Memòria de cinemes d’Alzira / Josep i Juli Camarasa

0
805
L'antic Cinema Casablanca d'Alzira

Si déiem que per a als alzirenys de 50 anys i més -pam amunt, pam avall- el cinema ha estat en la nostra formació mental com una mena d´autèntica universitat, no seria cap exageració a la qual tan acostumada és la nostra gent. Allò que passa -i com passa- en la pel.lícula Cinema Paradiso, i en tantes altres del bon cinema neorealista italià, a nosaltres els alzirenys, ens resulta ben familiar, encara més: intimíssim. El cinema espanyol d´estil mítico-folklòric com el d´estil costumista o el més crític i el nord-americà en tota la seua àmplia gamma de gèneres han contribuït poderosament a modelar el nostre imaginari col.lectiu.

Ara, però, volem fer memòria de la gran quantitat de cinemes que hi havia a Alzira a partir dels seixantes i de la relació experiencial de les generacions nascudes en acabar la guerra civil amb el fet cultural i social del cinema.

I és obligat referir ací en primer lloc el Teatre Cervantes, que com molts altres locals semblants també es feia servir com a sala de cinema. Construït a mitjans de la dècada dels 20 del segle passat, amb una façana amb certa pretensió d´estil, era considerat un dels millors de València. L´entrada principal es trobava a la Plaça Major. Posseïa un amplificador RCA que donava el millor so de l´època. Els constructors  Moscardó, Garrigues, Alberola i Dasí en foren els seus propietaris primers, i ja l´any 34 Fernando Guardiola es va convertir en el nou propietari. La família Guardiola, acabada la guerra, va continuar sent-ne la propietària. Quant a les pel.lícules que s´hi projectaven, ja des dels inicis comptava amb un esplet de bona qualitat, sempre amatent a programar les estrenes que circulaven pels mercats. L´últim film que s´hi projecta va ser el ja clàssic Becket, prova de la qualitat de la seua programació. ¡Quants vívids records i intenses emocions, quant de plaer, i quantes vivències singulars han compartit les generacions alzirenyes d´abans de la guerra i les de després en visionar , absorts i transportats pel magnetisme màgic de belles imatges i paraules, tanta història cinematogràfica! Per als nascuts cap a les acaballes dels 50 ens en  resta un record tènue i difús. Per desgràcia, l´any 65 comença el seu enderroc, i amb este, Alzira no només perd  un cinema, sinó també un dels seus edificis emblemàtics. Una pèrdua d´entre tantes que estaven per vindre.

Un altre edifici de renom era el Gran Teatre. Local construït el 1921, propietat de l´Ajuntament d´Alzira, ha estat regentat al llarg de la seua accidentada història per diversos empresaris (Miguel Zorita, Juan Guardiola). Este local també va fer de cinema. Es tractava d´un bell edifici modernista. Amb una sala immensa, cadires de fusta, llotges als laterals i un galliner per a allotjar tota la jovenalla que feia gresca a cada escena lleument eròtica o marcadament humorística, o que aplaudia cada vegada que el(s) bo(ns) triomfava(en) sobre el(s) dolent(s). Sorprenia que la gent poguera fumar, que la xicalla poguera córrer pels corredors –central i laterals-, que el xivarri constant de part del públic fera impossible seguir les pel.lis amb l´ atenció deguda. L´homenatge al caos i la subversió de les convencions socials que véiem en les pel.lícules dels germans Marx, de El prim i el gras, de Charlot, es veia reflectit al pati de butaques, però sobretot al galliner. Ja de ben menuts aprendríem l´humor corrosiu, la pallasseria subversiva i el lirisme vital de personatges que es comportaven com uns vertaders àcrates sense que aleshores entenguérem el fondo de les seues humorades. En aquella època anar al cinema suposava una de les aventures més transcendents per a un infant.

No molt lluny de l´antic 26 del Carrer Nou (oficialment Carrer de Santa Teresa), on vivíem nosaltres, més o menys a l´actual número 18, hi havia el cinema Giner. Igual com El Gran Teatre, es tractava d´un cinema d´hivern  compost per una sala en planta baixa, amb sol de fusta i un amfiteatre que feia de galliner situat en un primer  sota la cabina de projecció, que ocupava uns 70/90 m2 a la part d’enrere i estava format per diverses bancades corregudes de fusta, també amb sol de fusta, tant al galliner com al pati de butaques. També ací es prodigava l´aplaudiment entusiasta quan al so de corneta acudia el regiment de cavalleria en suport dels  colons, vaqueros que es veien amenaçats per l´assetjament dels indis, que queien fulminats com a mosques. Pobres indis! Les funcions de vaqueros eren tot un gènere que feia estralls, tant que un dels entreteniments preferit dels xiquets era jugar a indis i vaqueros. El gènere d´aventures com ara La mòmia, els melodrames com Lo que el viento se llevó, les superproduccions mitològiques com Cleopatra o les de romanos com Rómulo y Remo eren habituals en les programacions. Hollywood era la productora que hi predominava. Quant al cinema espanyol, podem referir com una mostra merament indicativa del que es produïa aleshores pel.lícules com Bienvenido Mr. Marshall en el gènere del costumisme d´humor, El Verdugo en el de la tragicomèdia, o  comèdies de la mena de El tigre de Chamberí, Botón de ancla, Las chicas de la cruz roja o Manolo guardia urbano. El castellà era la llengua que vehiculava tot aquell món de l´entreteniment, cosa que es veia com a normal en una Alzira quasi del tot valencianoparlant.

