La devoció a Sant Vicent Ferrer a Alzira (i 3) / Aurelià Lairón

0
84

Serà al segle XVIII -ho confirma la documentació que es conserva a l’Arxiu Municipal- quan realment arrelarà a Alzira la devoció per sant Vicent Ferrer

 

L’Ajuntament de la vila, el 22 de març de 1734, va prendre l’acord de dur a un posterior Consell un memorial presentat per molts devots del sant on es demanava que considerant que el dominic era “patrón de este reyno y menor de esta villa” que se li fera festa en el seu dia “en la forma que se haze a los demás patronos menores que la protexen” i afegien “que  haviéndose restituido la celebración de los demás dichos patronos de dicha villa solo faltava la de dicho señor San Vicente Ferrer”[1].

En efecte el municipi va acordar en el Consell celebrat el 12 d’abril:

“… que en atención a los motivos que el memorial expresa y de ser dicho señor San Vicente otro de los patronos tutelares de dicha villa, por cuyos méritos e intercesión ha logrado y espera lograr sus maiores augmentos, se le haga todos los años una solemne fiesta en su día, con processión general según a los demás sus tutelares patronos”[2]

De l’anterior document s’inferix que Alzira va establir l’any 1734 solemnitzar cada any la festa del sant. Però això no va suposar el vot de guardar la festa i tindre-la com a de precepte.

Sabem que fins 1774 la vila tenia votades per festes de guardar i de precepte les de Sant Bernat, màrtir, el seu patró major, Sant Gregori taumaturg, Santa Caterina, titular de la parròquia principal, la Sang de Crist, Sant Josep, la Mare de Déu de l’Esperança i Santa Bàrbara. Eixa consideració respecte a Sant Vicent Ferrer vindria més tard.

L’any 1735 el municipi pagà  a Jeroni Noguera, mestre fuster, les andes que havia fet per a dur en processó a sant Bernat, a les seues germanes les santes Maria i Gràcia, a l’Àngel Custodi i a Sant Vicent Ferrer[3] , també  vint-i-tres lliures moneda valenciana al plater de la vila Antonio Reynot, per la diadema de plata que d’orde de la vila va fer per a la imatge del sant que pesà onze onces i tres quarts. I el mateix dia es va aprovar el pagament a Josep Solas, mestre daurador, veí així mateix de la vila, de la taula i de l’armari que havia fet per a custodiar la imatge, així com per daurar l’anda en la qual es duia en processó la imatge el dia de la seua festa[4].

Sabem que tots els anys, arribada la solemnitat del sant, s’oficiava una missa amb sermó i que després tenia lloc la processó en honor del sant. Res no sabem si la celebració de la missa tenia lloc a l’església o si es feia a la capella de la mateixa Casa Consistorial que es on estava la imatge del sant.

L’any 1738 com que l’armari on es guardava “la ymagen del señor San Vicente Ferrer, su patrón, está indecente” el municipi va acordar que s’arreglara[5].

L’any 1759, concretament el 9 d’octubre, en el context dels actes que tingueren lloc a la vila amb motiu de la proclamació com a rei de Carles III tingué lloc una processó en la qual va participar, entre altres, el gremi de forners que desfilà “acompañando con gran número de antorchas un vistosíssimo tabernáculo del apóstol y patrono de este reyno de Valencia San Vicente Ferrer. Havía dispuesto este oficio un lucidíssimo toreo que, ejecutando con singular destreza los primores de este bayle, lisonjeaba agradablemente el gusto de las gentes”[6].

L’any 1844 la festa de sant Vicent Ferrer, segons assenyala Pierre-Henri Fages[7], es va suprimir però, posteriorment, tornà a celebrar-se.

Amb el temps la festa de Sant Vicent Ferrer es va declarar segona festa local. Hui encara ho és.

A la ciutat d’Alzira hi ha dos imatges del sant, una a la capella de la comunió de l’església de santa Caterina[8], que a més compta amb un bust reliquiari [9], i una altra al temple parroquial de Sant Joan Baptista[10]. El 6 de juny de 1981 la ciutat va rebre el reliquiari de plata amb el braç de Sant Vicent Ferrer i al sendemà la relíquia va estar present en la romeria de la Murta tot i recordant l’estada del predicador l’any 1409 a l’antic cenobi dels pares jerònims[11].

