“Paraules velles, paraules noves” és un espai setmanal de Riberaexpress, de divulgació de les incorporacions a la normativa del valencià admeses per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres autoritats lingüístiques de referència de la nostra llengua. En els últims temps han anat incorporant-se a la nostra normativa lingüística paraules, expressions, accepcions, estructures i formes ben integrades en l’ús, procedents de la parla tradicional, de préstecs necessaris o de formes modernes que no tenien la condició de normatives i que calia incloure en el codi normatiu, per raons de necessitat comunicativa i de precisió en molts casos.
Amb la finalitat de contribuir a divulgar eixes aportacions a la normativa, entre els usuaris i els aprenents d’esta llengua, publiquem setmanalment “Paraules velles, paraules noves”. Paraules, expressions o formes que són “velles” pel seu ús tradicional, però que són “noves” o relativament “noves” per a la normativa. O que són realment noves, com molts neologismes, i ben integrades en l’ús real en la parla i en l’escriptura. I acceptades normativament per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres institucions de referència en la nostra normativa lingüística. Esta secció la firma Leo Giménez, lingüista, autor d’El valencià és fàcil (Reclam Editorial, 2016).
PARAULES VELLES, PARAULES NOVES
Paraules, formes i accepcions en valencià que no eren normatives i ara sí que ho son
Incorporacions a la normativa del valencià en els últims anys
Baix de
La locució baix de ha sigut acceptada amb valor preposicional per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, ‘en una part més baixa, per referència a un element implícit o explícit’, de manera que són normatives frases com “Des de baix de l’escenari les coses es veuen diferents que des de dalt”, “Baix del bancal hi ha una bassa”, “El camí cal agafar-lo des de baix de la serra”. Baix de s’oposa a dalt de, com davall (de) és el contrari de damunt (de), i sota és l’antònim de sobre. El valor normatiu de baix de queda registrat en el Diccionari normatiu valencià i anteriorment en la Gramàtica normativa valenciana. Com registra el Corpus Informatitzat del Valencià, baix de l’han emprada autors com ara Pere Joan Porcar, Jaume Febrer, Josep Bernat i Baldoví, Constantí Llombart, Teodor Llorente, Joaquim Garcia Girona, Jordi Colomina, Rosa Solbes, Abelard Saragossà, Toni Cucarella, Eugeni S. Reig, Vicent Baydal i molts altres.
Cridar com a sinònim de telefonar
El verb cridar té moltes accepcions. Per exemple: ’fer crits’, ‘parlar en veu massa alta, a crits’, ‘xillar’, “No crideu tant, que moveu molta escama”, ‘dir (alguna cosa) a crits’, “No crides tant, que no estic sord”, ‘expressar el descontentament, la disconformitat o el disgust contra algú o alguna cosa d’una manera vehement’, “Cridarem contra eixa injustícia”, ‘demanar (a algú) que vinga per a alguna finalitat’, “El malalt està pitjor: haurem de cridar el metge”, ‘pronunciar el nom (d’algú) per a fer-lo vindre’, “Aneu passant a mesura que vos cride”, ‘convocar, citar’, “El sindicat ha cridat a la vaga”, ‘atraure’, “Alexandra és ben espavilada i molt ben pareguda, crida l’atenció”. En eixos significats el registren pràcticament tots els diccionaris de la nostra llengua, però també tenim el sentit de ‘telefonar, tocar per telèfon’, “Et passe el meu número de telèfon, crida’m quan vullgues”, “Li passaré el teu número de telèfon i que et cride”, que ha sigut registrat, com a accepció normativa, amb la marca de col·loquial, per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en el Diccionari normatiu valencià. Han emprat cridar, en el sentit de ‘telefonar, tocar per telèfon’, autores i autors com Rosa Solbes, Enric Valor, Pasqual Alapont, com informa el Corpus Informatitzat del Valencià. Vejau l’article-anàlisi “Els verbs tocar i cridar com a sinònims de telefonar”, de Josep Lluís Navarro Peiró, dins de la revista de Taula de Filologia Valenciana Aula de Lletres Valencianes 3.
Xarnego
El terme xarnego, en la variant valenciana de la llengua, fa referència a ‘gos per a caçar conills, molt preat per les seues habilitats cinegètiques i que pot actuar sense l’ajuda del caçador’; i, més concretament, el xarnego valencià és el ‘gos autòcton valencià, d’orelles rectes i sentits afinats, molt preat per a caçar conills i altres animals’. En eixos sentits l’ha inclòs l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el Diccionari normatiu valencià. Anteriorment ja l’havien arreplegat el Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu), el Diccionari general, de Ferrer Pastor, els diccionaris del SALT i el diccionari de la RACV. El Gran diccionari de l’Enciclopèdia Catalana també el té registrat amb la marca d’‘antic’. Han emprat “xarnego” amb el significat de ‘gos coniller’ Josep Pascual Tirado, Vicent Ortega, Joaquim Martí Mestre, Abelard Saragossà i altres. A Catalunya, xarnego, pejorativament, és ‘immigrant castellanoparlant’.
Postureig
El neologisme postureig ha sigut admés, com a paraula normativa, per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua incloent-la en el Diccionari normatiu valencià. Té el significat de ‘actitud de mostrar, generalment en les xarxes socials, formes de comportament, gustos i postures concretes per tal de donar una imatge determinada’, ‘actitud artificiosa i impostada que s’adopta per conveniència o presumpció’, ‘aparença’. Postureig el registra també en l’ésAdir, el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, amb la marca d‘‘ús general’. “Penjar en les xarxes socials imatges d’apunts o de llibres d’estudi per simular ser estudiant, sense ser-ho, és postureig”, “Simular interessar-se (algú) per alguna cosa a la qual mai ha prestat el menor interés és postureig”.
Leo Giménez / Lingüista
