La llei del soroll / Opinió: Pedro Dominguez

0
468

Un equip interdisciplinar de científics de la Universitat de Happyburg, en Anyland, format per físics especialitzats en acústica i etòlegs experts en comportament humà, acaben de publicar en la prestigiosa revista internacional Nature’na els resultats d’una interessant investigació sobre el soroll i la intel·ligència humana.

En la fase prèvia, abans de començar el curiós experiment, els físics hagueren de dissenyar i construir un prototip de sonòmetre miniaturitzat, de la grandària d’un cigró, capaç de mesurar i registrar sorolls propers i enviar-los regularment a un ordinador central on havien de ser analitzats estadísticament per calcular el nivell sonor mitjà (dB) que envolta a la persona que el duu damunt. I una vegada comprovat que funcionava adequadament, fabricaren un miler d’ells.

Paral·lelament els etòlegs demanaren voluntaris per a l’estudi i als que es presentaren, més de dos mil de totes les classes i edats, els passaren un test especialment dissenyat per calcular el coeficient intel·lectual (CI) de cadascú. A continuació feren una selecció per obtindre una mostra representativa de tot l’espectre de CI. I aleshores, amb mil voluntaris i els corresponents microsonòmetres, començà la investigació de camp, que durà tres mesos i va recollir milions de dades, que s’aproximaven molt a esta corba:

Finalment analitzaren de forma exhaustiva totes aquestes dades i deduïren que, en general, els homes són més sorollosos que les dones, els joves més que els vells i els més sorollosos de tots, independentment del sexe i l’edat, són els de menor CI. Els investigadors arribaren a la conclusió de que existix una llei biofísica de proporcionalitat inversa entre ambdues variables, una llei semblant a la de Boyle-Mariotte dels gasos ideals, que matemàticament s’expressaria així:

dB = ct / CI           o també          dB · CI = ct

L’explicació, raonen els científics en l’article de Nature’na, pot ser ben simple: es fa soroll per cridar l’atenció i lògicament els que són més intel·ligents poden cridar l’atenció de moltes maneres diferents, mentre els que no ho són tenen menys alternatives i sovint fan soroll.

El cas més típic és el dels adolescents i els joves, que estan saturats de testosterona i encara no saben atraure l’atenció dels altres, sobretot de les jovenetes, d’una forma més elaborada i menys estrepitosa que ficant la música a tope, atronant amb les seues motos o tirant els petards més potents. Si no molestaren tant resultarien fins i tot graciosos, tan desmanotats i ingenus en les seues exhibicions com els ximpanzés en zel.

I és que a la Natura normalment els mascles han de competir entre ells, fent-se notar amb adorns, posturetes i sorolls, buscant destacar perquè les femelles es fixen en ells i accepten reproduir-se. Elles, en canvi, són més discretes i solen passar desapercebudes perquè els depredadors no les detecten i així puguen perpetuar l’espècie. Al cap i a la fi els mascles són menys necessaris que les femelles: uns pocs d’ells són suficients per fecundar a moltes femelles, mentre que elles són imprescindibles per a gestar i cuidar la prole, per això l’evolució ha tendit a protegir-les més a elles.

En fi, a vore si evolucionen un poc més els més sorollosos…

Pedro Domínguez

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here