El Nord, el Sud i els Coronabons / Opinió: Xavier Sierra

0
465
Angela Merkel i Pedro Sánchez. Foto: RTVE

Un bo és un instrument de deute (títol, document, escriptura, paper) que emet una empresa o administració pública per a finançar-se, en el nostre cas la Unió Europea. L’emissor d’un bo promet retornar els diners prestats al comprador d’aqueix bo, normalment més uns interessos fixats prèviament, coneguts com a cupó. Per això es coneix com a instrument de renda fixa.

Feta aquesta definició prèvia convé ara explicar l’estat de la qüestió. El Parlament Europeu, en la sessió corresponent, va aprovar l’emissió de bons (els denominats coronabons) per un import inicial de 750.000 milions d’euros, aquesta quantitat inicialment prevista s’està considerant la possibilitat d’ampliar-la a un bilió i mig d’euros. Una vegada aprovat pel Parlament trasllat al Consell Europeu, la videocimera del Consell de 28 de març de 2020 va enfrontar a dues postures enfrontades sobre el finançament de la pandèmia: d’una part el grup de “La Carta dels 9” partidaris de l’emissió dels coronabons, amb suport mutuat per tots els països de la Unió; d’un altre costat la denominada “Lliga Hanseàtica”, països del nord d’Europa que aquesta videocimera van ser liderats per Holanda.

En aquesta videocimera ha quedat totalment plasmada la divisió entre els dos grups. La lliga Hanseàtica es va negar en redó a emetre els eurobons en les condicions proposades per la Carta dels 9. En la seua opinió era suficient els fons previstos per a aquestes contingències, a més que el seu import és menor, suposa -de facto- la intervenció dels països sol·licitants, de nou els “homes de negre”.

El debat va pujar el to amb la intervenció del ministre de Finances d’Holanda, Wokpe Hoeskstra. El senyor Hoeskstra en aquesta videocimera va carregar les tintes contra els països del sud, en concret Espanya i Itàlia en el sentit que no han aprofitat la recuperació econòmica següent a la crisi de 2007/2008 i per això no s’han preparat les seues finances per a aquesta situació. És a dir, no han fet els deures. Aquesta és la raó que no tinguen marge pressupostari per a enfrontar-se a la crisi.

En la seua conclusió, va demanar el ministre de Finances d’Holanda que s’investigara a l’Estat Espanyol per a veure perquè en els anys de creixement econòmic haguts, no ha disminuït el deute públic, sinó que s’ha augmentat sensiblement. El primer ministre de Portugal, Antonio Costa, va qualificar de mesquina l’actitud dels països que denomina frugals (Lliga Hanseàtica). L’argument del senyor Costa consisteix en el fet que del contagi pel virus no tenen cap culpa els països al·ludits pel ministre holandès, sinó que és una causa de força major.

En el fons de la qüestió el que subjau és una desconfiança, i pel to de les paraules es veu que absoluta, en la gestió del pressupost per part dels països indicats Espanya i Itàlia. Al meu entendre, no li falta raó a aqueix senyor, si bé he d’indicar que el to i la manera d’expressar-se estan fora de tot lloc, per a mantindre arguments raonables no solament és necessari tindre raó en el fons sinó també en les formes i el ministre de Finances va perdre els les formes És per això  que ha perdut una gran part de la raó.

I dic que té part de raó els països del nord d’Europa perquè així com ells han sigut, com en el conte de la formiga i la cigarra: estalviadors i previsors. Els països del sud, amb uns governs balafiadors i amb tufs de corrupció, han actuat com la cigarra.

Aquest exemple permet comprendre el rebuig de països com Alemanya o Països Baixos, que exigeixen que es posen límits i estrictes condicions, perquè podria ocórrer que els països necessitats no milloren els seus comptes públics sabent que sempre hi hauran recursos disponibles per part del conjunt de la UE per a mantindre’s a flotació. Això eternitzaria les situacions de desequilibri fiscal d’alguns països a costa dels quals més tenen, de nou la història de la formiga i la cigarra. Es a dir, que no s’acabarà la corrupció i el balafiament mai.

Donada la gravetat de la situació és just que es dote de finançament mitjançant els coronabons i amb amplitud als països que la necessiten. En cas contrari, la iliquidesa i la insolvència què generarà aquesta pandèmia, ocasionant una crisi financera i subsegüentment una forta depressió econòmica. És per això, i ací ja concloc, que al meu entendre s’arribarà a un acord on s’inclouran els límits i condicions necessaris perquè no succeïsca l’explicat en el paràgraf anterior, pel bé comú.

Cal recordar a la Lliga Hanseàtica que amb la UE i l’euro han eixit molt beneficiats i que, en cas contrari pot ocórrer que el brexit siga res, comparable al que poguera derivar-se de la seua actitud. Es just correspondre, y mes per una crisi sobrevinguda sense culpa de ningú.

 

Xavier Sierra / Economista