Els Deures Mediambientals del PV / Pedro Domínguez

La crisi econòmica, per més que alguns diguen que estem ja superant-la, segueix sent greu per a les classes mitjanes i sobretot per a les baixes, que han sigut espoliades de bona part dels seus drets, serveis, sous, habitatges, etc. Paradoxalment les classes altes, en general, han augmentat les seues rendes i per primera vegada els beneficis del capital ha superat els salaris, la qual cosa demostra clarament per a qui legisla el govern.

Tot això mentre la corrupció s’estén pels despatxos de l’administració i els de les grans empreses. Per tant no és exagerat dir, com s’ha dit en molts llocs, que açò més que una crisi és una estafa social… Doncs bé, amb tota la seua gravetat, la crisi econòmica és poca cosa comparada amb la crisi ecològica que creix com una bola de neu, any rere any, empitjorant el nostre present i amenaçant el nostre futur. La crisi econòmica acapara els mitjans i els debats mentre la crisi ecològica ha passat a un tercer plànol i amb prou faenes se sent parlar d’ella, però això és una pèssima estratègia perquè amagar els problemes no els resol, tot el contrari, els agreuja. Als votants se’ls pot enganyar, i molt pel que es veu ja que governa el partit més corrupte, però a la Natura no se la pot enganyar i si continuem destruint boscos i cremant combustibles fòssils, el CO2 i d’altres gasos hivernacle seguiran acumulant-se en l’atmosfera i pujaran les temperatures més i més… Potser la dada més clarificadora de la situació actual siga la petjada ecològica, és a dir, la superfície del planeta necessària per a mantenir el consum actual i neutralitzar els residus que generem. Segons l’informe Planeta Viu que publica el Fons Mundial per a la Naturalesa (WWF), als països desenvolupats els éssers humans necessitem ja 3’5 Terres perquè excedim en un 250% la capacitat sustentadora del nostre territori.

Una situació aberrant, impossible de mantenir a llarg termini… En eixe sentit, és urgent reflexionar sobre el que hem de fer per a resoldre els problemes ambientals i resulta imprescindible traure al primer pla del debat públic la greu situació actual, les dramàtiques previsions que hi ha i els canvis que necessitem implementar ja, uns canvis que per altra banda poden ajudar a resoldre la crisi econòmica actual. Són els nostres deures amb la Terra, els deures pendents del curs de supervivència que la nostra espècie està fent en aquest planeta blau. I, a risc de quedarme’n curt, jo els resumiria en estes dotze propostes: • Protecció real del territori, prohibint noves requalificacions, urbanitzacions, ports, aeroports, etc., perquè ja hi tenim massa i en molts casos abandonats. Als monts cremats cal impedir la construcció i en les zones protegides la caça, hem d’acabar definitivament amb els paranys.

Tenim que transposar sense tardança i aplicar les lleis europees de protecció ambiental. Hem de recuperar amb tècniques manuals i de baix impacte, els monts i ecosistemes en perill de desertificació; costaria poc i a més crearia molts llocs de treball. • Cabals ecològics suficients i nets per als nostres rius i zones humides, fins a la seua desembocadura, protecció i recuperació dels boscos de ribera i les marjals en el domini públic legal. Establir perímetres de seguretat, sense cultius, al voltant dels pous d’aigües potables; a la llarga resultarà molt més econòmic que tindre que comprar contínuament aigua embotellada. • Fomentar l’agricultura i la ramaderia ecològiques llevant càrregues i tràmits als productors ecològics, facilitant la formació als centres de la Conselleria, creant Cicles Formatius i Escoles-taller d’Agroecologia, fomentar les cooperatives de producció ecològica amb les terres abandonades, facilitar la venda directa dels productors en mercats locals, fomentar els horts familiars urbans, etc. Açò també serà molt més econòmic que cuidar poblacions amb malalties cròniques creixents pels residus als aliments. • Prohibició expressa dels cultius transgènics al PV, pels seus riscos i perquè els productes naturals i autòctons són molt més millors; hem de defensar la nostra agricultura de qualitat i procurar uns preus justos. Etiquetatge clar als aliments envasats importats perquè els consumidors puguen conèixer si hi ha OMG entre els ingredients.

