Paraules velles, paraules noves (55) / Leo Giménez

0
156
Leo Giménez

“Paraules velles, paraules noves” és un espai setmanal de Riberaexpress, de divulgació de les incorporacions a la normativa del valencià admeses per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres autoritats lingüístiques de referència de la nostra llengua. En els últims temps han anat incorporant-se a la nostra normativa lingüística paraules, expressions, accepcions, estructures i formes ben integrades en l’ús, procedents de la parla tradicional, de préstecs necessaris o de formes modernes que no tenien la condició de normatives i que calia incloure en el codi normatiu, per raons de necessitat comunicativa i de precisió en molts casos.

Amb la finalitat de contribuir a divulgar eixes aportacions a la normativa, entre els usuaris i els aprenents d’esta llengua, publiquem setmanalment “Paraules velles, paraules noves”. Paraules, expressions o formes que són “velles” pel seu ús tradicional, però que són “noves” o relativament “noves” per a la normativa. O que són realment noves, com molts neologismes, i ben integrades en l’ús real en la parla i en l’escriptura. I acceptades normativament per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres institucions de referència en la nostra normativa lingüística. Esta secció la firma Leo Giménez, lingüista, autor d’El valencià és fàcil (Reclam Editorial, 2016).

 

PARAULES VELLES, PARAULES NOVES

Paraules, formes i accepcions en valencià que no eren normatives i ara sí que ho són, o no eren preferents i ara sí que ho són, o poden ser-ho

Incorporacions a la normativa del valencià en els últims anys

 

Acabar per

La construcció acabar per + infinitiu és normativa, registrada en el Diccionari normatiu valencià. També la inclou el Diccionari de la llengua catalana, des de 2019. Té el significat de ‘fer finalment una cosa’, “Acabaren per deixar d’anar a l’apartament de la platja”, “Acabaré per no parlar-me amb Vicent”. També la té incorporada l’ésAdir, el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Han usat esta construcció, en el sentit apuntat, Miquel Adlert, Joan Fuster, Enric Valor, Joan Pla, Josep Franco, Emili Casanova, Vicent Brotons, Josep Ballester, Manel Joan Arinyó, Toni Cucarella i Francesc Bayarri, entre altres, com informa el Corpus Informatitzat del Valencià.

 

Cana

La paraula cana, com a ‘cabell blanc’, és normativa, “M’ha eixit una cana, prompte començarà a fer-se’m tot els cabell blancs”, “Té canes des de ben jove”. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua la té registrada en el Diccionari normatiu valencià. En este sentit també la tenen inclosa en les seues pàgines el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu), l’ésAdir, el Diccionari descriptiu de la llengua catalana i el Diccionari de la llengua valenciana de la RACV. Bonaventura Guillén Engo, Carme Miquel, Jordi Colomina i Lucrècia de Borja i Bairén, entre altres, han emprat el vocable cana, en el sentit de cabell blanc, en les seues obres, com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià.

 

Com a molt

La locució com a molt, en el sentit de ‘com a màxim’, ‘a tot estirar’, es troba registrada en el Diccionari normatiu valencià. “Com a molt hi havia cinquanta persones”. També la inclou Diccionari de la llengua catalana, des de 2007. A més, la té registrada també el Gran diccionari de l’Enciclopèdia Catalana i l’ésAdir. Han emprat esta locució, en el sentit mencionat, Josep Vicent Marqués, Joan Fuster, Bernat Capó, Vicent Josep Escartí, Josep Piera, Toni Cucarella, Joan Olivares, Josep Palomero, Àngel Calpe i Vicent Baydal, entre altres, com constata el Corpus Informatitzat del Valencià.

 

Enterar-se

El verb i pronom aglutinats enterar-se és una forma normativa registrada en el Diccionari normatiu valencià, amb la marca de col·loquial. Té el mateix significat que assabentar-se, ‘informar-se d’alguna cosa, adquirir-ne coneixement’, “Entera’t d’una vegada, Marga no et vol, està enamorada d’Ignasi”, “No m’havia enterat que els veïns havien venut la casa”. El tenen registrat també el Diccionari català-valencià-balear i el Diccionari de la llengua valenciana de la RACV. Han emprat este verb, entre altres, Pere Joan Porcar (1585), Josep Esplugues (1763), Josep Bernat i Baldoví, Eduard Escalante, Francesc Palanca i Roca, Teodor Llorente, Francesc Almela i Vives, Emili Casanova, Pepa Guardiola, Víctor Labrado i Maurici Belmonte, com informa el Corpus Informatitzat del Valencià.

Esguitar

El verb esguitar té el significat de ‘fer esguits’, “No t’acostes, que l’aixeta esguita’, ‘banyar o embrutar d’esguits’, “El cava ha esguitat el sostre del menjador”, “Posa’t un davantal si no vols esguitar-te d’oli”, ‘arruixar, banyar’, “Quan planxes la camisa, esguita-la amb una miqueta d’aigua”. Té sentit figurat com en ‘tacar, macular’,  “Aquell escàndol ens va esguitar a tots”. El tenen registrat la majoria dels diccionaris de la nostra llengua, alguns com a opció secundària, en relació al sinònim esquitxar, però l’Acadèmia Valenciana de la Llengua l’ha considerat opció principal, d’acord amb l’ús en la parla valenciana. És un verb usual entre els escriptors valencians.

Esguitós

L’adjectiu esguitós/osa significa ‘que esguita’. També fa referència a ‘persona que té o manifesta mal geni’, “No li digues res a Florenci que està molt esguitós, s’ha alçat amb la castanya torta, de molt mal humor”, “Empar sempre està de mala llet, sempre esguitosa”. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha donat a este adjectiu caràcter normatiu definitivament en registrar-lo en el Diccionari normatiu valencià. El tenen inclòs en les seues pàgines el Diccionari català-valencià-català, el Diccionari general de Francesc Ferrer Pastor, el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu), el Gran diccionari de l’Enciclopèdia Catalana i el Diccionari de la llengua valenciana de la RACV. Han emprat este adjectiu Josep Pascual Tirado, Enric Valor, Francesc Gisbert, Joaquim Martí Mestre, Àngels Moreno, Sofia Moltó, Francesc Fenollosa, Vicent Garcia Perales, Carmen Castillo, Josep Àngel Mas, Teresa Olmos, Josep Lozano i Urbà Lozano, entre altres, com consta en el Corpus Informatitzat del Valencià.

Sortit

Un sortit és ‘moviment o commoció brusca del cos produïda per alguna sensació sobtada, per una impressió de por o d’esglai’, “Com que no esperava vore’m en l’escriptori, pegà un bon sortit quan reparà en la meua presència”, “Quin sortit que van pegar quan ens veren arribar ferits!”. Este vocable té condició normativa en haver-lo inclòs l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el Diccionari normatiu valencià. Tenen registrada esta paraula en este sentit el el Diccionari català-valencià-català, el Diccionari general de Francesc Ferrer Pastor, el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu) i el Diccionari de la llengua valenciana de la RACV. Han emprat este vocable Joaquim Garcia Girona, Miquel Domínguez, Gaetà Huguet, Enric Valor, Abelard Saragossà, Toni Cucarella, Josep Saborit, Vicent Ortega i Àlan Greus, entre altres, com informa el Corpus Informatitzat del Valencià.