Amb el temps, ens acostumaríem a actors de la talla de Clark Gable, Kirk Douglas, Burt Lancaster, Gregory Peck, Gary Cooper, James Stewart, Henry Fonda i tantíssims altres, així com a actrius com Marylin Monroe, Greta Garbo, Ava Gardner, Elisabeth Taylor, les quals descollaven per la seua icònica i sensual bellesa, sex símbols de la seua època dels quals mancàvem per estes latituds, com pel seu execel.lent treball actoral. D´entre les actrius i actors espanyols, sense exhaurir-ne la nòmina, destacaven aleshores Fernando Fernán Gómez, Arturo Fernández, Sara Montiel, Carmen Sevilla, Pepe Gisbert, Tony Leblanc, Marujita Díaz, Concha Velasco, Paco Martínez Soria i, sobretot, els xiquets prodigi herois del moment Mari Sol i Joselito.

L’estiu era l’època més emocionant de cinema, ja que experimentàvem el plaer d´anar amb l’entrepà, i a més vetlar. N´hi havia més d´un. El cinema Piscina, el cinema terrassa Monterrey, al camp de futbol d´Alzira, en què projectaven pel.lícules sobre un gran frontó, però cap d’ells tenia tant de glamour i tanta bellesa  com el cinema  terrassa Casablanca, o simplement el  Casablanca, una terrassa  d’estiu que feia honor al seu nom, ja que totes les seues parets, llotges i espais interiors estaven pintats  de blanc, i a més amb la singularitat de tindre un grandíssim lledoner al lloc posterior on eren els seients.

El Cinema Casablanca estava comunicat amb la part de darrere del Cinema Giner  (donava a la cantonada del final de l´avinguda dels Sants Patrons, on ara hi ha el forn L´Espiga i un Mercadona). Tots dos tenien continuïtat i comunicació i eren del mateix amo, Juan Guardiola, de manera que les màquines de projecció s’utilitzaven en un costat o un altre depenent de la temporada, bé d´hivern o d’estiu.

Cada estiu, a l’inici de la temporada, ens enlluernava amb el seu blanc nuclear i amb la màgia de poder disfrutar d´unes funcions entretingudes, de qualitat acceptable i un bon sopar convivial on es reunien al voltant d´unes taules, com en un bar, colles, famílies, parelles amigues, on els nanos podien jugar corrent amunt i avall, encara que no d´una forma tan escandalosa com al Gran Teatre. ¡Quin enyor d´aquell vetlar tan mediterrani! Una bona amanida amb pimentó i tomaca en salmorra, un entrepà suculent per a no aprimar-se, cacaus, tramussos, i si ens estiràvem una mica papes i ametles, i per rematar cafè i copa, i molta alegria de viure. El plaer de fumar s´hi permetia per als adultes.

Anys més tard, el nostre poble o ciutat, com ho preferiu, va gaudir d´una extraordinària iniciativa comercial: l´any 1960, el gran emprenedor Bautista Soler construïx el Cine Colón. Anar per primera vegada al Colón era com si ens transportaren a un altre planeta, la flipància era entusiàstica: butaques còmodes, cinema gran, presentadors, dones simpàtiques a la taquilla…Probablement, va arrancar amb una entrada de 22 pessetes els diumenges. Si als cinemes anteriors es podia disfrutar de tres funcions, ara amb dos ja anaves ben servit. La vox populi deia que les parelles, arrecerades en les butaques finals, de manera discreta, de vegades podien gaudir d´una altra pel.lícula. Una vegada més, l´escola d´erotisme que va suposar el cinema en aquella època tenia un reflex entre el personal jove, àvid i famolenc de sexe i afanyós d´espolsar-se el llast d´una repressió sexual quasi inveterada.

