Sant Vicent Ferrer patró menor de l’antiga vila d’Alzira (1) / Aurelià Lairón

    0
    83

    Tots coneixem la figura de Vicent Ferrer pel seu paper destacat en la resolució de conflictes, d’esdeveniments importants, com ara el Compromís de Casp o la fi del Cisma d’Occident, però  la nostra ciutat es vincula amb Sant Vicent Ferrer per diferents motius. En primer lloc per haver sigut visitada per ell en més d’una ocasió, en segon lloc per una tradició ingenua que té a vore amb la figura del patró local, sant Bernat, màrtir, i, finalment, per ser l’apòstol valencià un del patrons menors de l’antiga vila d’Alzira.

    La influència que va exercir la predicació de Vicent Ferrer a finals del segle XIV i durant els tres primers lustres del XV, sobre persones i col·lectius, ha sigut posada de manifest per diversos autors en diferents obres.

    La majoria dels historiadors i hagiògrafs coincidixen en situar en l’any 1399, després d’abandonar Avinyó, l’inici de la predicació itinerant que portaria el dominic per Europa, concretament pels pobles i ciutats del Llenguadoc, de la Provença, del Delfinat, de les valls alpines, del Piemont i de la Llombardia.

    A la península ibèrica, a pesar de no estar documentat fefaentment, és possible que predicara en algunes ciutats andaluses. El mestre Ferrer predicà en Castella a Toledo, Conca, Segovia, Burgos, Ciudad Real, Zamora, Guadalajara i Valladolid, i ho va fer, així mateix, a Navarra, a Sant Sebastià, a Múrcia, etc. Ho féu, certament, a la Corona d’Aragó. En Catalunya a Girona, Lleida, Vic, Granollers, Barcelona, Tortosa, Montblanch, etc., en el regne de València, entre altres moltes viles, a Morella, Segorb, Llíria, Xàtiva, Gandia, Alacant, Elx, Oriola i a la seua ciutat natal, en el regne d’Aragó a Saragossa, Alcanyís, Casp i Daroca i també a l’illa de Mallorca.

    Joan Francesc Mira[1] diu que no és casual que durant l’estada de Vicent Ferrer a Valladolid tinguera lloc la publicació de les ordenances contra moros i jueus, un document clàssic en la història de la repressió i segregació dels “infidels”. També a Múrcia -assenyala el mateix autor- després del pas de mestre Vicent, la ciutat va establir dures mesures d’aïllament dels no cristians.

    Vicent Ferrer a Alzira

    A Alzira, una de las principals poblacions del regne de València per aquelles dates juntament amb la capital, Xàtiva, Oriola i Morella, tenim documentada la presència del predicador el setembre de 1410[2]. El Llibre dels Actes dels Jurats e Concell de la vila d’aquell any que es conserva a l’Arxiu Municipal de la ciutat ho enregistra així:

    “…Fon acordat que com lo dit negoci sia tal que s’i mereix consell general, e axí prestament no.s pusca ajustar per causa de la presència de mestre Vicent Ferrer a on lo han seguit alcuns bons hòmens de la vila…”[3]

    Per uns instants ens imaginem al predicador, bé a l’interior de l’església de Santa Caterina, el principal temple de la vila, bé a la plaça major de la mateixa, contigua al temple, tal i com era costum. Sens dubte, independentment del lloc des del qual es va dirigir als que l’escoltaven -la trona o púlpit i/o el cadafal-, l’espai emprat estaria ple de gom a gom.

    Coneixem la temàtica però no el text del sermó o sermons que predicà durant la seua estada a Alzira l’any 1410 del qui seria sant a partir de 1455. El text de la seua homilía o homilíes ens són desconeguts, però la temàtica la posem en relació amb els acords que uns dies després de la seua estada a la capital de la Ribera del Xúquer va prendre el municipi en matèria de moralitat pública.

    Crida poderosament l’atenció que va ser precisament després d’eixa visita quan les autoritats de la vila tingueren necessitat de formar unes ordenances municipals per tal d’esmenar, de corregir, l’actitud manifestament impia d’alguns dels habitants de la vila i dels llocs de la seua contribució que feien mal ús “del nom de Déu” y de la “deshonesta forma que és de les fembres públiques que habiten en los hostals”  i, també, per tal de “refrenar les llengües dels blasfemadors e evitar ocasió de pecat”. S’establiren, per tant, noves normes sobre moralitat pública.

    El text de l’acord del Consell de la vila d’Alzira celebrat el diumenge 28 de setembre de 1410 és este:

    “En aprés lo dit honorable Concell concordantment ordena que per raó dels sermons de micer Vicent Ferrer que ha publicat en sos sermons los juraments que les persones fan del nom de Déu e la deshonesta forma que és de les fembres públiques que habiten en los hostals, sia haud translat de les ordenacions de València e seguir aquelles sia ací fet e observat. Vide has ordinationes in libro dels Statuts de la vila, ubi inserte sunt largo modo[4].

    Resta clar per tant, tal i com assenyala el text, què és el que feren les autoritats alzirenyes. Imitant les ordenacions de què s’havia dotat al respecte la ciutat de València, traslladaren aquelles a la capital de la Ribera. Alzira, cal indicar-ho, ja tenia amb anterioritat ordenacions sobre el particular, la qual cosa significa que en realitat el que es va fer va ser readaptar les existents fins a eixe moment.

    La temàtica del sermó o sermons predicats a la vila pel dominic sembla que resta clara: l’ús incorrecte del nom de Déu i la deshonestedat de i amb les dones que es dedicaven a la prostitució no en el bordell de la vila, que es localitzava junt al raval de Sant Agustí[5], sinó en els hostals de la mateixa. En eixos sermons degueren estar presents, com sempre estaven, dos aplicacions de la paraula de Déu: la denúncia de les immoralitats i l’exigència d’accions positives.

    Sant Vicent en Alzira s’ocupa de parlar, fonamentalment, de temes relacionats amb dos Manaments de la Llei de Déu, de la luxúria (desig i activitat sexual exacerbats) i del mal ús del nom de Déu. Açò és, del segon i del sext manament: “No prendràs el nom de Déu en va” i “No cometràs actes impurs”.

    Segons assenyala el professor Mira Casterá, per cert d’ascendència alzirenya,: “La vida, per al predicador valencià és un combat permanent entre el bé i el mal, entre la fe i l’error, entre àngels i dimonis, entre el pecat i la virtut; i per a cada un de nosaltres el triomf del bé significa la salvació, la victòria del mal significa l’infern: no és una doctrina nova ni original, és la pura ortodòxia catòlica”[6]. I seguix dient: “Si els enemics de la salvació són l’error i el pecat, caldrà ser implacable en aquesta batalla, obligant i prohibint. En el cas de les prohibicions, per exemple, la de la temptació carnal amb mesures i amenaces extremes… que recauran, si no, sobre els mateixos responsables públics: “Així mateix de putanes, que no estiguen per los carrers o cantonades o hostals, que el frare o hom que té muller… ella lo tira, e ach!: ve’l-vos que cau. E… tota la dapnació ne va sobre els regidors, que més los valdria ésser fematers…”[7]

    NOTA: Aquest és el primer capítol dels tres en qué hem dividit la xarrada de l’arxiver municipal Aurelià Lairón sobre la vinculació de Sant Vicent Ferrer amb Alzira