Una prioritat en l’agricultura riberenca / Opinió: Adrià Girbés

0
128
Camp de cítrics al terme d'Alzira
Adrià Girbés

Els costos són un aspecte important de l’economia agrària com també ho són els preus i la producció. Analitzem l’efecte de la dimensió dels camps sobre l’anterior. Les parcel·les o camps -com diguem en la Ribera- de poca superfície típiques en l’agricultura valenciana són associades a la  poca dimensió habitual en la propietat de la terra. Així fa deu anys les explotacions de menys de dotze fanecades -una hectàrea- suposaven prop del trenta per cent de totes les explotacions i les de menys de cinc hectàrees s’acostaven al vuitanta per cent.

Els costos de producció d’aquestes parcel·les són proporcionalment més elevats que les de gran tamany i, encara més, quan es troben  en llocs distints.

Açò  és aplicable a cultius com cítrics, caqui, magranes…. Tant aquesta dispersió  com la diversitat varietal en el cas dels cítrics fan que la maquinària agrícola i els operaris ocupen molt de temps improductiu, el transport i la recolecció tampoc no poden aprofitar  les economies d’escala d’una major dimensió. Finalment, el coneixement agrícola expert és cada volta més especialitzat i la poca dimensió és un obstacle per a la seva aplicació; el cost de l’assesorament agrícola és el mateix  per a una parcel.la reduïda que per a una gran.

És crucial dir que l’evolució econòmica i tecnològica eixamplarà molt aquesta diferència de costos. A més d’això, l’envelliment de la població agrícola requereix més mecanització per a compensar l’escassetat de mà d’obra. Només cal vore   que quan més reduïdes son les parcel·les més freqüent és l’abandonament.

La conclusió clara és que són necessàries superfícies més grans. Açò no porta a dir que calen extensions enormes de  centenars d’hectàrees dedicades a un cultiu. El que veiem arreu en el nostre territori són explotacions  cultivades d’algunes hectàrees que són eficients.

Agrupar parcel.les

Segons les estadístiques hi ha una certa tendència de les propietats mitjanes a augmentar la dimensió de les seues explotacions. Però comprar  parcel·les contigües és una tendència molt limitada perquè a la inversió en la compra se suma la incertesa en la rendibilitat del cultiu. Per això una alternativa és agrupar  parcel·les per a fer el mateix cultiu de forma que es reduirien costos, milloraria la productivitat i proporcionaria un poder negociador pel que fa a la venda del producte.

La Llei d’Estructures Agràries de la Generalitat (Llei 5/2019 de 28 de febrer) preveu facilitar  aquest objectiu de distintes formes i amb incentius, però el   determinant són les decisions dels agricultors, els quals -ho sàpiguen o no- són empresaris amb tot el que implica d’aprenentatge, risc… Convé advertir que  les accions per a augmentar l’eficiència productiva no es poden condicionar a les millores en la comercialització, han de ser accions simultànies.

Com en l’evolució de l’economia agrícola conflueixen -a més de l’inevitable atzar- decisions públiques i privades ocorre  que els efectes negatius de les pròpies mancances, errors i desconeixement en la produció i en l’organització sense pensar  es responsabilitza als poders públics («la culpa és dels altres») i s’espera que siguen aquests els qui actuenç. L’anterior no lleva que  actuacions públiques -com la forma d’alguns acords comercials de la UE amb tercers- hagen afectat adversament les nostres exportacions, per posar un exemple entre altres molts.

Són els agricultors els qui sobretot han d’organitzar la producció i la comercialització. Açò és compatible amb la protesta del dia 14 però  demanant el que si són responsabilitats públiques.

Diguem que el que una cooperativa no funcione com cal no és responsabilitat dels governs, és assumpte dels socis, com ho és la necessitat d’accions cooperatives conjuntes.

Per a augmentar la superfíce, les cooperatives són adients -però hi ha altres alternatives- donada la proximitat de les parcel·les dels socis cooperatius.

Aquesta anàlisi és una generalització  sabent que hi ha una diversitat de propietaris amb situacions financeres, interessos, coneixements… molt distints.  Moltíssimes explotacions d’aquesta classe són ja inviables, i, se n’afegiran altres. La pèrdua futura de valor del patrimoni agrícola serà molt elevada. Caldria dir que  deixar indefinidament les coses per al futur és també una decisió, en aquest cas amb més risc que les decisions basades en coneixements, tecnologia i informació.

Adrià Girbés Masià

Economista / Membre de l’Associació Espanyola d’Economia Agrària