Paraules velles, paraules noves (29) / Leo Giménez

0
209
Leo Giménez

“Paraules velles, paraules noves” és un espai setmanal de Riberaexpress, de divulgació de les incorporacions a la normativa del valencià admeses per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres autoritats lingüístiques de referència de la nostra llengua. En els últims temps han anat incorporant-se a la nostra normativa lingüística paraules, expressions, accepcions, estructures i formes ben integrades en l’ús, procedents de la parla tradicional, de préstecs necessaris o de formes modernes que no tenien la condició de normatives i que calia incloure en el codi normatiu, per raons de necessitat comunicativa i de precisió en molts casos.

Amb la finalitat de contribuir a divulgar eixes aportacions a la normativa, entre els usuaris i els aprenents d’esta llengua, publiquem setmanalment “Paraules velles, paraules noves”. Paraules, expressions o formes que són “velles” pel seu ús tradicional, però que són “noves” o relativament “noves” per a la normativa. O que són realment noves, com molts neologismes, i ben integrades en l’ús real en la parla i en l’escriptura. I acceptades normativament per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres institucions de referència en la nostra normativa lingüística. Esta secció la firma Leo Giménez, lingüista, autor d’El valencià és fàcil (Reclam Editorial, 2016).

PARAULES VELLES, PARAULES NOVES

Paraules, formes i accepcions en valencià que no eren normatives i ara sí que ho són

Incorporacions a la normativa del valencià en els últims anys

A mos redó

A mos redó és una locució molt pròpia de la parla valenciana. Té el significat de ‘menjar sense gastar plats, ganivets ni forquetes’, ‘menjar amb ímpetu, força i pegant mossos grans’, “Jaume tenia molta pressa i s’ha menjat l’entrepà sense assentar-se i a mos redó”. L’Acadèmia Valenciana ha arreplegat esta locució en el Diccionari normatiu valencià, en la fraseologia de les entrades menjar i mos. Anteriorment ja l’havien arreplegat el Diccionari català-valencià-balear, el Salt i el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera Lacreu). En El valencià de sempre, Eugeni S. Reig també la inclou amb cites d’Enric Valor, Ferran Torrent i Joan Olivares. Han usat, igualment, a mos redó, Jordi Valor i Serra, Enric Valor, Emili Casanova, Manel Joan i Arinyó, Víctor Labrado, Ferran Torrent, Raquel Ricart, Teresa Broseta i Joan Olivares, entre altres escriptors i lingüistes, com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià.

 

Aixina

El vocable aixina té valor normatiu en haver sigut registrat en el Diccionari normatiu valencià (DNV), amb la marca de col·loquial. Té el mateix significat que així, ‘d’esta o d’eixa manera’, ‘per eixa raó, en conseqüència’, ‘i també’, ‘mig mig, mitjanament’,  “Ell és aixina, molt especial”, “Ho has de fer aixina, no com ho has fet”, “Ja saps el que pense, aixina que me’n vaig”, “Va parlar de l’activitat de l’empresa, aixina com dels beneficis que s’han obtingut durant l’últim any”, “Alexandra, com t’has portat hui en l’escola? Aixina aixina”. Aixina és la forma que diem majoritàriament en la parla valenciana.

Anteriorment a la inclusió en el DNV ja havien arreplegat este vocable el Diccionari català-valencià-balear, el Salt, el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu), el Diccionari pràctic d’ús del valencià (Bromera-Lacreu) i el de la RACV. Apareix documentat en 1748, en obres de Carles Ros.

Posteriorment han emprat el vocable aixina una llarga nòmina d’escriptors i lingüistes com ara Josep Bernat i Baldoví, Eduard Escalante, Xavier Casp, Abelard Saragossà, Brauli Montoya, Jesús Puig, Voro López Verdejo, Maria Isabel Guardiola, Toni Cucarella, Josep Lacreu, Jordi Colomina, Vicent Baydal, Felip Bens, Santi Vallés, Josep Saborit, Maurici Belmonte, Àngel Calpe, Núria Roca, Artur Ahuir, Lucrècia de Borja i Bairén i molts altres, segons informa el Corpus Informatitzat del Valencià.

 Escarbar

El verb escarbar té condició normativa, definitivament, en haver-lo inclòs l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el Diccionari normatiu valencià. Té el significat de ‘rascar  o remoure (especialment la superfície de la terra) per a buscar alguna cosa o fer un forat’, ‘furgar’, ‘investigar, fer gestions o diligències per a saber o obtindre (una cosa secreta o amagada)’, “No pararen d’escarbar l’arena fins que trobaren l’anell perdut”, “La policia no parà d’escarbar fins que esbrinà la veritat dels fets”. El verb escarbar apareix en els Sermons de sant Vicent Ferrer en el segle xv. Han emprat també eixe vocable Josep Bernat i Baldoví, Josep Pascual Tirado, Joaquim Martí Gadea, Xavier Casp, Carmelina Sánchez Cutillas, Joan Fuster, Anna Moner, Felip Gumbau, Manuel Baixauli i Rafa Gomar, entre altres autors. També l’havien registrat anteriorment en les seues pàgines el Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu), el Diccionari general, de Francesc Ferrer Pastor, el Salt i el Gran diccionari de l’Enciclopèdia Catalana.

Invadir

Invadir significa ‘entrar (en un lloc) violentament o per la força’, ‘ocupar d’una manera anormal o irregular un lloc’, ‘propagar-se una cosa per un lloc o espai’, ‘apoderar-se d’u o d’una col·lectivitat un sentiment, un estat d’ànim’, “Les tropes enemigues invadiren la ciutat”, “Els seguidors de l’equip invadiren el camp de futbol. L’aigua de la pluja va invadir la carretera”, “El fum ho ha invadit tot”, “La tristor ens va invadir a tots”.

És un verb sinònim de envair. La forma invadir té valor normatiu, inclosa en el Diccionari normatiu valencià. El Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari pràctic d’ús del valencià (Bromera-Lacreu) i el de la RACV ja l’havien registrat anteriorment. Este verb es troba documentat des de ben antic, ja que apareix en el segle xv, en escrits anònims. L’han emprat autors com ara Jaume Vinatea, Carles Salvador, Enric Valor, Xavier Casp, Joan Enric Pellicer, Vicent J. Escartí, Vicent Marzà, Jordi Colomina, Jordi Querol i molts altres.