Rebuig total al TTIP que pretén colar subreptíciament els transgènics i tot el que interessa a les transnacionals, encara que perjudique la salut, el medi ambient o els drets humans. • Fomentar la jardineria ecològica, amb espècies autòctones resistents a la sequera i de baix manteniment, com les que poblen les nostres muntanyes: carrasca, pinyer, arbocer, fleix, romer, timonet, etc. Resulta absurd fer jardins centreeuropeus amb gespa que necessita un rec diari quan arriba l’estiu, perquè ja ens falta aigua. I els tractaments han de ser sempre amb productes naturals, mai amb herbicides i verins com actualment fan al bell mig de la ciutat, on passegen nadons, xiquets, embarassades… Cal recuperar la titularitat pública d’aquests i d’altres serveis per a evitar el seu encariment i millorar-los. • Tancar la CN de Cofrents perquè ha caducat i cada any resulta més perillosa, a més de deixar tones de residus que seran radioactius durant segles, i cal fer-ho sense pagar un cèntim a Iberdrola, que ja l’ha amortitzat massa bé. També caldria fer una auditoria a fons a les grans elèctriques, per a vore d’on ixen els seus obscens beneficis inclús en plena crisi i què és això del deute de tarifa que, diuen, els deguem, i per higiene política cal prohibir que exministres i alts càrrecs puguen endollar-se en elles desprès del seu mandat, un fet que fomenta la corrupció.

Paral·lelament cal promoure l’Estalvi, l’Eficiència i les Renovables, especialment la solar d’autoconsum, amb la qual cosa no sols millorarem la nostra relació amb l’entorn sinó que crearem molts llocs de treball. • Aplicació de les 3R, Reducció, Reutilització i Reciclatge, amb recollida selectiva prèvia, informant i educant bé les poblacions sobre aquesta necessitat. Tots els envasos de plàstic que no es puguen substituir per altres reutilitzables hauran de ser biodegradables. Cal tendir cap al residu zero en totes les activitats, perquè ja hi ha massa abocadors i ningú en vol més. • Potenciar el transport sostenible reduint a 30 km/h la velocitat màxima intraurbana i a 100 km/h la interurbana, abaratint i fomentant l’us del transport públic i la bici, creant una xarxa de vies per a ciclistes i vianants dins les nostres ciutats i entre elles, connectant-la amb la xarxa europea. Incloure un Pla de Vies Verdes que permeta recuperar els milers de km de vies abandonades que tenim per tot el territori. Ja hi ha prou d’autovies, aeroports, AVEs, Copes Amèrica i Fórmules 1 que han arruïnat la nostra economia per a enriquir els vampirs de lo públic, i cal auditar a fons aquestes maleïdes obres i esdeveniments. • Fomentar l’urbanisme verd, redissenyant les ciutats per a les persones i no per als cotxes, amb zones interiors per a bici-vianants, moltes més zones verdes, arbres pertot arreu i participació veïnal. Revisar les festes que contaminen i reconduir-les als seus orígens tradicionals. • Desenvolupar el turisme sostenible.

El turisme convencional, massificat i depredador del territori ja no pot créixer més, tot el contrari, per tant cal madurar i fomentar el nou tipus de turisme respectuós, culte, de baix impacte, etc. Si ho fiquem en valor, als nostres pobles hi tenim història, natura, gastronomia, cases rurals, … sobrades per a desenvolupar bé aquest altre tipus de turisme. • Prohibir la tortura animal. No tot allò que és antic o popular resulta positiu i acceptable, les tradicions respectuoses amb la Natura i la Cultura cal fomentar-les però les tradicions bàrbares, sagnants i embrutidores cal superar-les definitivament. • I multiplicar l’Educació Ambiental a tots els nivells, especialment en els medis de comunicació públics i els centres educatius, fomentar el voluntariat ambiental i els camps de treballs estiuencs per a recuperar, vigilar i cuidar els nostres espais naturals. L’ordre en que van aquestes propostes és indiferent, però crec que totes són d’urgent aplicació en la situació de crisi ecològica galopant que patim actualment, amb l’escalfament accelerat del clima i el greu risc de desertificació de les nostres terres. Diuen els científics del clima, l’IPCC, que tenim pocs anys per a rectificar i ficar en pràctica estes solucions de sentit comú. Per tant hem de fer ja els nostres deures ambientals, no podem posposar-los més perquè pot ser que si els posposem un poc més, aleshores arribem massa tard i ja no puguem fer-los…

Pedro Domínguez