Paraules velles, paraules noves (46) / Leo Giménez

0
199
Leo Giménez

“Paraules velles, paraules noves” és un espai setmanal de Riberaexpress, de divulgació de les incorporacions a la normativa del valencià admeses per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres autoritats lingüístiques de referència de la nostra llengua. En els últims temps han anat incorporant-se a la nostra normativa lingüística paraules, expressions, accepcions, estructures i formes ben integrades en l’ús, procedents de la parla tradicional, de préstecs necessaris o de formes modernes que no tenien la condició de normatives i que calia incloure en el codi normatiu, per raons de necessitat comunicativa i de precisió en molts casos.

Amb la finalitat de contribuir a divulgar eixes aportacions a la normativa, entre els usuaris i els aprenents d’esta llengua, publiquem setmanalment “Paraules velles, paraules noves”. Paraules, expressions o formes que són “velles” pel seu ús tradicional, però que són “noves” o relativament “noves” per a la normativa. O que són realment noves, com molts neologismes, i ben integrades en l’ús real en la parla i en l’escriptura. I acceptades normativament per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres institucions de referència en la nostra normativa lingüística. Esta secció la firma Leo Giménez, lingüista, autor d’El valencià és fàcil (Reclam Editorial, 2016).

 

PARAULES VELLES, PARAULES NOVES

Paraules, formes i accepcions en valencià que no eren normatives i ara sí que ho són, o no eren preferents i ara sí que ho són, o poden ser-ho

Incorporacions a la normativa del valencià en els últims anys

 

Apremiar

Apremiar és un verb que té caràcter normatiu en haver-lo inclòs l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el Diccionari normatiu valencià. Té el sentit de ‘donar pressa a algú per tal que faça o acabe alguna cosa’, “Apremia el xiquet que acabe ja el deure, que hi ha pressa; si no movem ja, farem tard a la boda de la tia”, “Hisenda ens apremia a pagar la sanció per no haver fet la declaració de la renda”. Té, entre altres, el sinònim constrényer, molt usat en el llenguatge administratiu i en el literari. El Diccionari català-valencià-balear i el Diccionari de la llengua valenciana de la RACV tenen registrat també el verb apremiar. Josep Esplugues, Germà Colon, Fina Bellver i Felip Gumbau, entre altres, han emprat este verb, com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià.

 

Berberetxo

El vocable berberetxo té el significat de ‘mol·lusc lamel·libranqui bivalve (Cerastoderma edule), de tres a cinc centímetres de diàmetre, perímetre arredonit i d’un color blanc groguenc, i de carn comestible i molt apreciada’, “Si demanem catxels o escopinyes, a saber què ens portarà el cambrer, millor que demanem berberetxos”. És normatiu i registrat en el Diccionari normatiu valencià. És una paraula plenament integrada en la parla valenciana i en les altres variants d’esta llengua. Possiblement és un galleguisme, i no un castellanisme, encara que al valencià-català penetra com a préstec a través del castellà. Té els sinònims catxel i escopinya, usats a voltes en el llenguatge literari, però d’ús escàs o nul en la parla corrent i quotidiana. Més informació sobre l’ús del vocable berberetxo, en els articles “Una de berberetxos” i “El racionalisme lingüístic en l’era digital”, de Josep Lacreu, en el blog Pren la paraula, de Levante-EMV.  

 

Cabrejar

El verb cabrejar, com s’empra majoritàriament en la variant valenciana de la llengua, té el sentit de ‘fer enfadar molt (a algú)’, ‘enfadar-se molt’, “No el faces cabrejar, que té molt mal geni”, “S’ha cabrejat per unes al·lusions a son pare”, “Si cada vegada que el València no guanya te cabreges, ja tens faena, te cabrejaràs moltes vegades”. Té caràcter normatiu, amb la marca de col·loquial, en haver-lo inclòs l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el Diccionari normatiu valencià. Té els sinònims emprenyar, malcorar, irritar i altres. També el tenen inclòs en les seues pàgines el Diccionari de la llengua valenciana de la RACV, el Gran diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, ésAdir, i el Gran diccionari 62 de la llengua catalana. Han emprat el verb cabrejar, en el sentit descrit, Josep Vicent Marqués, Mercé Viana, Gemma Lluch, Manuel Molins, Manuel Baixauli, Rafa Gomar, Encarna Sant Celoni, Maurici Belmonte, Josep Àngel Mas Castells, Vicent Garcia Perales, Francesc Fenollosa i Sofia Moltó, entre altres, com constata el Corpus Informatitzat del Valencià. El verb cabrejar també té el sentit de ‘formar, el mar, onades menudes blanques de bromera’, “L’aigua cabrejava a causa del vent”.

