Paraules velles, paraules noves (43) / Leo Giménez

0
220
Leo Giménez

“Paraules velles, paraules noves” és un espai setmanal de Riberaexpress, de divulgació de les incorporacions a la normativa del valencià admeses per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres autoritats lingüístiques de referència de la nostra llengua. En els últims temps han anat incorporant-se a la nostra normativa lingüística paraules, expressions, accepcions, estructures i formes ben integrades en l’ús, procedents de la parla tradicional, de préstecs necessaris o de formes modernes que no tenien la condició de normatives i que calia incloure en el codi normatiu, per raons de necessitat comunicativa i de precisió en molts casos.

Amb la finalitat de contribuir a divulgar eixes aportacions a la normativa, entre els usuaris i els aprenents d’esta llengua, publiquem setmanalment “Paraules velles, paraules noves”. Paraules, expressions o formes que són “velles” pel seu ús tradicional, però que són “noves” o relativament “noves” per a la normativa. O que són realment noves, com molts neologismes, i ben integrades en l’ús real en la parla i en l’escriptura. I acceptades normativament per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres institucions de referència en la nostra normativa lingüística. Esta secció la firma Leo Giménez, lingüista, autor d’El valencià és fàcil (Reclam Editorial, 2016).

 

PARAULES VELLES, PARAULES NOVES

Paraules, formes i accepcions en valencià que no eren normatives i ara sí que ho són, o no eren preferents i ara sí que ho són, o poden ser-ho

Incorporacions a la normativa del valencià en els últims anys

 

Escama (com a rebombori, escàndol)

La paraula escama té diversos significats. Té els sentits d’‘escata, de peix’, ‘apèndix o òrgan vegetal semblant a una escata de peix’, ‘fragment de capa rica en queratina que es desprén de la pell’, ‘placa d’una superfície quan s’exfolia’. Però també té el significat de ‘rebombori, avalot, canyaret’, “No feu escama, que tinc el xiquet malalt”; ‘escàndol’, “Van silenciar els fets perquè no volien que s’armara una escama”. En este últim significat, escama ha sigut registrat com a normatiu per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el Diccionari normatiu valencià. Anteriorment l’havien inclòs en les seues pàgines, amb este sentit, el Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari general, de Francesc Ferrer Pastor, el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu) i el Diccionari de la llengua valenciana de la RACV. Han emprat esta paraula, amb l’accepció de ‘rebombori’, ‘escàndol’, en les seues obres, Josep Bernat i Baldoví, Constantí Llombart, Eduard Escalante, Teodor Llorente Falcó, Josep Giner i Marco, Josep Piera, Víctor Labrado, Vicent J. Escartí, Toni Cucarella i Tobies Grimaltos, entre altres, com constata el Corpus Informatitzat del Valencià.

 

Faena

La paraula faena és normativa i es troba registrada en els diccionaris de referència normativa o d’ús del valencià-català. Té el significat de ‘treball que es fa per obligació o professionalment’, ‘ocupació, quefer’, ‘lloc habitual de treball’, ‘acció incorrecta o injusta que perjudica a algú, mala passada’, ‘actuació del torero en una correguda, especialment en el terç de muleta’. Té el geosinònim feina. Encara que faena ha tingut l’estigma de castellanisme o dialectalisme, és una paraula i forma patrimonial valencianocatalana, usada en època clàssica i en els segles posteriors, com mostra el Corpus Informatitzat del Valencià.

“I la realitat és que la paraula faena no sols no és un castellanisme, sinó que és al revés: és el castellà que va prendre la paraula del valencià. Així consta, de fet, explícitament en el diccionari de la Real Academia Española. Prové de la forma llatina făcĭĕnda, que derivà després a facenda, per a convertir-se finalment en faena.

