Paraules velles, paraules noves (40) / Leo Giménez

0
216
Leo Giménez

“Paraules velles, paraules noves” és un espai setmanal de Riberaexpress, de divulgació de les incorporacions a la normativa del valencià admeses per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres autoritats lingüístiques de referència de la nostra llengua. En els últims temps han anat incorporant-se a la nostra normativa lingüística paraules, expressions, accepcions, estructures i formes ben integrades en l’ús, procedents de la parla tradicional, de préstecs necessaris o de formes modernes que no tenien la condició de normatives i que calia incloure en el codi normatiu, per raons de necessitat comunicativa i de precisió en molts casos.

Amb la finalitat de contribuir a divulgar eixes aportacions a la normativa, entre els usuaris i els aprenents d’esta llengua, publiquem setmanalment “Paraules velles, paraules noves”. Paraules, expressions o formes que són “velles” pel seu ús tradicional, però que són “noves” o relativament “noves” per a la normativa. O que són realment noves, com molts neologismes, i ben integrades en l’ús real en la parla i en l’escriptura. I acceptades normativament per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres institucions de referència en la nostra normativa lingüística. Esta secció la firma Leo Giménez, lingüista, autor d’El valencià és fàcil (Reclam Editorial, 2016).

 

PARAULES VELLES, PARAULES NOVES

 

Paraules, formes i accepcions en valencià que no eren normatives i ara sí que ho són

Incorporacions a la normativa del valencià en els últims anys

 

Entrà

La forma entrà és la realització popular i acurtament de la paraula entrada. L’Entrà de Moros i Cristians, ‘en les festes de Moros i Cristians, desfilada de les comparses’, l’Entrà de la Murta, ‘desfilada de carros acompanyats de música, que es realitza quan tornen al poble la vespra de les festes carregats de murta i d’altres plantes aromàtiques per a les enramades’, L’Entrà de la Murta, ‘nom d’un emblemàtic pasdoble valencià’. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua l’ha registrada en el Diccionari normatiu valencià, amb la marca de col·loquial, en el sentit festiu mencionat.

 

Membret

Un membret és ‘capçalera d’un imprés’, “Molts impresos porten en la capçalera el seu membret identificador”. El terme membret ha sigut considerat vocable normatiu per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i inclòs en el Diccionari normatiu valencià. Anteriorment havia sigut registrat en el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu) i en el Gran diccionari de l’Enciclopèdia Catalana. Han emprat este terme Joan Pla, Miquel Martínez, Paül Limorti, Lluís Quintana i altres.

 

Mocadorà

La forma mocadorà és la realització popular i acurtament de la paraula mocadorada. La Mocadorà és ‘present que fan tradicionalment a València, el 9 d’octubre, diada de Sant Donís, els fadrins a les seues promeses, consistent en un mocador de cap que embolica uns dolços de massapà de diferents formes i colors que representen els fruits de l’horta, al voltant de dos figures més grans anomenades piuleta i tronador’. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua l’ha registrada en el Diccionari normatiu valencià, amb la marca de col·loquial, en el sentit festiu mencionat.

 

Pata i pota

La paraula pata, com a ‘extremitat locomotora d’alguns animals’, entre altres sentits, ha sigut considerada normativa per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i inclosa en el Diccionari normatiu valencià, amb la marca de col·loquial. “Les pates d’un pollastre, d’una granota, d’un cranc”. Normativament té com a sinònim el vocable pota. En la parla valenciana està totalment integrada la paraula pata, com a extremitat d’alguns animals i també en altres sentits, com ara pata de gall, ‘arrugues divergents que es formen al costat de l’angle extern dels ulls a mida que avança l’edat de la persona’, ficar (o clavar) la pata, ‘equivocar-se’, ‘fer o dir alguna cosa inoportuna, alguna animalada’, “M’he equivocat de carretera, he ficat la pata”, “Antoni, en compte de fer gracietes, lo que fa és clavar la pata”, anar a pata, ‘caminar’, ‘anar a peu’, “Des de la carretera a la font anirem a pata”.

“La paraula pata és molt antiga en valencià. Ja la trobem en el Thesaurus Puerilis d’Onofre Pou. És, doncs, una paraula que emprem des de fa cinc-cents anys o més. L’emprem actualment per a denominar les extremitats dels animals per als que no usem ni peu ni pota. Un ànec, un fardatxo, una gallina, una mosca, un pardalet o una sargantana, per exemple, tenen pates. Per als valencians la paraula pota ha tingut sempre només el significat que li assigna Francesc Ferrer Pastor en el seu Diccionari general: ‘peu de la bèstia equina, bovina, etc.”, Eugeni S. Reig, article “Peu, pota i pata”, dins de Des del meu racó (2019). En la parla valenciana, el terme pota té més aïna el significat d’’extremitat locomotora, exteriorment còrnia, dels animals equins, bovins, ovins, caprins i porcins, peu d’estos animals’, “El cavall té la pota badada, l’haurem de dur al veterinari”, “Dus demà el poni a ferrar-li les potes, ja té les peüngles de davant massa llargues”. Han emprat també la paraula pata, en les seues obres o articles, Josep Bernat i Baldoví, Rafael Liern, Constantí Llombart, Eduard Escalante, Francesc Palanca i Roca, Josep Vicent Marqués, Rafael Beltran, Joaquim Martí Mestre, Eugeni S. Reig, Emili Casanova i Jaume Fàbrega, entre altres.

Patada

El terme patada té els significats de ‘colp pegat amb el peu o amb la pata (un animal)’, “Eixe defensa només fa que pegar patades, a vore si l’àrbitre l’expulsa ja”, ‘senyal que deixen en terra o en l’arena els peus o les potes (els animals)’, “Per les patades que veiem, per ací ha passat una manada de gossos”, ‘soroll que es fa al caminar’, “Se senten patades pel carrer”. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha inclòs este vocable en el Diccionari normatiu valencià. Es troba arreplegat també en el Diccionari català-valencià-balear i en el Diccionari de la llengua valenciana de la RACV. Josep Pascual Tirado, Manuel Sanchis Guarner, Rafa Gomar, Albert Garcia Pascual, Pep Castellano, Abelard Saragossà i Honorat Ros, entre altres, han emprat la paraula patada en les seues obres o articles.

Pirri

El vocable pirri té el significat de ‘conjunt de cabells que es porta lligat damunt del cap’. És una denominació molt pròpia de la parla valenciana, arreplegada en el Diccionari normatiu valencià. El Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari general, de Francesc Ferrer Pastor, el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu) i el Diccionari de la llengua valenciana de la RACV tenen registrada la paraula pirri en les seues pàgines. Han emprat este terme Martí Domínguez i Barberà, Joan F. Mira, Joaquim Martí Mestre, Enric Lluch, Josep Piera, Lourdes Bohigues, Vicent Beltran i Pilar Gregori, entre altres.

 

Xilena

La paraula xilena, en primera instància, és el femení de xilé, ‘natural o habitant de Xile’, ‘de Xile o que hi té relació’, però en termes futbolístics té el significat de ‘tisora efectuada d’esquena a la porteria i amb el cos en posició quasi horitzontal’. En esta accepció, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua l’ha inclosa en el Diccionari normatiu valencià. També el registra, en el mateix sentit, l’ésAdir, el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Han emprat este terme, en el sentit futbolístic, Joan Pla, Rafael Gomar, Felip Gumbau i Albert Asunción, entre altres.

Leo Giménez / Lingüista