37 anys amb el cas Tous al coll / Opinió: Xavier Sierra

0
198
L'avinguda Sants Patrons el 21-10-82. Foto: Lahuerta

 

Ni tenen vergonya, ni la coneixen, ni saben el que es. I de la duresa de la seua cara, ni els conte. El meu mes profund menyspreu, als que continuen massacrant als companys damnificats.

Esperava escriure un text de record als companys que s’han quedat pel camí, a la memòria, a la heroïcitat humil de la gent que va sofrir la pantanada. O be agrair a gent que com els fotògrafs de l’exposició del MUMA d’Alzira documentaren gràficament, de forma molt professional, la desgracia de la gent. Però no, em crec en el deure de parlar d’un ent: el Institut de Crèdit Oficial i les demandes que ara trenta set anys després està fent.

Ho faig perquè soc, ja, dels pocs actors que defensaren en aquells moments al damnificats que quedem. Teniem un alcalde al que maleirem per sempre (Francisco Blasco Castany), un President de la Generalitat (Joan Lerma Blasco) al que titllem de servilisme per la seua submissió al poder central i la nul·la defensa dels valencians patidors del trencament d’una presa, la de Tous, ensorrada per l’incompliment de les seues pròpies regles, normes, ordenances, etc que regulen a les grans preses.

A mes de les errònies decisions dels funcionaris que dissenyaren la presa i dels que estaven treballant en una presa inacabada.

No cal dir que disset anys de pleits feren que la gent, avorrida i cansada, s’acollís als decrets que per estalviar-se diners -sabien que anaven a perdre el pleit. Son pocs el que quedaren al final.

Be, el segons dels Decrets el vaig negociar jo amb la Delegada (socialista) del Govern en la Comunitat Valenciana. Estaven presents en les reunions negociadores tant la Delegada, com el seu Secretari Martí Dominguez i per part nostra qui subscriu, Pepe Alapont (†), Enrique Revert (†) i Sergio Marín.

Va esser condició necessària per acceptar el Decret que s’oblidaren dels préstecs de la pantanada, que feren una dotació a la provisió per insolvències donat el temps transcorregut des de el trencament de la presa i que la majoria tenien -en aquells moments- o be una edat avançada o be havien mort i per tant les condicions econòmiques de la gent havien variat notòriament. La proposta va ser acceptada, tant es així que la gent entre elles jo rebem un certificat amb la condonació del préstec. Malgrat això, inclús ells han estat demandats.

Qui subscriu este article queda a la disposició dels lletrats que vullguen per actuar de testimoni o el que necessiten per fer front a esta canallada.

Sempre tenim problemes els damnificats quant manen els socialistes. Estem en campanya.

Xavier Sierra / Expresident d’AFIVA