”Els testimonis de faena són antiquíssims i molt abundants: «que no faça faena de ses mans», Furs de València (1329); «Bell· ab bon seny, tot és poca faena», Ausiàs March (1425); «dar-t’à faena, viuràs ab pena», Jaume Roig (1460); «mas al present yo tinch molta faena», Joanot Martorell (1490); «E quant haveu vós treballat per acabar esta faena!», Isabel de Villena (1497)…

”La forma faena era d’ús general en tot el domini lingüístic durant l’Edat Mitjana. La variant feina començà a generalitzar-se a partir del segle xv a Catalunya i posteriorment s’estengué també a les Balears. Entre els escriptors valencians, pràcticament no començà a usar-se fins al segle xx. Les circumstàncies sociolingüístiques, i sobretot la conformació d’una llengua literària que en gran part es modula a partir de la imitació dels models barcelonins, va fer que la forma feina s’introduïra amb força en el nostre panorama literari. Però, més enllà de les tries personals de certs autors, la paraula faena és la variant tradicional dels valencians, plenament vigent en l’actualitat. Per eixe motiu, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua li atorga la condició de principal en el seu diccionari, per considerar que és la solució més adequada per a l’ús general, tant en registres formals com informals. No sols és temps de tornar a la faena; potser també és hora de recuperar i revitalitzar orgullosament la paraula faena com a part del nostre patrimoni lingüístic”, Josep Lacreu, “Tornem a la faena”, blog Pren la paraula, Levante-EMV.

A banda de ser la forma emprada des de ben antic, el vocable faena l’han usat profusament els escriptors de la Renaixença valenciana, del segle XX i de l’actual, com ara Constantí Llombart, Teodor Llorente Olivares, Francesc Palanca i Roca, Eduard Escalante, Maximilià Thous, Teodor Llorente Falcó, Lluís Guarner, Manuel Sanchis Guarner, Jordi Valor i Serra, Joan Fuster, Enric Valor, Carmelina Sánchez-Cutillas, Josep Piera, Isabel Clara Simó, Maria Beneyto, Joan Francsc Mira, Agustí Colomer, Emili Casanova, Ferran Torrent, Toni Mollà, Maria Àngels Moreno, Josep Palomero, Lliris Picó, Toni Cucarella, Ester Vizcarra, Abelard Saragossà, Eduard Mira, Pepa Guardiola, Àlan Greus, Pilar Gregori, Brauli Montoya, Immaculada Cerdà, Salvador Vendrell, Eugeni S. Reig, Josep Lacreu, Toni Cucarella i Joan Olivares, entre molts altres.

 

Fregó i fregona

Fregó i fregona tenen el significat de ‘persona que ajuda en les faenes de cuina, que frega la casa, escuraplats, que llava la roba, etc.’. Fregó també té el sigificat de ‘fregada’, ‘acció o efecte de fregar’. Amb eixos sentits el tenien arreplegat el Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari general, de Francesc Ferrer Pastor, el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu) i el Diccionari de la llengua valenciana de la RACV. El Gran diccionari de l’Enciclopèdia Catalana té registrat fregó, com a ‘fregada’.  Fregona, també té el significat de ‘granera composta d’un pal i un conjunt de tires de tela impregnable, que s’usa per a netejar amb aigua i detergent el sòl de terra’. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha registrat, com a normatives, fregó i fregona, en el Diccionari normatiu valencià, en les tres accepcions mencionades. Josep Peris Celda, Federico García Sanchiz, Juli Capilla, Emili Casanova i Mercé Climent, entre altres, han utilitzat estos termes en les seues obres, com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià.

Xillit

El vocable xillit té el significat de ‘crit estrident’, “No pegues eixos xillits tan forts cada vegada que el València fa un gol, home!”. Ha sigut registrat en el Diccionari normatiu valencià, amb la marca de col·loquial. Es troba arreplegat també en el Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari general, de Francesc Ferrer Pastor, i el Diccionari de la llengua valenciana de la RACV. Han emprat la paraula xillit, en els seus escrits, Lluís Galiana, en la Rondalla de rondalles, Abelard Saragossà, Joaquim Martí Mestre i Felip Gumbau, com consta en el Corpus Informatitzat del Valencià.