitat . Una baixa rendibilitat o pèrdues, desincentiven l’interés per cultivar, sobretot quan els ingressos agrícoles han esdevingut una part reduïda del conjunt dels ingressos familiars. D’un altre costat, els coneixements tècnics, econòmics i comercials i adaptar-se’n als canvis respectius són clau per a la rendibilitat. Per això quan no s’asoleixen el resultat són pràctiques no competitives. No només en els professionals sinò en la pluriactivitat veiem bones pràctiques agrícoles producte de valorar el patrimoni, d’interès i formació que permeten la continuïtat de l’explotació, a pesar dels distints problemes que són comuns a tots.
Ara i més en el futur el coneixement agrícola expert és essencial tant per als professionals com la pluriactivitat, les quals han de fer camí juntes. En molts casos les explotacions no podran adoptar les tecnologies disponibles i rendibles com ara un major nivell de mecanització i la digitalització perquè l’escala de la seua producció és molt baixa. La conclusió clara és que són necessàries superfícies més grans, però sense exageracions impracticables; per exemple, veiem en el nostre territori explotacions cultivades de poques hectàrees que són eficients i també més reduïdes però que aconsegueixen una alta productivitat resultat de de bones pràctiques de cultiu. En qualsevol cas, hi ha espai tant per a l’assaig com per a aprendre del que han fet altres en altres llocs. Una idea a desenrotllar: si en una àrea s’aconsegueix que predomine una mateixa varietat fruitícola és una forma de replicar una extensió gran i aprofitar les economies d’escala.
Es molt oportú dir que la pluriactivitat és un cas del que s’anomena diversificació econòmica: poseir ingressos o inversions de naturalesa distinta dona una certa protecció contra adversitats recurrents com les crisis i canvis econòmics.
L’agricultura riberenca ha fet que gent que perd els seus negocis i treball tant en la crisi de 2008 com en altres anteriors tinguera segons els casos més o menys protecció. Ara amb la crisi del covid_19 veiem la destrucció de moltes activitats econòmiques i l’ascens de la demanda frutícola la campanya passada i la que ha comença.
Afegir que com a resultat de la pandemia, l’orientació de sostenibilitat que la UE imposa en les reformes econòmiques fa molt necessària aquesta reorganització productiva per a reduir les emissions de CO2 i l’establiment de pràctiques sostenibles .
En aquest futur que encarem hi ha molta incertesa (riscos que no coneixem) i riscos probables com crisis financeres, canvi climàtic… Tot en conjunt són més incentius per a desenrotllar la millora agrícola i l’adaptació a condicions com les abans esmentades. Tal vegada l’obstacle no és una manca d’actualització tècnica, ni l’aplicació de les noves tecnologies, sinò de tòpics falsos, comportaments irracionals i una visió a curt termini. Tant les cooperatives com les administracions públiques no han sigut capaç ni de generar incentius intel·ligents per a conseguir els objectius esmentats ni de llançar iniciatives a xicoteta escala per a experimentar per mitjà de prova i error.
Finalment ¿pensem que Israel i Holanda -models de gestió econòmica i tecnològica agrícoles- si estigueren en les nostres circumstàncies no haurien canviat ja?
Adrià Girbés Masià
Catedràtic d’Organització i Gestió comercial
Membre de l’Associació Espanyola d’Economia Agrària
