Paraules velles, paraules noves (17) / Leo Giménez

0
162
Leo Giménez

“Paraules velles, paraules noves” és un espai setmanal de Riberaexpress, de divulgació de les incorporacions a la normativa del valencià admeses per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres autoritats lingüístiques de referència de la nostra llengua. En els últims temps han anat incorporant-se a la nostra normativa lingüística paraules, expressions, accepcions, estructures i formes ben integrades en l’ús, procedents de la parla tradicional, de préstecs necessaris o de formes modernes que no tenien la condició de normatives i que calia incloure en el codi normatiu, per raons de necessitat comunicativa i de precisió en molts casos.

Amb la finalitat de contribuir a divulgar eixes aportacions a la normativa, entre els usuaris i els aprenents d’esta llengua, publiquem setmanalment “Paraules velles, paraules noves”. Paraules, expressions o formes que són “velles” pel seu ús tradicional, però que són “noves” o relativament “noves” per a la normativa. O que són realment noves, com molts neologismes, i ben integrades en l’ús real en la parla i en l’escriptura. I acceptades normativament per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres institucions de referència en la nostra normativa lingüística. Esta secció la firma Leo Giménez, lingüista, autor d’El valencià és fàcil (Reclam Editorial, 2016).

PARAULES VELLES, PARAULES NOVES

 

Paraules, formes i accepcions en valencià que no eren normatives i ara sí que ho son

Incorporacions a la normativa del valencià en els últims anys

 

Al front (de)

La locució al front (de) és normativa per haver-la inclosa l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el Diccionari normatiu valencià. Té el sentit d’‘al davant d’un grup, dirigint-lo, encapçalant un grup, un moviment o una empresa. “Es va posar al front en la marxa per la pau”, “La mare ha deixat a Quiquet al front del negoci”, “Es necessiten uns altres dirigents al front del València”. Té la locució sinònima al capdavant. Al front, amb el significat descrit, ha sigut emprada per destacats autors, com ara Teodor Llorente, Miquel Adlert, Martí Domínguez i Barberà, Enric Valor, Manuel Sanchis Guarner, Joan Fuster Alfons Vila, Josep Palomero, Jordi Colomina, Rafael Roca, Agustí Colomer, Rafael Escobar, Pura Requena i altres, com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià.

Disseccionar

El verb disseccionar no tenia la consideració de normatiu, però l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha donat a eixe vocable eixa condició, incloent-lo en el Diccionari normatiu valencià. Posteriorment, l’Institut d’Estudis Catalans també l’ha inclòs en el Diccionari de la Llengua Catalana. Té el significat d’‘obrir (un ésser viu) i discernir-ne les parts per a estudiar-ne l’anatomia o per a realitzar una intervenció quirúrgica’, ‘dividir en parts un animal o planta per a examinar-los o analitzar-los; fer una dissecció’. També té el sentit figurat d’‘analitzar detalladament alguna cosa’, “Al llarg de la seua intervenció, la conferenciant va disseccionar el tema del canvi climàtic molt minuciosament”. Eixos significats, abans d’acceptar-se normativament disseccionar s’arreplegaven com a accepcions de dissecar, i encara esta entrada conserva l’accepció de disseccionar.

Moguda

La paraula moguda té diversos significats. És el participi femení del verb moure, “A la màquina del tren ja l’han moguda”, “La mar estava molt moguda”. És també l’‘acció de moure’s’, ‘anada, acció de partir d’un lloc’, “Va, ja hem descansat prou, mamprengam la moguda o se’ns farà de nit”. En estos sentits l’arrepleguen tots els diccionaris, però n’hi han altres que també tenen caràcter normatiu, ja que els ha acceptat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i els ha registrat en el Diccionari normatiu valencià, com són ‘situació complicada o conflictiva’, “El nou cap de departament és un impresentable i un provocador, demà hi haurà moguda en l’oficina”; ‘ambient de diversió i animació’, “En este barri tots els dissabtes hi ha moguda, tot una festa”. Té també el sentit d’‘excitació sexual’, “Voro sempre va de moguda, però se li nota tant això que causa temor en les xiques, i no es menja un torrat ni per casualitat”. Però n’hi ha un altre, de significat de moguda, no registrat normativament, com és ‘eixida dels primers brots dels arbres i plantes en la primavera’. “La moguda dels tarongers enguany s’ha avançat per la calor”, “Ha fet una geladeta i ha socarrat molta moguda de les bresquilleres”. El Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari general, de Ferrer Pastor, i el de la RACV tenen arreplegat este últim significat de moguda.

Orde

La paraula i forma orde és normativa en tots els sentits, tant en masculí, quan designa organitzacions religioses, com ara Orde dels Franciscans, Orde dels Carmelites Descalços, Orde dels Caputxins; o militars o cavalleresques, com l’Orde de Montesa, l’Orde de Calatrava, l’Orde d’Isabel la Catòlica, com en els significats  de ‘manament’, ‘disposició legal’, ‘prescripció, ‘precepte’, ‘disciplina’, ‘col·locació’, ‘successió’ i altres. Té el plural órdens o ordes. Frases amb orde poden ser “L’orde que ens han donat hem de complir-la immediatament”, “L’orde en què es convoca la teua oposició ja es va publicar ahir”. “Ho hem de deixar tot en orde, com ho hem trobat”, “Has de seguir l’orde alfabètic”, “A vegades, les injustícies fan que convinga lluitar per canviar l’orde establit”, “Complir la legalitat, per als corruptes, és una qüestió de segon orde”, Hi ha una orde de busca i captura contra el que va abusar de la xiqueta de Pasqual”, “Un ban municipal és una orde, de fet, comença dient ‘D’orde del senyor alcalde…’”. Les paraules orde i ordre són sinònimes, excepte pel que fa a organitzacions militars de cavalleria antigues o congregacions o instituts religiosos, que són ordes, en masculí. La paraula i forma orde és l’emprada majoritàriament en la parla valenciana en tots els sentits, i es troba documentada en el segle xiii, en 1276, en els Pergamins, processos i cartes reials, de Berenguer de Ripoll, i en 1280, en el Llibre de la Cort de Justícia de València. I l’empraven Pere el Cerimoniós, Jaume March, Antoni Canals, Josep Bernat i Baldoví, Eduard Escalante, Joaquim Martí Gadea, etc. I s’ha usat en tota classe de documents administratius al llarg de la història, com informa el Corpus Informatitzat del Valencià. El vocable orde, en els sentits descrits, el registra el Diccionari normatiu valencià i també el Diccionari de la Llengua Catalana, així com el Gran diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, el Diccionari general, de Francesc Ferrer Pastor, el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu), el SALT, el Diccionari de sinònims, antònims i idees afins (Bromera, Lacreu), el diccionari de la RACV i altres.