Paraules velles, paraules noves (22) / Leo Giménez

0
238

“Paraules velles, paraules noves” és un espai setmanal de Riberaexpress, de divulgació de les incorporacions a la normativa del valencià admeses per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres autoritats lingüístiques de referència de la nostra llengua. En els últims temps han anat incorporant-se a la nostra normativa lingüística paraules, expressions, accepcions, estructures i formes ben integrades en l’ús, procedents de la parla tradicional, de préstecs necessaris o de formes modernes que no tenien la condició de normatives i que calia incloure en el codi normatiu, per raons de necessitat comunicativa i de precisió en molts casos.

Amb la finalitat de contribuir a divulgar eixes aportacions a la normativa, entre els usuaris i els aprenents d’esta llengua, publiquem setmanalment “Paraules velles, paraules noves”. Paraules, expressions o formes que són “velles” pel seu ús tradicional, però que són “noves” o relativament “noves” per a la normativa. O que són realment noves, com molts neologismes, i ben integrades en l’ús real en la parla i en l’escriptura. I acceptades normativament per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres institucions de referència en la nostra normativa lingüística. Esta secció la firma Leo Giménez, lingüista, autor d’El valencià és fàcil (Reclam Editorial, 2016).

PARAULES VELLES, PARAULES NOVES

 

Paraules, formes i accepcions en valencià que no eren normatives i ara sí que ho son

Incorporacions a la normativa del valencià en els últims anys

 

Monyica

La paraula monyica, com a ‘part del cos humà en què s’articula la mà amb l’avantbraç’ és plenament normativa, registrada en el Diccionari normatiu valencià. És la forma pròpia de la parla valenciana de denominar l’esmentada part de l’anatomia humana. Té el geosinònim canell, més propi de la parla catalana. La forma monyica ja apareix documentada en 1661 en el Dietari de Joaquim Aierdi i en altres documents d’eixe segle. L’han emprada destacats autors literaris i lingüistes, com ara  Vicent Andrés Estellés, Enric Valor, Jordi Valor i Serra, Joan Gil Albors, Àlan Greus, Vicent Sanhermelando, Josep Lacreu, Jordi Colomina, Mercé Climent, Felip Gumbau, entre molts i moltes altres, com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià. Figura registrada, amb el significat descrit, en el Diccionari català-valencià-balear, en el Diccionari general, de Ferrer Pastor, en el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu), en el SALT i en el diccionari de la RACV.

 

Nóvio nóvia

El vocable nóvio està acceptat com a normatiu per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i inclòs en el Diccionari normatiu valencià, amb el significat de ‘persona que manté relacions amoroses amb una altra, sovint amb la intenció de casar-se o de conviure’, ‘persona que contrau matrimoni, o que n’acaba de contraure, durant el dia de la boda i els de la lluna de mel’, “Josep i Merxe són nóvios, festegen des de fa un mes”. És una paraula d’ús ben antic, que apareix en l’Spill, de Jaume Roig, en 1460, i en el Vita Christi, de sor Isabel de Villena, en 1497. I nóvia està documentada en 1410, en els Sermons de sant Vicent Ferrer. Han sigut emprades per autors de tots els segles des d’aleshores, com ara Pere Joan Porcar, Joaquim Aierdi, Constantí Llombart, Teodor Llorente, Gaetà Huguet, Martí Domínguez, Manuel Sanchis Guarner, Emili Casanova, Víctor Labrado, Núria Roca, Josep-Àngel Mas, Abelard Saragossà, Joan Francesc Mira i Teresa Broseta, entre altres, com informa el  Corpus Informatitzat del Valencià.  Els vocables nóvio i nóvia es troben arreplegats en el Diccionari català-valencià-balear, en el SALT, en el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià, en el Diccionari pràctic d’ús del valencià (Bromera-Lacreu) i en el diccionari de la RACV.

Tragar

El verb tragar té el mateix significat que engolir, és a dir ‘fer passar, per la gola, de la boca a l’esòfag (alguna cosa que s’ingerix)’, “No traga bé, dona-li caldet”, ‘menjar àvidament i abundantment’, “S’ha tragat tot el plat d’arròs en un moment”, ‘fer desaparéixer sobtadament en el seu si (alguna cosa) un abisme, un corrent, un conducte’, “El carrer es va inundar perquè els albellons no podien tragar tota l’aigua”, ‘creure’s amb facilitat alguna cosa’, “Es tragarà tot el que li digues”, ‘callar, una persona, allò que hauria volgut dir’, “No m’ha agradat gens això que m’ha dit, però, per no renyir, m’ho he hagut de tragar”. El verb tragar ha tingut l’estigma de castellanisme, però ja apareix en  el Curial e Güelfa en 1442, encara que la recuperació contemporània de tragar, com a paraula d’ús normal, potser es deu a la influència i a un préstec pres al castellà.  L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha donat caràcter normatiu definitiu al ver tragar i l’ha inclòs en el Diccionari normatiu valencià. Figura registrat en el Diccionari català-valencià-balear, en el Diccionari general, de Ferrer Pastor, en el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu), en el SALT i en el diccionari de la RACV.

Ha sigut emprat per una llarga nòmina d’autors, com ara Joaquim Martí Gadea, Joaquim Garcia Girona, Josep Pascual Tirado, Enric Valor, Ferran Torrent, Isabel Clara Simó, Joan Fuster, Àngel Calpe, Germà Colon, Josep Saborit, Santi Vallés, Brauli Montoya i Jordi Colomina, entre altres molts i moltes, com informa el Corpus Informatitzat del Valencià.

Vore

La forma verbal vore, sinònima de veure, és normativa, registrada amb eixa condició per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en el Diccionari normatiu valencià. Té el significat de ‘percebre la imatge (d’un objecte) amb els ulls’, “Des del Penyagolosa vam vore la mar”, ‘ser testimoni ocular (d’un fet o d’una situació)’, “Jo vaig vore l’accident”, ‘visitar (a algú o alguna cosa)’, “Demà vorem els iaios”, “Si estiguera oberta, voríem l’exposició”, ‘considerar d’una manera determinada’, “Ho hem de vore tot ben clar, si no, no farem tracte”. Vore és la forma verbal usada majoritàriament en la parla valenciana, i és el resultat lògic en l’evolució dels verbs de la segona conjugació. Conseqüentment, el futur i el condicional d’este verb són voré… i voria… Apareix documentat en la Rondalla de rondalles, de Lluís Galiana, en 1769, i ha sigut usada per una llarga nòmina d’escriptors des d’aleshores i, especialment, en època contemporània, com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià. Vore, amb esta forma,  ja l’havien  registrat en les seues pàgines el Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu), el SALT i el diccionari de la RACV.

 

 

 

.