Paraules velles, paraules noves (14) / Leo Giménez

0
141

“Paraules velles, paraules noves” és un espai setmanal de Riberaexpress, de divulgació de les incorporacions a la normativa del valencià admeses per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres autoritats lingüístiques de referència de la nostra llengua. En els últims temps han anat incorporant-se a la nostra normativa lingüística paraules, expressions, accepcions, estructures i formes ben integrades en l’ús, procedents de la parla tradicional, de préstecs necessaris o de formes modernes que no tenien la condició de normatives i que calia incloure en el codi normatiu, per raons de necessitat comunicativa i de precisió en molts casos.

Amb la finalitat de contribuir a divulgar eixes aportacions a la normativa, entre els usuaris i els aprenents d’esta llengua, publiquem setmanalment “Paraules velles, paraules noves”. Paraules, expressions o formes que són “velles” pel seu ús tradicional, però que són “noves” o relativament “noves” per a la normativa. O que són realment noves, com molts neologismes, i ben integrades en l’ús real en la parla i en l’escriptura. I acceptades normativament per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres institucions de referència en la nostra normativa lingüística. Esta secció la firma Leo Giménez, lingüista, autor d’El valencià és fàcil (Reclam Editorial, 2016).

PARAULES VELLES, PARAULES NOVES

Paraules, formes i accepcions en valencià que no eren normatives i ara sí que ho son

Incorporacions a la normativa del valencià en els últims anys

 

Al tall

La locució Al tall és molt pròpia de la parla valenciana. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua l’ha registrada en el Diccionari normatiu del valencià en la fraseologia de l’entrada tall del Diccionari normatiu valencià. Té els significats d’‘estar a punt’, “Per a anar de festa sempre estàs al tall”. “Anar al tall” també té el sentit d’‘anar al lloc on es té el treball, la faena’, “Demà al tall, a acabar la faena començada hui”. I ‘sense triar, segons va eixint’ és també anar al tall, “Al tall al tall i sense alborrussar”, “Escudella al tall, i no vages triant”.

Apareix relacionada en el Corpus Informatitzat del Valencià, i ha sigut profusament emprada per escriptors i lingüistes, com ara Joaquim Garcia Girona, Miquel Adlert, Martí Domínguez i Barberà, Enric Valor, Josep Lozano, Lluís Fornés, Joaquim, Martí Mestre, Toni Cucarella, Artur Ahuir, Joan Olivares i molts altres. La seua força expressiva va fer que un grup emblemàtic de la música i cançó valenciana, com és Al Tall, la prenguera com a nom propi del conjunt musical.

Arrastrar, arrastre, a rastrons

El verb arrastrar, el substantiu arrastre i la locució a rastrons són normatius en valencià. Els té registrats el Diccionari normatiu valencià. Arrastrar estava ja recollit en el Diccionari català-valencià-balear, en el Diccionari de la rima i en el Diccionar general, de Francesc Ferrer Pastor i ha sigut emprat per autors, com ara Pere Joan Porcar, en 1585, “varen arrastrar a Pere Zaragoçà, de Meliana”, Joaquim Martí Gadea, Josep Pascual Tirado, Nicolau Primitiu Gómez Serrano, Xavier Casp, Joan Gil Albors, Emili Casanova, Josep Palomero i altres. Té el sentit de ‘moure o desplaçar (alguna persona o alguna cosa), estirant-la sense alçar-la de terra, “Si arrastres aixina les cadires, ratllaràs el paviment”, “Els assassins arrastraren el cadàver fins al bosc”. Arrastre,  ‘acció d’arrastrar’, l’han usat Jaume Febrer, en 1701, Josep Bernat i Baldoví, Alfred Ayza, Àngels Gregori, Teresa Pascual i altres autors.

Estos dos substantius tenen els sinònims arrossegar i arrossegament. La locució a rastrons, ‘arrastrant per terra’, “El detingueren i hagueren de dur a rastrons al quarter”, l’han emprada autors, escriptors i lingüistes, com ara Gaetà Huguet, Federico García Sanchiz, Xavier Casp, Vicent Andrés Estellés, Emili Casanova i altres.

Cutre  

L’adjectiu cutre, procedent del llenguatge d’argot, ha sigut validat, com a col·loquial, per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i inclòs en el Diccionari normatiu Valencià. Té el significat de ‘sòrdid, brut, de baixa qualitat’, amb un toc, sempre, ‘de mal gust’. “Els programes de telefem són prou roïns i cutres”.

També té el sentit de ‘miserable, agarrat’. L’ésAdir, el portal de la Corporació Catalans de Mitjans Audiovisuals, el registra amb la marca ‘ús informal’, amb la definició ‘deixat, lleig, brut, rònec, atrotinat, tronat, desmanegat, sòrdid, vulgar, de mala mort, sense qualitat’. El mot cutre, com informa el Corpus Informatitzat del Valencià, l’han emprat literàriament autors com ara Pep Castellano, Joan Garí, Isabel Clara Simó, Carme Carceller i Lucrècia de Borja i Bairén.

Vivenda

El terme vivenda, ‘construcció o lloc condicionat per a ser habitat per persones’, és perfectament normatiu per a usar-se en qualsevol registre del llenguatge en valencià. “Nela s’ha comprat una vivenda molt bonica i ho té tot molt ben distribuït”, “La vivenda dels meus pares està molt malament, per a assolar-la”.

Té el sinònim habitatge. Vivenda és la forma utilitzada majoritàriament per valencianoparlants i d’altres parts on es parla esta llengua per a referir-se a la casa, habitatge, domicili on es pot viure. En l’últim segle i en este, la paraula vivenda ha sigut emprada per autors, com ara Carlos Sarthou, Francesc Martínez, Alfons Cucó, Josep l’Escrivà, Josep Vicent Marqués, Eduard Mira, Jordi Colomina, Sergi Pascual, Alexandre Órdaz, Maurici Belmonte, Joan Olivares, Ferran Torrent i altres, com informa el Corpus Informatitzat del Valencià.

El Diccionari normatiu valencià té registrada esta paraula, amb la definició descrita al principi. Anteriorment ja va ser arreplegada pel Diccionari català-valencià, els diccionaris del SALT i el de la RACV.

Leo Giménez / Lingüista