Paraules velles, paraules noves (19) / Leo Giménez

0
194

“Paraules velles, paraules noves” és un espai setmanal de Riberaexpress, de divulgació de les incorporacions a la normativa del valencià admeses per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres autoritats lingüístiques de referència de la nostra llengua. En els últims temps han anat incorporant-se a la nostra normativa lingüística paraules, expressions, accepcions, estructures i formes ben integrades en l’ús, procedents de la parla tradicional, de préstecs necessaris o de formes modernes que no tenien la condició de normatives i que calia incloure en el codi normatiu, per raons de necessitat comunicativa i de precisió en molts casos.

Amb la finalitat de contribuir a divulgar eixes aportacions a la normativa, entre els usuaris i els aprenents d’esta llengua, publiquem setmanalment “Paraules velles, paraules noves”. Paraules, expressions o formes que són “velles” pel seu ús tradicional, però que són “noves” o relativament “noves” per a la normativa. O que són realment noves, com molts neologismes, i ben integrades en l’ús real en la parla i en l’escriptura. I acceptades normativament per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres institucions de referència en la nostra normativa lingüística. Esta secció la firma Leo Giménez, lingüista, autor d’El valencià és fàcil (Reclam Editorial, 2016).

PARAULES VELLES, PARAULES NOVES

 

Paraules, formes i accepcions en valencià que no eren normatives i ara sí que ho son

Incorporacions a la normativa del valencià en els últims anys

 

Encalar

Encalar és un verb genuí i privatiu de la parla valenciana en el sentit de ‘llançar, voluntàriament o involuntàriament, una cosa a un lloc on queda retinguda, fora de l’abast’, ‘caure, una cosa, en un lloc alt on queda retinguda, difícil de recuperar de moment’, “Hem encalat la pilota en el balcó”, “El catxerulo s’ha encalat en la teulada de la tia Nora”. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha donat caràcter normatiu de manera definitiva a encalar, incloent-lo en el Diccionari normatiu valencià. Anteriorment l’havien arreplegat tots els diccionaris valencians i ha sigut emprat per Enric Valor, Josep Giner, Manel Joan i Arinyó, Àlan Greus,

Joan Pla i altres. El diccionari de la RAE, de la llengua castellana, arreplega el vocable encalar, com a ‘blanquejar amb calç alguna cosa, principalment la paret’, cosa que en valencià és emblanquinar, però també l’ha registrat com a préstec, amb el significat del valencià, aproximadament, ‘fer que un objecte quede embossat o retingut en altura fora de l’abast”.

 

Defendible, indefendible

Els vocables defendible i indefendible han sigut arreplegats pel Diccionari normatiu valencià. Defendible té el significat de ‘que es pot defendre’, “Això que has dit, no està bé, la teua posició no és defendible”. Indefendible és el contrari, l’antònim, ‘que no es pot defendre”, “No té excusa possible, maltractar a la seua dona és indefendible”. Tenen els sinònims defensable i indefensable, respectivament.

 

Fer a estelles

Fer a estelles és una locució verbal que significa ‘fer malbé una cosa, destrossar-la completament, dividir-la fent-la a trossos’, “La cadira coixa ja no la podem arreglar ni aprofitar per a res, només per al foc, el pare la feta tota a estelles. Es troba registrada en el Diccionari normatiu valencià.

Té la locució sinònima fer ascles. La locució fer a estelles procedix del substantiu estella, ‘fragment que es desprén d’una fusta quan es talla o es trenca’, “Estava partint el tronc amb la destral i s’ha clavat una estella en el peu”. És una locució profusament emprada en la literatura, com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià.

Entre altres, l’han usada Teodor Llorente, Joaquim Garcia Girona, Josep Pascual Tirado, Vicent Andrés Estellés, Soleriestruch, Enric Valor, Manel Joan i Avinyó, Victor Labrado, Vicent Ortega, Emili Piera, Enric Lluch, Joan Olivares, Eugeni S. Reig, Urbà Lozano, Josep Palomero, Lourdes Bohigues, Rafa Escobar.

Putxero

Putxero és un vocable normatiu, inclòs en el Diccionari normatiu valencià, com a col·loquial. “El putxero valencià és un plat molt tradicional, una variant més dels caldos que es fan en totes les regions: l’escudella i carn d’olla de Catalunya, el putxero andalús, el cocido madrileny, el murcià, etc.

Tots porten llegums, carn, verdura i, de vegades, embotits, ingredients que varien segons la zona on es prepara”, com ens informa la pàgina CuinaDiari. A l’Alcúdia (la Ribera Alta) se celebra anualment el Concurs de Putxero Valencià, organitzat per l’ajuntament d’eixe poble riberenc, amb eixe nom.

La denominació putxero és la que té en valencià eixe plat tradicional, també valencià, per això l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha donat caràcter normatiu, encara que siga amb la marca de col·loquial, a eixa paraula.

Eixe vocable ha sigut i és emprat per lingüistes i literats, com ara Francesc Martínez i Martínez, Josep Pascual Tirado, Carmelina Sánchez Cutillas, Rafa Gomar, Carme Miquel, Joaquim Martí Mestre, Jordi Colomina, Bernat Capó, Felip Bens, Lluís Meseguer, Mercé Climent i Josep Piera, entre altres, com informa el Corpus Informatitzat del Valencià.

Leo Giménez / Lingüista