“Paraules velles, paraules noves” és un espai setmanal de Riberaexpress, de divulgació de les incorporacions a la normativa del valencià admeses per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres autoritats lingüístiques de referència de la nostra llengua. En els últims temps han anat incorporant-se a la nostra normativa lingüística paraules, expressions, accepcions, estructures i formes ben integrades en l’ús, procedents de la parla tradicional, de préstecs necessaris o de formes modernes que no tenien la condició de normatives i que calia incloure en el codi normatiu, per raons de necessitat comunicativa i de precisió en molts casos.
Amb la finalitat de contribuir a divulgar eixes aportacions a la normativa, entre els usuaris i els aprenents d’esta llengua, publiquem setmanalment “Paraules velles, paraules noves”. Paraules, expressions o formes que són “velles” pel seu ús tradicional, però que són “noves” o relativament “noves” per a la normativa. O que són realment noves, com molts neologismes, i ben integrades en l’ús real en la parla i en l’escriptura. I acceptades normativament per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres institucions de referència en la nostra normativa lingüística. Esta secció la firma Leo Giménez, lingüista, autor d’El valencià és fàcil (Reclam Editorial, 2016).
PARAULES VELLES, PARAULES NOVES
Paraules, formes i accepcions en valencià que no eren normatives i ara sí que ho són
Incorporacions a la normativa del valencià en els últims anys
Carcallada
La paraula carcallada té el significat de ‘rialla estrepitosa, forta, sorollosa’, “Quan Pep em va contar el que li havia passat, vaig esclatar en una carcallada”, “Quan Esteve conta algun xiste de trellat, les carcallades estan assegurades”, “No suporte la gent que riu les brofegades a carcallades ”. Ha sigut registrada en el Diccionari normatiu valencià, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Té, per tant, la condició de vocable normatiu definitivament. És un mot sinònim de riallada i riota, entre altres. Anteriorment ja l’havien registrat en les seues pàgines el Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu), el Salt, el Diccionari pràctic d’ús del valencià (Bromera-Lacreu) i el diccionari de la RACV. Han emprat el vocable carcallada autors i autores com ara Constantí Llombart, Joaquim Garcia Girona, Teodor Llorente Falcó, Xavier Casp, Emili Casanova, Adela Ruiz Sancho, Joaquim Martí Mestre, Fina Bellver, Abelard Saragossà, Xavier Mínguez, Quelo Romero i Maria Jesús Bolta, entre altres.
Fer-se a un costat
La locució verbal fer-se a un costat ha sigut registrada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en l’apartat de fraseologia de l’entrada costat del Diccionari normatiu valencià. Significa ‘apartar-se, llevar-se d’enmig’, “Si no arriba a fer-se a un costat, l’atropellen”, “En aquell assumpte, m’estimava més fer-me a un costat”. Ferran Torrent, Vicent Pascual, Francesc Gisbert, Immaculada Cerdà, Joan Andrés Sorribes i Lourdes Bohigues són alguns dels autors que han emprat fer-se a un costat en els seus textos, com informa el Corpus Informatitzat del Valencià.
Sarvatxo
El rèptil saure (Lacerta sp), de color verdós, amb el dors cobert d’escates xicotetes, arredonides i juxtaposades, de potes curtes i cua llarga i cònica’ rep el nom de fardatxo i sarvatxo. Este últim nom és minoritari, però es diu en moltes zones valencianoparlants, i ha sigut admés com a vocable normatiu per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i inclòs en el Diccionari normatiu valencià. Sarvatxo i fardatxo tenen el geosinònim llangardaix, més usual en zones de Catalunya i Balears. Anteriorment a la inclusió en el DNV, ja havien registrat el nom sarvatxo el Diccionari català-valencià-balear el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu), el Salt, el Diccionari general, de Francesc Ferrer Pastor, el Diccionari pràctic d’ús del valencià (Bromera-Lacreu) i el diccionari de la RACV. Han emprat el vocable sarvatxo en els seus textos Pere Maria Orts, Toni Cucarella, Francesc X. Llorca, Eugeni S. Reig i Josep Joan Miralles, com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià.
Xitxarra
El nom xitxarra correspon a ‘insecte (Cicada plebeja) de cos robust, amb el cap ample i les antenes molt curtes, d’ales grans, brillants i pràcticament transparents, que emet un so estrident molt característic’. Té el geosinònim cigala. És també ‘au (Acrocephalus schoenobaenus) d’uns tretze centímetres, de plomatge verdós amb ratlles negres, les parts inferiors tirant a roig i les celles de color blanc groguenc, que viu i fa niu en els canyissars’. Per extensió, és també ‘persona molt xarradora’ i ‘instrument per a foradar, molt usat en els tallers, i especialment a bord dels vaixells, per a fer forats en llocs poc accessibles de peces metàl·liques’. El vocable xitxarra ha sigut registrat en el Diccionari normatiu valencià. Té, per tant, categoria normativa definitivament. Anteriorment ja l’havien inclòs en les seues pàgines el Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu), el Salt, el Diccionari pràctic d’ús del valencià (Bromera-Lacreu) i el diccionari de la RACV. Han emprat este mot Francisco Galiana, Joan Olivares, Llucià Vallés, Carme Miquel, Francesc Gisbert, Honorat Ros, Vicent Beltran i Felip Gumbau, entre altres autors.
Leo Giménez / Lingüista
