El Club Amunt / Juli Camarasa

0
404
Membres de l'antic Club Amunt a la porta de la que fora seu al carrer Sant Vicent en 2018

Va ser el nom d´un club de joves alzirencs,(data de fundació 1962) en una època de grans transformacions costumàries, que afectaven sobretot la joventut estudiantil.Un dels pobles pioners en l´associacionisme dels joves va ser Alzira, on se´n van arribar a fundar dos més, a banda de l´Amunt: el club Nosaltres i el club Amics.

Amb la irrupció del club Amunt, la vida cultural alzirenca es va enriquir bona cosa, tant per la quantitat com per la qualitat de la seua programació d´actes. (Sobre la trajectòria de la primera època del club podeu escoltar al Sis Doble, la crònica nº 74 d´Aureliano J. Lairón, molt il.lustrativa)

L´Amunt, en l´època en què jo el vaig conèixer, cap a l´any 72, sent el seu president Josep Lluís Andrés, es trobava en un vell caseró al carrer Sant Vicent, prop de la Plaça Major. Crec recordar que disposava de bar i el regentava una dona molt major, la senyora Marina, que sempre mostrà una gran paciència cap a uns joves que, com d´habitud, es comportaven amb insolència, però també amb un profund apreci, gràcies a la continuada relació. Servisquen estes ratlles de record i gratitud als qui en la vida ens han donat un tracte humà i afable.

Però qui formava part del club Amunt? Sobre els primers socis a penes en sé res. A l´estiu del 18 es va celebrar el 55é aniversari de la seua fundació i al dinar s´hi van aplegar quasi un centenar de persones. Jo a penes en reconeixia una trentena. Sí que recorde nítidament que, en arribar la nit de cap d´any, es feia una festa al club, ball, música, que aplegava la majoria de socis; alguns d´estos els reconeixia perquè havien estudiat a l´institut Rei en Jaume, on jo vaig començar a estudiar el batxillerat, d´altres m´eren del tot desconeguts.

El que era evident és que els fundadors del club pertanyien a una certa classe mitjana local o gent benestant, no necessàriament anti-règim, tot i que les activitats culturals dels inicis despertaven la suspicàcia de les autoritats locals del moment. Més endavant, cap als 70, els qui es farien els amos del cotarro, van ser la generació de “progres” radicalitzats. Un dels qui va tenir més mà  en el sosteniment del club, fou un conegut meu, aleshores militant de l´extrema esquerra.

Potser en termes de classe, ja érem majoritaris una certa “petita-burgesia”. Mitjana o petita-burgesia, el que era cert, però, és que la majoria dels socis érem valenciano-parlants i estudiants. La primera fornada, no va tindre un carés tan polititzat, la segona va ser més polititzada, conscienciats, en llenguatge de l´època. Quant al sentiment valencianista, la majoria dels socis professàvem les idees del valencianisme de l´època, que, per cert, encara no era catalanista.

La llengua que s´emprava en totes les activitats, tant formals com informals, era el valencià. Però, què hi féiem, a què hi jugàvem? Als dies corrents, quan un es deixava caure pel club a partir de les 7 de la vesprada, era freqüent vore gent que jugaven a jocs d´entreniment (escacs, dames), o parelletes que es permetien liaison dangereuse, mal vistes  en públic, o gent que aprofitava per a llegir….Però si mire de referir-lo amb intenció que passe als annals de la història d´Alzira, una història, cert, feta de xicotetes històries menors, una micro-sociologia que ajuda a entendre la gran sociologia,  no és per l´activitat sensitiva i recreativa que es permetia el club, sinó perquè amb la nova fornada de socis dels 70 es va produir un “assalt al Palau d´Hivern” conscient per tal que el club tinguera una dimensió política, i en aquella època, política volia dir anti-règim i el règim era el de Franco i els “nacionals”.

El club va continuar la seua intensa programació cultural, conferències (que van passar a dir-se “xerrades”), edició d´una nova revista…però les noves activitats ja tenien un marcat caràcter esquerrà i, segons la terminologia de l´època, nacionalista. Recorde que vam constituir un grup de teatre independent, un grup d´acció ecologista (cap a l´any 77-78); quan arribaven dates polítiques assenyalades (el nou d´octubre, p.e.) el club les celebrava públicament, amb exhibició de banderes i materials (llibres) presumiblement il.legals i, correlativament també, a partir d´un moment, alguna que altra vegada sofria els assalts violents dels “fatxes”, que buscaven camorra amb els “rojos”.

Allò apassionant d´anar al club era trobar-se amb camarades de consciència, amb amics amb qui podies gaudir d´una bona discussió política, literària, històrica…amb gent amb la qual conspiraves i maquinaves engegar un nou cicle de conferències interessants o editar una revista crítica o preparar un recital de cançó protesta…

També recorde, pel que té de rellevància cultural, que de les dos obres de teatre que vam arribar a representar, una d´elles, elaborada per nosaltres mateixos, va ser representada a la Casa del Poble amb prou d´èxit.(D´aquesta representació nasqué una famosa banda, L´orquestra Pirata,  que tingué els seus dies de glòria a València). Veritablement, la vivència d´aquella experimentació frenètica  fou apassionant. Toni Piera, darrer president del club, molt encertadament, diu de l´Amunt, que fou com una “universitat”. Crec de debò que no és cap exageració.

(També vull remarcar l´edició d´un CD sobre el club a propòsit de la celebració 50 aniversari, estiu 2018. Un treball magnífic).

La voluntat de transmetre esta evocació del club, a banda del plaer de la nostàlgia, hi ha la pretensió d´aportar humilment un granet d´arena per a la memòria col.lectiva del nostre poble.

Traçar el perfil social i ideològic dels “proto-progres” valencians resulta prou rellevant per a la comprensió de la societat actual i per a l´estudi de les mentalitats. Rastrejar les petges de tota aquella activitat político-cultural que es va anar produint al llarg de més de dos dècades, del material que s´haja salvat de ser llançat al fem, indagar en la memòria de molts dels participants, és i ha de ser la tasca d´aquells que tenen vocació i voluntat de fer història.

Juli Camarasa