Els capurrutllos, peladilles i caramels / Juli Camarasa

0
304
Capurrutllos donant paquets de caramels i peladilles en la p.rocessó del Divendres Sant

 

La festa començava al matí. Els germans ens alçàvem a una hora prudent –cap a les nou; els pares –com de costum- ja anaven per davant un bon tret. Era un dia molt especial, gens ordinari. Molt esperat i molt desitjat. Es celebrava la processó del Divendres Sant a Alzira, una tradició ben arrelada i popular, en la qual era costum donar als coneguts i familiars paquets de peladilles i caramels. Bé. De processons de Divendres Sant, se´n celebraven a tot Espanya. Però jo, a aquella edat, potser als nou anys, d´això, no en sabia res.

I quan després me´n vaig assabentar i vaig conéixer altres tradicions semblants, va continuar sorprenent-me la particularitat alzirenca de les peladilles i dels caramels. La mare, per a aquella ocasió, ja havia començat a arreglar-me la meua vesta –nom que li donem en valencià al vestit dels capurrullos– perquè havia heretat la del meu germà major, la que ell havia usat de més menut, i ara em venia prou curta.

A casa sempre m´havia colpit un retrat del meu germà vestit de natzaré a l´edat d´uns cinc anys que tossudament creia ser jo i que la familia tota, pare, mare, germà major s´obstinaven a traure´m de l´error. Tant ens semblàvem els dos germans! Es clar que si m´hagués fixat més en els detalls hauria detectat dissemblances subtils i d´altres paleses, però aleshores –i tampoc ara- això no era el meu fort. La mare també donaria algun toc necessari a la vesta del major –un dels noms del meu germà gran, i, com sempre, la dona es passaria tot el sant matí atrafegada en les feines de casa: netejar, arranjar les vestes, fer el dinar…

Els dos germans, amb el pare, aniríem a comprar els paquets, les peladilles i els caramels a una botiga que era al carrer Nou –Santa Teresa- on vivíem. Sempre recordaré amb profund afecte i delit aquella botiga: quasi totes les coses que són el goig del paladar dels xiquets (caramels, cacaus, tramussos, xiclets,…) les hi compràvem. A més la mare, que era molt expansiva –tot i que no era alzirenca, procedia del poble de Llaurí, havia travat tanta amistat amb el veïnat que molts dels seus veïns ens consideràvem família.

Almenys donàvem el tracte de tíos i tetes als amos d´aquella botiga. El pare, amb un content que l´amarava tot, d´una manera quasi solemnial, es disposava a complir amb un dels actes rituals més sagrats de la tradició: comprar els paquets, les peladilles i els caramels. Pocs luxes i capritxos solien acompanyar-nos la vida rutinària d´aquells temps, en aquella casa. La vida era austera.

Però en aquell dia especial les butxaques es tornaven generoses i feien un gasto fora del que era corrent. El pare, a part de la mena de peladilles i caramels de qualitat acceptable per a donar als coneguts, sempre comprava una bona bossa de les millors peladilles que hi havia a la botiga –deien que eren de Casinos- per a goig de la família i, també, per a preparar els paquets especials que donaríem als íntims i estimats: alguns veïns, familiars, amics…

En tot aquell ritual de compra, el pare desprenia un amor, una tendresa, un content tan fora mida i propi d´ell que jo hi veia, en la compra i en el pare, la mateixa bondat encarnada. Al pare, del seu capteniment, li brollava una bondat natural, pregona i, sobretot, la vessava amb els fills.

Molts dels capurrullos anaven ben carregats de paquets

Nosaltres compràvem una quantitat més aviat discreta. El pare no es preocupava gens de l´ostentació. Procurava més que cap altra cosa el goig dels seus. Per això el seu afany en les peladilles fines folrades d´ametla de la més exquisida dolçor. La generositat també li brollava de manera natural. Es clar que la mare, per contrast, havia de ser més gasiva. Ella duia el control dels dinés a casa: l´economia.

El seu natural era l´austeritat. Ella a penes es permetia un capritx i a penes ens concedia capritxos als fills. Hom diria que amb pena alguna vegada ens en concedia algun. Exagere. De menut, sempre que l´acompanyava  al mercat em comprava el millor esmorzar del món: entrepà de tonyina, ou bollit i olives farcides. Ella havia de proveir de tot el que és estrictament necessari per a viure de manera decorosa i, d´altra banda, no mancava a predicar amb l´exemple. En això es pot dir que era cristiana.

I després de la compra venia l´emoció de fer els paquets, d´arranjar els especials, tot fent-los bons i bonics, de provar-se les vestes i comprovar que tot era a punt per a lluir en la processó. També comprovàvem que el capurrullo s´ajustava bé al cap i que la funda, de color groc, s´ajustava bé al capurrullo. Entremig el dinar. Estrictament com volia la tradició: gens de carn. En això la mare era catòlica ultrançada. En una casa on “tots són homes”, segons la seua expressió que desprenia més enuig pel fet de no haver pogut tenir una filla, que renegàvem pel fet de no poder menjar normal, és a dir, carn o embotit o el que fora, ella imposava severament la regla de menjar algun plat de peix, però no d´un peix suculent, sinó d´aquests que es consideraven pobres. Com tantes i tantes altres coses en aqueixa edat jo no n´entenia el sentit.

Juli Camarasa