Els capurrullos i la processó de Divendres Sant (2) / Juli Camarasa

0
563

En havent dinat, a casa, tots anàvem enfeinats, calia deixar-ho tot a punt per a poder eixir en la processó. Ara empaquetant els caramels i les peladilles, adés la mare fent els últims retocs a les vestes dels fills; la meua vesta, per cert,  heretada del meu germà, de quan tenia cinc anys, a la qual ma mare ja li havia fet bona cosa d´afegitons, tenint en compte que jo eixia per primera vegada cap als 9 anys. També calia comprovar que el capurrullo estava ferm i ajustar-hi bé la funda, preparar les cadires per a situar-les enfront del cinema “Colón”, -ja desaparegut situat a la vora de l´actual pastisseria Llopis-  que era el lloc més pròxim on vivíem nosaltres, al “carrer nou”, oficialment Carrer Santa Teresa…Els nervis i l´emoció se´ns menjaven. L´emoció: quina emoció! Confesse que la festa del Divendres Sant d´Alzira sempre m´ha arribat més al cor que  les falles. I sempre m´he preguntat per què. Potser pel fet que en aquell temps, anys seixantes, la processó era una festa, encara que a alguns joves d´ara els coste de creure, més popular que les falles. En la processó participava tot el poble: els uns com a actors, tot desfilant, i els altres com a espectadors, tot admirant la bellesa, la solemnitat i la parsimònia d´un rite catòlic tan marcadament llatí, però també hi havia un element popular que provocava tanta censura i rebuig com entusiasme: el gamberrisme d´alguns capurrullos –concentrat en algunes andes, no en totes- que consistia a fer bestieses a l´hora de donar paquets: donar potes de gall, jugar a driblar l´entrega d´un paquet fins amollar-li una bona paquetada al cap a un amic, a un veí, oferir junt amb el paquet altres artefacte com ara xumets de nadons, llançar una pluja de paquets contra els fanals i fondre les perilles que il.luminaven el trajecte per on passava la processó…En la maquinació de les calaverades dels més salvatges, no hi havia límits.

Arribada una certa hora, entre les 4 i les 5 de la vesprada, tocava fer via cap a les Barraques, barriada alzirenca a l´altra banda del riu que banya el nostre poble, gràcies a l´envoltament del qual en temps antics, rep la nostra ciutat el nom insigne de “L´illa del Xúquer”, ara reduït a “L´illa”. Només baixar al carrer tot era un tragí de capurrullos amunt i avall per tots els carrers. Els veies de tota condició: persones majors i xiquets de cinc anys en amunt, dones -en aquella època ja començaven a desfilar, principalment en una anda- i homes, ben panxuts –ço és, carregats de paquets al si- i més lleugers. Anar ben carregat era un senyal d´ostentació i de bufa, cosa que ens caracteritza prou els alzirencs! Eres d´Alzira i plores? Al tram de carrer on jo habitava, el número 26 antic, ben a la vora de la plaça del Pou, hi havia molts natzarenos, i jo em sentia molt orgullós de ser natzareno, m´agradava la vesta, congeniava molt amb els meus veïns, persones d´una gran humanitat; d´altra banda, els dipositaris durant tot l´any de l´anda, eren familiars meus, un oncle germà de mon pare, el meu cosí Ricardo, i ma tia Amparo, dona molt devota i que es feia prou amb ma mare. Ara, mon pare era del Davallament, així com la família del meu oncle Paco, ja que eren comerciants, i així devia de ser segons la tradició. Pertànyer a una confraria o altra depenia de l´ofici dels ancestres. Els fills, encara que canviaren d´ofici, continuaven sent de la mateixa confraria; de vegades es feien d´una nova per influència dels veïns o per qualsevol altre motiu.

Només pensar que anava a enfilar-me cap a les Barraques, em feia un goig exultant, però també un fondo temor. El pas pel pont de ferro m´aterrava. Xiquet com era , sentia un cert vertigen en mirar cap al riu. L´adorava, per ser el nostre riu de vida, i el temia, perquè d´infants se´ns fan gegants certes dimensions. Però ja a l´altra banda, recalaríem en algun dels bars barraqueros per fer-nos un  bon berenar-sopar. Aleshores els bars, eixams de gent, estaven plens de gom a gom. Em sentia com un homenet enmig de tants adultes, I gaudia bona cosa d´escoltar els seus acudits, les seues xarrades i històries. Em sentia com en un ritu de passatge, el pas de ser xiquet a ser púber; no era molt, però ja era un primer pas per fer-me  un jovenet.

