Pudor a ceba podrida / Opinió: Xavier Cantera

0
304
Xavier Cantera

Passejant la meua lectura per diferents espais mediàtics vaig arribar a un, on, la seua plantació saturava l’ambient d’una forta olor de ceba podrida. Em vaig interessar pel seu cultiu i vaig recordar una imatge que ja feia temps vaig constatar amb els meus propis ulls. Un grup de joves amb alguna diferència funcional creuava corrent l’antic pas a nivell per a accedir a l’estació de la Renfe, amb signes clars de precipitació per arribar al tren, ja que no s’havien acabat de vestir amb la seua roba de carrer i vaig comprovar que uns xorritons marrons cobrien els seus avantbraços i mans com a tatuatges insans de traballar  amb les cebes i sense temps per a la seua neteja personal abans de desplaçar-se a les seues cases després d’una jornada de treball. D’aquella falta de qualitat laboral vénen aquestes possibles denúncies?

La nostra Comunitat Valenciana té el prurit de ser de les millors estructurades amb organitzacions que es dediquen, segons els seus estatuts, a la defensa i compliment dels drets de les persones amb diferències funcionals. Dic això perquè el primer que ha fallat, crec, ha sigut la permanent inspecció laboral de la conselleria corresponent davant els possibles incompliments de la llei i de la normativa dels Centres Especials d’Ocupació. D’altra banda, sembla que les confederacions i federacions més representatives del sector tampoc han visitat les plantacions en les quals, sembla ser, alguna olor de podrit o a esclavitud moderna s’estava produint, començant per un element que, a hores d’ara ja hauria de ser per dret ordinari i signe evident de normalització laboral, com és l’estructura i la representació sindical en els Centres Especials d’Ocupació. És trist comprovar que cal esperar al cabreig d’un treballador acomiadat que tire de la manta per a assabentar-nos del que passa en algunes plantacions del sud social.

Diuen els experts que la ceba es pot podrir per fongs, bacteris, virus, insectes i, sobretot, per manques: de magnesi i de fertilitzants (als quals obliguen les lleis valencianes i la Declaració dels drets de les persones amb diferències funcionals), però també per arrancar-les amb la calor dels beneficis ràpids i deixar el producte tirat al camp sota l’ardent sol de la indiferència. Tant de bo haguera sigut només la forta olor de ceba que inundava l’entorn de l’estació quan arribaves de viatge. Aquest era suportable però la pudor de ceba podrida és inaguantable.

Xavier Cantera