Paraules velles, paraules noves (16) / Leo Giménez

0
156
Leo Giménez

“Paraules velles, paraules noves” és un espai setmanal de Riberaexpress, de divulgació de les incorporacions a la normativa del valencià admeses per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres autoritats lingüístiques de referència de la nostra llengua.

En els últims temps han anat incorporant-se a la nostra normativa lingüística paraules, expressions, accepcions, estructures i formes ben integrades en l’ús, procedents de la parla tradicional, de préstecs necessaris o de formes modernes que no tenien la condició de normatives i que calia incloure en el codi normatiu, per raons de necessitat comunicativa i de precisió en molts casos.

Amb la finalitat de contribuir a divulgar eixes aportacions a la normativa, entre els usuaris i els aprenents d’esta llengua, publiquem setmanalment “Paraules velles, paraules noves”. Paraules, expressions o formes que són “velles” pel seu ús tradicional, però que són “noves” o relativament “noves” per a la normativa. O que són realment noves, com molts neologismes, i ben integrades en l’ús real en la parla i en l’escriptura. I acceptades normativament per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres institucions de referència en la nostra normativa lingüística. Esta secció la firma Leo Giménez, lingüista, autor d’El valencià és fàcil (Reclam Editorial, 2016).

PARAULES VELLES, PARAULES NOVES

 

Paraules, formes i accepcions en valencià que no eren normatives i ara sí que ho son

Incorporacions a la normativa del valencià en els últims anys

 

Dislèxic

L’adjectiu dislèxic té el significat de ‘persona que patix dislèxia’. Al seu torn, dislèxia és ‘dificultat en l’aprenentatge de la lectura que es manifesta en la confusió, la inversió i l’omissió de lletres, síl·labes o paraules’.

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, a través del Diccionari normatiu valencià, ha donat caràcter normatiu a la grafia dislèxic/dislèxica, com a forma lògica i coherent derivada de dislèxia, al costat i sinònima de l’anteriorment arreplegada com a normativa, dislèctic/dislèctica. El Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià, de l’AVL, i el SALT ja havien inclòs este vocable en les seues pàgines. El registra també l’ésAdir, el portal de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

Aïna, aïnes

La paraula aïna té el sentit de ‘ferramenta, utensili, generalment de ferro o d’acer, que s’utilitza per a efectuar algun treball manual’, “El pany no te’l puc arreglar, si no em portes l’aïna que t’he dit”. Té el sinònim eina. Aïna, com a ‘ferramenta, eina’ l’ha emprat escriptors i lingüistes com ara Josep Giner, Xavier Casp, Antoni Ferrando, Abelard Saragossà, Àngel Calpe, Eugeni S. Reig, Josep Lacreu i molts altres . L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha donat a esta paraula, i a les locucions més aïna/més aïnes i a tan aïna/tan aïnes caràcter normatiu incloent-les en el DNV.

La locució més aïnes té els sentits de ‘més prompte’, ‘preferisc’, ‘m’estime més’. Eixa expressió en plural també la tenim en singular, més aïna, amb el mateix significat, “Les noves eleccions no canviaran massa la composició del Congrés, més aïna/més aïnes deixaran les coses com estan ara”, “Més aïna/més aïnes em fa mal el taló, no tot el peu”. Tenim també les locucions tan aïna, tan aïnes, les dos amb el mateix sentit, ‘tan fàcilment’, “Açò és complicat, no es fa tan aïna com et penses”, “M’has enganyat, d’ara en avant no m’enganyaràs tan aïnes”.   ”.

Passota i passar (com a ‘mostrar indiferència’)

El terme passota és un neologisme, procedent de l’argot de la joventut. Fa referència a ‘persona indiferent davant les qüestions que importen o es debaten en la vida social’, “No vol saber res de la política ni de què passa en el món, és un passota”. El Diccionari normatiu valencià la registra amb la marca de col loquial.

És pràcticament sinònim de meninfot, ‘que mostra (una persona) indiferència o desinterés per tot, que no vol saber res de les coses que l’haurien de preocupar o d’interessar’. Joan Fuster, Vicent Borràs, Vicent Marçà i Eugeni S. Reig, entre altes escriptors o lingüistes, han emprat el terme passota en alguna de les seues obres. Anteriorment a la inclusió d’esta paraula en el Diccionari normatiu valencià, ja es va registrar en el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià i en el Gran diccionari 62 de la llengua catalana.

El verb passar, en el sentit de ‘no fer cas, mostrar indiferència o desinterés’, ‘renunciar a participar en una cosa’, com en les frases “Jo passe d’anar a l’excursió”, “No devem passar de la política”, també té caràcter normatiu, com a col·loquial. El registra el DNV, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

 

Gasto

Gasto, ‘acció o efecte de gastar’, és paraula normativa en haver-la inclòs l’AVL en el Diccionari normatiu valencià, “Per ara no comprarem un cotxe nou, el considere un gasto innecessari”,  “Enguany els gastos han superat els ingressos”, “Els gastos de la reforma pugen a 15.000 euros”. És un vocable sinònim de despesa. Gasto ha tingut la tatxa de castellanisme, però ja apareix documentat en 1371, en Diccionari de rims, de Jaume March, i l’han emprat profusament autors de tots els segles, des d’aleshores, com ara Pere Joan Porcar, Vicent Valls, Jaume Febrer, Josep Esplugues, Lluís Galiana (en Rondalla de rondalles), Joaquim Martí Gadea, Joaquim Garcia Girona, Maximilià Thous, Xavier Casp, Enric Valor, Emili Casanova, Josep Palomero, Ferran Torrent, Urbà Lozano, Miquel Nadal, Josep Lacreu i moltíssims més.

Per tant, és infundada la idea de considerar-lo un castellanisme inserit en la nostra llengua en èpoques recents. Joan Coromines va ser una de les primeres autoritats lingüístiques contemporànies que va donar valor a gasto, com a paraula ben nostrada. El  Gran Larousse català i el Gran diccionari 62 de la llengua catalana ja van incloure este mot en les seues pàgines, com l’ésAdir, el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, com també ho van fer els valencians SALT,  Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià, Diccionari pràctic d’ús del valencià (Bromera, Lacreu) i el diccionari de la RACV. I en el blog Pren la paraula, de Josep Lacreu, hi ha precisa i aclaridora informació sobre l’ús històric d’esta paraula, en la nostra llengua.