A l´hora convinguda, tots, ja en havent berenat-sopat, tornàvem a creuar el pont i ens adreçàvem cap al quarter de la guàrdia civil, d´on eixiria la processó cap a les 6.30. Les andes es disposaven d´acord amb els passos que representaven la història del “via crucis” i la passió del Nostre Senyor. Les bandes de música al darrere sonaven tan bellament com sempre, però ara la música era solemne, quasi diríem estoica, i carregada d´una lírica dramàtica. Cada cert temps, en certs punts convinguts, les andes feien una pausa en el camí, no recorde bé si obeint a algun aspecte ritual; aleshores cessava la música i el silenci impregnava l´ambient i transmetia una serenor compungida amarada pel dolor del sofrent. Era la passió de Crist.

El recorregut per un dels carrers més antics de la vila em fascinava. Davallant pel carrer Major Santa Maria, i continuant pe carrer de Santa Llúcia, Sant Roc fins arribar a l´actual Plaça de la Constitució, endevinava, en la meu curta edat, una mena de grups socials ben diferents per cada tram de carrer: al principi més marginals i pobres, després classes populars menys deprimides, i en arribar on és l´Església de Santa Caterina, la que era la meua parròquia, el veïnat ja respirava un aire de classes benestants, la bellesa de les cases n´era testimoni, per al meu gust, les cases més boniques de tota Alzira ciutat. A partir d´ací, enfilàvem el carrer Major Santa Caterina, carrer ple de botigues i comerços, i ja una mica més ample i de flaire més acomodat que els anteriors. Ja al final del carrer Major santa Caterina, en la confluència amb el “carrer nou” –Santa Teresa- i carrer Faustí Blasco, trobaria els meus pares, els meus veïns, asseguts a la banda esquerra que toca el “carrer nou” i aleshores la meua alegria quasi que se me n´eixiria per fora de capurrullo. Podria, per fi, donar un paquet als meus paers i als meus estimats veïns. Donar un paquet era un acte d´estima, d´afecte, de profund bon veïnatge, i no podies defraudar. Prèviament, havia hagut de moderar la meua inclinació a donar paquets a tot el món, encara que no els coneguera de res, sobretot als xiquets als qui ningú no els havia donat res. Pràcticament, en passar, pel carrer Correus, a l´Avinguda, ja no em queda més paquets, de manera que si em trobava al llarg del trajecte amb algun conegut o familiar, ja no podia satisfer l´ànsia de correspondre.

Però el primer any que vaig eixir, en tota la meua ingenuïtat i candor de xiquet, a banda les burrades que he esmentat més amunt,  una cosa vingué a pertorbar la meua encara tendríssima consciència i profunda ignorància de la vida. En passar pel bar de Requeneta, tal com vaig saber més tard que es deia, totes les andes hi feien una parada. De seguida es refermaren centenars i centenars de paquetades. Semblava una guerra amb quantitat de míssils llançats contra l´enemic. Recorde les finestres del bar protegides per panells de filferro, les portes obertes de bat a bat, i al dedins besllumava uns homes voletejant, donant crits de gatzara i fent com si jugaren el joc de la llebre a caçar. Jo no sabia ni entenia de què anava allò, però em va deixar marcat. Per què aquell linxament acarnissat contra els qui eren dins del bar? Per què eixe joc frívol –que trencava la solemnitat de l´acte-  d´anar amunt i avall mirant d´esquivar les paquetades? Qui eren aquelles persones? Més endavant, ja al cinema Colón, al balcó del primer pis de la casa de don Luís,que donava al carrer Major Santa Caterina, la mateixa escena: totes les andes s´aturaven i amollaven una gran quantitat de “míssils”. El motiu? S´hi aguaitava una convidada dels Suñer que havia estat miss València, segons que m´havia arribat a les meues orelles per via popular. Era una dona, extraordinàriament bella, elegant, d´una distinció en el caminar i en el vestir fora del que era comú. No crec que en aquell temps hi haguera a Alzira una dona tan exuberant comparable a les actrius que ens presentava el bon cinema italià.  I per què volien massacrar-la amb riuades de paquets? No ho entenia, però aquell espectacle, per segona vegada, em va marcar. I crec que sense ser-ne conscient ja empatitzava i simpatitzava amb els homes del bar de Requeneta i amb la miss València, de qui malauradament mai no he sabut el seu nom. Vull retre homenatge amb estos records d´infant que ignorava encara molt de la seua societat a eixes persones. Més endavant, ja de major, sabedor de les històries de Jesús, protagonista de la nostra processó, vaig entendre que la fúria del poble contra els marcats i estigmatitzats en la societat del temps de Jesús  per una raó o altra, com ara Maria Magdalena, la prostituta,  era la mateixa que la que projectaven contra els estigmatitzats alzirencs.

