Paraules velles, paraules noves (37) / Leo Giménez

0
194
Rellamp

“Paraules velles, paraules noves” és un espai setmanal de Riberaexpress, de divulgació de les incorporacions a la normativa del valencià admeses per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres autoritats lingüístiques de referència de la nostra llengua. En els últims temps han anat incorporant-se a la nostra normativa lingüística paraules, expressions, accepcions, estructures i formes ben integrades en l’ús, procedents de la parla tradicional, de préstecs necessaris o de formes modernes que no tenien la condició de normatives i que calia incloure en el codi normatiu, per raons de necessitat comunicativa i de precisió en molts casos.

Amb la finalitat de contribuir a divulgar eixes aportacions a la normativa, entre els usuaris i els aprenents d’esta llengua, publiquem setmanalment “Paraules velles, paraules noves”. Paraules, expressions o formes que són “velles” pel seu ús tradicional, però que són “noves” o relativament “noves” per a la normativa. O que són realment noves, com molts neologismes, i ben integrades en l’ús real en la parla i en l’escriptura. I acceptades normativament per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres institucions de referència en la nostra normativa lingüística. Esta secció la firma Leo Giménez, lingüista, autor d’El valencià és fàcil (Reclam Editorial, 2016).

 

PARAULES VELLES, PARAULES NOVES

 

Paraules, formes i accepcions en valencià que no eren normatives i ara sí que ho són

Incorporacions a la normativa del valencià en els últims anys

Anegar

Anegar és un verb normatiu, de manera definitiva, en haver-lo inclòs l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el Diccionari normatiu valencià. Té el significat d’‘inundar, cobrir d’aigua’ i d’‘ofegar, asfixiar per immersió en un líquid’; també, ‘inundar-se el carburador d’un motor d’explosió amb un excés de combustible’. Té el sinònim negar, més propi actualment de la variant catalana de la llengua. Anteriorment a ser registrat en el DNV, la forma anegar la tenien arreplegada en les seues pàgines el Diccionari català-valencià-balear i el diccionari de la RACV. Esta paraula l’han emprada en les seues obres Constantí Llombart, Rafael Altamira, Carles Salvador, Enric Valor, Josep Piera i altres escriptors i lingüistes, com informa el Corpus Informatitzat del Valencià

Anou

El vocable anou té, en primer lloc, el significat de ‘fruit de l’anouer, de llavor comestible’. En té altres, de sentits, en els llenguatges tecnològic, mecànic, d’oficis, etc. Té el geosinònim nou, més propi de la variant catalana de la llengua. Anou és una forma normativa definitivament en haver-la registrada l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el Diccionari normatiu valencià. Ja la tenien registrada el Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari general, de Francesc Ferrer Pastor, el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu), el Diccionari pràctic d’ús del Valencià (Bromera-Lacreu) i el diccionari de la RACV. Escriptors i lingüistes com ara Joaquim Martí Gadea, Teodor Llorente, Josep Pascual Tirado, Enric Valor, Antoni Ferrando, Voro López Verdejo, Jordi Colomina han fet ús de la forma anou en les seues obres, com constata el Corpus Informatitzat del Valencià.

 Desterro

 El vocable desterro, com el seu sinònim desterrament, té el sentit d’’acció o efecte de desterrar’, que, al seu torn té el significat de ‘condemnar (a algú) a eixir d’un territori o d’un lloc, proscriure’l’, “Totes les dictadures llancen al desterro molts dissidents per no combregar amb l’ideari ‘oficial’”, “El franquisme va significar el desterro de milers de demòcrates”, “Mon tio va patir un desterro de deu anys”. Té caràcter normatiu en haver-lo registrat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el Diccionari normatiu valencià. Es troba també registrat en el Diccionari català-valencià-balear  i en el diccionari de la RACV. Pere Joan Porcar, en el segle xvi, i Joaquim Aierdi, en el xvii, usaven ja este vocable. Posteriorment, també l’empraren Teodor Llorente i Constantí Llombart. Han fet servir, igualment, la paraula desterro Joaquim Garcia Girona, Josep Giner, Lluís Guarner, Enric Valor, Jordi Colomina, Josep Lozano i Eugeni S. Reig, entre altres.

Hòmens

Hòmens, plural de home, és la forma clàssica, la tradicional i la majoritàriament emprada en la parla valenciana. La trobem profusament documentada en el segle xiii, en els posteriors i actualment, com testimonia Corpus Informatitzat del Valencià. Té, com a sinònima, la forma homes,  més pròpia de la variant catalanooriental de la llengua. La Gramàtica normativa valenciana disposa: “Els plurals en -ns són les formes clàssiques i etimològiques. En alguns substantius la forma de plural en -ns és general en el llenguatge espontani, motiu pel qual resulta preferible el seu ús: hòmens, jóvens”.

Jóvens

Jóvens, plural de jove, és la forma clàssica, la tradicional i la majoritàriament emprada en la parla valenciana. La trobem profusament documentada en el segle xiv, en els posteriors i actualment, com informa el Corpus Informatitzat del Valencià. Té, com a sinònima, la forma joves, més pròpia de la variant catalanooriental de la llengua. La Gramàtica normativa valenciana disposa: “Els plurals en -ns són les formes clàssiques i etimològiques. En alguns substantius la forma de plural en -ns és general en el llenguatge espontani, motiu pel qual resulta preferible el seu ús: hòmens, jóvens”.

 Rellampegar

El verb rellampegar té el sentit de ‘fer rellamps’, nom este, rellamp, que al seu torn té el significat de ‘descàrrega elèctrica, acompanyada d’una resplendor vivíssima i instantània, que es produïx entre dos núvols, entre diferents parts d’un mateix núvol o bé entre el núvol i la terra’, “Ja comença a rellampegar, hi ha una bona tronada”, “Si rellampega no eixiu de la caseta, no siga cosa que vos caiga un rellamp”. Té el sinònim llampegar. La forma rellampegar ha sigut inclosa en el Diccionari normatiu valencià. És, per tant, una paraula normativa. Es troba registrada també en el Diccionari català-valencià-balear, en el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu), en el Diccionari pràctic d’ús del Valencià (Bromera-Lacreu) i en el diccionari de la RACV. Amb esta forma, majoritària en la parla valenciana, han emprat este verb autors com ara Pere Joan Porcar, en 1585; i més recentment, Emili Casanova, Toni Mollà, Joaquim Martí Mestre, Felip Gumbau i altres.

Leo Giménez / Lingüista