Com arruïnar (i malvendre) un país ric / Opinió: Pedro Dominguez

0
243

arruinar Pedro DomingPer descomptat, la condició prèvia és que el país siga ric, ric en matèries primeres, en agricultura, en turisme o en qualsevol altre recurs apte d’explotació i especulació. Si el país ja d’entrada és pobre, quin mèrit va a tindre arruïnar-lo? i per a què?, no interessa en absolut.

Aclarit açò, el primer que es necessita per arruïnar i malvendre un país ric és mantenir al poble despistat, entretingut, adormit, més encara: embrutit, perquè no assabente del que ocorre; la qual cosa resulta relativament fàcil en les terres càlides on la gent no necessita excuses per a muntar-se un bon sarau, milers de saraus. Per això només cal potenciar els típics esdeveniments tradicionals i els nous, que vénen d’altres llocs però són igual d’idiotitzants, de manera que el país ha d’estar infestat de futbol, bous, processons, romeries, serials, realitys, famosos i famosets seguits molt a prop pels periodistes del cor i les vísceres dels grans mitjans de manipulació de masses, etc. Encara que semble increïble, 2000 anys després dels emperadors romans, la seua famosa estratègia del “pa i circ” segueix funcionant meravellosament.

            Si per algun motiu la gent es resisteix, per exemple perquè el país ix d’una dictadura fortament rebutjada i el poble és actiu i reivindicatiu, cal desmobilitzar-lo com siga, si cal canviant-ho tot (aparentment) perquè res canvie. D’una banda convé obrir i modernitzar el règim, democratitzar-lo (superficialment), deixant espai perquè entren en les institucions els representants menys díscols d’aquest poble, convencent a tots que aquest és el camí, que és suficient amb votar i que els representants elegits pugen dalt perquè les coses canvien. Llavors, als nous dirigents se’ls va integrant a colp de talonari, privilegis i lleis ad hoc, donant-los crèdits suficients perquè els seus partits i sindicats s’endeuten i cresca la burocràcia interna, permetent-los eixir en els mitjans de comunicació conforme vagen acceptant el statu quo. Domesticar-los, a l’estil de Paulov, no és gens difícil.

Quant als grups més resistents i lluitadors, que sempre existeixen, cal desdenyar-los impedint que isquen en els mitjans de comunicació, tant públics com privats. Si encara així algun creix, amenaçant els poders fàctics, aleshores es poden utilitzar uns pocs milions dels més rics o els fons reservats i les rates de les clavegueres de l’estat, heretades de la dictadura. Resultarà fàcil infiltrar avalotadors i violents en aquests grups, que poden fins i tot provocar atemptats per a després atribuir-los als grups revolucionaris, amb la qual cosa els allunyarem del poble i els condemnarem a l’ostracisme, desactivant-los per a dècades, o per a sempre. En alguns grups ni tan sols serà necessari infiltrar agents, bastarà donar-li una mica de cobertura en els informatius a les diferents faccions i ells sols es dividiran, creant grupuscles cada vegada més xicotets i inofensius. I si per casualitat sorgeix algun grup armat, perfecte, màxima publicitat intensificant el missatge subliminar, implícit, de que tots els radicals són uns assassins en potència, no importa que al cap de l’any la policia i les mesures del govern provoquen moltes més víctimes que els fanàtics armats.

Tot açò implica òbviament el control efectiu dels grans mitjans de comunicació, mitjans lliures en teoria però subjectes al poder i el gran capital en realitat, perquè a veure qui va a poder muntar-se una televisió de cent milions d’euros o més. Els mitjans privats estaran controlats pel capital nacional, lligat al seu torn al capital internacional, i els mitjans públics estaran controlats pels governs de torn dels grans partits, ben domesticats i gens permeables a les crítiques profundes. Si, excepcionalment, algun mitjà privat o part d’ell és massa crític i tendeix a soscavar el sistema, bastarà amb regular de forma adequada les lleis radioelèctriques per a reconduir-lo, o apagar-lo directament, quedant la informació saturada amb els mitjans afins per a conformar l’opinió pública que convé en cada moment.

Lligades i ben lligades les mesures anteriors, la resta ja és pa menjat.

Els nous governants, envoltats d’un aura d’èxit perquè per fi han superat la dictadura, almenys açò creuen alguns, es veuen en l’obligació d’acomplir algunes de les promeses fetes al seu poble, cosa que sol costar molts milions, però després de les dictadures les arques públiques estan buides i ells no s’atreviran a augmentar els impostos a les classes altes, allò de la justícia redistributiva queda per als llibres. Llavors hauran de vendre les empreses públiques que donen molts beneficis o simplement les que subministren energia, telefonia, aigua, etc. als milions de ciutadans que observen inquiets però submisos; hauran de privatitzar-les per a obtindre liquiditat i poder mantenir o millorar un poc les atencions més bàsiques. Un lucratiu negoci per als rics, amb abundosos beneficis, al cap i a la fi les classes altes també tenen dret a beneficiar-se de la transició. Paral·lelament, s’ha de premiar d’alguna forma als polítics que promouen aquestes privatitzacions, per exemple endollant-los en les empreses privatitzades quan cessen en els seus respectius càrrecs. Hi ha per a tots, per a tots els de dalt, clar.

I com açò d’arruïnar i malvendre un país ric és llarg i requereix paciència, queda per a un altre article la continuació i el desenllaç.

Pedro Domínguez

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here