Un passeig per Al-Gezira, illa del Xúquer / Pedro Dominguez

0
360

Algú es pot imaginar París sense el seu riu Seine que abraça l’Île de la Cité amb Nôtre Dame, la Conciergerie, elPont-Neuf i l’Hôtel de Dieu? O Roma sense el riu Tevere, que serpenteja entre les set colines i passa al costat de laPiazza del Popolo, el Castel de Sant’Angelo i el Circo Massimo, baix del Ponte Vecchio, envoltant l’illa Tiberina?

Algú s’imagina Londres sense el riu Thames, que fluïx al costat del Covent Garden, el National Theatre, la City Hall,la Tower Bridge o el Big Ben?
Segurament no, perquè aquestes grans ciutats han nascut a la vora del riu mare que els donava aliments, protecció i fàcil comunicació, i després han crescut i s’han convertit en les megalòpolis que són ara, envoltant-los i fonent-se amb ells. Avui aquestes urbs i els seus rius resulten inseparables, han sabut conservar relativament bé els rius dins d’elles.

Hi ha molts altres exemples de la simbiosi que es produïx entre una ciutat i el riu a la vora del qual ha nascut: Berlin i l’Spree, Moscú i el Moskva, Nova York i el Hudson, Lisboa i el Tejo, Oslo i l’Akerselva, etc.

Doncs bé, salvant les diferències òbvies, la ciutat d’Alzira també té un riu mare, o pare, i fins i tot va nàixer en una illa fluvial (l’Al-Gèzira àrab, que segurament tenia antecedents ibers), dins d’un meandre molt tancat que el Xúquer va tallar per l’oest, on ara està el pont de Ferro, deixant una llengua de terra rodejada completament per l’aigua. Fins l’any 1967, quan es va soterrar definitivament el riu en tot el meandre, deixant només el curt i recte braç de l’oest; en l’altra part, on estava l’antic pont de San Bernat, ara tenim els Casilicis de mostra i record.
Allunyar el riu del poble, que s’ha desenvolupat principalment cap a l’est, ha fet que el ciutadans alzirenys s’obliden del Xúquer. I la por al riu els ha allunyat més encara; és cert que el Devastador ha fet mal amb les seues periòdiques inundacions, degudes sobretot al nostre clima mediterrani, però cal entendre que les pèrdues per les inundacions a sovint es deuen més als errors humans i l’urbanisme especulador que al clima o al cabal irregular que tenim, perquè no és gens racional edificar en les parts més baixes, per exemple en les Basses, o vora riu, al Tulell, quan tenim la muntanyeta ben a prop. A més hi ha d’altres factors, com els que agreujaren la Pantanada de 1982: incendis forestals previs, pèssim funcionament de la presa de Tous, barrera de l’autopista, etc.
Els alzirenys i molts riberencs s’han acostumat a viure d’esquenes al riu, amb por i recel, i això ha de canviar perquè el riu és molt més beneficiós que perjudicial i si un dia cada deu o vint anys se n’ix del seu llit i ens inunda, tots els altres dies ens dóna l’aigua que utilitzem per a conrear i produir els aliments que mengem i exportem. Històricament el Xúquer i la nostra agricultura han sigut els motors econòmics de la comarca, i avui el riu també és un referent ecològic, lúdic i educatiu per a tots els riberencs.Pot ser massa tard per a recuperar-ho tot però almenys cal salvar el que queda, oposant-nos perquè se’l lleve ni una gota més, perquè en realitat ja li’n falta aigua, de fet aquest estiu hi ha hagut dies que l’aigua no superava l’assut de la Marquesa. Hem de reclamar, doncs, un cabal ecològic de qualitat i quantitat suficient per assegurar la supervivència de la fauna i la flora de l’ecosistema del Xúquer.Per això hem organitzat aquesta Setmana pel Xúquer i el divendres 27 farem un passeig a peu pels carrers que ara ocupen l’espai per on el riu envoltava la Vila i vorem les restes que queden d’aquella època, perquè encara podem aprendre i gaudir del que hi ha. Eixirem a les 18:00 h dels Casilicis.Finalment, el dissabte de matí, a partir de les 11 h, tenim la Festa pel Xúquer en la plaça Major, amb lectura de poemes, premis, danses, música, etc. Vine amb nosaltres i defensa el Xúquer, potser l’últim riu valencià que arriba amb aigua a la desembocadura.
Pedro Dominguez

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here