Les terrasses d´estiu Piscina i Monterrey també van tindre els seus dies de glòria. En aquella Alzira en què encara la majoria no gojava dels màxims conforts del desarrollisme: cotxe, apartament en Cullera o Tavernes, vacances pagades, l´alternativa a l´abast de tot el món d´anar al cinema d´estiu era quasi com una festa diària. S´omplien de gom a gom, i el goig de la convivialitat dels sopars, no tan plaents i amb tanta comoditat com al Casablanca, amb els amics, amb altres parelles,  i l´entreteniment de pel.lícules acceptables suposaven un gran goig comunitari. En tots dos casos, el local que de matí havia pogut servir per a una funció –nadar o fer esport- arribada la nit es disfrutava i s´aprofitava per vore cinema. El cinema de la terrassa Piscina, on també hi havia la piscina municipal, estava ubicat en el carrer Hort dels Frares i Gilabert Martí. Era un local més menut que l´extens Monterrey, però més recollit i acollidor, amb arbres pels voltants, un bar a l´entrada i més ben proveït de vitualles. El cinema terrassa Monterrey era al camp de futbol vell, al carrer Verge de la Murta. Es trobava més a la intempèrie, era més gran i també més desangelat. Foren els seus primers propietaris José Mª Andrés i Miguel Fenollosa. Els últims anys d´estos dos cinemes d´estiu oferien una programació fluixa i l´afluència de públic era magra i esllanguida. La vivor d´antany s´havia apagat.

Poc després d´obrir-se el Colón, s´inaugura el 1964 el cinema Reyno, que es trobava encastat en l´edificació Mayvi. Un any abans d´acabar l´obra, es posa en funcionament la sala de projeccions de tan mastodòntic cinema. Poc després, Miguel Vila va proposar als empresaris valencians José Mª Andrés i Miguel Fenollosa entrar en la societat Cinema Reyno. En l´última etapa se´n féu propietari Bautista Soler. Quant al nom, es podria pensar que té a vore amb el de l´actual Plaça antic Regne de València, però permeteu-nos contar una xicoteta història a tall d´anècdota aclaridora. El nom va ser escollit en un concurs patrocinat publicitàriament per l´emissora EAJ 54 Ràdio Alzira Cadena SER. Mitjançant un concurs popular que va durar una o dos setmanes, amb profusió de trucades telefòniques, es trià eixe nom perquè sonava més xic, projecció de desitjos de grandeur i modernitat dels alzirenys de l´època, que volien parangonar-se, i fins i tot superar algunes ciutats pròximes (rivals quant al nivell de desenvolupament i nombre d´habitants, i en certa mesura d´anomenada històrica més assentada) com Xàtiva o Gandia. “Si Alzira tinguera platja les guanyava a totes”, fantasiejava la febrosa mentalitat popular del moment. Qui té fam, somia rotllos.

El Reyno, pel seu gran aforament, comoditat de les butaques, pantalla gegant, enorme hall a l´entrada, era un cinema monumental. En veritat, el Reyno i el Colón competien per vore qui oferia la millor programació, si bé, a la llarga, es va constatar que la del Reyno s´especialitzà en films d´un públic de gran abast, més comercials, i la del Colón en pel.lícules que, sense deixar de ser comercials, eren de millor qualitat. Fóra com fóra, quan el que feia l´un no ens convencia, comptàvem amb l´opció d´anar a l´altre que sovint satisfeia les nostres exigències de qualitat. L´any 2007 aquest cetaci dels cinemes alzirenys viuria la seua mort.

Del Salomón, poca cosa podem dir-ne.  Degué obrir poc després del Reyno, entre el 1965 i el 1966. N´era propietari el mateix amo del Colón, Bautista Soler, qui en aquella època ja s´havia convertit en un dels més potents empresaris espanyols del sector. Seguint la tendència imperant de la monumentalitat, superava en magnitud de la pantalla i qualitat del so al Reyno. Com a novetat i singularitat, fou un dels primers cinemes de València a incorporar la tecnologia del sistema Todd-Ao (nom del qual els xiquets, fent-ne burla, deien que al Salomón estava “to dao”). La qualitat d´imatge i so n´era molt superior a la de la resta de formats panoràmics existents. Però, com que es trobava en una zona del poble perifèrica, encara que densament poblada, i el sistema de projecció era propici a les grans superproduccions com ara La Bíblia de John Houston, es va especialitzar en les produccions espectaculars, i atreia, sobretot, a més del gran públic popular, un públic infantil i juvenil. El 1982, la pantanada el va deixar tocat i afonat. Tancats ja uns anys abans els mastodòntics Reyno i Salomón, el 2011, el bregós i resistent Colón, també sucumbeix. Però gràcies a l´atreviment de la família Calvo, el 2013 encara viurà una revifada, sent rebatejat amb el nom Kineland Productions. El van convertir en un cinema modern com els de les grans ciutats, que havien sobreviscut a la gran crisi del sector. Cinema de múltiples sales, oferia una programació rica i variada mirant de satisfer el gust de tota mena de públic. Per desgràcia, va ser un intent fracassat. El 2017 l´enterraven definitivament.

El tancament del Colón suposava la clausura d´una època, el final d´un temps històric en què el sentit del cinema, dels cinemes, expressava socialment i culturalment una altra cosa.

Josep Camarasa/Juli Camarasa