 

Canxa

Una canxa és ‘en alguns esports, superfície rectangular limitada per parets i línies on es practica el joc’. Els camps de joc i pistes de futbol, tenis, bàsquet, voleibol, handbol i altres són canxes. Esta paraula ha sigut incorporada, com a normativa, al Diccionari normatiu valencià per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. És un neologisme procedent del quítxua, ‘llengua ameríndia parlada a l’Equador, el Perú i Bolívia’. Té incorporada també esta paraula el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià. També el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu), referida a la pista de joc de la pilota valenciana i de la basca, i el Gran diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, referida a la pilota basca. Han emprat el terme canxa Carles Salvador, Albert Hernández i Xulvi, Àngels Moreno, Enric Lluch, Julio Gómez, Rafael Escobar, Antoni Martínez Soler i Pilar Gregori, entre altres, com constata el Corpus Informatitzat del Valencià. Hi ha també la locució donar canxa, ‘donar participació a algú en un assumpte, tema, discussió, etc.’

 

Dòberman

El nom dòberman fa referència a ‘raça de gos de guarda de talla mitjana, de cap estilitzat, amb orelles punxegudes, pèl suau, curt i llustrós de color negre, i cua molt curta’, ‘gos d’esta raça’. És un neologisme procedent de l’alemany dobermann. Ha sigut incorporat al Diccionari normatiu valencià; té, per tant, la condició de paraula normativa. El tenen arreplegat també en les seues pàgines el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu), el Diccionari pràctic d’ús del valencià (Bromera-Lacreu), el Gran diccionari de l’Enciclopèdia Catalana i l’ésAdir, el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Manel Joan i Arinyó, Francesc Bodí, Manuel Baixauli, Ramon Ramon, Jordi Botella, Xavier Aliaga, Felip Gumbau i Vicent Borràs són alguns dels autors que han emprat el vocable dòberman en els seus textos.

Pleit

El vocable pleit té el significat de ‘procediment contenciós, civil o criminal, entre dos parts litigants’, ‘contesa, diferència o litigi entre dos persones, o en una família, o entre dos grups’, “Hem guanyat el pleit, tornem a treballar en l’empresa”, “Els Pastor tenen un pleit ben gros, pel tema de l’herència de sa mare”, “Me’n vaig d’esta casa, no vullc més pleits amb el veí del costat”. És una paraula i forma d’ús tradicional i la que s’usa majoritàriament en la parla valenciana. Té el sinònim plet, més usual en la parla catalana. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha donat carta de naturalesa normativa, definitivament, a este vocable incloent-lo en el Diccionari normatiu valencià. Tenen registrat este vocable el Diccionari català-valencià-balear, el SALT, el Diccionari general, de Francesc Ferrer Pastor, el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu), el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià i el Diccionari de la llengua valenciana de la RACV. És una paraula genuïna d’esta llengua, la trobem documentada en 1263, i anys i segles posteriors, en el Llibre de la Cort de Justícia d’Alcoi, en el Llibre de la Cort de Justícia de Cocentaina, firmat per Martín de Azagra en 1269, en un document firmat per Berenguer de Ripoll en 1277, en el Llibre de la Cort de Justícia de València, en 1280, en els Furs de València, 1329, en Pere el Cerimoniós, 1344, en Bernat Oliver, 1400, i en segles posteriors. Bernat i Baldoví, Eduard Escalante, Lluís Fullana, Carles Salvador, Josep Giner i Marco, Damià Mollà, Eduard Mira, Joan Olivares, Ramon Ferrer, Maurici Belmonte, Jordi Colomina i Josep Palomero són alguns dels autors que han emprat el vocable pleit en les seues obres.