Per a l’anecdotari

En tractar sobre els diferents pobles que honren a Sant Vicent Ferrer, Pierre-Henri Fages[12] en la seua història del sant cita Alzira assenyalant:

“Alcira disputa a Montblanch el milagro del asno herrado, y aún se enseña en el ángulo de la plaza principal la casa en que tuvo lugar este pequeño milagro. Tal vez se haya repetido muchas veces.

Esta población se envanece de tener un santo propio, san Bernardo, religioso del monasterio de Poblet, y cuenta la leyenda, que habiéndose encontrado los dos en los espacios celestes, dijo uno de ellos, inclinándose hacia la tierra: “Llegará un día en que se escribirá sobre ruinas: Aquí estuvo Alcira. –No será así mientras este allí Bernardo”, dijo el otro.

Algun dia diràn: ¡así estaba Alsira!

    -No, mentres Bernat estiga.”

Esta melapea profética la repiten a menudo los habitantes con una convicción profunda”.

Vicent Blasco Ibáñez utilitza eixa tradició com a recurs literari en la seua novel·la Entre naranjos però l’escriptor situà en la seua obra tant al dominic com al cistercenc no “en los espacios celestes” sinó en Alzira en els casalicis del pont de Sant Agustí, en un dels quals estava erigida la efígie de Sant Bernat, patró de la ciutat, i descriu la història d’esta manera:

“Los recuerdos de su niñez, vigilada por una madre de devoción crédula e intransigente, despertaban en Rafael al pasar ante la imagen. Aquella estatua desfigurada y vulgar era el penate de la población, y la cándida leyenda de la enemistad y la lucha entre San Vicente y San Bernardo inventada por la religiosidad popular venía a su memoria.

El elocuente fraile llegaba a Alcira en una de sus correrías de predicador y se detenía en el puente, ante la casa de un veterinario, pidiendo que le herrasen su borriquilla. Al marcharse, le exigía el herrador el precio de su trabajo; e indignado San Vicente, por su costumbre de vivir a costa de los fieles, miraba al Júcar exclamando:

-Algún dia diran: así estaba Alcira.

-No mentres Bernat estiga –contestaba desde su pedestal la imagen de San Bernardo.

Y efectivamente, allí estaba aún la estatua del santo, como centinela eterno vigilando el Júcar para oponerse a la maldición del rencoroso San Vicente”[13]

Eixa contalla, com ja hem assenyalat, no deixa de ser un recurs més sense cap transcendència. No es pot admetre per anacrònica ja que cau pel seu pes, puix que el casalici des del qual li contestà sant Bernat a sant Vicent no existia en el segle XV ja que es va construir sobre els dos ulls del pont de Sant Agustí, que és el que va conéixer el dominic, en la segona dècada del segle XVIII.

Cal assenyalar que en el conegut com Hort de Rosario, en la partida de la Casella hi ha un plafó ceràmic de l’any 1863 dedicat a Sant Vicent Ferrer.

El 9 d’octubre de 1939 l’Ajuntament d’Alzira acordà donar el nom de Sant Vicent Ferrer al conegut fins aleshores (entre l’11 de noviembre de 1918 i el 9 d’octubre de 1939) com a carrer de Blasco Ibáñez i popularment (ja en el segle XVI) com de la Parra.

La parròquia de Santa Caterina va rebre una relíquia del sant el 10 d’abril de 1961 i compta des de l’any 2003, gràcies a la donació d’Enrique Núñez,  amb una xicoteta imatge barroca del dominic que s’adscriu cronològicament entre els segles XVII i XVIII. A la capella del Sagrari també hi ha, des dels anys huitanta del segle passat, ja ho hem dit abans, un bust reliquari del sant.

Com a anècdota cal assenyalar que en la dècada dels sixanta, setanta i huitanta del segle passat la missa del dia de la festa en el temple de Santa Caterina era oficiada en llengua vernacla en honor del sant que sempre va predicar en valencià.

Per últim vullc assenyalar que el conegut com a sant Bernaet de plata, una imatge menuda que es localitzava a l’altar del retaule de Sant Silvestre de la Casa Consistorial, que va desaparéixer farà poc més de dos dècades, no era una imatge de sant Bernat, el patró local. Era, sense cap dubte, per la seua iconografía, la imatge de sant Vicent Ferrer de propietat municipal que amb els anys es va reconvertir en un sant Bernat en fer-li algú un forat al cap com volent assenyalar el clau que li van fer al crani al nostre patró quan va ser martiritzat, segons assenyalala tradició l’any 1180. Lamentablement eixa imatge mai no s’ha recuperat.