Paraules velles, paraules noves (28) / Leo Giménez

0
321
Leo Giménez

“Paraules velles, paraules noves” és un espai setmanal de Riberaexpress, de divulgació de les incorporacions a la normativa del valencià admeses per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres autoritats lingüístiques de referència de la nostra llengua. En els últims temps han anat incorporant-se a la nostra normativa lingüística paraules, expressions, accepcions, estructures i formes ben integrades en l’ús, procedents de la parla tradicional, de préstecs necessaris o de formes modernes que no tenien la condició de normatives i que calia incloure en el codi normatiu, per raons de necessitat comunicativa i de precisió en molts casos.

Amb la finalitat de contribuir a divulgar eixes aportacions a la normativa, entre els usuaris i els aprenents d’esta llengua, publiquem setmanalment “Paraules velles, paraules noves”. Paraules, expressions o formes que són “velles” pel seu ús tradicional, però que són “noves” o relativament “noves” per a la normativa. O que són realment noves, com molts neologismes, i ben integrades en l’ús real en la parla i en l’escriptura. I acceptades normativament per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres institucions de referència en la nostra normativa lingüística. Esta secció la firma Leo Giménez, lingüista, autor d’El valencià és fàcil (Reclam Editorial, 2016).

PARAULES VELLES, PARAULES NOVES

 

Paraules, formes i accepcions en valencià que no eren normatives i ara sí que ho són

Incorporacions a la normativa del valencià en els últims anys

 

Anar a bacs

Un bac és ‘caiguda d’una persona en terra que li provoca un colp fort’, “Va entropessar i va caure un bac”, ‘colp violent’, “No parà de pegar bacs contra la porta fins que aconseguí trencar-la”. Fer les coses a bacs és fer-les ‘de mala manera’, ‘tractar sense tacte, compte o atenció una cosa’, “És un desmanotat: tot ho fa a bacs”, “El van despatxar del restaurant a bacs i redolons”. La paraula bac i la locució a bacs, amb les definicions apuntades o aproximades, les registren la majoria de diccionaris, però l’expressió anar a bacs també pot significar ‘riure molt’, i en eixe sentit ha sigut arreplegada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el Diccionari normatiu valencià. “Andreu es passà el dinar contant xistes i anàvem a bacs”, “Caminar amb Quelo és molt divertit, anem a bacs, sense parar de riure”. Té les locucions sinònimes anar per terra, esclafir a riure, esclatar a riure, pixar-se de riure, partir-se de riure, morir-se de riure, cruixir-se de riure.

Enxisar

El verb enxisar té el significat de ‘captivar (a algú) per un atractiu poderós’, ‘captivar per la bellesa, la boniquesa, la gràcia, el bell capteniment, etc.’, ‘embruixar’. La majoria dels diccionaris valencians, el Diccionari català-valencià-balear i el Gran diccionari de l’Enciclopèdia Catalana el tenen registrat en les seues pàgines, però l’Acadèmia Valenciana de la Llengua li ha donat definitivament caràcter normatiu incloent-lo en el Diccionari normatiu valencià. Té el sinònim encisar. Té també els sinònims parcials o totals captivar, embruixar, encantar, enlluernar, fascinar, seduir. Frases amb enxisar poden ser “La seua eloqüència va enxisar el públic”, “És una persona que enxisa per la seua saviesa i naturalitat alhora”, “Joana m’encanta i m’enxisa”, “Les mascletaes i els castells de foc m’enxisen”. Xavier Casp, Joan Fuster, Emili Casanova, Artur Quintana, Ester Limorti, Joaquim Martí Mestre, Miquel Nadal, Josep Lacreu són alguns dels escriptors o lingüistes que han emprat enxisar en les seues obres.

 

Esgolar, esgolar-se

El verb esgolar/esgolar-se té el sentit de ‘deixar anar avall per un pendent llis arrastrant el cos’, ‘esmunyir-se (algú o alguna cosa) per un pendent’, “Els xiquets s’ho passen pipa esgolant-se pel tobogan”. En un despreniment de terra, per pluja forta o per algun altre motiu, esta també s’esgola, “La pluja de tants dies ha fet que la terra de dalt del bancal del secà s’haja esgolat”. Si deixem unes closses, un gaiato, un paraigües recolzats a la paret, i en una superfície llisa, massa inclinats, poden esgolar-se. També ens esgolem en un llit o en un seient en què la superfície plana la tinguen inclinada, com igualment se’ns pot esgolar dels braços una criatura menudeta si no l’abracem i subjectem bé. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua també ha donat caràcter normatiu a esgolar, en eixe sentit, i l’ha inclòs en el Diccionari normatiu valencià. Este verb també té el significat de ‘fatigar-se o fer-se malbé la gola a força de cridar’, única accepció que admet, actualment, el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, però el Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu), el Salt, el Diccionari general, de Francesc Ferrer Pastor, el Diccionari pràctic d’ús del valencià (Bromera-Lacreu) i el Diccionari de la RACV també arrepleguen esgolar, en el sentit d’‘esvarar/esvarar-se, esmunyir-se per un pendent’, forma molt pròpia de la parla valenciana. Francesc Martínez i Martínez, Josep Giner i Marco, Emili Casanova, Carmelina Sánchez-Cutillas, Joan Olivares, Vicent Pascual, Silvestre Vilaplana, Vicent Garcia Perales, Sofia Moltó i Francesc Fenollosa han sigut alguns dels autors que han emprat esgolar/esgolar-se en este significat.

 

Xiste, xistós/osa

La paraula xiste té la condició de normativa, amb la marca de col·loquial, registrada en el Diccionari normatiu valencià, que la remet a acudit, ‘història curta d’intenció humorística’. Xiste és un castellanisme admés normativament per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per ser un vocable plenament integrat en la parla valenciana. Faust Hernández Casajuana, Isa Tròlec, Emili Casanova, Josep Franco i Vicent Baydal són alguns dels autors que han emprat el vocable xiste en les seues obres. Xistós/xistosa l’arreplega l’esmentat diccionari, també amb la marca de col·loquial. Té el significat de ‘persona graciosa en el parlar, que conta xistes, que provoca intencionadament la rialla’.

Leo Giménez / Lingüista 

 

 

 

 

araules velles, paraules nov