Naturalment, no tot el món participava d´aquella barbàrie. I també molta pluja de paquets queien en la casa de don Luís per significar l´apreci que tot el poble sentia pel gran patriarca i benefactor del nostre poble, el qual havia alçat una de les majors indústries del país i havia col.locat Alzira en el mapa, si no del món, almenys d´Espanya.

D´entre les vestes  més belles,  hi havia el Davallament. Els del Davallament vestien una fina capa –crec de seda- d´un color groc d´or relluent, i d´una elegància molt per damunt de la resta. També recorde les dels confrares de l´Ecce Homo, segons deien fornida d´advocats principalment, i també la meua, i no voldria pecar de xovinista, però cal dir que vestíem una bella vesta morada i un capurrullo groc que conjuntava bé amb la vesta…Quant a les andes, els passos, les figures i la  seua representació icònica, totes eren autèntiques obres d´art d´una bellesa solemne i un realisme corprenedor.

Però d´entre totes les andes, se´n destacava una que potser era la més singular: la del Silenci. En passar pels distints trams centrals de la processó la gent emmudia, un silenci sepulcral embargava l´ambient, el repic de tambors penetrava fins a la medul.la, i la gent s´agenollava com si fora el mateix Jesús el qui estiguera present. Era l´única anda que no repartia paquets. En canvi, la del Sepulcre, que representava la mort ja en l´urna del Nostre Senyor, era tot el contrari: un cau de brètols irreverents. Jo no ho entenia, era un xiquet.

Ben passada la una o les dos de la nit, no ho recorde bé, ja exhaustos, amb un mal de peus insuportable, la processó arribaria a l´altre extrem del poble,  pel camí nou de Gandia. El personal es retiraria a les cases, els xiquets que no havien eixit a la processó farien compte dels paquets arreplegats, donats o caçats al vol, cada membre familiar avaluaria el botí de paquets, pensant que segons el que havien rebut, així era la seua estimació social. També hom avaluava la qualitat dels paquets. Molts eren de poca qualitat, peladilles i caramels, barats i dolents. Alguns, els menys, eren de gran qualitat, eren llepolies exquisides. Les xiques joves, i quan començaren a eixir les dones, els xics joves, talment un joc d´amors entre els trobadors i les seues midons, no dormirien aquella nit pensant en si l´amat o l´amada havia propiciat l´amor platònic que se n´esperava. Per a alguns havia estat evident, per a d´altres un secret. L´endemà tocava descans, inactivitat total, tota l´activitat comercial estava prohibida, com el Sabbat a Israel, i missa pel cos mort i l´ànima sofrent de Jesús. I a l´endemà del dissabte, el diumenge de Resurrecció: el Nostre Senyor viu i gaudi de tota la comunitat cristiana. Les campanes esbravades de joia. I la festa de la Pasqua valenciana, de l´anada a la muntanya, del poble sencer reunit en la muntanyeta de Sant Salvador en sant, saborós i excel.lent àpat, i uns jocs que celebraven ritus de fertilitat ancestrals: en eixos dies les xiques i els xics s´havien de buscar pasqueres i pasquers. Quina felicitat haver viscut tot això a Alzira, malgrat tot!

Juli Camarasa